Disley: "He vist el principi i ara el final" (El soroll i la fúria. 8 i final)

Quart capítol. La visió de Disley.

Si en el primer i segon capítols hem passat pel monòleg interior, primer de Benjy i després de Quentin, i en el tercer ens hem nodrit del soliloqui de Jason, en el quart i darrer un narrador en tercera persona ens explica l’última etapa de la decadència de la família Compson. 

Seguirem Jason i Disley en les activitats que fan el dia de Pasqua. Mentre Jason continua buscant incessantment la seva neboda Qunetin (sense trobar-la) Disley assisteix, amb Luster, Frony i Benjy,  als actes de Pasqua a l’església negra local.

La narració se centra en la visió de Disley, la visió de la criada negra. Com ens diu Pedro Luís Serna:[1]  “El paper del negre, tant en el complex cultural del Sud com en el Nou Sud. El comportament de Disley en els diferents moments de la decadència és de comprensió vers els sofriments que pateixen els seus amos.” De fet, ha estat ella, Disley, la que ha criat els fills Compson en absència dels pares i els ha ofert sempre el seu amor maternal.

Tornant a Serna:[2] “El sermó del dia de Pasqua i els sentiments que inspira en Disley fan que s’adoni del paper que ha desenvolupat al llarg de la seva vida. L’element cultural africà va ajudar a la conformació del Vell Sud i que la infantesa dels fills dels plantadors estigués supervisada pels esclaus també el va modificar a causa del sincretisme de cultures. Si en el context aristocràtic, es pot percebre l’element negre en les creences, llegendes, històries, supersticions, etc, en el context negre veurem l’assimilació d’un element de la cultura occidental: el puritanisme:

Per què no calla, mamà?, va dir Frony. Amb tota aquesta gent mirant-la. Aviat ens trobarem amb els blancs.

He vist el primer i l’últim, va dir Disley. No em facis cas.

Al primer  i a l’últim de què?, va dir Frony.

No em facis cas, va dir Disley. He vist el principi i ara el final.

És la compassió que sent Disley per tots els integrants de la família Compson. La compassió per l’estat a què han arribat i del qual ella ha estat testimoni.

“La casa, abans reflex de prosperitat, ha anat minvant la seva propietat fins restar només amb la terra i els objectes bàsics necessàries. Més que físicament, però, Disley sent la decadència dels Compson en les penes i angoixes que pateixen els membres de la família: Quentin, la filla de Caddy, viu en una casa sense amor i plena de prejudicis inculcats per l’àvia i de l’odi que expressa el seu oncle. Json veu en Quentin una extensió de la seva mare i li recorda les raons per les quals no ha aconseguit tirar endavant en el món materialista actual.”

El quart capítol ens trasllada, d’una banda, l’amor incondicional de Disley i, de l’altra, l’odi de Jason vers la humanitat sencera. És el resultat de la decadència del Sud i de com s’imposa la modernitat, que no és res més que el trionf de la corrupció, del materialisme, de l’egoisme i de l’individualisme.

El personatge de Disley obre la porta a l’esperança i ens deixa entreveure que encara és possible que la humanitat torni de nou a l’home.

Bibliografia. Les vuit entrades sobre “El soroll i la fúria” han estat possibles gràcies a:

La lectura (i relectura) atenta de: Faulkner, William Edicions Proa “El soroll i la fúria”

I les següents entrades a la xarxa:

El ruido y la fúria. La valoración de la degradación sureña en la estètica de la novel•la moderna. Pedro Luís Serna Alonso     https://1library.co/document/ydj14wgy-ruido-furia-valoracion-degradacion-surena-estetica-novela-moderna.html  

Ferraioli, Pablot. ‘El ruido y la furia’ de William Faulkner https://clavedelibros.com/el-ruido-y-la-furia-william-faulkner/

Cuadernos del Hontanar https://cuadernosdelhontanar.com/2020/07/26/el-sonido-y-la-furia-de-william-faulkner/

