"Què hi pinta aquí la independència?" (Resposta a Pere Garriga)

Em quedava un article per respondre: el del 27 de febrer d'en Pere Garriga a Nació Digital titulat: “El vot municipals serveix per al que serveix”...

L'autor, tot comentant les properes eleccions municipals, es fa una pregunta “... què hi pinta aquí la independència?” I, més endavant, rebla el clau afirmant que "Hi ha qui es pensa que si no ens deixen fer eleccions el 27S, si tenim ajuntaments, ja tenim Independència."

És cert que les eleccions que ens han de conduir fins a la independència tindran lloc el 27 de setembre. Les eleccions del 24 de maig no poden ser el plebiscit que necessitem per obtenir el mandat democràtic clar, el mandat popular que ha d'iniciar el procés democràtic fins a la proclamació de la República catalana independent.

És cert també que no podrem extrapolar-ne resultats. Com molt bé diu en Pere Garriga, sobretot en els pobles petits, molts ciutadans acaben votant la persona o a les persones,  la tasca feta, determinats projectes...

Acceptem, doncs, que les eleccions municipals tenen la seva especificitat. Reconeixem que els problemes de cada municipi i les possibles solucions tenen un alt grau d'importància a l'hora de votar per una o altra candidatura... Ara bé, aquestes eleccions no les podem considerar com un parèntesi obligat dins del procés d'independència, ans al contrari cal convertir-les en una etapa més dins d'aquest procés. 

Tots podem estar plenament d’acord que la política municipal té com a eix bàsic garantir l’interès comú dels ciutadans en la gestió del seu poble o ciutat, la millora de la col·lectivitat i la participació en la resolució dels problemes comunitaris.

Avui, més que mai, però, aquesta millora està unida a la consecució de la independència nacional de Catalunya, perquè sense disposar plenament dels nostres recursos econòmics, sense capacitat per autogestionar el nostre benestar col·lectiu, ni poder decidir lliurament el futur, no podem construir un país al servei del nostre poble. Si no hi ha independència, hi haurà escanyament financer i retallades dràstiques pel que fa a l’autonomia municipal. Hi haurà l’aplicació contundent de la reforma de la Llei d’Autonomia Local, un reforma retrògrada que vulnera i ataca el principi d’autonomia de cada municipi.   

A Catalunya, el món local, davant les cruïlles històriques, ha estat fonamental i determinant. Els municipis han representat, en la nostra historia moderna, el centre de la lluita per les llibertats, la democràcia, la cultura, el benestar del poble i la independència.

Des de la Diputació de Barcelona, el 1873, el diputat republicà Baldomer Lostau declarava la constitució de l’Estat Català dins d'una República Federal.

Fa més de 100 anys, el 6 d’abril de 1914, es va viure una de les èpoques més transcendents de la història d’aquest país, la creació de la Mancomunitat de Catalunya. Un any abans, el 1913, més de mil ajuntaments catalans que representaven el 90% de la població van donar suport al Plebiscit Municipal que demanava la creació d'aquesta Mancomunitat.

Prat de la Riba deia: “Tenir els ajuntaments és tenir també Catalunya. Renovar la vida de les corporacions municipals, deslliurar-les de l’esclavitud de la vella política, fer-hi arribar la primavera de la nostra renaixença que vivifica i fecunda i regenera, és renovar i deslliurar i fecundar tot Catalunya”.

Un altre exemple de la lluita nacional des dels municipis ens porta a l'any 1931 quan, desprès de la victòria a les eleccions municipals, en Francesc Macià proclamava la República Catalana.

Molt més a prop tenim la data del 4 d’octubre de 2014. Aquell matí, el Palau de la Generalitat va ser escenari d’un acte històric per al municipalisme català. Més de 900 ajuntaments, que representaven el 88% de la població de Catalunya, les quatre Diputacions i les Entitats Municipals Descentralitzades van donar suport a la consulta del 9N sobre la independència.

