"Anar-hi sempre" Un petit passeig pel 2020 (juliol-desembre)

 

Juliol.... El president Puigdemont trencava amb el PDECAT i anunciava la creació d’un nou partit. El cantó fosc va ser la dissolució de la Crida en qui molts havien posat les seves esperances i il·lusions.

Durant el mes de juliol va quedar demostrat que la COVID-19 no havia marxat ni molt menys i continuava el caos absolut en el pagament dels ERTOS des del mes de març. Gairebé quatre mesos després, milers de persones no havien cobrat els que els pertocava o, en els casos més greus, no havien cobrat absolutament res.

L’Assemblea Nacional Catalana iniciava una nova etapa. Després de les eleccions del passat mes de juny, el nou Secretariat Nacional havia escollit els càrrecs orgànics que regiran l’associació durant els propers dos anys. Cap sorpresa en la presidència que va recaure de nou en Elisenda Paluzie. David Fernàndez va ser escollit com a vicepresident.

Agost... Tres anys després dels atemptats gihadistes del 17 d’agost de 2017, aviat començarà el judici als tres únics supervivents de la cèl·lula que suposadament els va cometre. L’aniversari s’esqueia enmig de la polèmica per la decisió de la fiscalia, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona de no acusar-los pel delicte d’assassinat.

Setembre... Els contagis per coronavirus es disparaven a l’Estat espanyol, que presentava les pitjors xifres d’Europa. A Catalunya es produïen mil casos diaris de contagis i tot això a una setmana de l’inici del curs escolar. La COVID-19 obligava a un 11 de Setembre molt diferent. A finals de mes, s’estrenava “La mort de Guillem”, dirigida Carlos Marqués-Marcet. Vint-i-set anys de la mort d’Agulló. Vint-i-set anys sense en Guillem. Vint-i-set anys d’incansable lluita dels seus pares, bones persones, lluitadores per la llibertat, recordant, incansables, el seu fill Guillem, nedador. antifeixista. antiracista. Independentista, bona persona. Tenia divuit anys.

El Tribunal Suprem ratifica la sentència del president de la Generalitat i Quim Torra serà inhabilitat els propers dies. La més que esperada inhabilitació del president Torra no fa més que evidenciar que la repressió de l’Estat espanyol contra l’independentisme ni s’atura ni té cap intenció de fer-ho.

1 d’octubre de 2020, tres anys després de la gran victòria de l’independentisme, es feia evident la manca d’unitat de tot tipus, tant dels partits polítics independentistes com dels moviments de la societat civil. Cadascú per la seva banda. Cadascú amb les seves particulars convocatòries. I el més preocupant: mancats de qualsevol estratègia que pogués fer efectiu el mandat de l’1 octubre. L’independentisme és ben viu, però orfe de direcció, sense lideratges clars i sense una estratègia comuna, sense la qual la independència i la República s’allunyen en l’horitzó.

El calvari personal de Tamara Carrasco va durar dos anys i mig. Finalment, el mes d’octubre va ser absolta del darrer delicte que li imputaven: incitació a desordres públics. La jutgessa va considerar “poc seriosa” l’actuació de la Guardia Civil i a més va desmuntar tot el relat de criminalització dels CDR per les protestes no violentes que van fer aquells dies

El major Trapero i la cúpula dels Mossos van ser absolts. Es va fer justícia perquè, com va dir el president Puigdemont, el major Trapero no és independentista, però sí demòcrata. Un excel·lent policia que no va participar en els plans del govern independentista i que. tal com ell mateix va manifestar en el judici, tenien preparat un operatiu per detenir el president i tots els consellers si el jutge ho demanava.

El 27 d’octubre es complien tres anys de la declaració "interruptus" d'independència. Vaig expressar els meus sentiments sobre aquells dies en els articles "De la confiança i la il•lusió a l'escepticisme. 2017-2020". Hi havia, però, un altre aniversari que m’interessava molt més commemorar. El 27 d’octubre de 2010  va morir Joan Solà.

Quan el mes d’octubre ja s’acabava, la Guardia Civil, en un nou muntatge policial batejat amb el nom d’una batalla lliurada per la brigada franquista que va lluitar amb els nazis contra Rússia (batalla de Vólkhov), va realitzar 31 escorcolls i va detenir 21 persones, empresaris i activistes independentistes, 9 dels quals, 24 hores després continuaven detinguts a les dependències policials

El mes de novembre esclata una crisi en el si del Secretariat Nacional de l’ANC. El desencadenat va ser el debat i la votació sobre quina hauria de ser la posició de l’Assemblea davant les properes eleccions al Parlament. El plenari és molt conflictiu i acaba provocant la dimissió de sis membres del SN, quatre dels quals pertanyien al Comitè Permanent.

