Les cinc primeres preguntes (Pere Pugès, per què un referèndum, com i quan? -1)

Avui, a Catalunya conviuen dues propostes diferents –dos camins- per arribar al mateix objectiu, el d’aconseguir un Estat al servei dels deus ciutadans, al servei de la gran majoria. Només l’entesa entre els dos blocs, l’independentista i el conjunt de forces que s’aplega entorn de En comú podem, pot fer possible la construcció de la majoria social que impulsi i sustenti el gran canvi que la societat catalana reclama.

A partir d’aquesta constatació, sembla imprescindible que el bloc independentista replegui forces, sàpiga amb qui i què compta per tirar endavant i defineixi l’estratègia necessària per aconseguir l’objectiu comú de totes les forces que conformen aquest bloc: la constitució de la República Catalana com a estat independent.

Aquest treball és una síntesi del darrer capítol del llibre que estic acabant d’escriure i vol ser una primera aportació per ajudar a definir aquesta estratègia. Parteix de la premissa que per arribar a la independència nacional caldrà celebrar un referèndum d’autodeterminació, homologable per la comunitat internacional, que serveixi per expressar el dret a decidir que des de fa temps reclama la gran majoria de ciutadans de Catalunya.

Precisament perquè és en la necessitat de celebrar aquest referèndum on conflueixen els camins proposats pels dos blocs que, amb dues propostes diferents -dos camins- es proposen arribar al mateix objectiu, el d’aconseguir un Estat al servei dels deus ciutadans, al servei de la gran majoria.

Aquest treball gira, principalment, entorn de tot el que fa referència a aquest referèndum. La metodologia escollida és la de fer les preguntes que es fa la majoria de gent sobre aquest tema i intentar donar-hi respostes entenedores. Comencem. 

1.- Què ens cal per disposar d’un Estat independent? Doncs que així ho decideixin la majoria dels seus ciutadans i que la comunitat internacional el reconegui com a tal.

2.- Com se sap si la majoria dels ciutadans d’un país o d’una nació volen constituir  un Estat independent? En situacions democràtiques i fins i tot en situacions de conflicte, cada cop més s’ha acabat fent un referèndum sobre la independència i sempre que el seu resultat ha estat majoritàriament favorable s’ha acabat produint una declaració d’independència i constituint el nou Estat. Generalment, en un termini relativament breu el nou Estat ha estat reconegut per la majoria dels altres estats.

3.- Per ser un estat independent, cal que ho reconeguin tots els estats del món? No, i encara hi ha països amb més de 20 anys de funcionament plenament independent que no han estat reconeguts per alguns altres països. Lògicament, el reconeixement no es produeix mai abans de la declaració d’independència i es va produint, posteriorment, de forma gradual, a mesura que el nou Estat comença a demostrar que sap funcionar en la nova situació i, sobretot, a partir que algunes de les grans potències el reconeix. A partir d’aquí, la situació esdevé irreversible i, fins ara, no se sap de cap nou Estat que refaci el camí i demani la reintegració en l’estat matriu.

4.- Aquest referèndum sempre s’ha celebrat abans de la Declaració d’independència? No, no sempre, però en contextos democràtics i sense situacions de conflicte armat, l’ordre normal ha estat que la Declaració d’independència és la primera conseqüència de la victòria del Sí a la independència en el referèndum. Per tant, el referèndum ha de ser el primer pas del que en deriven tots els altres.

5.- Quin és el millor camí en una situació com la que es viu entre Catalunya i Espanya? En tots els casos, la millor solució és la de l’acord entre les parts, ja que això representa accelerar el procés de secessió, perquè comporta la celebració d’un referèndum sobre la qüestió, l’acceptació dels resultats per ambdues bandes i, lògicament, l’inici de negociacions per procedir al repartiment pactat dels actius i passius compartits fins aquell moment. Gràcies als precedents existents, hi ha una convenció internacional que regula aquest procediment, al que les parts s’hi poden acollir si no acorden un procediment diferent.

De línies vermelles, referèndums i ministeris

Posseir el poder polític i les estratègies per arribar-hi són el pa de cada dia en el si dels partits i les organitzacions polítiques. El resultat de les darreres eleccions al Congrés espanyol, ha desencadenat una lluita entre les dos principals formacions polítiques de l’Estat amb l’objectiu d’assolir el lideratge de la nova legislatura.  Ambdós partits han posat en marxa les millors argúcies de què disposen per aconseguir el suport de la resta de forces polítiques presents al Congrés dels diputats.