Després d'aquesta gran demostració de força i unitat entorn del 9N, les properes eleccions municipals han d'evidenciar que aquesta força es manté o que encara és més gran. Com a primer graó que són de les nostres institucions nacionals, el compromís dels ajuntaments amb els anhels d'independència del nostre poble resulta essencial. Per això les candidatures que concorrin als comicis municipals han de fer explícit al seu programa la seva implicació amb el procés cap a la independència. Són unes eleccions especialment transcendents, ja que les hem de convertir en unes primàries de les plebiscitàries.

El municipalisme, com sempre que el país l'ha necessitat, estarà al servei de Catalunya. 

Eleccions plebiscitàries 27S. No en dubtem!

Acabo de sentir l'Oriol Junqueras, líder dc'ERC i cap de l'oposició dient que "dubta de tot allò que sigui convenient dubtar i que, per tant, dubta si hi haurà eleccions el 27S"

També l'expresident de la Generalitat, el Sr. José Montilla, s'ha expressat en uns termes similars: "no sé si es faran les eleccions del 27S". Haig de dir que les declaracions del Sr. Montilla no em preocupen gens ni mica. Formen part de la campanya del dubte, el desconcert i la por que alguns es dediquen a anar escampant a través dels mitjans de comunicació. 

Sí que em preocupen, però, la incertesa o el dubte que puguin arribar a transmetre persones per a qui la independència és el seu gran objectiu. Sobretot si aquestes persones gaudeixen d'una bona credibilitat entre la ciutadania i, a més, poden expressar-se en els principals mitjans de comunicació. 

No és el moment per anar estenent la llavor del dubte sobre un tema tan important com si hi haurà eleccions el 27S. Acabem de passar per uns mesos que han estat una mica com la travessia del desert de l'independentisme. Ens en tornem a sortir tots plegats fent despertar de nou la il·lusió i el convenciment entre la nostra gent. El convenciment que el 27S serà el dia on tot comença, perquè serà el dia que començarem a posar les  bases de la nova república catalana independent.

Divendres passat, a la Taula de Forces Polítiques i Socials tots vam fer un gran esforç per mirar d'arribar a un principi d'acord sobre un Full de ruta comú. Vam redactar un comunicat conjunt entre 5 forces polítiques i les tres entitats socials presents. Un full de ruta i un redactat que parla i dóna per segures les eleccions del 27S.

Crec que la ciutadania en general es va sentir lleugerament alleujada després d'aquest principi d'acord. El dubte i la incertesa començaven a esvair-se. Per tant...

El 27S hi haurà eleccions i seran plebiscitàries!

Portem 3 anys treballant-hi com a ANC. Ho hem dit i ho remarquem: queden 200 dies per a la independència. I, per si no va quedar clar en el seu moment, em repeteixo amb un avís per a navegants:  "a l’ANC en cap moment ens tremolaran les cames i farem el que la societat ens demani, el que calgui per fer possible la nova República catalana."

Il·lusió o resignació. Tu decideixes.

Jo també hi era: Història d'una pancarta (1982-2015)

Avui se'n compleixen 32 anys. Era el 14 de març de 1982. Feia poc més de 3 mesos de les detencions dels principals dirigents de l'IPC, entre ells, com molt bé recordareu alguns, Marcel Casellas, amic d'Esplugues de Llobregat. Feia poc s'havia promulgat la tristament famos LOAPA, que no era més que una llei producte del cop d'Estat del 23F i que era una mena de "basta!" de les forces nacionalistes espanyoles perquè -pensaven- que s'havia anat massa lluny pel que feia a les autonomies.

Aquell dia, les forces polítques catalanes (sobretot CiU) amb la clara absència i el silenci del PSC-PSOE, havien convocat una manifestació contra la LOAPA. L'independentisme d'aleshores va voler ser-hi present i fer sentir la seva veu.

Per primera (o potser segona...) vegada apareixia una gran pancartta que deia: independència. Darrera, en primer terme, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans amb les seves pancartes, darrera les diferents organitzacions sectorials i els partits IPC i PSAN."

