Aixecar murs entre independentistes o...ensopegar amb la mateixa pedra

11 de setembre de 1988. Fossar de les Moreres. Un any abans, l’MDT (Moviment de Defensa de la Terra) s’havia escindit en dues fraccions: l’MDT-PSAN (més endavant Catalunya Lliure) i l’MDT-IPC. Aquell any la divisió arribà al màxim amb un enfrontament força violent entre membres dels dos MDT en ple Fossar de les Moreres. A partir de llavors, i durant molts anys, el Fossar (i també el Pi de les Tres Branques) van ser els escenaris on els independentistes “autèntics” es dedicaven a escridassar o insultar els “falsos” independentistes, els botiflers, els traïdors.

He començat aquest article amb una mica d’història. Els diferents protagonistes o observadors dels fets, segurament en tindran visions diferents i ho analitzaran segons la seva pròpia visió subjectiva o ideològica. Segons qui escoltem, els culpables seran també diversos, depenent del grau d’informació real de què disposi cadascú o fins i tot des del punt de vista polític de cada persona.

Alguns ens diuen que, fa vint anys, un grup fantasma, la Unió de Lluita Marxista-Leninista, va atiar l’enfrontament entre independentistes. Els seus arguments es basaven en contraposar l’anomenat “independentisme revolucionari” contra els defensors del “front patriòtic”.  Un grup que, una vegada aconseguit l’enfrontament, va desaparèixer del mapa polític i activista.

Altres veuen darrera d’aquests enfrontaments la mà d’una ERC que en aquells temps mantenia un enfrontament continuat amb l’anomenada Esquerra Independentista, sobretot arran del 1987, quan es publica la “Crida Nacional a ERC”, un manifest signat per un centenar de personalitats de la vida pública catalana, encapçalades per Àngel Colom i per Josep-Lluís Carod-Rovira, que demanaven que ERC aglutinés l’independentisme d’esquerres.

Fredi Bentanachs, un dels fundadors de l’MDT i exmilitant de Terra Lliure, enes diu que, en aquells anys, “el pujolisme i el felipisme eren dos llops que es nodrien un a l’altre sense fer-se mal, i  l’MDT esdevingué el perill a batre. La joventut del projecte i el sectarisme dels dos grups de l’MDT, inflats tant per l’autonomisme com per l’espanyolisme (CNI), varen burxar tant que, dissortadament, triomfaren i es desembocà amb els tristos i coneguts enfrontaments. [...] Sense cap intervenció policial, això sí, tot gravat. Allò va destruir l’MDT i va radicalitzar les dues branques en un absurd sectarisme que va portar a l’esquerra independentista a vagar pel desert durant vint anys.”

¿I per què recordar ara aquells anys de continuats enfrontaments entre independentistes?

Perquè només cal girar la vista enrere per aprendre dels errors comesos. És cert que el context és totalment diferent i els protagonistes actuals tenen poc a veure (o potser sí...?) amb els de fa més de 30 anys. El perill, però, és exactament el mateix, augmentat al màxim per les noves tecnologies i les maleïdes (i també beneïdes) plataformes com twitter, whatsapp, etc.

La falta d’entesa i l’enfrontament entre els principals partits independentistes no és nova d’ara. Fa anys que dura. Potser ha existit des de sempre. El més preocupant, però, és que aquesta discòrdia contínua es pugui arribar a estendre al moviment independentista en general, a les principals associacions de la societat civil i a la pròpia gent. Estem tornant, gairebé sense adonar-nos-en, trenta anys enrere, quan independentistes s’acusaven entre ells de “venuts”, “botiflers” o “traïdors”. Quan existia (per a alguns) un independentisme “autèntic”, “lluitador”, “irreductible”... i un altre que era “fals”, “venut” i “traïdor a la pàtria”.

No seré jo qui defensi la política i les accions que estan duent a terme els diferents partits durant els darrers anys. El que penso al respecte, queda ben clar en els diferents articles que he anat escrivint. Són i han estat sempre la baula feble del procés. Això no vol dir, però, que sigui antipartits. Els necessitem... o potser més ben dit, els necessitarem.

El procés independentista català és un procés revolucionari, perquè vol aconseguir una transformació política, econòmica i social. (Per cert, el terme revolució és una aportació catalana del segle XV a la terminologia política universal.) La nostra, però, és una revolució diferent, democràtica i pacífica (l’única manera de guanyar-la). Una revolució que s’ha de basar en la legitimitat (demostrada abastament en les darreres eleccions i en el referèndum de l’1 d’octubre).

