Una llengua no serveix només
per comunicar, sinó que reflecteix, alhora, una manera de veure el món, de
viure i de morir. Darrere de les paraules de qualsevol llengua hi ha tot un
món, tota una història, de vegades curiosa, de vegades alliçonadora i sempre
apassionant.
Si hi ha un verb en català que
pot reunir tots els adjectius anteriors, curiós, alliçonador, apassionant,
aquest és el verb enraonar.
Si cerquem el significat
d’enraonar en un diccionari hi trobarem que vol dir “Discutir, examinar, etc.,
en una conversa”. Per poc que ens endinsem en l’etimologia del mot veurem que
és un derivat de “raó” i això ens porta a definir “enraonar” com a parlar, però
amb un matís importantíssim perquè hi porta implícit que, a més, “raona”.
“Enraonar”, més enllà de l’ús més prosaic que ara li atorguem, en el seu sentit
més originari, significaria parlar escoltant l’altre, deliberar i intentar
arribar a conclusions de forma raonada, de forma constructiva.
Molt probablement, el verb
prenia el seu sentit originari en les tertúlies d’abans on algunes persones
només hi anaven per sentir enraonar els altres, gairebé sense intervenir-hi.
Escoltaven atentament les raons dels tertulians sobre l’actualitat política,
social o cultural de l’època.
La llengua que més s’apropa a
la nostra pel que fa al verb enraonar és segurament l’italià que té el seu
“ragionare”. El francès també compta amb una paraula “causer” que és molt
similar a enraonar, ja que significa posar coses en comú, deliberar...
Què passa, però, amb el
castellà? Intentar traduir de manera correcta el verb enraonar al castellà és
gairebé impossible. No hi ha cap verb en castellà, al contrari de l’italià o el
francès, que equivalgui al nostre enraonar.
En castellà trobarem hablar, charlar, conversar, dialogar, departir, platicar, discutir... I si anem cercant
sinònims podrem trobar decir, proferir, enunciar, pronunciar,
afirmar, disertar, recitar, declamar, d iscursear, opinar, criticar, orar,
comentar, murmurar, musitar, exclamar, susurrar, cuchichear, balbucir, cascar,
gritar... Cap ni un té el sentit i els matisos semàntics d’enraonar.
És molt curiós que si enraonar
prové de raó i de raonar, “hablar” prové del llatí “fabulari" un derivat
de “fabula”... I una faula és un relat breu de ficció on els protagonistes són
animals o plantes que parlen.... Curiós l’origen i la diferència entre ambdós
verbs.
Enric Trilla, en el seu llibre
“En defensa del raonament” escriu: “Tothom raona i hi ha gent que, quan parla o
escriu, enraona; és a dir, parla d’acord amb la raó, mostra raons pel que
afirma, nega o dubta. Una altra cosa és la correcció dels raonaments que es
fan, tant en el cas general de raonar com en el més específic d’enraonar, però
entendre el que et diuen i que entenguin el que dius és fonamental, fins i tot
per copsar els possibles errors, propis o d’altres. Altrament no hi ha una bona
transmissió de criteris, coneixements o, simplement, d’informació. En català,
igual que en aranès i que jo sàpiga en cap altre idioma, tenim la sort de poder
fer una subtil distinció entre parlar i enraonar que, no obstant això, potser a
causa del que passa amb altres idiomes, sembla que actualment s’està perdent i
que cada cop més la gent usa parlar
enlloc d’enraonar. Una llàstima
perquè enraonar té un toc de
racionalitat que jutjo d’una intencionalitat important.”
Fem esforços, no només per no
perdre aquest verb tan català i de tant sentit, sinó per usar-lo en tot el
coneixement de causa. És a dir: procurem enraonar,
més que no pas parlar.
