El roman del Jaufré (4.- Conclusions d'una lectura)

D’un conte de bona maniera,

D’azauta rason vertadeira,

De sens e de chavalarias,

D’ardimens e de cortesias,

De proesas e d’aventuras,

De fortz, d’estrainas e de duras,

D’asaut, d’encontre e de batailla,

Podez auzir la comenzailla;

Com diu l’autor en els primers versos de l’exordi, el Jaufré és això, un conte de cavalleries, una narració que aplega tots els ingredients d’obres precedents i, sobretot, del romans artúric. L’auctor, recollint el principi d’autoritats, recull tota la matèria literària que li pot servir per construir un entramat d’escenes, personatges i situacions que puguin ser clarament reconegudes pel públic oïdor. Principalment de la matèria artúrica, sí; però també dels lais Maria de França, dels diferents gèneres de la tradició oral, ja fossin trobadorescos, contes curts, romans o, fins i tot èpics. L’autor té, doncs, un primer objectiu: distreure i divertir.

E digaz m’en so qu’en volres,

s’ieu en dic, si m’escoteres

ni·m volres de bon cor entendre,

Car hom non deu comprar ni vendre

ni l’un ab l’autre conseilar,

Cant au bonas novas contar,

L’autor, però, adverteix al seu públic que cal estar atent. Que cal escoltar amb bona voluntat. Perquè no n’hi ha prou amb la diversió i cal també reflexionar sobre allò que el text ens vol comunicar. Això és també el Jaufré, un romans escrit en occità, de matèria artúrica, que vol, com tota la literatura de l’època, fer arribar un missatge, una lliçó moral. Un text que vol ser un model de conducta per a les generacions actuals i futures. L’autor ens descobreix, doncs, el seu segon propòsit: alliçonar.

El Jaufré és encara més. És una narració en què l’autor vol lloar el seu rei i protector, tot presentant-lo com un rei dotat de les millors virtuts cavalleresques i –com en el fragment comentat- com un rei just i justicier. I perquè estima el seu rei, també vol llençar un missatge clar i crític sobre la situació social que viu la cort catalana de l’època.

El Jaufré, a més, es pot permetre un luxe narratiu: el d’escriure en clau de farsa. L’autor es pot permetre, ja, fer paròdia dels temes artúrics que li han servit de coixí per elaborar la seva història. Un text, doncs, que busca la complicitat del públic oïdor a través d’un esmolat sentit de l’humor i de la ironia.

Un text original i innovador. No en el tema, ni en els personatges, ni en les situacions, sinó en l’estructura, en com aquesta s’articula i es desenvolupa seguint un fil temporal i argumental; en el context ideològic i moral en què es mou; en el sentit de l’humor que planeja damunt de determinades escenes; en l’ús magistral que fa de la paròdia

El roman del Jaufré (3. La lliçó moral)

A l’Edat Mitjana, el concepte de literatura tenia una clara dimensió ètica. Les obres de l’època, d’una manera o altra, recollien sempre algun tipus d’ideologia o d’intenció moral. El Jaufré no podia ser menys i així semblen demostrar-ho alguns dels seus passatges. 

L’autor del Jaufré vol fer arribar als seus oïdors un clar missatge moral de suport als valors de la cortesia, als valors de l’ordre social i moral establert. Vol, doncs, transmetre un model a imitar per a la societat. El protagonista aconseguirà restablir l’ordre social, però també l’individual i ho farà mitjançant les virtuts cavalleresques que ha anat desplegant al llarg de l’obra i, també a través de l’amor i la cortesia. 

Un bon exemple d’una de les fases en què se situa el restabliment de l’ordre social, el podem trobar en el fragment El judici de la cort, del capítol XVI. Taulat de Rogemont, el personatge que representa els valors oposats als de la cavalleria, el personatge que amb la seva aparició inicial havia significat una afronta social i individual, el personatge que ha estat el desencadenant de les aventures del Jaufré, ha estat finalment vençut. El capítol es tanca amb el triomf de la raó i de la justícia de la cort. Tot el que s’havia malmès–l’ordre social i moral- comença, doncs, a retornar al seu lloc.

Vençut Taulat, Jaufré retorna a la cort la seva vertadera funció, la d’impartir justícia. Un dret que qualsevol pot anar a sol·licitar. Aferma el rei Artús –i per extensió al rei Jaume- com un rei noble, magnànim i just. Un rei  -el “millor que mai hi ha hagut”- en el qual predominen els valors cavallerescos com la indulgència i el perdó per damunt de l’altivesa. Però, sobretot, el destaca com un rei justicier.