El moviment independentista català no es correspon amb cap altra moviment històric, ja sigui social o polític, ja segui pràctic o teòric. El nostre moviment només tindrà èxit, només assolirà la independència amb la unitat d’acció entre partits polítics, institucions i societat civil.  Cadascú fent la seva feina, la que li toqui en cada moment i que ja vaig comentar en l’article “Jo sóc processista...” 

Siguem-ne ben conscients. Mantinguem el cap ben fred i el cor ben calent. Tinguem ben clar qui és l’enemic. Comptem fins a 10 (o fins a 20) abans d’escriure segons quines frases. Podem parlar i debatre sobre tot i elevar la crítica a qui calgui i quan calgui, però sempre des del respecte mutu que ens hauríem de tenir entre independentistes.

La resta, establir una dinàmica d’enfrontament, sovint agressiva, que aixequi murs entre independentistes només té un sol beneficiari: l’Estat espanyol i el seu estatuts quo.

Montserrat Venturós... estratègia i unitat d'acció

Quatre ratlles per reflexionar una mica sobre el fet greu que hem viscut avui: la detenció de l’alcaldessa de Berga, Montserrat Venturós.

La detenció d’avui era més que previsible i esperada. ¿Per què, doncs, la reacció dels nostres representants polítics sembla que els hagi agafat per sorpresa i han actuat, de nou, cadascú per la seva banda?

Les declaracions de Benet Salellas no poden ser més desafortunades: “Volem deixar clar que discrepem amb l’estratègia del govern de la Generalitat a l’hora d’implementar les detencions de matinada, i al domicili de la batllessa, quan estava sola. Què farà el govern en les pròximes detencions que hi haurà? Està amb la justícia espanyola o per defensar els càrrecs electes del país?”

En la seva dèria per atacar el Govern i els Mossos, utilitxza unes paraules que estableixen una mena de comparació entre aquesta detenció  i les patides durant el franquisme i el postfranquisme, “de matinada” “estava sola”... I ho acaba amb una pregunta final que hauria estat millor que s'hagués estalviat. 

Dubtes i interrogants que se’m plantegen:

¿És possible que a aquestes alçades del procés els partits polítics, el Govern i el Parlament no estiguin preparats per donar una resposta unitària a aquesta repressió més que esperada?

¿A hores d’ara encara no existeix una estratègia comuna i compartida entre les forces independentistes per encarar aquests propers mesos que seran decisius?

¿Com és que, a la primera de canvi, de nou i una vegada més, el primer que fem els independentistes és acusar-nos, fer-nos retrets i barallar-nos els uns contra els altres?

¿No n’hem après de les situacions viscudes en els darrers temps? ¿Encara no sabem que l’única manera d’acabar proclamant la independència és la unitat d’acció entre les institucions, els partits i la societat civil?

Sóc dels que sempre he opinat que amb la “desobediència per la desobediència” només se’n poden obtenir resultats escarransits. Només hi haurà una oportunitat de fer la “desobediència” (a mi m’agrada més dir-ne “exercir la sobirania”) de la qual s'acabi derivant la proclamació de la República catalana.

Amb tot això, en cap cas estic insinuant que no hàgim d’estar al costat de qualsevol càrrec electe, de qualsevol persona a qui s’imputi, es vulgui jutjar o es detingui per les seves accions en pro de la independència i de la democràcia. Hi hem estat i continuarem sent-hi, però valdria la pena acumular forces, unificar esforços, actuar units sense cap mena d’esquerda.

El primer pas en aquest sentit el podem donar el proper 13 de novembre. La  convocatòria del diumenge va molt més enllà del clam per la independència. El 13 de novembre és un clam a favor de la democràcia i en contra de la judicialització de la política. Hi som cridats, no només els independentistes, sinó tots aquells que es diguin demòcrates.

Estratègia comuna, unitat d’acció i una única direcció nacional del procés d’independència.

El 2 de maig de 2015, en un altre context, escrivia un article titulat "Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre".  

El títol reprodueix una frase d'en Vicent Partal: “Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres encara podem perdre”. La recordo sovint i la tinc ben present.  