El major Trapero és restituït en el seu càrrec de major dels Mossos d’Esquadra. La nova llei d’Educació amenaça, una vegada més la immersió lingüística. Tots sabem, però, que les lleis que afavoreixen la llengua catalana no es compleixen i que, en el cas de la immersió, el que es pot guanyar a primària es perd totalment a secundària.

El mes de desembre, Gabriel Rufián celebrava l’aprovació dels pressupostos espanyols (amb el vot favorable d’ERC) amb aquesta frase: “Bienvenidos a una nueva era”. Nosaltres ens quedàvem esperant aquesta nova era mentre, ara i aquí, continuàvem convivint o, més aviat, malvivint amb la pandèmia que ja havia causat més de 19.000 morts als Països Catalans, 16.000 d’aquests a Catalunya. La nova era que ens espera es trobarà amb el dolor de famílies senceres, ja sigui per la mort o el contagi d’algun familiar o amic, ja sigui pel treballador que s’ha quedat sense feina. Es trobarà també amb els immensos problemes de la petita i mitjana empresa, dels autònoms, dels petits comerços.

La bona notícia del desembre la trobàvem en la reedició per part de la Fundació Reeixida del mapa dels Països Catalans, el de Joan Ballester, original del 1962.

La repressió continuava. Adrià Sas, activista de Vilafranca del Penedès va ser condemnat a 3 anys i mig de presó per un delicte d’atemptat contra l’autoritat i un delicte de lesions lleu. La Generalitat es va personar com a acusació particular i va demanar cinc anys i mig de presó. Francisco Garrobo, activista veïnal de Nou Barris era condemnat a 3 anys i mig de presó pels talls a la Ronda de Dalt durant la vaga del 8 de novembre de 2017. El seu company Moisès va ser condemnat a un any de presó.

Al llarg de la seva història, l’Estat espanyol sempre ha disposat de “salvadores de la patria” disposats a tot.  Abans d’acabar l’any, ens ho han volgut recordar 270 comandaments militars disposats “a  revertir la peligrosa deriva de nuestra Patria ante un Gobierno que ha cedido a comunistas, golpistas y proetarras". Les conversacions d’un grup de Whatsapp format per aquests militars retirats inclouen proclames colpistes i de violència com algun que parla de “fusilar a 26 millones de hijos de puta”.

31 de desembre de 2020. Acabem l'any en companyia de la maleïda pandèmia. Les darreres dades ens fan esgarrifar. Als Països Catalans hi ha 549.002 casos, 20.677 morts i hi ha 756 pacients a les UCI.

Enguany ha estat l'any Josep Carner, frenat, com tot, pel COVID-19. La commemoració s'allargarà, però, durant l'any que ve i com a mínim fins al juny. Així que us deixem amb un fragment del poema Any Nou, del príncep dels poetes, Josep Carner. (Poema complet en diversos idiomes aquí) :

Ni l’astròleg no sap, dia primer,

u rigorós que un poc de vida ens dalla,

quines estrenes ens daràs potser:

angoixa, amor, traspàs o revifalla.

"Anar-hi sempre". Un petit passeig pel 2020 (gener-juny)

Us convido (si us ve de gust) a fer un petit passeig per algunes de les notícies que hem viscut durant aquest any 2020 que som a punt de deixar enrere. Notícies, la gran majoria, relacionades amb aquest llarg camí cap a la independència que vam iniciar fa més de tres-cents anys i que, generació rere generació, amb més o menys encert, hem continuat fent camí. A voltes, amb alguna passa enrere, però sempre amb la mirada posada en aquell final de camí que, més d'una vegada, poques, hem pogut albirar. 

Malgrat tot, continuem fent camí, continuem avançant. En paraules d’Antoni Massaguer, militant d’EPOCA, només hi ha una manera: 

Per vèncer, cal ser-hi sempre. Per vèncer, cal anar-hi sempre.

Any 2020

L’any s’obria amb la sessió d’investidura de Pedro Sánchez. L’Espanya “de charanga i pandereta... La España que ora y bosteza, / vieja y tahúr, zaragatera y triste...” va ser-hi present i vam tornar a viure com mai, l’autoritarisme, el masclisme, el racisme, l’insult, la supèrbia, la injúria, la mentida... el nacionalisme espanyol més ranci...  l’Espanya de sempre.