La plaza de Poe https://laplazadepoeblog.com/2018/05/25/el-ruido-y-la-furia-faulkner-instrucciones-de-uso/

[1] El ruido y la fúria. La valoración de la degradación sureña en la estètica de la novel•la moderna. Pedro Luís Serna Alonso     https://1library.co/document/ydj14wgy-ruido-furia-valoracion-degradacion-surena-estetica-novela-moderna.html 

[2] Ídem

Les pors i les obsessions de Jason (El soroll i la fúria. 7)

 

Aquell Divendres Sant és el dia en què Jason abandona la feina per espiar la seva neboda Quentin (filla de Caddy) que s’ha escapat del col·legi (i de casa) per fugir amb un firaire. Tot, doncs, torna a girar sobre el personatge femení de Caddy a través de la seva filla Quentin.

Puta una vegada, puta sempre, és el que jo dic. Dic jo que tens sort si l’únic que et preocupa és que faci campana a l’escola. Jo dic que hauria de ser a baix, a la cuina, ara mateix, en lloc de a dalt, a la seva habitació empastifant-se la cara de pintura i esperant que sis negres, que ni tan sols poden aixecar-se de la cadira si no tenen davant un platàs de carn i molt de pa que els mantingui en equilibri, li preparin l’esmorzar.

Caddy només apareix en el llibre de manera referencial, però és el principal protagonista de la novel·la. Quentin estima fins a la desesperació Caddy; Benjy només troba consol i pau en Caddy. Fins i tot Jason, que vol oblidar-la per sempre, no deixa de pensar sempre en Caddy. Nosaltres, com a lectors, però, no podem apropar-nos mai a Caddy, la persona sobre la qual giren tots els germans. El mateix Faulkner sembla enamorat de Caddy. Així ho va comentar tot dient que era lai matge que va generar la seva novel·la. L’anomenava “l’estimada del seu cor”.

La visió de Jason ens permet conèixer una mica millor un altre personatge femení: la mare, Caroline. Una dona capritxosa nerviosa, molt aprensiva i carregada de pors. Ha esdevingut protectora de Jason mentre oblida els altres fills. Mare i fill (Jason) viuen encara en un món imaginat. L’antic món del Sud, el món dels privilegiats que posseeixen esclaus, terres i diners. Res d’això, però, és real. La família Compson ja fa temps que va entrar en una decadència progressiva i imparable.

Jason es va quedant amb els diners que Caddy envia per a la seva filla. Aquesta, però, li acaba robant tot el que ell té guardat, el diners de Caddy i també els del mateix Jason per fugir  amb el firaire.

El capítol ens permet assistir a dues menes de lideratges molt diferents. El de Jason, en declivi permanent i el de Disley, la criada afroamericana que administra la casa i dirigeix els criats negres. De fet, la que fa que tot funcioni malgrat les múltiples carències.

La narració reflecteix la tensió existent entre Disley i Jason que permet contrastar dos models de formació moral, racial i de ciutadania. Per una banda, el de la família terratinent i, de l’altra, el llegat esclavista.

Aquell dia, Jason es mou constantment per la ciutat i això ens permet conèixer també com és la vida pública de la localitat de Jefferson: el mercat d’especuladors, l’oficina de telègraf de la Western Union, la pobresa dels grangers blancs i negres... Coneixem totes les pors i obsessions de Jason a través dels records que té dels moments tràgics que ha patit la seva família: la castració del seu germà Benjy, la incapacitat i culpa de la seva mare, l’alcoholisme dels seu pare, el comportament de la seva germana Caddy...

Jason, una victima més (El soroll i la fúria. 6)

 

Tercer capítol. La visió de Jason, el germà més materialista, cínic, visceral, autoritari, racista, misògin i, també, amargat. Està molt ressentit, en bona part perquè s’ha hagut de fer càrrec de la família després de la fugida de Caddy i que el seu germà Quentin anés a la Universitat de Cambridge. Ha de mantenir la seva mare, el seu germà Benjy, la filla de Caddy, la seva neboda adolescent a qui van posar el mateix nom que el seu germà, Quentin i, els criats negres.