Comunicat ANC: Fem la República, declaració de Vilanova

El període iniciat amb les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 i culminat amb les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre d’enguany ha significat un canvi molt important de la política catalana. L’àmplia majoria sobiranista ha donat la legitimitat democràtica al Parlament per iniciar el procés cap a la nova República Catalana. Un any després de l’històric 9N del 2014, l’independentisme ha demostrat, a les urnes, al carrer i a l’escenari internacional, la seva determinació i fortalesa.

L’aprovació per majoria absoluta en el Ple del Parlament de Catalunya el passat 9 de novembre de 2015, de la Declaració de l'inici del procés de creació d'un estat català independent en forma de república, representa l’acompliment del mandat democràtic sorgit de les urnes i el primer acte de sobirania del Parlament de Catalunya.

La Declaració i l’Annex de mesures aprovades requereixen un govern fort i cohesionat per iniciar i fer efectiu el desenvolupament dels punts acordats, que signifiquen posar les bases per millorar el benestar dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Així mateix, proclama l’obertura d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana i insta el futur govern a adoptar les mesures necessàries per fer efectives aquestes declaracions, entre d’altres, iniciar en el termini màxim de trenta dies la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública.

Des de l’inici la resposta de l’Estat Espanyol ha estat l’atac, amb tots els seus recursos institucionals i mediàtics, mostrant la manca d’una sortida política i dialogada als anhels de la majoria de la ciutadania de Catalunya. En aquest camí hem de preveure que l'Estat espanyol, tot i passades les eleccions del 20 de desembre,  en lloc de fer cas de les reiterades crides al diàleg, segueixi entestat en resoldre un conflicte polític amb l'aplicació reduccionista i repressiva de la seva constitució, la llei del tribunal constitucional i la "llei mordassa". En aquest context ja s’han anunciat nous atacs com l'increment de l'asfíxia financera de la Generalitat, la inhabilitació de la presidenta, dels membres de la mesa i tècnics del Parlament i del president i dels consellers de la Generalitat, la recuperació de competències de la Generalitat, la suspensió de l'autonomia o altres atemptats greus contra les institucions i els representants del país, malmetent i posant en perill les condicions de vida dels ciutadans de Catalunya. Els atacs i entrebancs antidemocràtics per part de l’Estat Espanyol i de l’unionisme a Catalunya, aniran augmentant cada cop amb més contundència.

Hem de tenir present, ara, altres moments de la nostra història on l’excel·lència dels objectius de cadascun dels diferents actors ens ha portat a no assolir la República Catalana, que tenim novament tan a la vora. Un dels principis fundacionals de l’ANC és la transversalitat i l’apartidisme, no la neutralitat, per això sempre hem manifestat la nostra pròpia opinió al marge dels interessos dels partits, i de vegades ho hem fet pressionant, el Parlament, el Govern o el President. Ho hem fet sempre que ha estat necessari i considerem que ara ho torna a ser. L’ANC va donar el seu suport a totes les forces independentistes que es van presentar a les eleccions del 27s, i per això, ara ens sentim legitimats per exigir-los un acord.

Davant d’aquest escenari l’Assemblea Nacional Catalana cridem a la ciutadania, a les entitats cíviques i socials i a les forces polítiques democràtiques,

- a estar amatents davant dels atacs a la nostra sobirania, a les nostres institucions i als nostres representants,

- a mantenir-nos en el camí cap a la independència, units, mobilitzats i ferms, de manera cívica i democràtica, en tot el procés cap a la construcció de la República Catalana

- i a exercir la sobirania nacional que ens pertoca com a país.

Alhora,

Reclamem als 72 diputats i diputades de Junts x Sí i la CUP, la responsabilitat, el coratge, la fermesa i la capacitat d’entesa i diàleg  per trobar, al més aviat possible, el millor acord per a la creació d’un govern fort i cohesionat. Considerem imprescindible un acord abans del 27 de novembre que faciliti la investidura i la legislatura, que doni resposta al mandat democràtic i a les aspiracions de la ciutadania expressades el 27 de setembre, perquè la situació social i política dels ciutadans ho requereix amb urgència.

Cal compromís, coherència i responsabilitat. Compromís amb la ciutadania que va respondre a les urnes als compromisos adquirits en els respectius programes. Coherència per evitar que la declaració del Parlament pugui acabar essent simplement un miratge. I responsabilitat per assumir que tots i cadascun de nosaltres som directament responsables de l’èxit d’aquest procés que, a partir del 27S, necessita un govern fort, unitat en l’acció parlamentària i un gran sentit d’Estat per assolir l’objectiu comú.