Ja durant la darrera campanya electoral del 20-D, Podemos, i molt especialment les diferents candidatures que s’hi van integrar des dels Països Catalans, van “vendre” dos caramels als seus electors, dues idíl·liques propostes.

La primera, assegurant als seus companys de viatge electoral que disposarien de grup propi al Congrés. La segona, els oferia la garantia d’un referèndum pactat i vinculant per a Catalunya. La il·lusió que innocentment alguns podien tenir de disposar de veu pròpia al Congrés ha quedat molt aviat desfeta, tal com ja es feia evident a causa de la correlació de forces polítiques de l’hemicicle.

Des de Podemos, la fase actual dins l’estratègia d’accedir al poder passa per rebaixar, per devaluar al màxim la segona de les idíl·liques propostes: el referèndum per a Catalunya. Sabem –i des de Podemos també ho saben molt bé,  que el PSOE no acceptarà mai la proposta d’un referèndum vinculant i pactat, i menys encara estarà d’acord en un referèndum que pregunti de manera molt clara si els ciutadans estan a favor o no de la independència i de la constitució d’un nou Estat independent.

Tots coneixem de la influència de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, dins de Podemos. La setmana passada van començar les maniobres, en forma de declaracions “sonda”, per anar apropant Podemos i PSOE. Així, Ada Colau ja va parlar en una entrevista d’un referèndum amb dues o tres preguntes perquè, segons l’alcaldessa, el nombre de preguntes no era important. Tampoc ho deu ser que el referèndum sigui vinculant, perquè no en va parlar en cap moment.

Us imagineu un referèndum que inclogués tres preguntes? Que poguéssim escollir entre independència, federalisme o autonomia? Un referèndum que inclogués de nou una tercera via fantasma?

Les posicions estratègiques de determinada esquerra, tant catalana com espanyola, semblen inspirades en el “dia de la marmota”.  Fa molt temps que ens parlen d’un federalisme miraculós que sanaria tots els mals que pateix Catalunya, però la seva concreció no va mai més enllà de la simple paraula: federalisme. No hi ha cap proposta clara, seriosa i detallada sobre a quina mena de federalisme es refereixen. Tots sabem que hi ha sistemes federals de moltes classes, alguns fins i tot amb moltes menys competències que les que té la Catalunya autonòmica actual.

El divendres 22 començava a destapar-se, ja de manera més nítida, l’engany electoral de Podemos i de En comú podem. Aquella condició que significava una línia vermella a l’hora d’investir un nou president espanyol, ha desaparegut i ha quedat reduïda a ser només un dels objectius dels que caldrà parlar en una negociació per aconseguir l’objectiu principal: “el canvio en España”.

Això sí, en una clara demostració de la manera de fer de la “nova política”, el primer que fan és repartir-se els càrrecs i, per tal que En Comú podem també tingui el seu tros de pastís s’inventen un Ministeri de la plurinacionalitat, amb un regust a ranci i olor de resclosit perquè em recorda aquell ministre de la UCD, Manuel Clavero Alévaro, que era “ministro adjunto para las Relaciones con las Regiones”.

La mitologia ens defineix les sirenes com uns éssers que, des d’una illa propera a Sicília, atreien els mariners amb un cant dolç per tal de fer-los naufragar. Avui en dia, utilitzem l’expressió cant de sirenes per advertir del perill de deixar-se seduir per paraules aduladores i falses promeses.

Alguns partits són ben lliures de fer servir les estratègies que vulguin per arribar al poder. Poden, com aquelles sirenes mitològiques, adular-nos i intentar seduir-nos amb el seu cant ben dolç...

Cal que sàpiguen que, a Catalunya, des del 27 de setembre de 2015, ja no escoltem els cants de sirenes. Aquell dia, la majoria de catalans i catalanes vam atorgar un mandat democràtic als nostres representants: iniciar el procés de transició de la Catalunya autonòmica a la República catalana independent.

La resta són això, cants de sirenes.

Eleccions espanyoles... el procés tocat?

En Comú podem ha guanyat les eleccions espanyoles a Catalunya. Ho ha fet amb 927.940 vots. 

Mireu si n’era de fàcil i senzill... Si l’independentisme hagués mantingut la il·lusió i el convenciment i hagués anat a votar, la victòria hauria estat de les que fan època: 1.957.467 vots per la independència.

Malauradament això no ha passat.... per diferents motius, i ara som on som. Tots aquells que s’heu passat setmanes dient que aquestes eleccions no anaven amb nosaltres, ben aviat us en començareu a penedir. No només l’independentisme no ha guanyat, sinó que, deixant de banda En Comú podem,  s’ha vist superat per les forces clarament unionistes que han obtingut el suport de 1.545.780 ciutadans.