L’acció transcorre el dia de Divendres Sant i està narrada, per primera vegada en el llibre, de forma lineal i directa. Segons Pedro Luís Serna[1]: “La forma utilitzada per narrar el punt de vista de Jason s’assembla molt més a un soliloqui que a un monòleg interior directe que representa el fluir de la consciència [...] Aquesta forma de representar el discurs de Jason té relació amb el tipus de vida que porta i que l’ha portat, assimilant la ideologia del Nord, a convertir-se en l’exponent de les seves característiques.” El títol amb què Serna encapçala aquesta part del treball em sembla del tot adient i encertat: “Jason víctima del passat, el present i el futur.”

En el mateix treball, Serna ens parla de les dues ideologies que es contraposen en la novel·la[2]: “L’humanisme tradicional del Vell Sud, que es veuria reflectit en Quentin, i la amoralitat del naturalisme modern, encarnat en el personatge de Jason. Jason és un reflex més de la incapacitat dels seus pares per tirar endavant la família i la llar en un món al qual no poden adaptar-se lliurats com estan a la contemplació de la desaparició de la seva cultura. Jason arriba a la conclusió que la ideologia del discurs del Nord és l’única que li permetrà sobreviure en el context del Sud modern. [...] Adoptar la ideologia del Nord també li permet oblidar, encara que no sempre, el seu angoixant passat mancat d’amor.”

Vaig continuar pel carrer, però els havia perdut de vista. I allà estava jo, sense fer ombra, donant la impressió d’estar també boig. Com pensaria qualsevol, un està boig i un altre es va ofegar i a l’altra el seu marit la va fer fora de casa. Per quina raó no estaran els altres també bojos? Sempre els sentia mirant-me com a voltors, com si esperessin l’ocasió de dir. No m’estranyava sempre he pensat que tota la família estava boja. Venen un terreny per enviar-lo a Harvard i pagar impostos per sostenir la Universitat de l’Estat que no he vist mai un partit de beisbol i no permetre que es pronunciï el nom de la seva filla a casa i que el Pare després de cert temps no tornés a venir al poble sinó que es quedava allà assegut tot el dia amb l’ampolla jo veia la part inferior de la seva camisa de dormir i les cames nues i sentia el dring de l’ampolla...”

---

[1] El ruido y la fúria. La valoración de la degradación sureña en la estètica de la novel·la moderna. Pedro Luís Serna Alonso    

[2] Ídem

Quentin Compson ofegat en l'olor de la mare-selva (El soroll i la fúria. 5)

 

L’ombra de l’incest planeja sobre el relat. Quentin estima bojament la seva germana, però, la impressió que extrec de la lectura és que no hi ha incest físic, sinó moral o espiritual.

Perquè si fos només per a l'infern; ... Si això fos tot d'ella Acabat Si les coses acaben d'acabar ells mateixos ningú més allà, però ella i jo Si només podríem haver fet una cosa tan terrible que haurien fugit de l'infern, excepte nosaltres .. he comès incest pare vaig dir que era jo

Pel cap de Quentin colpeja la idea que ell podria haver protegit la seva germana unint-s’hi davant de qualsevol càstig que ella hagués estat obligada a patir. En paraules de Faulkner “Quentin no estima el cos de Caddy. En el seu cap Quentin sent la responsabilitat de carregar amb els pecats d'ella com si fossin seus.”

Caddy queda embarassada i Quentin explota, s’indigna amb la seva germana pel que ha fet, la noia olor d’arbres i de mare-selva. Ell, l’home del Sud, que estima les seves tradicions, la seva manera de fer i de viure... La dona del Sud (que no té res a veure amb Caddy):

Per què vas deixar que et fes petons petons [...]