El governador civil d'aquell temps, Jorge Fernández Díaz (us sona el nom?) va ordenar la detenció dels dirigents de l'IPC que estaven darrera la pancarta: Carles Castellanos, Ramon Pelegrí, Eva Serra, Teresa Lecha, Blanca Serra i Mait Carrasco van ser detingudes i empresonades durant un mes. El Sr. Jorge Fernández va aplicar-los una nova llei que es deia de "defensa de la democracia" creada després del 23F.

Recordo la gran campanya de suport que es va organitzar al carrer sota el lema de "jo també hi era". 

A mi, que també hi era, aquest aniversari em fa recordar que no tot va començar el 2009 a Arenys de Munt. Convé tenir memòria històrica i recordar aquella època en què et podien empresonar per dur una pancarta que digués "independència". 

Sí.... no tot va començar a Arenys de Munt... per això, és bo que des de l'Assemblea  Nacional Catalana recordem d¡on venim i qui som. No som res més que els hereus de tants i tantes patriotes que durant segles han lluitat per la nació catalana. L'ANC és hereva de la lluita i de la resistència catalana al llarg de la història. Molts i moltes patriotes no han pogut veure el dia d'avui. Alguns són persones anònimes per a molta gent, però molts són coneguts i estimats per molts de nosaltres. Ells i elles -com els de la pancarta del 14 de març de 1982- han estat els que han anat posant els fonaments de l'independentisme actual.

Avui, que tot sembla més fàcil, és bo, necessari i obligat recordar-ho.

ANC: El full de ruta més decisiu

Article publica a Tribuna.cat

El passat 4 de març, el plenari del Secretariat Nacional de l’ANC vam debatre i aprovar, amb un sol vot en contra, el Full de ruta 2015-2016 i  la Ponència marc complementària. Des de l’endemà mateix, les assemblees territorials i exteriors de l’ANC disposen d’ambdós textos per tal de poder debatre’ls i presentar-hi esmenes, si ho creuen convenient. Els textos definitius els aprovarà l’Assemblea General del proper 12 d’abril.

Davant d’alguns titulars desafortunats i que tergiversen el contingut real del Full de ruta, intentaré desfer aquests possibles malentesos i miraré d’aclarir els punts més importants del Full de ruta més decisiu que mai hagi redactat l’Assemblea.

La proposta de Full de ruta del SN de l’ANC presenta dos grans eixos de treball a curt termini i que podríem resumir en: El primer, construir la unitat d’acció imprescindible entre la societat civil, les nostres institucions i els partits polítics i, segon, orientar adequadament el treball per augmentar la incidència social de l’ANC, arribant a sectors socials escèptics amb la independència. En aquest sentit prenen especial importància les accions inscrites en el Pla d’Actuació 2015-2016.

Després de l’èxit del 9N, la societat civil i l’ANC com a organització capdavantera, vam cedir, necessàriament, el lideratge del procés al partits polítics que, una vegada més, han demostrat ser-ne la baula més feble.

Després de l’acord del 14 de gener, acord en el qual l’ANC es vam limitar a fer el paper de fedatari, les eleccions del 27S van prendre un caràcter merament partidista. El repte que tenim al davant és, doncs, aconseguir el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27S i assegurar una mobilització més gran que les registrades en anteriors eleccions.

Primer objectiu del Full de ruta: les eleccions municipals del 24 de maig han de ser llegides, també, en clau nacional i han de servir per reprendre,  amb força i il·lusió renovades, la via catalana cap a la independència. 

Segon objectiu clau del Full de ruta: La victòria clara i inqüestionable de les forces independentistes només s’aconseguirà des de la màxima unitat possible i vinculant, com ha estat sempre, la justícia social i la regeneració democràtica amb la pròpia construcció de la nova República catalana independent.

Aquesta unitat només s’aconseguirà si és la conseqüència d’un acord sòlid i previ a les eleccions del 27S. Un pacte entre les forces sobre les quals es basa el propi procés: la societat civil, les institucions i els partits polítics. Un pacte que caldrà que sigui públic, conegut per tothom i impulsat per la societat civil, la que, des del primer moment, ha liderat el procés.