En el darrer article parlava del got mig buit i del  got mig ple.... Intentaré seguir en aquesta línia perquè sempre hi ha un cantó positiu.

Got mig ple...

L’any 2011, hi havia 3 diputats independentistes al Congrés de Madrid. Ara en tindrem disset.

Ciudadanos, el partit que va néixer per anar contra la normalització i la immersió lingüística, ha quedat molt per sota dels seus objectius, sobretot a Catalunya.

Unió Democràtica de Catalunya s’ha quedat sense cap escó. El seu líder, Duran i Lleida, deixarà de ser un punt de referència mediàtic en pro d’una tercera via que mai ha existit.

Els resultats electorals al conjunt de l’Estat auguren moltes dificultats per governar a Espanya. Els 17 diputats independentistes podrien tenir la clau de la governabilitat.

Got mig buit...

A la primera de canvi, l’independentisme ha fet evidents les seves febleses. La principal, la desunió dins del propi moviment independentista. 792.677 ciutadans que el 27-S van votar independència, han optat o bé per l’abstenció o bé per votar altres formacions no independentistes.

No és cert que tots els vots que ens falten hagin optat per l’abstenció, ja sigui seguint les instruccions de la CUP, totalment incoherents, mancades d’estratègia de país i òrfenes de sentit d’Estat, ja sigui perquè eren unes “eleccions estrangeres”. Mireu les dades de l’abstenció: tot i posant-nos en el límit més extrem i que tot l’augment d’abstenció entre el 27-S i el 20-D fos independentista, encara ens quedarien 424.136 vots que no sabríem on col·locar.

El 27-S, l’independentisme obtenia 1.957.467. Junts pel Sí n’obtenia 1.620.973. El 20-D ERC i Democràcia i Llibertat n'han sumat 1.164.790. Més enllà del que hauria pogut passar si s’hagués repetit la candidatura de JxS, la diferència és clara: 456.183 independentistes han decidit que ara no ho eren.

La victòria de En comú podem la volen interpretar com el triomf del dret a decidir, la victòria de la gent que vol un referèndum. Ben aviat s’hi sumaran altres veus perquè és la nova tercera via,  la de situar en l’imaginari col·lectiu que hi ha hagut un canvi a Espanya i que el referèndum pactat ara ja és possible. La situació pretén retornar a principis de 2013, vol recular pantalles ja superades i deixar aquests darrers tres anys de procés independentista en una simple anècdota.

Que la governabilitat a Espanya pugui dependre dels 17 diputats independentistes es converteix, doncs, en una arma de doble fil. A canvi de quines promeses podrien acabar cedint tots o alguns dels nostres representants?

El pacte amb la CUP torna de nou a radicalitzar-se. El seu comunicat d’avui no deixa espai per al dubte. Després de demanar l’abstenció en unes eleccions que “suposen una "legitimació" del marc polític que "encarna en si mateix la negació dels drets nacionals, polítics i socials dels Països Catalans", o bé de demanar el vot per opcions no independentistes, ara resulta que sí, que ens hem de fixar en els resultats d’aquestes eleccions “estrangeres”. De nou, veuen una escletxa que els pot permetre acabar amb Mas i de passada amb la dreta i el centre-dreta  catalans. Cal, doncs, afalagar ERC i aprofitar per demanar de nou un candidat que no sigui Mas i així tornar a sembrar la llavor de la desunió dins de JXS.

Érem conscients que el moviment independentista no ens podíem permetre cap error. Ni un pas enrere, dèiem... Cert, però les passes cap endavant havien de ser mesurades, conscients i segures. Des del 9 de novembre de 2014 hem comès errors, alguns molt importants, que ens han acabat situant en aquests escenari polític actual.

No voldria acabar aquest article sense intentar transmetre un missatge d’il·lusió, convenciment i confiança.

El procés d’independència, el got, més enllà de si està mig buit o mig ple, el que sabem amb certesa és que continua faltant-hi aigua per omplir-lo. Aquesta és la nostra gran responsabilitat. Sempre, sempre, sempre ha estat la nostra responsabilitat. El 9 de novembre, el 27 de setembre i també el darrer 20 de desembre sempre han depès de nosaltres.

El futur del procés d’independència també depèn de nosaltres. De la nostra il·lusió i convenciment. De la nostra fermesa en les decisions. De la nostra força i coratge.

Tots junts fins a la victòria final!