Totes les bèsties de càrrega: la destrucció de la identitat
Publicada
el 1967, després d'haver estat escrita el 1965, Totes les bèsties de càrrega
constitueix una de les obres més representatives de la narrativa al·legòrica de
Manuel de Pedrolo. Escrita en ple franquisme, la novel·la opta per un espai
indeterminat, uns personatges simbòlics i una situació de dominació que evita
les referències polítiques explícites. Aquesta opció no s'ha d'entendre
únicament com una estratègia per esquivar la censura. La indeterminació permet
a Pedrolo transcendir la denúncia d'un règim concret i convertir la novel·la en
una reflexió més àmplia sobre els mecanismes del poder i sobre la capacitat
d'aquest poder per penetrar en la consciència dels individus.
La
dominació que descriu Pedrolo no es limita a l'exercici de la violència ni a la
imposició de l'obediència. El seu objectiu més profund és aconseguir que la
realitat imposada acabi sent percebuda com a natural. La dominació esdevé així
especialment efectiva quan deixa de ser percebuda com a tal: quan l'individu
s'hi adapta, la interioritza i arriba a perdre la capacitat d'imaginar una
realitat diferent.
Aquesta
dimensió interior de la dominació és fonamental per entendre la novel·la.
Pedrolo no se centra únicament en allò que el poder fa als individus, sinó
també en allò que aconsegueix transformar dins seu. La repressió pot limitar la
llibertat, però la despersonalització va més enllà: afecta la capacitat de
l'individu de reconèixer-se i de situar-se dins d'una comunitat.
És
aquí on la qüestió de la identitat col·lectiva adquireix una importància
central. Una comunitat no es defineix únicament per l'existència d'un territori
o d'unes estructures polítiques. També ho fa a través d'una memòria compartida,
d'uns referents culturals i d'una determinada manera d'explicar-se a si
mateixa. Quan aquests elements són progressivament debilitats o substituïts, la
dominació deixa de ser exclusivament política i es converteix en un procés
d'assimilació.
Des
d'aquesta perspectiva, Totes les bèsties de càrrega pot llegir-se com
una representació literària de la destrucció progressiva de la identitat.
La qüestió fonamental ja no és només què succeeix quan un poble perd la
llibertat, sinó què succeeix quan, després d'un llarg procés de submissió, pot
arribar a perdre fins i tot la consciència de la seva pròpia identitat.
Aquesta
és probablement una de les dimensions més inquietants de l'obra. La dominació
no produeix necessàriament una ruptura immediata amb el passat. Pot actuar de
manera gradual: primer mitjançant la imposició, després a través de l'adaptació
i, finalment, mitjançant la interiorització d'allò que ha estat imposat. El
risc més gran no és, per tant, únicament que un poble sigui obligat a renunciar
a determinats elements de la seva identitat, sinó que arribi a considerar
aquesta renúncia com una cosa natural o inevitable.
En
aquest punt apareix, encara de manera implícita, la qüestió lingüística. A Totes
les bèsties de càrrega, Pedrolo no desenvolupa encara amb la claredat que
trobarem posteriorment en els seus textos polítics una teoria explícita sobre
la llengua com a element fonamental de la identitat nacional. Tanmateix, la
preocupació per la pèrdua dels referents culturals i per la despersonalització
d'una comunitat constitueix un precedent important de les reflexions que
desenvoluparà més endavant.
La
llengua hi adquirirà posteriorment una funció essencial perquè és un dels
principals instruments a través dels quals una comunitat conserva i transmet la
seva memòria. Una llengua no només permet comunicar experiències; també
conserva una determinada manera d'anomenar i interpretar el món, transmet una
cultura i estableix un vincle entre generacions. La substitució lingüística pot
ser, per tant, molt més que un simple canvi d'idioma: pot convertir-se en un
mecanisme de transformació de la consciència col·lectiva.
Així, Totes
les bèsties de càrrega pot situar-se com el primer esglaó d'una reflexió
que Pedrolo desenvoluparà posteriorment des d'altres perspectives. La novel·la
representa el perill de la pèrdua de la identitat; les obres posteriors
permetran aprofundir en les formes de resistència, en els mecanismes de
l'assimilació cultural i lingüística i, finalment, en la necessitat de
preservar la memòria com a condició per garantir la supervivència d'una
comunitat.
En
aquest sentit, la novel·la no parla únicament de la repressió d'uns individus.
Parla de la possibilitat que una comunitat, sotmesa durant prou temps a una
estructura de dominació, arribi a perdre els referents que li permeten
reconèixer-se com a tal. La derrota més profunda no és només la pèrdua de la
llibertat, sinó la pèrdua de la consciència de ser un poble.
Aquesta
idea permet establir el pont cap a La terra prohibida. Si Totes les
bèsties de càrrega representa el procés de dominació i despersonalització, La
terra prohibida introdueix l'altra cara d'aquest procés: la resistència
d'aquells que es neguen a acceptar la desaparició de la seva identitat, de la
seva memòria i del seu vincle amb la comunitat.