Jaufré ja pot, doncs, buscar la seva felicitat personal i ho farà a través de l’amor que sent per Brunissèn. Un amor que l’autor sembla voler centrar en els valors de la fin’amors trobadoresca. El personatge de Brunissèn, però, expressa un criteri força contrari amb la defensa que fa del matrimoni d’amor (una altra de les semblances amb les novel·les de Chrètien). Brunissèn li demana a Jaufré que, com a prova del seu amor, accepti el matrimoni. Jaufré no ho dubta en cap moment i ho accepta. El matrimoni serà aprovat per Melian i pel rei Artús i així es confirmarà el reconeixement social del casament de Jaufré i Brunissèn. No hi ha, doncs, defensa de l’amor adúlter basat en les relacions de vassallatge i és només dins del matrimoni que tindrà lloc el fach (“acte amorós”). La proposta moral de l’autor resulta força evident.

El roman del Jaufré (2. La relació entre el rei Artús iel rei Jaume I)

S’han barrejat diverses hipòtesis per establir la data en què va ser escrit el Jaufré. Una d’elles, situava la data de redacció durant la segona meitat del segle XII, cosa que obligaria a haver d’explicar l’aparició del romanç francès a partir de la cort d’Alfons el Trobador. Semblava afirmar aquesta hipòtesi el fet que el trobador Giraut de Bornelh cités el Jaufré en uns versos de finals del segle XII. Una altra hipòtesi, però, situava el text en els anys previs a la batalla de Muret i convidava, doncs, a trobar-hi certes referències a la croada contra els albigesos. Una tercera hipòtesi,  argumentava que la datació podia correspondre als primers anys del regnat de Jaume I i finalment, la darrera i sembla que més encertada, seria la de situar el text dins del període final del govern del rei Jaume, aproximadament entre els anys 1272-1276. Una data que és la conseqüència lògica de determinades relacions textuals que es poden extreure de l’obra.

Anton M. Espadaler  basa la seva hipòtesi de datació en les referències textuals i literàries que apareixen o s’insinuen en el text. D’una banda, hi ha una utilització reiterada d’un gènere trobadoresc tan característic com és l’alba , un gènere que no apareix en la poesia amorosa fins a principis del segle XII. L’episodi dels leprosos és també una font que ajuda a detectar la data de redacció de l’obra. Aquest episodi, escrit en clau de farsa, ens ofereix, per una banda, una descripció completíssima del malalt i de la malaltia i, per una altra, s’hi reflecteixen tot un seguit de coneixements sobre aquesta malaltia que, gairebé amb seguretat, no deurien de circular per la cort fins a la segona meitat del segle XII. Dins d’aquest episodi, en els versos 2252 al 2256, es descriu com la mare empaita el leprós que se li ha endut el fill. Aquests versos corroboren corroboren també la hipòtesi de la datació del Jaufré, ja que semblen inspirats en una obra, la Llegenda àuria, escrita entre 1261 i 1266. No podem afirmar-ho així, sinó que el que és evident és que les dues obres tracten de manera similar el tema.

D’altra banda, Espadaler ha observat una vinculació molt estreta entre els elogis que l’autor del Jaufré fa del rei d’Aragó (versos 58-63) i els que el trobador Cerverí de Girona dedica al rei Jaume en el seu poema Maldit-bendit (versos 525-526). En ambdós poemes, els adjectius emprats per descriure el rei són idèntics i les lloances s’escauen perfectament a la figura de Jaume I. De la mateixa manera, també sembla detectar-s’hi la influència del Sermó, del mateix Cerverí, en el final de l’obra.

A més d’aquests arguments, Espadaler cita la importància de la lamentació per la decadència de costums en la cort del rei Artús (versos 2564-2630) i relaciona de manera directa aquest fragment amb els problemes que el rei Jaume patia a la cort de l’època i, més concretament, amb el projecte que tenia el rei de fer una croada a Terra Santa. Tot sembla apuntar, doncs, a la datació esmentada, que situaria l’autoria del Jaufré entre els anys 1272-1276.

L'Espill de Jaume Roig (5. El Jaufré i Joan Roís de Corella)

Roig, al llarg de l’obra, insereix, compila materials literaris procedents de fonts diverses. Ho fa, però, a través de l’ambigüitat, de la tergiversació i de la manipulació dels textos. Així, hi podrem observar com se serveix de les tècniques habituals dels predicadors per farcir d’exemples, llegendes o miracles la seva narració. És, però, en el llibre tercer on l’autor construeix el seu estil còmic a través de manipular, de manera hàbil i enginyosa, el llenguatge i els textos que compila.

