En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos i guerra (Francisco de Quevedo)
Abans de res el resum per als "impacients...."
Polèmica per l’espectacle Esas latinas: L’obra ha generat controvèrsia, però el debat públic ha estat dominat pels qui la defensen, tot sovint des de l’esquerra espanyolista, més que no pas pels crítics.
Desviació del focus: S’intenta diluir l’acusació de catalanofòbia barrejant-la amb racisme o llibertat d’expressió, deslegitimant així les crítiques legítimes.
El català, víctima de manipulació discursiva: Es presenta la defensa del català com a “supremacista” o “pogromista”, tot i ser una llengua minoritzada en lluita per sobreviure. Aquesta retòrica busca culpabilitzar moralment els catalanoparlants.
Mitjans afins al relat assimilacionista: Publicacions com Diario Red, La Directa, Catalunya Plural i La Futura equiparen l’exigència de català en espais públics amb actituds racistes, cosa que l’article denuncia com una forma d’assimilació cultural disfressada d’antiracisme.
Crítica terminològica severa: L’ús del terme “pogromista” per parlar de política lingüística catalana es considera una manipulació greu i insultant.
Paradoxa de la dreta i la llengua: Es denuncia que s’acusi el catalanisme de compartir tàctiques amb l’extrema dreta, quan històricament ha estat l’espanyolisme (també d’extrema dreta) qui ha atacat el català de manera sistemàtica.
Resposta a Ione Belarra: Les declaracions de la líder de Podemos, que acusa la Generalitat de voler fer “polítiques racistes”, es consideren injustes i desinformades. L’article defensa que més competències podrien permetre polítiques migratòries més justes.
Crítica a la falsa equidistància: Dir que el català pot discriminar, malgrat estar en situació desfavorable, és una manera subtil d’afavorir el castellà com a llengua dominant per defecte.
La llengua no és una estructura opressora: Equiparar-la a una eina de poder és erroni. El català és una eina de cohesió i supervivència cultural, no d’exclusió.
Dret col·lectiu a viure en català: La defensa de serveis públics en català no és excloent sinó una mesura de justícia i continuïtat cultural.
Conclusió amb rerefons sobiranista: La crítica de fons és contra l’Estat espanyol, que tant des de la dreta com des de l’esquerra no accepta la sobirania catalana. Josep Pla ho resumiria així: “el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.”
Article complet
L'espectacle Esas latinas, del col·lectiu Teatral Sin Papeles, ha desencadenat una polèmica notable, però crida l'atenció com la major part del ressò mediàtic sembla venir dels qui el defensen o en justifiquen el contingut, més que no pas dels que n'han fet una crítica. Molts discursos públics (sobretot de les esquerres espanyolistes) han volgut desviar-ne el focus, barrejant les acusacions de catalanofòbia amb conceptes com el racisme o la llibertat d'expressió, sovint per diluir-ne el rerefons o desacreditar-ne els crítics.
Per molt que alguns sectors intentin presentar la defensa del català com
una forma de “supremacisme lingüístic” o una expressió “pogromista”, aquesta
retòrica desvirtua completament la realitat d’una llengua minoritzada en lluita
per la supervivència. Darrera d’aquest discurs hi ha una estratègia política
ben coneguda: desactivar la normalització lingüística mitjançant una
culpabilització moral del parlant de català.
Els articles recents publicats a Diario Red, Directa, Catalunya
Plural i La Futura són una mostra d’aquest corrent. Tots parteixen
d’una confusió perillosa: equiparar exigències bàsiques d’ús del català en
espais públics amb actituds racistes o excloents. I cal dir-ho clar: això no
és antiracisme, és un nou intent d’assimilació lingüística i cultural, o sigui,
nacional.
L’article de Diario Red utilitza una expressió extremadament greu i
fora de lloc: “No fa falta referir-se als assalts feixistes de Torre Pacheco
per tenir present una dinàmica nacional pogromista” (Atenció al terme!)[1]
Associar el conflicte lingüístic català amb els pogroms, que
històricament fan referència a massacres antisemites, és una
irresponsabilitat terminològica. Això és convertir en opressió el que, en
realitat, és una resistència davant d’un procés de substitució lingüística
secular. És una manipulació gravíssima dels termes.
A més, s’hi afegeix que “la llengua s’utilitza com a barrera racista”
o com a “tàctica conscient per part de l’extrema dreta”. Però vet aquí
la paradoxa: és precisament l’extrema dreta espanyolista la que més ha
atacat el català al llarg dels anys, a l’escola, als jutjats, a les
institucions. I ara es pretén que defensar el català... també sigui d’extrema
dreta?