No va ser pel que vas fer que et vaig bufetejar. [...] És per haver-te deixat que ho fes un maleït idiota pel que et vaig bufetejar ho faràs ho faràs ara suposo que diràs que vaig enganyar un idiota. Què penses d’això ficar el cap en la. Brins d’herba incrustades a la carn ficant el cap. Digues-ho vaig enganyar un idiota digues--ho

Narrada per Quentin, el més intel·ligent i el més torturat dels nens Compson, aquesta segona part és, potser, el més bell exemple de la narrativa experimental de Faulkner. En aquesta secció observem a Quentin, un recent ingressat a la universitat de Harvard, deambulant pels carrers de Cambridge, reflexionant sobre la mort i sobre la condemna moral a la qual la família ha sotmès a la seva germana Caddy. Com en la primera secció, el relat no és estrictament lineal, encara que els fils conductors de l'estada de Quentin a Harvard per una banda i els seus records d'altra són clarament discernibles.

Una placa al pont commemoratiu d'Anderson (conegut, incorrectament,  com pont Larz Anderson) sobre el riu Charles a Cambridge, Massachusetts, commemora la seva vida i la seva mort. La petita placa de llautó, de la mida d’un maó, es troba a la paret de maó del costat oriental del pont ( Weld Boathouse ), just al nord de la meitat del pont, a uns 18 centímetres del terra, en una petita alcova. Hi diu:

"QUENTIN COMPSON 

ofegat en l'olor de mare-selva

1891-1910".

El darrer passeig de Quentin (El soroll i la fúria. 4)

 

Els lectors acompanyem Quentin Compson en un llarg passeig a través de la ciutat. El protagonista (que ja ha pres la decisió de suïcidar-se) deambula pels carrers mentre, mogut pels records, flueix lliurement el seu pensament i la seva consciència.

Podem ignorar el so durant molt de temps, però després, un tic-tac instantani pot recrear a la nostra ment intacta el llarg desfilar del temps que no s’ha sentit.

El relat ens mostra les associacions que es creen a través dels record i del llarg passeig de Quentin. El germà de Caddy troba una nena petita, una nena que tant el seu germà com els homes de la llei, qualifiquen de “nena objecte”.”-Hola, petita!- La seva cara com una tassa de llet amb uns puntets de cafè en el dolç i càlid buit.” Reflectint un cert paral·lelisme, Quentin l’anomena, germana i intenta, però no ho aconsegueix, “salvar” la nena, ja que no va poder salvar la seva germana de la promiscuïtat. Caddy, per a ell una “verge-puta” que ha trastornat amb la seva sensualitat el concepte que ell tenia de “dona del Sud”.

Tot passejant ens trobem amb la reconstrucció literària dels moviments migratoris sud-americans, italians, negres... el futur dels uns i la decadència dels altres. Alguns han trobat similituds amb “El somni d’un home ridícul” de Dostoievski, si bé el protagonista creat per l’autor rus acaba refusant la idea del suïcidi i decideix viure.

És un capítol per llegir, també, poc a poc i amb la màxima concentració possible. Com ja hem dit, Faulkner fa servir frases molt llargues, incisos i incisos dins dels incisos... sense punts, sense comes... Velem-ne un exemple quan  recorda fragments de la conversa que va tenir amb Caddy (“la seva olor era com la dels arbres” - deia Benji) després de saber que ha quedat embarassada i que es vol casar (“amb algú haig de casar-me”- diu Candy):

després em va parlar d’ell amb les mans encreuades sobre els genolls mullats la cara girada vers la llum grisosa l’olor a mare-selva hi havia llum a l’habitació de la mare i en la de Benji on T.P. l’estava posant al llit

l’estimes

la seva mà va avançar no em vaig moure va tantejar el meu braç i em va agafar la mà i se la va posar sobre el pit el seu cor bategava

no no

llavors vol dir que et va obligar a fer-ho que el deixessis que ho fes era més fort que tu i ell demà el mataré ho juro el pare no té perquè assabentar-se fins després i llavors tu i jo ningú ho ha de saber podem agafar els diners de la meva matrícula de la Universitat Caddy l’odies veritat veritat

[...]

