Eleccions 28 d'abril. Tristesa vaga i ombrívola...

Melangia... Tristesa vaga i ombrívola...

El 22 de gener de 2018 escrivia un article titulat “La síndrome post 1 d’octubre”. Intentava explicar els tres perfils majoritaris d’independentistes que existien, a causa principalment dels fets del mes d’octubre.

I concloïa que, potser, encara n’existia un quart “aquells que es nodreix dels tres perfils anteriors. Desconcertat, depenent del dia, depenent de les informacions que arriben, depenent de l’article que llegeix, tant pot ensorrar-se anímicament, com demanar a crits accions contundents al carrer, com restar a l’espera d’unes instruccions que mai no acaben d’arribar.”

Haig de reconèixer que em passo els dies intentant no formar part d’aquest quart grup. Avui, però, immersos ja en aquesta precampanya electoral, sentint declaracions i llegint determinats articles m’envaeix aquesta tristesa vaga i ombrívola.

Entrevista a Joan Tardà... No és que em sorprengui el que diu el veterà polític d’ERC. Ja fa molt de temps que conec quin són els objectius –totalment legítims- del partit de Macià i Companys.

L’important és guanyar l’hegemonia.Jo vull l’hegemonia. Vull l’Esquerra Republicana dels anys trenta. L’hegemonia. Cal tenir l’hegemonia per a ser més. Nosaltres diem: camí ample perquè hi càpiga molta gent i perquè hi càpiga gent diferent. I us he de dir una cosa: en el darrer tram, qui ha d’encapçalar el procés és ERC. Una de les condicions sine qua non és que el darrer tram l’encapçali ERC

Hem de passar de ser el partit dels republicans a ser el partit de la República. ERC està destinada a ser el pal de paller de la construcció de la República.

El “vell” objectiu de l’ERC de Junqueras: ensorrar definitivament l’antiga Convergència, la post, el PDECAT i el que calgui. Convertir-se en el pal de paller del sobiranisme d’esquerres. Tenir el convenciment que només ERC pot comandar i culminar el procés d’independència amb èxit. La seguretat qque els objectius del partit són els objectius del país. Legítim, sí, però... encertat?

Ja vaig escriure que penso que ERC guanyarà les eleccions al Congrés espanyol. La pregunta és per fer què? De moment, convertiran aquesta victòria en arguments i se sentiran legitimats per intentar imposar la seva pròpia estratègia cap a la República. Una estratègia que ja sabem que passa, entre altres coses, per un enigmàtic “eixamplar la base” que, entre altres aspectes, significa temps. Una estratègia que intentaran , si més no a curt termini, compartir amb el món dels Comuns i fins i tot amb el PSC . Com es traduirà tot això pel que a aliances i estratègies polítiques? Aquest és l’enigma preocupant.

Melangia... tristesa vaga i ombrívola... Rodamons escriu:

Plou al carrer,

s'impregna de melangia la meua ànima.

La gent resignada

ampoma indefensa la pluja,

amb la certesa

que les coses hi són

malgrat el nostre esforç.

Perduda, una vegada més, l’oportunitat que l’indepedentisme presentés un únic front ampli i tranversal a unes eleccions, només ens queda esperar que la suma total del vot independentista continuï sent àmpliament majoritari. I, tant de bo, s’acabi aconseguint la unitat de cara a les europees on, una nova confrontació electoral ERC-Junts x Catalunya, entre Puigdemont i Junqueras, només es podria entendre com una pèrdua total i absoluta de la perspectiva política i de la realitat que es viu al carrer per part dels principals partits catalans.

Deixem de banda, doncs, aquest tristesa vaga i ombrívola i tornem a amarar-nos de l’esperit positiu que sempre ens hauria d’acompanyar. En paraules de l’escriptor, dramaturg i polític txec Václav Havel: 

L’esperança no és el mateix que l’optimisme. No és la convicció que alguna cosa sortirà bé, sinó la certesa que tot té sentit, independentment de com acabi.

28 d'abril. La independència a segon pla?

ERC jugarà fort en aquestes eleccions. Es presentarà com l’alternativa sobiranista d’esquerres, reforçada per la incorporació de persones com en Nuet, de l’àmbit dels comuns i les confluències. Objectiu el de sempre. Guanyar clarament les eleccions i escombrar el gran enemic, l’antiga Convergència. Deixar evident, per la legitimitat que li poden conferir els resultats electorals que, com ja fa temps que pregonen, ells són el pal de paller del sobiranisme d’esquerres i que la independència només pot arribar a través d’ERC.

Què li pot passar a JxCat? ERC els presentarà com l’opció de centra-dreta independentista i, possiblement, molta gent ho vegi també així.  Més enllà de compartir l’objectiu de la República (si més no, així ho expressen ambdós grups polítics) ens trobarem amb una lluita electoral entre dos fronts,  esquerra-dreta o, si ho es sembla menys radical, esquerra-centredreta.

L’independència ha passat a segon pla. Tot està centrat en els presos. Les eleccions se centraran en la repressió i en els presos polítics. Una vegada confirmat que Junqueras serà el número 1 d’ERC,  a JxCat només li quedava una opció per intentar evitar la derrota i és que Jordi Sánchez en fos el cap de llista. Jordi Sánchez, però, no és el president Puigdemont. El seu carisma no és el mateix. Penso que la derrota de JxCat serà inevitable, encara que no serà tan profunda com hauria passat si no hagués comptat amb el lideratge de Jordi Sánchez.

La presó i l’exili continua dirigint la política oficial independentista. Junqueras per una banda i, per l’altra, Puigdemont d’un costat i Jordi Sánchez de l’altra. Les distàncies entre ambdós sectors són tan grans que és impossible que es puguin entendre i puguin bastir estratègies comunes. Les estratègies dirigides des de la presó no poden ser mai les adequades.

Més encara... Es prepara una confrontació entre dos líders, entre dos polítics que es perfilen, i ells mateixos s’hi veuen, com les alternatives, a mitjà o llarg termini, a una presidència de la República, en el millor dels escenaris, o de la Generalitat si les coses s’enquisten. Una lluita, doncs, també personal. Les lluites personals tampoc no condueixen a res.  Positiu.

La CUP va decidir no presentar-se en aquestes eleccions. Afortunadament, Poble Lliure sí que s’hi presentarà formant la coalició Front Republicà conjuntament  amb Som Alternativa d’Albano Dante Fachín i Pirates de Catalunya. Dic afortunadament, perquè penso que és bo per al moviment independentista. Si no existís aquest sector electoral que representa la CUP, l’abstenció hauria estat més gran i, per tant, s’hauria produït un descens en el còmput total del vot independentista. ERC hauria augmentat en vots perquè n’hauria recollit alguns d’aquest sector.

Amb la presència d’aquest Front Republicà els resultats globals poden canviar. És possible que, malgrat tot, augmenti l’abstenció en relació a les darreres eleccions del 21-D (un fet totalment negatiu per al moviment independentista). Continuarà guanyant ERC, però amb menys diferència amb JxCat. El Front Republicà, segurament, s’inflarà com un globus amb un vot que no és pròpiament seu, però que, legítimament, rebran, producte del desencís i de la indignació.

La victòria d’ERC els conferirà arguments i legitimitat per intentar imposar la seva pròpia estratègia cap a la República. Una estratègia que ja sabem que passar per un enigmàtic “eixamplar la base” que, entre altres aspectes, significa temps. Una estratègia que intentaran , si més no a curt termini, compartir amb el món dels Comuns i fins i tot amb el PSC.