No cerc ni am aquell qui, vagarós,
Per llacs esquerps o desertes guixeres,
Cobert de pols, per les amples carreres,
Clama febrós: "On vaig." I amb vers plorós
Nega la llar dels seus i les fumeres
De llur destí. I es fa miseriós
D'un Més Enllà sense forma i colors,
O pelegrí d'impossibles tresqueres.
Mes cerc i am aquell qui diu: "Jo só",
I té una llar, té pàtria i mester,
I se'n fa un tot, i acata lleis severes.
I a sol llevat, i en un propi horitzó,
Alça el punyal i defensa el seu bé,
Mestre segur d'enyorades banderes
Aquest sonet pertany al poemari Sol i de dol, de J.V. Foix.
Sol, i de dol és un dels millors llibres de l'autor. Va ser
publicat el 1947 i es tracta d'una col·lecció de sonets clàssics que desenvolupen
temes que, en paraules de Jaume Vallcorba, “encara que aparentment diversos, conflueixen en realitat en dos
punts centrals: la recerca del permanent –la pertinença a una estirp, la poesia
eròtica i la religiosa entrarien dins d'aquest apartat– i els del joc i
l'erotisme estiuenc: dins el conjunt hi ha poemes de contingut vagament polític
–amb reflexions sobre el reconeixement de la pertinença a una col·lectivitat.”
Ens trobem, doncs, davant d’un sonet, composició poètica de
14 versos decasíl·labs distribuïts en dos quartets i dos tercets Les estrofes
estan compostes per versos d’art major, decasíl·labs, amb cesura masculina a la
quarta síl·laba (l’anomenat decasíl·lab català), fet que divideix el verb en
dos hemistiquis de 4 i 6 síl·labes respectivament.
Us convido a analitzar-lo.