La font bàsica d’inspiració del llibre tercer és la Bíblia. Roig se serveix d’alguns textos bíblics i els altera, tot manipulant-los o tergiversant-los, a fi de produir aquest somriure de complicitat de què parlàvem. En altres fragments, són els mites clàssics o els mateixos textos catalans –com l’engendrament de Jaume I narrat en les Cròniques- els que són manipulats; i fins i tot les mateixes propostes i idees profeministes, Roig les utilitza per transmetre el seu discurs misogin. És indubtable que aquest ús exagerat i tergiversat de textos coneguts per un públic culte, havia de provocar la sorpresa i la comicitat.  

És en aquest estil de comicitat on podem trobar un cert paral·lelisme entre l’Espill i una obra anterior com el Jaufré, la novel·la anònima, a l’estil del roman cortès, del segle XIII.

En primer lloc, podem veure en el Jaufré  un conte de cavalleries, una narració que aplega tots els ingredients d’obres precedents i, sobretot, del romans artúric. L’auctor, recollint el principi d’autoritats, recull tota la matèria literària que li pot servir per construir un entramat d’escenes, personatges i situacions que puguin ser clarament reconegudes pel públic oïdor. Existeix, doncs, un paral·lelisme evident en l’estil i la intenció de Roig que podem copsar, sobretot, en el llibre tercer.

En segon lloc, una altra de les característiques que aparella ambdues obres és l’ús del sentit de l’humor. Així, en el Jaufré, percebem de manera clara la ironia, que esdevé paròdia moltes vegades, que planeja constantment damunt d’alguns dels passatges de l’obra. Els motius artúrics són parodiats –manipulats i tergiversats, com en l’Espill- de manera flagrant. La manera de descriure els fets és, en ambdues obres, exagerada i caricaturesca. El Jaufré es val dels textos del roman francès que li han servit de model per mostrar-ne una paròdia i provocar el divertiment d’un públic coneixedor d’aquestes històries. L’Espill se serveix també de la matèria literària anterior, en aquest cas, bàsicament, de textos bíblics i clàssics, per tal d’apel·lar al sentit de l’humor del seu públic i provocar-ne la comicitat còmplice.

A més, en tots dos autors, existeix un doble objectiu: el d’alliçonar i el de divertir. Les seves obres no només han de tenir una dimensió ètica, sinó que han de servir per distreure i divertir el públic que les escolti o llegeixi. L’Espill i el Jaufré presenten, doncs, dues clares propostes literàries: l’ètica, carregada d’intenció moral, i l’estètica, impregnada de comicitat i sentit de l’humor.

Les noves rimades seran al pla texides/de l’algemia. Roig ens presenta el seu tercer objectiu: el de l’alineament amb una determinada proposta i manera de concebre la literatura de l’època. L’autor utilitzarà el vers com a mitjà per a transmetre el seu discurs i el registre lingüístic que farà servir serà el de la llengua popular de l'Horta valenciana. D’aquesta manera, Roig s’enfronta directament amb el seu coetani Joan Roís de Corella i amb tot el que ell representa des del punt de vista lingüístic i literari.

L’ús de les noves rimades davant de la prosa. D’uns versos, però, reduïts a la meitat i convertits en tetrasíl·labs apariats. D’aquesta manera, Roig eixampla encara més la distància entre la llengua que ell fa servir i la de Corella. En un vers retallat, no hi ha cabuda per a la retòrica i fins i tot les lleis gramaticals i sintàctiques se’n ressenteixen, tot produint una acumulació d’el·lipsis, de verbs i substantius i una clara simplificació sintàctica.

L’opció per la comèdia enfront de la tragèdia. Corella és un escriptor que conrea, preferentment, el gènere de la tragèdia , en auge a la València de l’època, i l’ús de la prosa. Davant d’aquest tractament erudit i seriós de Corella, Roig hi oposa l’ús trivial de l’erudició literària a través de la comicitat.

Davant la prosa, la “valenciana prosa”, la llengua popular. Roís de Corella basteix una prosa basada en una estructura sintàctica complexa i intenta construir un sistema ric –a l’estil del llatí- amb l’ús freqüent de l’hipèrbaton i amb un gran nombre de neologismes lèxics. Davant d’això, Roig edifica el seu llenguatge literari amb les formes més característiques de la llengua popular. El llenguatge és viu i expressiu, ple de comparacions, expressions populars, dites i frases fetes. L’antítesi, doncs, de la prosa corelliana.