ANC: feblesa, motí, crisi, partidista, discrepàncies intestines, desenfocada...

No volies caldo? Aquí en tens dues (o tres) tasses...

Després dels titulars de dissabte i diumenge del diari Nació Digital, força conegut per la seva adscripció política, el diari hi torna, ara en forma d’article del seu redactor en cap Joan Serra. El periodista ens explica per què l’ANC ja no és el que havia estat, ens diu que ha perdut el rumb, la transversalitat  i que s’ha tornat partidista i, agafeu-vos fort!, ha format un quart espai independentista amb Demòcrates i Solidaritat!!!!

El redactor en cap de Nació Digital ha descobert que, per entendre millor la complexitat del moment polític i comprendre els errors i també les indecisions de partits i entitats... només cal analitzar l’Assemblea...

I tot seguit, s’hi posa...  L’ANC, (com moltes de les meves fotografies) s’ha desenfocat perquè està desgastada per les discrepàncies” intestines” (el periodista fa demostració dels seus coneixements lingüístics fent servir aquest sinònim d’internes, cosa que jo mai faria). Sobre el tema de les lluites internes i les "crisis" de l’Assemblea us remeto al meu article anterior. Set anys, ja cansen una mica per continuar parlant sobre aquest tema.

L’ANC, escriu, és feble. Es constata en les bases independentistes (quines?) i en les “patacades que rep el “bon periodisme” (aquest qualificatiu és meu) el  que escriu el que no agrada llegir.”  És cert que l’Assemblea es va equivocar, per exemple, en la convocatòria per commemorar l’1-0. Ara bé, tant l’11-S com en les convocatòries posteriors i les campanyes que s’han presentat no acabo de veure aquesta feblesa. En tot cas, és cert que les bases de l’ANC, com la majoria de l’independentisme  vivim moments de confusió  per la manca de direcció, lideratge i estratègia polítiques, però prop de 50.000 associats i més de 80.000 simpatitzants, així com les directrius de presidència i del SN, no són indicadors de cap feblesa. I avui, precisament, ens arriba la notícia que en els darrers mesos l’ANC ha crescut en 6.600 associats més.... Deu tractar-se d’una mala salut de ferro.

L’anàlisi del periodista continua amb la reproducció de les tesis i l’estratègia que tots hem sentit una o altra vegada en boca de dirigents d’ERC.  La coneguda estratègia de, primer de tot, ampliar la base. En paraules de Marta Rovira (març de 2018): ‘Hem de ser-ne molts més per guanyar-nos una república’. Totalment lícit i honrat que cadascú defensi el que cregui millor per al país, ara bé, no titllem de feble, confús, desenfocat... el que no pensa igual i manté una altre estratègia.

Argumenta que l’ANC “defensa la unilateralitat amb més unilateralitat”. Veiem, doncs, què diu exactament el pla estratègic que va aprovar l’Assemblea el mes d’octubre de 2018:

L’ANC, identifica només 3 escenaris que ens portarien a la independència efectiva: Referèndum pactat amb l’Estat espanyol a resultes d’una negociació directa bilateral; referèndum pactat amb l’Estat espanyol forçat per algun organisme internacional i la via unilateral.

En referència a l’escenari de referèndum pactat forçat per algun organisme internacional, el considera poc probable atesos els fets d’octubre, però sí que creu que hi ha un llindar màxim de vulneració de drets o inestabilitat econòmica que podria fer que aquest escenari es produís. Per tant, l’Assemblea considera la via unilateral com l’escenari més probable i l’únic que depèn de nosaltres i ens permet ser proactius.

De fet, és exactament el mateix que sempre ha defensat i ha format part dels diferents fulls de ruta de l’Assemblea; començant per la seva Declaració Fundacional de l’any 2012. En el punt tercer dels seus ojectius fundacionals deia:

Formar una majoria al Parlament de Catalunya que encomani al Govern de la Generalitat la convocatòria d’un plebiscit d’autodeterminació nacional sota garanties internacionals, i, si el poble català s’hi pronuncia favorablement, o bé si l’Estat espanyol no permetia el lliure exercici d’aquest dret, que proclami la independència nacional i constitueixi l’Estat català sobirà.