"... ella va tornar a reclinar-se sobre els braços que abraçaven els seus genolls

tu mai no ha vas fer una cosa així veritat

que no vaig fer què

el que jo vaig fer el que jo

sí, sí i moltes vegades amb moltíssimes noies

Llavors em vaig posar a plorar em va tocar de nou amb la mà i jo plorava recolzat en la seva brusa humida

[...]

"... sóc dolenta de totes maneres no pots evitar-ho", diu Caddy.

Quentin: "Els rellotges maten el temps" (El soroll i la fúria. 3)

 

Remenant una mica pels “calaixos” de la xarxa he trobat un article  “Rescatando a Caddy y Quentin”, de Sandra Becerril que reprodueix una analogia entre els versos de Macbeth i els personatges de “El soroll i la fúria” feta per Elisabeth Kerr.

El camí a la mort polsegosa (el senyor Compson)

Mor, mor vela fugaç! La vida no és més que una ombra errant (Quentin)

jugador deficient Que apuntala i realça (Jason)

la seva hora a l'escenari I després ja no s'escolta més. (la senyora Compson)

És un conte relatat per un idiota, ple de Soroll i Fúria, (Benji)

Quatre capítols. Quatre narradors. Quatre visions de la realitat.

La novel·la, com ja hem pogut veure, comença amb en Benji (abans Maury) contemplant a través de la tanca el camp de golf construït en el terreny venut pel seu pare abans de 1910. Benjy recorda la seva germana, Caddy (epicentre de la narració) i, mitjançants els records intercalats, salts temporals, el fluir del pensament del nen de tres anys que és Benji, s’nicia la crisis que anirà augmentant en el capítol següent.

La novel•la no ens descriu cap dels personatges, ni tampoc el seu caràcter, el de Quentin tampoc. Són les interaccions que anem trobant a mesura que llegim les que ens poden ajudar a confegir una certa imatge dels protagonistes. Una imatge que sempre serà subjectiva, la nostra pròpia visió de Benji, de Quentin, de Caddy o de Jason

El segon capítol ens trasllada a Cambridge on Quentin està estudiant gràcies a la venda del terreny que ara és un camp de golf. Llegirem què fa, què pensa, en Quentin durant el que serà el darrer dia de la seva vida.

En “El soroll i la fúria” pren un significat especial el temps, tant en la seva redacció com en el seu contingut. El trobem simbolitzat en el paràgraf en què Quentin explica el moment que el seu pare, Jason, li regala un rellotge, el mateix que, de generació en generació, havia anat passant de pare a fill. Representa el llinatge dels Compson però també el temps... també el temps que li queda de vida a Quentin. La impossibilitat de dominar, de sotmetre el temps: “El pare deia que els rellotges meten el temps”, diu Quentin.

Quan l'ombra de el marc de la finestra es va projectar sobre les cortines, eren entre les set i les vuit en punt i llavors em vaig tornar a trobar a compàs, escoltant el rellotge. Era el rellotge de l'avi i quan el pare me’l va donar va dir, “Quentin, et lliuro el mausoleu de tota esperança i desig; gairebé resulta intolerablement apropiat que el facis servir per assolir el “reductio absurdum” de tota experiència humana adaptant-lo a les teves necessitats de la mateixa manera que el va adaptar a les seves o a les del seu pare. Te’l dono no perquè recordis el temps, sinó perquè l’oblidis durant un instant i no esgotis les forces tractant de sotmetre’l.” Perquè mai es guanya una batalla, va dir. Ni tan sols es lliuren. El camp de batalla només revela a l'home la seva pròpia estupidesa i desesperació, i la victòria és una il·lusió de filòsofs i imbècils.