Considerem com a únic escenari factible un acord de govern que se sustenti en totes les sensibilitats de l’independentisme i tots els actius existents per liderar, governar i portar-nos cap a la República Catalana. Sense exclusions, amb el convenciment que en aquest procés de transició nacional no hi sobra ningú sinó que cal sumar-hi noves adhesions.

Treballarem per consolidar i ampliar la majoria social i mantenir la cohesió social que vol destruir l’Estat espanyol, d’acord amb el nostre full de ruta. 

Demanem a les nostres institucions la concreció de les mesures que millorin el benestar social i els drets laborals, en el procés constituent d’una República Catalana lliure, democràtica i socialment justa.

És temps d’unitat, fermesa i compromís.

És temps de construir la República Catalana!

Vilanova i la Geltrú,  14 de novembre de 2015

Catalunya en comú?

Després de la ressaca de les eleccions municipals, alguns ja els sembla albirar el camí que els pot permetre guanyar la Generalitat i el poder polític a Catalunya.

Sembla ser que en el si d'algunes formacions com Podemos, ICV, Procés Constituent (Teresa Forcades ja es postula per encapçalar la candidatura) i altres sectors afins, ja se'ls posen els ulls com a taronges quan pensen en la marca "Catalunya en comú".

Hi ha molt a dir sobre el tema. Segurament, un dels errors principals que poden cometre és pensar que "l'invent" barceloní els pot funcionar de la mateixa manera a tot el país. Un país que, s'ha tornat a demostrar, és divers i plural, però on el procés d'independència continua ben viu. Sempre és bo i convenient recordar la frase del filòsof Francesc Pujols: "El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors."

La marca "Catalunya en comú" no em preocupa en excés. Crec que d'aquí al 27-S encara han de passar moltes coses al país, i espero que la majoria siguin bones. El que si de veritat em neguiteja és l'estratègia que faran servir, l'actuació d'ara endavant, el què faran les forces partidàries de la independència per contrarestar qualsevol maniobra política, interior o exterior, i guanyar de manera clara i inqüestionable les eleccions del 27-S.

Em preocupa només el que serem capaços de fer nosaltres. Un nosaltres ampli que inclou la societat civil, les forces polítiques i les institucions.

En l'editorial d'avui, Vicent Partal es mostra pessimista (o realista?) a l'entorn del tema i ens diu que no hi ha res a fer, que el partidisme està instal·lat en els partits, que això no canviarà, sinó que augmentarà de cara al 27-S i que negar-ho és negar la realitat. I sentencia: "Eixe és el terreny de joc i no voler-ho veure o dir que no volem que passe, amb un voluntarisme càndid, no ho evitarà." 

Digueu-me, doncs, càndid, però sóc dels que creu que si arribem a les portes de l'11-S, inici de la campanya electoral, amb aquest partidisme estèril, les eleccions del 27-S no serviran per l'objectiu que tots nosaltres ens hem fixat i que no és altre que el de la independència.

Per tant, personalment i des del meu voluntarisme càndid faré tot el possible perquè això no passi. Des d'ara mateix ens hem de posar a bastir una unitat d'acció sense fissures amb el convenciment que no hi ha un altre camí possible si és que realment volem un nou Estat independent que ens permeti construir un nou país.

Unitat d'acció (també a Esplugues de Llobregat)

Ahir dimecres, a Esplugues de Llobregat, comarca del Baix Llobregat vam poder oferir una imatge del que ha de ser el principi de la unitat d'acció de cara a les eleccions plebiscitàries del 27-S.

És una imatge que durant aquests darrers dies s'ha anat reproduint al llarg de la geografia catalana del Principat. Candidatures polítiques diverses aparquen per uns moments les seves diferències ideològiques, les seves diferents visions del futur polític i social de com ha de ser aquest país nou que volem construir i han unit intencions i esforços en pro de l'objectiu comú: la independència de Catalunya.

Em sento orgullós del meu petit país (Esplugues) i del conjunt de petits països que conformem aquest territori que en diem Catalunya. Ahir, com a tants altres indrets del país, les candidatures a l'Ajuntament d'Esplugues de Convergència i Unió, de Capgirem Esplugues (CUP), d'Esquerra Republicana de Catalunya i d'Iniciativa per Catalunya Verds, signaven el document de compromís de la campanya de l'ANC "Ajuntaments per la independència".