Tercer objectiu: Per a l’ANC, aquest pacte només es pot produir en el marc de la nova configuració del que fins ara ha estat la Taula de forces polítiques i socials per l’Estat propi. Un pacte que ha de contemplar uns punts mínims sobre els quals es puguin començar les converses i que estan especificats en el propi Full de ruta.

Quart objectiu: Si després d’un temps prudencial, fos impossible en el marc d’aquesta Taula aconseguir aquest acord sòlid i unitari, l’Assemblea ens  plantejarem d’impulsar, des de la societat civil, una candidatura de país a l’entorn dels punts mínims especificats en el Full de ruta. 

Estic plenament convençut que la maduresa, el bé col·lectiu i el sentit de país de tots els integrants de la futura Taula, farà que no s’arribi a produir aquest quart escenari.

Ha de quedar ben clar, però, que si, en un cas improbable, això succeís, a l’ANC en cap moment ens tremolaran les cames i farem el que la societat ens demani, el que calgui per fer possible la nova República catalana.

Ovidi Montllor... estem en deute.

Ovidi Montllor ens va deixar un 10 de març de 2005, avui fa 20 anys.

Tenim un deute molt gran amb l'Ovidi. El país no va saber estar al seu costat quan ens necessitava i, 20 anys després, el que ell volia encara no ho hem aconseguit. Vint anys després encara no ha arribat el dia que durarà anys.

Serà blava i tranquil·la la mar.

Serà verda i espessa la vall.

Serà gran i dolça la muntanya.

Serà un dia que durarà anys.

Gent de mar, de rius i de muntanyes,

Tindran tot. I es parlarà de vida.

Les ciutats seran rius plens de gent.

Floriran flors i cants i alegries.

Floriran crits i cors i paraules.

En el dia que durarà anys,

braços lliures i boques i mans

Vicent Partal ha escrit dos articles de lectura imprescindible El país més miserable i El país més excels.

"Jo sóc del país que vull i perquè ho vull ser i vull per al meu país el pa sencer. Tal com ens va ensenyar Ovidi Montllor, aquell alcoià brillant, honrat, pobre de diners i ric d'idees, combatent, engrescador, estimulant i, per damunt de tot, lliure." 

Ovidi...aquest poble aconseguirà arribar al dia que durarà anys!

Tres anys d'il·lusió i esforç. 200 dies per la independència

Avui la gent de l’ANC estem de celebració. Avui, un 10 de març de 2012, al palau Sant Jordi de Barcelona, naixia oficialment l’Assemblea Nacional Catalana.

Aquell dia, Carme Sansa, presentadora de l’acte conjuntament amb en Sergi López donava la benvinguda a les més de 6.000 persones presents amb aquestes paraules: 

"Hem arribat fins aquí després d’un llarg període de treball, reunions, debats, presentacions i actes per tot el país... Hem arribat fins aquí fent mil i un esforços per posar-nos d’acord, debatent, intercanviant opinions... Hem arribat fins aquí buscant el màxim de consens possible entre nosaltres... i ha costat, és veritat. Ha estat dur, també és cert.

Però aquest és ja el primer gran èxit de l’ANC: per primera vegada a la història d’aquest país hem sabut posar-nos d’acord gent diversa, vinguda de sectors molt diferents, alguns militants de partit i altres no; gent amb ideologies molt diverses i amb posicionaments sociològics de vegades fins i tot enfrontats. Hem sabut deixar de banda tot allò que ens separa des del punt de vista personal, polític o sociològic i hem après a sumar forces, a treballar pel tot i no per les parts, és a dir: a treballar per un únic objectiu comú i, sobretot, hem après a treballar en positiu.

I el resultat del treball de tanta gent es plasma avui aquí. Posem fil a l’agulla i comencem aquesta Assemblea amb la lectura de l’ordre del dia."