En aquest sentit, les darreres declaracions de la Secretària General de
Podemos, Ione Belarra, no només són injustes, sinó profundament irresponsables
i alimenten una visió esbiaixada del debat sobre les competències en immigració
a Catalunya. Afirmar que la Generalitat vol aquestes competències “per fer
polítiques racistes” i competir amb l’extrema dreta és una simplificació
barroera que nega la trajectòria antiracista de molts col·lectius i
institucions catalanes. Aquesta acusació ignora deliberadament que una major
proximitat institucional pot permetre polítiques més humanes i eficients, adaptades
a la realitat del territori i pensades amb la complicitat d’entitats de defensa
dels drets dels migrants. Reduir l’autogovern a una suposada voluntat
repressiva és projectar sobre els altres els propis prejudicis centralistes. I
és també una manera ben cínica d’evitar el debat de fons: qui ha mantingut la
llei d’estrangeria i ha permès durant anys batudes racistes no ha estat pas la
Generalitat, sinó governs espanyols —inclosos aquells en què Podem ha
participat.
En un dels textos de La Directa, es pregunta provocadorament: “Si
haguessin parlat anglès, els haurien intentat ajudar en anglès? Si haguessin
parlat xinès, haurien almenys tret el traductor?” La resposta és òbvia: si
una persona arriba a França o al Quebec i no entén la llengua, se li ofereixen
recursos, però ningú no qüestiona la centralitat del francès. Aquí, en
canvi, es vol que el català sigui optatiu, com si fos una molèstia o una
excentricitat local.
La frase “Una llengua en situació desfavorable pot ser igualment una eina
de discriminació” conté una perversió subtil però molt perillosa del discurs
sobre els drets lingüístics. Pretendre que una llengua minoritzada com el
català —amb segles de repressió al darrere i una presència desigual en àmbits
com la justícia, l’administració o l’audiovisual— pot ser un instrument de
discriminació és desviar l’atenció del problema real: la vulnerabilitat
d’aquesta llengua en el seu propi territori. Equiparar la defensa del català a
una forma d’exclusió no només és una fal·làcia, sinó que contribueix a
erosionar les polítiques de normalització lingüística que intenten corregir una
situació de desavantatge històric. El que realment discrimina no és parlar
català, sinó impedir-ne l’ús o considerar-lo un obstacle. Aquest tipus de
discursos, sovint revestits de falsa equidistància, acaben afavorint el
bilingüisme desigual, on una llengua —el castellà— domina sistemàticament, i
l’altra —el català— ha de demanar permís per existir.
L’article de Catalunya Plural afirma: “Quan les persones migrades
qüestionen estructures de poder —incloent-hi la llengua—, sovint es troben amb
un mur de resistència i deslegitimació.” Aquest plantejament és legítim quan es
parla de burocràcia, racisme laboral o accés a serveis. Però quan es parla de
llengua, es cau en una tergiversació: la llengua pròpia d’un territori no és
una estructura de poder assimilable a una institució opressora. És l’únic
recurs que té una comunitat per transmetre el seu llegat cultural i nacional. Exigir
a un catalanoparlant que renunciï a la seva llengua per ser empàtic és el
contrari de la integració. És submissió.
Els textos insisteixen que el català pot arribar a ser “restrictiu,
antipàtic, enutjat i finalment irrellevant” si es fa servir com a condició.
Però això és una falsedat: el català no s’exigeix com a filtre excloent,
sinó com a eina comuna. És la llengua que ha d’unir, no pas la que
divideix.
Demanar que l’atenció sanitària, educativa o administrativa sigui en català
no és excloure ningú: és protegir un dret col·lectiu amenaçat. Com diu
Carme Junyent: “El català és una llengua de la gent que el parla, no d’un grup
ètnic, ni d’una raça, ni d’una classe social.”
Presentar el català com a obstacle, com a imposició o com a eina racista
és, en el fons, una forma de deslegitimar la seva supervivència. El que
cal és ampliar l’empatia cap als qui volen viure en català, no retallar-la en
nom d’una suposada inclusió que en realitat normalitza l’hegemonia del
castellà com a llengua de comunicació per defecte.
En definitiva, el que podem llegir en aquests mitjans de comunicació o declaracions
recents (que no són les primeres) com les d’Ione Belarra no fan més que
reforçar una vella intuïció ben arrelada en el catalanisme i que, segons diuen,
va ser Josep Pla que la va resumir amb cruesa: “el que més s’assembla a un
espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”.
Quan es tracta de Catalunya, les diferències ideològiques sovint
s’esvaeixen i es reforça una mateixa voluntat de control, de negar la sobirania
i de caricaturitzar qualsevol aspiració nacional com a perillosa o retrògrada.
Aquest patró recurrent evidencia que l’alliberament nacional de Catalunya no
pot passar per un canvi de govern a Madrid, sinó per trencar definitivament amb
un estat que, tant des de la dreta com des de l’esquerra, mai no ha estat
disposat a acceptar-nos com a nació lliure i sobirana.
[1]
Tot i que no és un mot recollit habitualment als diccionaris normatius
catalans, el seu significat es pot entendre per derivació, com en altres
llengües romàniques: Pogrom: un atac violent i organitzat contra un grup
ètnic o religiós, especialment contra els jueus. -ista: sufix que indica
una persona que practica o és partidària d’alguna cosa