La fotografia que encapçala aquest escrit ho diu pràcticament tot. Aquest és el camí, l'únic camí, el de la unitat d'acció.

És imprescindible que arribem a les portes del 27-S amb una clara i inqüestionable unitat d'acció dels partits que volen la nova república catalana independent. El primer pas l'hem començat a donar en aquestes eleccions municipals. Estem segurs que el 25 de maig el mapa municipal de Catalunya presentarà una gran majoria d'ajuntaments independentistes. Sabrem, amb tota la seguretat que ens conferiran els resultats electorals que, quan arribi el moment de la veritat, el Govern i el Parlament podran comptar amb el suport incondicional de la gran majoria de municipis i d'institucions locals del país.

Les eleccions municipals han estat el primer pas per configurar una gran unitat d'acció que ens ha de permetre guanyar de manera rotunda i inqüestionable les eleccions del 27-S.

"Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre"

Hi ha una frase d’en Vicent Partal que considero clau i que sovint m’esforço a recordar: 

“Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre.”

M’ha vingut de nou al cap en llegir el titular d’avui de LaVanguardia en que, segons la seva enquesta, el no a la independència guanya en 4 punts als partidaris del si.

No és només aquesta la “perla” de l’enquesta. N’hi una altra que també vol incidir en la societat catalana, particularment en la partidària de la independència, per tal de començar a condicionar-la de cara al futur. L’enquesta ens diu que hi ha una majoria de ciutadans, un 43%, que reclama que, per tirar endavant amb el procés de secessió d’Espanya, sigui necessària una majoria de dos terços del parlament. És a dir, necessitaríem obtenir un mínim de 90 escons perquè el procés de transició cap a la República catalana independent pogués tirar endavant.

“Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre.”

Podem perdre si comencem a donar crèdit a rumors, globus sonda, declaracions, notícies i enquestes.

Sobre les enquestes, no us perdeu l'article d'en Pere Cardús Deu consells per a no caure en el parany de les enquestes.

Podem perdre si abandonem els dos grans valors de què disposem i que ens han fet arribar fins aquí: la il·lusió i el convenciment. La il·lusió en un la construcció d’un nou país que només és possible a través de la independència. El convenciment que, no només podem guanyar i guanyarem, sinó que estem fent el que cal per aconseguir-ho.

Aquests dos grans valors, la il·lusió i el convenciment, són els que ens confereixen la força i el coratge per continuar ferms en el procés, per ser capaços de resistir tot el que ens pugui caure al damunt i per avançar sense treva cap a l’objectiu final.

“Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre.”

Podem perdre si deixem el procés únicament a mans dels partits polítics. Si caiem en el parany del partidisme. Si deixem que els partits, sigui el que sigui, ens facin caure un dia sí i un altre també en la discussió i en la polèmica partidista i comencem a atorgar, a un o a un altre, distincions de més bo o més dolent, de més independentista o menys, de molta o poca honradesa.

Podem perdre si no reconduïm la situació actual. Si no som capaços d’arribar a les portes del 27-S amb una unitat d’acció, partits, societat civil i institucions, que sigui visible i inqüestionable. Una unitat d’acció que ens permeti votar el 27-S amb la seguretat que el nostre vot servirà perquè guanyi l’independentisme i que els resultats que obtingui siguin del tot clars i inqüestionables.

Estic convençut que el 27-S guanyarem. Guanyarem perquè farem omís dels cants de sirena que ens arriben i ens arribaran en formes multidiversificades. Guanyarem perquè sabrem mantenir els valors de la il·lusió i el convenciment que ens conferiran la força i el coratge necessaris. Guanyarem perquè treballarem per aconseguir la millor arma de que podem disposar: la unitat d’acció. Guanyarem perquè farem l’impossible per aconseguir la més gran majoria independentista en les eleccions del 27-S; sabedors, però, que només necessitem tenir la majoria al Parlament per poder iniciar el procés de transició cap a la independència.

I guanyarem perquè procurarem tenir sempre present la frase d’en Partal:

“Espanya ja no ens pot guanyar, però nosaltres podem perdre.”

Candidatures? Parlem de futur

Article publicat a Tribuna.cat

Una bona amiga de l'Assemblea em deia l'altre dia: "hauríeu d'aconseguir que a la sobretaula de Nadal les famílies parlin de les perspectives de futur del nou país independent, i no pas que comencin a llançar-se els plats pel cap parlant de candidatures." Crec que té tota la raó del món.

