Una injustícia serà sempre una injustícia

Article publicat a Tribuna.cat

L’independentisme ha demostrat  també la seva força a les urnes. Més enllà de les interessades i més que previsibles lectures unionistes, ha quedat clar que, amb les dades a la mà, la victòria dels partidaris de la independència de Catalunya ha estat inqüestionable.

Per primera vegada a la història el Parlament català tindrà una amplia majoria independentista, 72 diputats sobre un total de 135. En el nombre de vots, que ningú es faci trampes al solitari. Queda ben clar que el Sí a la independència ha obtingut prop de dos milions de vots i el No 1.600.000. No s’hi val considerar com a partidaris de continuar dins de l’Estat espanyol tots aquells vots que han anat a parar a formacions que es mouen, encara, entre un ambigu Sí/No.

I tot això s’ha assolit en unes eleccions que han comptat amb un percentatge de participació extraordinari. S’ha acabat, doncs, el mite de la “majoria silenciosa” que tant hem hagut d’escoltar.

Hem superat amb nota el repte del 27-S. A partir d’ara res serà fàcil, però el camí està més que marcat. L’independentisme ha demostrat que té una base prou àmplia i sòlida com per saber que no hi ha cap possibilitat de marxa enrere i que el procés d'independència no té aturador possible.

Així ho corroboren també els diversos mitjans internacionals que fan una lectura dels resultats forca coincident i que situen l’Estat espanyol literalment contra les cordes.

El primer pas ha de ser la formació d’un govern que pot tenir un còmode suport parlamentari i que haurà de fer front a la governabilitat i la gestió del dia a dia i, a més, iniciar el procés d’independència.

I aquí ja ens apareix el primer escull en el nom de qui ha de ser el nou president de la Generalitat.

Les declaracions de la CUP són molt clares: no volen que Artur Mas continuï com a president de la Generalitat. Els seus arguments ja els coneixem i els han estat repetint durant tota la campanya electoral i ho han remarcat després dels resultats del 27-S. 

La investidura del President no es presenta, doncs, gens fàcil. El fet que no fos Artur Mas podria provocar una gran esclat dins de CDC, el partit que té més diputats dins de la candidatura de Junts pel Sí i no faria res més que esquerdar la fràgil unitat d’acció aconseguida i, una vegada més,  posar en perill el propi procés.

Els mitjans de difusió al servei de l’Estat espanyol i la quinta columna mediàtica instal·lada a Catalunya s’han adonat de la gran possibilitat de què disposen de posar una falca al procés. Durant les properes setmanes redoblaran els seus esforços per sembrar la llavor del dubte i la discòrdia entre els independentistes. Aquest serà el seu principal objectiu mediàtic i el tema de la presidència de la Generalitat els ha posat en safata un magnífic element per provocar la divisió.

Donem un marge de confiança als nostres representants polítics. Crec que són del tot conscients que han d’arribar a un acord i que no ens podem permetre de cap manera unes noves eleccions. Confiem, doncs, en la seva capacitat de diàleg i de negociació.

El procés està per damunt de tot. Per això no em sembla aconsellable que els noms passin per davant dels programes i del full de ruta. No em sembla adequat que, abans d’asseure’s a la taula de negociacions, s’imposi ja una prèvia que dificulta i condiciona el diàleg.

Segons sosté la CUP, Artur Mas no pot ser president de la Generalitat perquè és el president de les retallades, de les privatitzacions i de la corrupció.

Segons Junts pel Sí, Artur Mas ha de ser president perquè, políticament i institucionalment, s’ha posat al capdavant del procés a parir del 2012. Perquè des d’aquella data la seva actuació no presenta cap màcula. Perquè va tenir la valentia de posar les urnes el 9N i perquè, per aquest motiu, està ara cridat declarar davant el TSJC i es pot enfrontar a peticions de inhabilitació i fins i tot de presó. Perquè és la persona més qualificada per gestionar el procés, sobretot internacionalment.

El procés està per damunt de tot. És cert. Per damunt també d’injustícies personals o col·lectives que es puguin arribar a cometre en nom i benefici del procés mateix.

Una injustícia, però, malgrat els beneficis col·lectius que pugui arribar a comportar, serà sempre una injustícia.

Comandar el procés

Article publicat a Tribuna.cat

Des que es va celebrar la primera de les consultes sobre la independència, el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, el projecte independentista no ha parat de créixer i de sumar-hi adeptes. No cal que fem un repàs de com ha respost la població catalana a totes les crides que s'han anat succeïnt durant aquests darrers anys. La gent, la força de la gent, ha quedat més que palesa una i altra vegada. Una gent que s'ha quedat afònica de tant cridar unitat i independència.

Després de la gran V de l'11 de setembre i, sobretot, de la gran demostració de força i convenciment del 9N, ningú no podia esperar un escenari com el que hem hagut de viure durant els dos darrers mesos de l'any. Un escenari de pobresa política que, malauradament, no sembla presentar de moment cap propòsit d'esmena. 

Els milions de persones que ens hem mobilitzat durant els darrers anys i que som –que ningú ho oblidi-- les que hem empès el procés fins al 9N, sentim a hores d'ara, una barreja de sentiments que passen sobretot per la perplexitat, la indignació o la decepció. Observem, atònits, el panorama polític de baix nivell que ens toca viure i com els partits polítics només tenen la mirada posada a guanyar les eleccions municipals. 

Quan tothom esperava que aquesta partits, mitjançant les eleccions plebiscitàries, acabessin la feina començada i emprenguessin amb determinació el camí de la independència, assistim a un retorn inesperat a l'autonomisme en el món de la política. Això no fa més que evidenciar que, des de l'ANC, després del 9N, hem comès algun error que cal assumir. 

Cal, doncs, autocrítica, reflexió i, sobretot, tornar a comandar el procés. No ens podem permetre que la feina de tanta gent acabi sent llançada per la borda i que, després del 27 de setembre, tots plegats ens acabéssim adonant que les eleccions no ens han servit per aconseguir el nostre objectiu d'independència.

Més d'un voldria que a hores d'ara l'ANC es dediqués únicament a preparar un nou 11 de Setembre. També ho farem, segur, però si volem que l'independentisme guanyi de manera inqüestionable les eleccions del 27S, cal que ens impliquem de nou en el procés com el que som: un actor polític de primer ordre. Cal redreçar el camí allà on calgui i aquesta implicació comença, sens dubte, per les eleccions municipals.

És necessari que les properes municipals, tot i tenint en compte la importància cabdal i específica que tenen per a cada municipi i els seus ciutadans, es transformin en una primera volta del que han de ser les eleccions plebiscitàries i decisives del 27 de setembre. 

El 24 de maig caldrà mobilitzar totes les sensibilitats socials i polítiques de l'independentisme. I per aconseguir-ho caldrà assolir un compromís previ i vinculant de tots els partits. Un compromís senzill i clar, però rotund, ferm i conseqüent. Un compromís que haurà d'incloure actuacions concretes que impulsin el procés des del mateix dia després de les eleccions fins al 27 de setembre. 

Queden poc més de 7 mesos per a les eleccions més decisives i més importants de la nostra història recent. Tots, partits polítics i organitzacions de la societat civil, amb l'ANC al capdavant, hem d'estar a l'alçada d'aquests centenars de milers de persones anònimes que han sortit al carrer any rere any. Hem d'estar a l'alçada del propi procés d'independència, l'autèntic motor del canvi democràtic i social.