Una investidura gràcies, en bona part, al pacte entre ERC i el PSOE. Un pacte controvertit, que va provocar divisions en el si del moviment independentista i que, amb els mesos, s’ha demostrat que no servia per res.  

El gener també va començar a l’Audiència Nacional el judici contra el major Trapero, acusat de rebel·lió,  i contra la cúpula dels Mossos d’Esquadra.

El mes de febrer, l’iniciàvem amb nova repressió: dues-centes citacions pels talls a la Jonquera. Imputats amb càrrecs de desordres públics, danys i delicte contra la seguretat en el trànsit, per haver tallat la AP-7 l’11 i el 12 de novembre. Al costat d’això, una bona notícia: L’Audiència Provincial de Barcelona va absoldre totes les persones encausades arran de la concentració davant del TSJC el febrer del 2018.

A principis de març, el desplaçament massiu a Perpinyà. Dues-centes mil persones van omplir el Parc d’Exposicions de la Catalunya Nord. El missatge: Preparem-nos!

Pandèmia! El país es paralitza. A Catalunya Principat, als Països Catalans, a l’Estat espanyol els contagis, els ingressats i els morts provocats pel COVID-19 continuen i les dades cada vegada són mes esfereïdores. La nefasta gestió de l’Estat espanyol es fa cada vegada més evident: No confinar Madrid quan era imprescindible. Impedir el confinament de Catalunya, Aplicar les mesures de control tard i malament. La compra dels testos defectuosos. No voler comprar material pagant al comptat que obliga la Xina a paralitzar enviaments. Requisament de material per centralitzar-ho tot a Madrid. La mobilització de tot l’exèrcit facultant els militars per fer d’agents de l’autoritat. Les esperpèntiques rodes de premsa inèdites a Europa amb militars, policies i guàrdies civils carregats de medalles. Mesures econòmiques insuficients... El gran problema dels autònoms i de la petita i mitjana empresa. Manca d’informació per a tots els col·lectius...

El dimarts 21 d’abril va morir Anna Rosselló. La majoria d'independentistes recorden la seva imatge, tendra i alhora plena de coratge, de la iaia que en una cadira de rodes i acompanyada per la seva filla i el seu gendre era present, sempre que la salut li ho permetia, a totes les mobilitzacions independentistes d’aquests darrers anys. Qui era, qui va ser, però Anna Rosselló? Si la volguéssim definir amb una frase seria faríem servir el títol de la seva autobiografia: “Memòries d’una dona lluitadora. Vençuda, sí. Doblegada, mai”. 

El mes de maig va ser el del retorn del Vull una resposta... de manera telemàtica.

Les xifres sobre la COVID-19 s’havien disparat de manera esgarrifosa. Les darreres dades ens deien que al Principat hi havia hagut 63.259 contagis i 11.723 morts. I l’Estat espanyol presentava 233.037 casos de COVID-19  i 27.940 morts.

L’ex-policia espanyol Antonio González Pacheco, anomenat “Billy el Niño, va morir el mes de maig. Torturador franquista, possiblement un símbol, no només de les tortures, sinó de la impunitat en què ha pogut viure durant els anys de la transició i fins ara. No només va gaudir d’impunitat absoluta, sinó que fins i tot va rebre quatre medalles, dues d’elles en període democràtic, que li van arribar a representar una augment de fins a un 50% en la pensió. La justícia argentina va intentar extradir-lo i jutjar-lo pels crims comesos durant el franquisme. Mai ho va aconseguir perquè la justícia espanyola sempre ho va impedir.

Va ser durant el mes de maig, també, que Xavier Albiol va tornar a ser alcalde de Badalona. Els regidors que formen part del PSC i de Badalona valenta, de la qual formen part Guanyem i ERC ho podrien haver evitat. El PSC, però, no ho va permetre i va preferir fer alcalde al representant del PP abans que a Dolors Sabaté.

Durant el mes de juny, sabíem que l’expresident de la Generalitat José Montilla era nomenat conseller independent de la companyia Enagàs, segurament pels seus “grans coneixements” en matèria energètica.

El juny, anaven en augment les nefastes relacions entre els dos principals partits independentistes. El partidisme, l’electoralisme, estava pesant més que mai i per damunt del país. Oriol Junqueras i el president Puigdemont continuaven sense parlar-se des de feia ja molt temps. La darrera mostra d’aquesta divisió es va poder veure a Madrid davant el suplicatori per processar Laura Borràs. ERC i la CUP van decidir no participar en la votació mentre que JxCat va votar NO.