Continuem llegint... Arribo a un fragment que posa els ulls com a taronges... i em quedo esmaperdut i garratibat ... El periodista afirma que, davant el desenfocament , feblesa i el partidisme de l’ANC, “no és estrany, doncs, que avui sigui Òmnium qui estiri del carro, també quan es tracta de mostrar capacitat organitzativa  . (!!!!???) Valoro en el que val la feina que ha fet i fa Òmnium, però amb tots els meus respectes.... em quedo amb la boca oberta i sense paraules.

L’anàlisi el condueix a escriure que l’ANC “mai no s’ha pogut desempallegar de la pressió dels partits” Em torno a remetre al meu escrit anterior...  I per “demostrar-ho” manipula el sentit d’una carta als associats, que ja va manipular en el seu moment i van escampar Sergi Sol i els seus acòlits.

El 15 de desembre de 2017, els socis i sòcies de l’Assemblea vam rebre un correu en què, entre altres coses, s’hi deia:

Atès que el president i el Govern legítim de Catalunya no ha acabat la seva legislatura ni ha dimitit voluntàriament, després del 21-D l’ANC reconeixerà únicament el president legítim sorgit de les urnes del 27S de 2015 i el Govern que aquest designi. En altres paraules, només reconeixerà aquell Govern format per forces independentistes, obert al suport d’altres candidatures que facin costat al projecte d’implementar la República Catalana. Només d’aquesta manera s’anul•larà l’acció il•legítima i il•legal que l’article 155 ha produït a les institucions catalanes.

Manipular aquest comunicat i titllar-lo de partidista, com si s’estigués demanant el vot per a la llista de Junts per Catalunya, és digne d’aprenents de Maquiavel. El que va dir l’ANC crec que era el sentir majoritari de la gent independentista, inclosos la majoria de votants de la llista d’ERC. En cap moment es deia a qui s’havia de votar, sinó que es deixava ben clar que el que es demanava era la restitució del Govern legítim. O no era això el que volíem?

I així arribem al final de l’article. El periodista ens aconsella i ens diu que encara som a temps d’agafar el bon camí:

L'ANC encara té marge de maniobra per trobar el rumb; s'ha guanyat credibilitat en anys de feina incansable. Però l'entitat ha de comprendre que l'independentisme potser no necessita ser més pur, necessita ser més ampli. 

Gràcies pels amables consells... De fet, l’independentisme si alguna cosa ha estat és impur... força impur...

Potser, només potser, si cadascú fa la feina que li pertoca i la fa bé, amb decisió i coratge, amb estratègia i direcció política, potser, només potser, arribarem, no només a ser més, sinó a ser un Estat independent.

Deixeu, doncs, que l’Assemblea faci la seva feina. La saben (sabem) fer.

L'enèsima "crisi i divisió interna" de l'ANC o... brams d'ase no arriben al cel.

“Sectors de l’ANC promouen un motí per rellevar Elisenda Paluzie.”

Aquest és el titular d’una notícia que publicava ahir el diari Nació Digital. Tenint en compte el que ens diu el diccionari sobre el sentit de la paraula “motí” (Avalot, alçament popular contra l’autoritat establerta) i del que podríem interpretar a l’hora de fer servir l’expressió “sectors de” podríem arribar a creure que estem davant d’una gran crisi de l’entitat.

Anem a pams...

Que hi hagi un grup de gent, més o menys nombrosa, que no estigui d’acord amb la direcció i l’estratègia del moviment, no només és lícit, sinó que és del tot normal. En una entitat amb prop de 50.000 associats i més de 80.000 simpatitzants sembla lògic que  no tothom combregui amb la manera de pensar i d’actuar de la direcció, en aquest cas del Secretariat Nacional. Que aquesta gent elabori un document i intenti recollir signatures per convocar una Assemblea General i intentar fer valer els seus postulats, és lícit, normal i, sobretot, democràtic. Els estatuts i el reglament de règim intern de l’ANC, malgrat que segurament és millorable, recull aquesta possibilitat, tal com correspon a una entitat que fa bandera de la transparència i la democràcia.  Tots els associats tenen aquest dret. Un altre tema és si podran aconseguir les signatures necessàries i si, en cas d’aconseguir-les, les seves tesis arribaran a tenir l’aprovació majoritària de l’Assemblea General.