Encara que Quentin ens explica molts aspectes de la seva vida a Jefferson, juntament amb els seus criats negres, la narració del segon capítol se centra bàsicament amb la relació amb Caddy, la seva germana petita. L’element principal que els connecta és l’aigua del riu.

Benji al comtat de Yoknapatawpha (El soroll i la fúria. 2)

 

Faulkner crea un univers literari a l’entorn de l’imaginari comtat de Yoknapatawpha que apareix per primera vegada en la seva novel·la “Sartoris” i és l’indret on es localitzen disset relats més de l’escriptor. Segons el mateix Faulkner, la paraula prové de dues paraules de la llengua chickasaw, Yocona i petopha, que signifiquen "terra dividida". En una conferència a la Universitat de Virgínia, Faulkner va dir que aquest mot compost vol dir "terra que flueix lentament per terra plana”.

La narrativa de Faulkner se centra en el Sud americà, el vell Sud americà. La decadència, l’enfonsament d’una societat i d’una manera de viure la qual descriu de manera formidable. Tal com va dir en el seu discurs d’acceptació del Premi Nobel de literatura “la gent ha d'escriure sobre coses que provenen del cor, veritats universals. En cas contrari, no signifiquen res.”

Així ho fa també a “El soroll i la fúria” en què narra la decadència de la família Compson, una família del Sud, del comtat de Yoknapatawpha. Prenent de nou una cita del Macbeth, narra "el camí cap a la mort polsegosa" d'una família tradicional de classe alta del Sud.

La família Compson. El pare és un alcohòlic. La mare, hipocondríaca i egoista que depèn de la criada Disley per criar els seus fills. Quatre germans: Caddy, Quentin, Benji i Jason. Quatre capítols. Quatre narradors. El primer, ja n’hem parlat anteriorment, “7 de abril de 1928” narrat per Benji. El segon, 2 de juny de 1910 per Quentin. El tercer 6 d’abril de 1928 per Jason i el darrer “7 de abril de 1928” per Disley, la criada negra.

És curiós que un personatge com el de Caddy, la segona filla dels Compson, a l’entorn de la qual giren molts dels records, les inquietuds i el sentiments dels seus germans (sobretot els de Benji) no tingui veu pròpia a la novel·la. N’és, però, el catalitzador i la coneixem a través de les emocions que expressen els seus germans (i Disley) en els respectius relats.  

Tornem al primer capítol... i tornem de nou a Macbeth, a les paraules que pronuncia després de conèixer la mort de Lady Macbeth:

El camí cap a la mort polsegosa. Fora, fora, breu espelma.

La vida no és més que una ombra que camina, un pobre jugador

que s’estira i es preocupa a l’escenari,

i que després no se sent. És un conte

explicat per un idiota, ple de so i fúria, que

no significa res.

Un conte explicat per un idiota... L’adult de tres anys que no parla, que només plora, que gruny, que és motiu de vergonya i de tristor continuada per la família i que només rep afecte i amor de Candy.

Benji està veient, més enllà de la tanca, com juguen en el camp de golf. Escolta i sent:

«Ei, caddie.» Va donar un cop. Van travessar el prat. Jo em vaig agafar a la tanca i els vaig veure anar-se'n.

Caddie. És el detonant que dóna pas als records desordenats de Benji. Caddie...Caddy...Pensaments, sensacions, veus, olors, indrets, racons tot es barreja en el corrent de pensament de Benji.

«Què et passa.» va dir Caddy. «És que creies que anava a ser Nadal quan jo tornés de l'escola. Això és el que creies. Nadal és demà passat. Santa Claus, Benjy. Santa Claus. Vine. Anem a fer una cursa fins a casa per entrar en calor. » Em va agafar de la mà i vam córrer sobre les fulles brillants que cruixien. Vam pujar corrent les escales i vam sortir del fred brillant i vam entrar al fred obscur.