Eduard Llaudó i Àvila enginyer agrònom i escriptor. Autor de “Torb”.
Francesc Abad, analista polític
Josep Pinyol, historiador
Feia temps que es veia venir. Les notícies que ens arribaven sobre
les relacions en el sí de l’Assemblea eren força preocupants. Tot va arrencar
del mateix dia de les eleccions dels càrrecs del Secretariat Nacional amb el
trencament unilateral d’un pacte previ entre Dolors Feliu i Jordi Pesarrodona.
A partir d’aquí tot ha anat de mal en pitjor fins arribar a les dimissions que
es vn produir dissabte passat. 13 dimissions de secretaris nacionals acompanya
de la renúncia a continuar sent vicepresident d’en Jordi Pesarrodona.
Els dimissionaris acusen el Secretariat Nacional i al Comitè
Permanent de pèrdua de la democràcia interna, d’abús de poder per part de la
Presidència i alguns membres del CP. Argumenten també que han patit la manca de
respecte per part d’algunes persones.
La presidenta Dolors Feliu, en darreres declaracions, ha dit que
en cap cas no pensa dimitir, que ja fa
temps que hi ha discrepàncies dins del SN, que és una qüestió de fons ideològic
i que de vegades costa acceptar les decisions assembleàries, sobretot quan es
perd. També ha afirmat que el que més divisió ha generat és el debat sobre si
convé o no presentar una llista cívica a les properes eleccions autonòmiques.
"Tothom no està d’acord en presentar-se a les eleccions en una llista
cívica perquè hi ha gent que no ho veu clar dins l’ANC. Hi ha qui hi veu més
els contres que els pros", ha dit.
De les declaracions de la presidenta i també de molts mitjans i
opinadors semblaria que els problemes es troben en la llista cívica i això no
és cert. La gran majoria de l’independentisme està a favor d’una llista cívica
(el que en els anys anteriors de l’ANC en dèiem “candidatura de país”). Els
dimissionaris també estan a favor d’una llista cívica. El problema rau en com
arriba ser realitat aquesta llista que no hauria de ser l’objectiu principal de
l’ANC, sinó el final d’una estratègia ben elaborada.
La creació d’una llista cívica cal que es faci sense presses, amb
el màxim consens i amb el suport majoritari del moviment independentista. Si la
llista cívica acaba sent la “quarta llista independentista” el resultat pot
acabar sent decebedor. Si arriba el cas, la llista cívica només es pot
presentar a unes eleccions quan s’hagin creat les condicions necessàries per
convertir-les en plebiscitàries i que es produeixi una victòria d’aquesta
llista que ens pugui conduir a fer efectiva la independència.
La llista cívica (candidatura de país) ha estat sempre, des dels
primers anys, un objectiu en els diferents fulls de ruta de l’Assemblea. De
fet, és tornar a la Declaració d’Arenys de Munt de l’ANC del 13 de setembre de
2014 on es deia: “Preparar una candidatura d’ampli consens polític i social que
concorri a aquestes eleccions amb un punt programàtic únic: la declaració
d’independència i l’inici del procés constituent.”
Llavors no va ser possible. No ens dedicarem a enumerar els errors
que tots plegats vam cometre, l’ANC inclosa... I, segurament, va ser des de
l’Assemblea que vam cometre l’error més greu, el de fer un pas al costat i
deixar-ho tot a mans de la baula més feble de tot el procés: els partits
polítics.
Final
La frase de la setmana de
l’escriptor i periodista Mark Twain
Cada vegada que us trobeu al costat de la majoria, és el moment de
fer una pausa i reflexionar.
Marxem amb el pensament
posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i
l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.
Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!