Subjectivitat i intencionalitat del diari... Mai aquests moviments poden ser interpretables com un “motí” i, encara menys, com un intent de rellevar la presidenta actual de l’ANC. Si llegiu el document, no trobareu en cap moment  res que pugui interpretar-se d’aquesta manera. Més encara quan el mateix diari diu textualment: “[...] document al qual ha tingut accés Nació Digital i que ja s'ha fet arribar a assemblees de Barcelona i de l'àrea metropolitana tot i que fins ara ha tingut un ressò modest, ja que tres de les quatre que l'han debatut l'han rebutjat (diu el diari) per la seva contundència.”

Avui, el diari hi torna amb un nou titular “L'ANC envia una carta als socis per contenir el malestar intern”... “Malestar intern”, la frase sembla voler transmetre, de nou, la idea de la “gran crisi interna de l’ANC.”

Dit això...

Des del 2012 fins ara els partits –determinats partits- han intentat sempre controlar o influir en les decisions de l’Assemblea, sobretot a patir del 2013 quan l’ANC esdevé una organització forta i poderosa, l’organització clau per garantir l’èxit del procés d’independència. Els intents, doncs, de tenir una ANC “domesticada” existeixen des de fa anys i es van fer particularment evidents en els mesos que van anar de l’abril de 2015 fins al maig de 2016. Aquells mesos van ser, potser, els més delicats que ha viscut l’ANC. El Secretariat Nacional es va mostrar massa sovint dividit, massa sovint indecís, dubtós, per l’excés de responsabilitat que comportava el moment polític i, malauradament, per ingerències més que partidistes.

En aquesta batalla que els partits –determinats partits- lliuren des de sempre per fer-se amb el control del més important moviment polític independentista, de vegades ha estat molt difícil i complicat impedir-ho, però m’atreveixo a dir que mai, ni en aquells mesos que us deia, se n’han pogut sortir del tot.

Ahir, com sovint passa des del 2012, es va produir una filtració interessada des del SN a un determinat diari. “L’ANC en crisi” “L’ANC dominada pels partits” Quantes vegades no hem sentit dir el mateix! Filtracions interessades d’algun (o alguns) membres del SN cansats de veure refusades les seves tesis i de perdre votacions en els plenaris.

¿És convenient que per al bon funcionament de l’entitat que els militats de partits polítics no puguin coordinar comissions i, per tant, no formin part del Comitè Permanent? Personalment penso que millor que fos així. Ara bé, també haig de reconèixer que he conegut molts companys militants de partits polítics que sempre han posat pel davant els interessos del país als del partit i que, en canvi, n’he tingut d’altres que, sense exercir cap militància, han fet tots els possibles perquè les tesis d’un partit s’imposessin dins de l’ANC.

N’estic convençut. Al llarg de la curta, però intensa història de l’ANC, cap formació política s’ha trobat a gust amb les decisions preses per l’Assemblea. Uns i altres voldrien una ANC que actués com un moviment popular al servei dels seus dictats, al servei de la seva estratègia. És per això que, de vegades a uns, de vegades als altres, de vegades a tots, l’ANC els ha fet nosa.  Llavors, quan les ideologies volen imposar-se als criteris d’unitat d’acció i d’independència per damunt de tot, s’intenta sembrar la llavor del dubte i de la divisió interna. Ha estat una constant en les diferents etapes de l’ANC.

L’ANC sempre ha fet nosa... l’ANC combativa, lluitadora. L’ANC que només té un objectiu i que és el d’assolir la independència. L’ANC, capdavantera de la societat civil organitzada, autèntica impulsora del procés, que ha aconseguit en molts moments la tan desitjada unitat d’acció amb les institucions nacionals i els partits polítics. L’ANC sempre  ha fet nosa.