Des de fa unes setmanes, els mitjans de comunicació, els contertulians habituals, bona part de la gent del carrer... només sembla que sàpiguen parlar de candidatures... candidatura unitària, llista de país, llistes paraigües...

En alguns mitjans s'ha arribat a dir que l'Assemblea havia manipulat els resultats del debat entre les bases del passat mes d'octubre. I que aquesta manipulació havia donat lloc a la Declaració de Cornellà que, segons aquestes mateixes fonts interessades, expressava el suport de l'ANC al president, a CDC i, al que ha vingut a denominar-se, "la llista de Mas". 

Ho hem manifestat pel dret i pel revés, però hi insistirem una vegada més: la candidatura unitària de que parla la Declaració de Cornellà no és la llista de Mas. La candidatura unitària de l'ANC --que, per cert, figura en els nostres fulls de ruta des de fa molt de temps-- és una candidatura que representi i inclogui totes i cadascuna de les diverses sensibilitats socials i polítiques del sobiranisme (Declaració de Cornellà dixit). El que tingui interès a veure-hi un suport explícit i excloent al president Mas i a CDC té una mirada política molt curta i, sobretot, molt esbiaixada i interessada. 

Doncs... com deia la meva amiga: ¿de què cal que parlem durant la sobretaula de Nadal? Del tema que realment ens importa. Del tema cabdal: què volem fer amb aquestes eleccions? Quin ha de ser el full de ruta, comú i unitari, amb què s'hi haurien de presentar les diverses forces polítiques que volen la independència d'aquest país? Aquest és el gran tema. 

Aquest és el tema. Des de l'Assemblea estem treballant des de fa setmanes per tal de facilitar aquest acord unitari sobre el full de ruta. Ha de ser un gran acord que ha de permetre que el nou Parlament sorgit de les eleccions comenci, des del primer moment, a aplicar polítiques clares de progrés, de justícia social, de regeneració i aprofundiment democràtics. Un gran acord unitari que hauria d'incloure també propostes concretes pel que fa a millores econòmiques i socials. 

Un full de ruta amb aquestes característiques generaria una gran il·lusió col·lectiva, que podria estendre's més enllà de les fronteres de l'actual independentisme. Són aquestes propostes de caire democràtic i social les que permetran visualitzar quin és el model del nou país que volem construir. Des del primer moment quedarà molt clar el  per què volem la independència i la complementarietat obligada entre l'eix nacional i l'eix social.

Caldrà que també faci referència a altres qüestions com el calendari del procés, si caldrà un govern d'unitat, com hauran de ser les negociacions amb l'Estat espanyol i amb la comunitat internacional, com començarem el procés constituent...

No en tinc cap dubte: a la sobretaula d'aquestes festes hem de parlar d'il·lusió, de com construir un país nou. Hem de parlar de la gran oportunitat de que disposarem per intentar solucionar els problemes actuals que tenim i patim com a societat. 

Hem de parlar, doncs. De futur. Del nostre futur. I, després de fer-ho... algú creurà que cal parlar de candidatures?

Bon Nadal, salut i independència

Exigim perquè hi tenim dret!

“No es pot tornar als despatxos allò que ja és de la gent, perquè s’ho ha guanyat”

Exigim unitat. Exigim acord i consens. I no estem exigint un impossible. L’acord i el consens sigui possible, cal començar a parlar sobre el QUÈ i el PER QUÈ d’aquestes eleccions.

L’objectiu només pot ser un: obtenir una majoria àmplia de diputats disposats a tirar endavant el procés de transició cap a la República catalana independent. Alhora, i perquè el resultat sigui inqüestionable, aquests diputats han de significar també la majoria absoluta de vots emesos.

Com hi arribem? Cal acordar un programa electoral i un full de ruta comuns a l’entorn dels següents punts: declaració de sobirania, proclamació d’independència, marc legal provisional, creació d’estructures d’Estat basades en els principis de regeneració democràtica i de justícia social, inici d’un procés constituent que sigui participatiu i referèndum. Aquests punts són els que permetran bastir la majoria política i social necessària.

Una vegada s’arribi al consens entre tots els actors polítics i socials, caldrà enfrontar-se al tema del COM.

Amb un programa electoral i un full de ruta comuns la candidatura unitària és del tot possible i necessària. Només caldrà que estigui integrada per persones que representin la transversalitat de forces polítiques i socials que s’ha obtingut mitjançant l’acord previ sobre el programa i el full de ruta.