Aquell 10 de març de 2012 es va posar en marxa oficialment l’Assemblea. Tot, però, havia començat molt abans quan, després d’aquell històric 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, quaranta persones, que després van ser-ne dues-centes, van crear el grup fundacional del Moviment per la Independència (MxI) que convocaria la Conferència Nacional per l’Estat propi del 30 d’abril de 2011.

Des d’aquell mes de setembre de 2009 fins al 10 de març de 2012, havien passat dos anys i mig. D’aquell Grup Fundacional format per 200 persones, vam passar a omplir el Palau de Congressos en la Conferència Nacional per l’Estat propi i avui fa tres anys més de 6.000 persones ens vam aplegar al Palau Sant Jordi, per engegar els motors de l’Assemblea Nacional Catalana.

Tres anys magnífics, extraordinaris, “plens d’aventures i plens de coneixences”. 

Gràcies una vegada més a tots els que, en aquest país, heu fet possible allò que semblava impossible. 

"Interessos personals" a l'ANC, la llavor del dubte (Resposta oberta a Jordi Martínez. Final)

En la part final del post d’en Jordi Martínez La força de l’ANC no és als despatxos:el 27S i les llistes i en només quatre ratlles es pretén sembrar la llavor del dubte sobre l’actuació d’alguns dels membres del SN de l’ANC. Quan un no té cap mena de prova; quan un ni tan sols coneix realment i amb certesa quina és la intenció i la voluntat de les persones que actuen d’una manera determinada; quan un creu que el que opina i es comporta diferent a la seva manera de veure les coses ha de tenir alguna motivació fosca i deshonesta, opta per dedicar-se a fer servir les armes de la suposició, de l’ambigüitat volguda, de cercar en el possible lector l’escepticisme, la incertesa, la inseguretat i la malfiança.  

Aquest mètode en mans d’un ciutadà normal i corrent no va més enllà d’una simple opinió maldestre. Quan prové d’un exmembre del SN, exsecretari de l’ANC durant dos anys i que, per tant, se li pot pressuposar que coneix molt bé l’organització i els que la integren és un fet molt greu i d’una gran irresponsabilitat.

No cauré en el parany. No em dedicaré a respondre utilitzant el mateix estil dialèctic.

Vaig començar a treballar per l’ANC a principis de 2010. He estat membre i coordinador del primer Consell Permanent de 2011 a 2012. Membre del SN i responsable de relacions i comunicació interna des de març de 2012 fins ara. He estat vicepresident de l’entitat des de març de 2013 fins ara. Conec, i crec que força bé, l’organització i la gent que hi és actualment i la que hi ha anat passant... Estic plenament convençut de la honradesa personal i de totes les actuacions de qualsevol persona de les que he conegut dins de l’ANC.

Hi ha hagut moments amb debats molt tensos, com és normal i lògic en una organització àmpliament transversal que aplega gent d’ideologies i maneres de pensar i actuar tan diferents. L’objectiu final, però, ha estat sempre per damunt de tot.

Ben aviat serà l'hora del relleu. Digueu-me ingenu, però estic convençut que la nova gent que formarà part del SN vindrà amarada dels mateixos valors que tenim els que hi hem estat durant tres anys: honradesa, convenciment, voluntat i esperit de servei. 

Ho he dit ja moltes vegades: hi ha gent a qui l’ANC li fa nosa, molta nosa. És responsabilitat de tots els que componem l’Assemblea que la unitat que demanem i reclamem als quatre vents sigui també la que mostrem a tot el país com a organització.

Dediquem els nostres esforços a aconseguir l’objectiu: la independència. No busquem pretesos i malèvols “interessos personals” en una o altra estratègia que es plantegi per tal d'assolir-lo. Qualsevol estratègia, qualsevol acció o activitat que es proposa des del Secretariat Nacional de l’ANC, totes cerquen el mateix objectiu, totes són respectables i en totes podríem trobar arguments en pro i en contra i,malauradament, cap ni una en garanteix els resultats finals.  

Siguem responsables i sapiguem estar a l’alçada del que el país ens exigeix.