Dues constatacions, doncs...

Malgrat tot, i com no pot ser d’altra manera, respecto el dret que tenen els associats, no només de discrepar, sinó, com en aquest cas, d’intentar convocar una Assemblea General per intentar que s’aprovin els seus criteris de funcionament sobre l’Assemblea.

Ara bé, coneixent com conec l’Elisenda Paluzie i molts dels membres de l’actual SN de l’Assemblea. No tinc motius per al dubte. Hi confio. Tenen, doncs, tot el meu suport per continuar dirigint l’ANC en aquests temps tan difícils, complicats i convulsos.

ANC: "Crisis internes" i candidatures

Ahir vam tenir plenari del Secretariat Nacional de l'ANC. Una reunió profitosa amb un magnífic debat intern sobre la situació política actual. 

Ho he dit per activa i per passiva: malgrat els titulars i els rumors malintencionats no hi havia (i evidentment no hi ha) cap mena de divisió, ni molt menys de crisi interna a l'Assemblea. Ahir, en el plenari, va quedar demostrat una vegada més i en vam sortir, si cal,  més reforçats, més convençuts i més units que mai de cara al nostre únic objectiu. 

Els mitjans d'aquestes darreres setmanes han anat plens de rumors, de notícies arribades "de fonts ben informades" i de titulars cridaners. Avui, fent un repàs als mitjans, em torno a sorprendre d'alguns d'aquests titulars i continguts. Em sorprèn que es diguin coses com "L'ANC opta per retirar-se del debat sobre la llista unitària" o bé " a partir d'ara es "prioritzarà més el quan -és a dir, la data- de les eleccions que no pas la fórmula triada pels partits sobiranistes per concórrer-hi". 

Em sorprèn perquè l'estratègia de l'ANC ha sigut sempre la mateixa i que va quedar molt ben reflectida en la Declaració de Cornellà: "Aquest enfortiment (polític i social) ha de ser el resultat d’un treball col·lectiu que persegueixi la cerca dels punts de coincidència i comenci per definir el “què” i el “com” per decidir, a continuació, el “quan” i només en última instància el “qui”.

Em sorprèn perquè sembla que l'Assemblea hagi estat tot aquest temps entestada a treballar en com ha de ser la candidatura o candidatures... I em remeto a mi mateix en l'article Escoltar la gent: Centrem-nos, doncs i per començar, en aquests què i per què. Esforcem-nos a trobar punts de confluència que, n’estic segur, són molts més dels que aparentment pot semblar que existeixin. No hi posem el com, i encara menys el qui, per damunt de les prioritats reals que són unes altres.

I hi torno de nou en Exigim perquè hi tenim dret! : L’acord i el consens són possibles, cal començar a parlar sobre el QUÈ i el PER QUÈ d’aquestes eleccions. [...] Una vegada s’arribi al consens entre tots els actors polítics i socials, caldrà enfrontar-se al tema del COM.

I darrerament en Tres peus al gat...: A més, MAI, MAI, MAI (ho poso en majúscules per remarcar-ho bé) hem parlat amb CAP partit polític de candidatures. Hem parlat i parlem sobre el QUÈ (que també està ben citat en la nostra Declaració) QUÈ volem, QUÈ hem de fer després d'aquestes eleccions. Aquest és el gran tema. Aquest és el tema cabdal.

Si heu arribat fins aquí, encara podeu trobar altres informacions, per exemple a Vilaweb,  Les llistes i el full de ruta o també a l'entrevista del passat 18 de desembre.

Aquesta és la realitat. Una realitat que ha volgut ser tergiversada per alguns, manipulada per altres i recollida per molts mitjans, pressuposo que amb tota la bona fe i amb la intenció periodística d'informar el lector. 

Aquesta és la realitat. Primer de tot, abans de res, parlem i consensuem un Full de Ruta comú. La resta sempre serà més fàcil i, en tot cas, ja no tindrà tanta importància.