El QUAN és irrenunciable i ha de permetre que a la primavera del 2015 tinguem un nou Parlament ja constituït que pugui posar en marxa el full de ruta pactat cap a la independència. 

I tot això ho exigim... aquest és el verb més adequat... Exigim perquè ens ho hem guanyat, perquè tenim dret a fer-ho!

El procés és imparable

Quan escric aquestes línies s’acaba de desvetllar la posició del govern català sobre la consulta del 9N. Des de fa uns quants dies, la tensió emocional i política ha estat, cada vegada més, present en tota la gent que ha posat la il·lusió i l’esperança, però, sobretot, l’esforç i el treball perquè el 9N es pogués votar i decidir el futur polític de Catalunya.

L’Assemblea Nacional Catalana ha estat la primera en posar-se al capdavant d’aquesta reivindicació popular i nacional per poder exercir el dret democràtica més elemental: poder expressar l’opinió del poble mitjançant el vot directe i individual. Hem posat tota la nostra organització a treballar en la campanya unitària Ara és l’hora –dèiem- de fer tota la pressió possible i aconseguir votar i guanyar el 9N.

L’ANC ha seguit fil per randa el seu full de ruta en què prevèiem quatre escenaris possibles. El primer, fer la consulta amb, si més no, la tolerància de l’Estat espanyol va quedar ben aviat com un escenari impossible de realitzar. Ara, en aquests moments, ens trobem en el segon escenari: fer la consulta malgrat les prohibicions de l’Estat espanyol i del Tribunal Constitucional. Ara bé, aquesta consulta no és la que volíem, no és la consulta per la qual s’ha mobilitzat tanta gent.

El Dret a decidir ha aconseguit una unitat d’acció extraordinària. Catalunya és un país únic al món en molts aspectes, però no hi ha cap dubte que ningú no ens pot superar en aquest grau d'unitat a l'entorn de la consulta. Sis partits d'ideologia tan diversa i objectius polítics tan dispars mantenen a hores d'ara i des de fa mesos la unitat d'acció a l'entorn del dret a decidir.

El 80% del Parlament català va emetre el seu vot favorable a la Llei de consultes. El 97% dels ajuntaments del país hi donen suport. Segons les enquestes, gairebé un 80% de la població catalana vol exercir el seu dret a vot i en els darrers tres 11 de setembre, les manifestacions al carrer de la societat civil no deixen cap lloc al dubte sobre el que vol una gran part de la població.

En aquest escenari de no consulta o, si ho preferiu, d’un succedani de la consulta, l’opinió ciutadana pot optar per dos camins diferents:

El primer, buscar culpables entre nosaltres mateixos. Veure què és el que s’ha fet malament des del Govern català, des dels respectius partits, des de les organitzacions de la societat civil com l’ANC. Podem desesperar-nos, indignar-nos i, el que seria pitjor encara, frustrar-nos col·lectivament perquè el 9N no es pot celebrar en la manera i condicions que tots hauríem volgut.

El segon, tenir molt clar que si no hi ha 9N, si el que hi ha és un succedani que ens permet votar, més enllà dels errors propis, només hi ha un sol culpable : l’Estat espanyol i la seva més que baixa qualitat democràtica, que posa en seriós dubte la separació de poders i el propi Estat de dret. Aquest és el nostre únic adversari o, si ho preferiu sense eufemismes, el nostre únic enemic.

És possible que l’arbre no ens deixi veure el bosc. El 9N no és ni ha sigut mai l’objectiu. El 9N és un camí, el que hem cregut més adequat, per arribar a la independència. L’ANC era i és conscient que els escenaris poden canviar i que només aconseguirem l’objectiu si tenim la capacitat d’adaptar-nos-hi, de mantenir la unitat d’acció fins allà on sigui possible, de no defallir, de mantenir la societat mobilitzada i de mantenir-nos radicalment ferms en l’objectiu final.

I per això, en el nostre full de ruta aprovat en Assemblea General, ens vam marcar els quatre possibles escenaris. El primer va quedar obsolet. El segon ha quedat tocat i ferit. Si és necessari, canviarem de pantalla i passarem al tercer escenari perquè el procés d’independència és imparable i no té marxa enrere.

El 9N passaran coses. El 9N amb o sense consulta organitzada pel Govern serà el trampolí que ens llançarà amb més força encara cap a la independència.