30 anys sense Ovidi Montllor. La història de Catalunya dia a dia. La revolució menorquina de 1810

LA CLAU de la nostra història Programa 291. Emès el 13 de març de 2025 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal de LA CLAU de la nostra història al YouTube

DAVANTAL 

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 291.

Tot ben senzill i ben alegre

em creureu mort i jo no hauré mort.

Faré vacances!

El passat 10 de març es van complir trenta anys que l'Ovidi se'n va anar de vacances. 

Ovidi Montllor i Mengual  va néixer a l’Alcoi, capital de la comarca de l’Alcoià al País Valencià. L’Alcoi, on en la consulta de la llengua a les escoles ha guanyat el valencià per un 60%, el mateix percentatge amb què ha guanyat a la comarca.

Va ser el fill gran d’una família obrera de l’Alcoi de la postguerra. Va haver de començar a treballar amb només 12 anys i ho va fer treballant en 36 oficis diferent des de mecànic a comptable passant per adroguer, venedor ambulant, obrer tèxtil, cambrer, pastor, picapedrer i un llarg etcètera. El 1959, amb 17 anys, es va afiliar al PSUC i, després, al Partit dels Comunistes de Catalunya.

Integrat en el moviment de la Nova Cançó, la seva trajectòria professional va ser molt extensa i variada. Musicalment, va editar més de àlbums, va fer unes cinquanta pel·lícules, trenta muntatges teatrals i diversos programes televisius.

La divulgació de l'obra de poetes catalans va ser una de les constants de la seva vida. Va musicar i interpretar poemes d'autors com Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Pere Quart i Josep Maria de Segarra, entre d'altres.

Núria Cadenas va fer el 2002 un llibre extraordinari sobre l'Ovidi; un personatge tan gran que, en paraules de l'autora "no cap en aquest llibre." La Núria, referint-se a l'Ovidi, escrivia:

"L'Ovidi Montllor és teatre i llums, càmera, acció, és una copeta d'Aromes de Montserrat i les peces del dominó que xoquen contra la taula, una apassionada discussió sobre les misèries de la filosofia i la voluntat de canviar tantes coses. L'Ovidi és Alcoi, és clar, però també Barcelona. És poesia i futbol, menjar poc i pair bé, fera i pollet, ira i tendresa. La veu més pregona de la cultura catalana. És el gest. El treball. La terra. Terra."

El llibre de Núria Cadenes acabava amb la mort de l'Ovidi:

"Al cementiri d'Alcoi plovia a bots i barrals, aquell dia. La teva ciutat plorava amb ràbia i ràfegues de vent mentre les dolçaines tocaven la Moixeranga més trista. Després, en un dia de sol, allà on comença el barranc del Cinc, prop d'un romer et van deixar anar. Quina putada que ens has fet, Ovidi."

Vicent Andrés Estelles. La veu d'un poble (4. Mallorca, l'amor en majúscules. Alcoi, l'Ovidi. Roma, la pèrdua. Sueca, Joan Fuster)

 

Mallorca

Alabajos fa una parada a Mallorca on Estellés ens diu que no és home de banyar-se al mar; de contemplar-lo, sí, rotundament: “Em pense que hi deu haver poques coses més dignes de ser contemplades que la mar, fins i tot aquesta mar tan bruta del Perelló. A Mallorca era distint, amb aquella aigua neta, com rentada, que es podia veure a determinades cales,”

El poeta associa Mallorca amb els moments feliços viscuts amb la família. En el poema Postal compara la catedral de Palma amb l’amor incommensurable que sent per la seva dona, la Isabel:

[...]

No gosava tocar-te. Et mirava, només,

amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca

[...]

Alcoi

De Mallorca ens n’anem a Alcoi. Un capítol que ens parla de l’estreta relació que hi va haver entre Estellés i Ovidi Montllor.

Alabajos escull un llarg poema del Mural del País Valencià, una carta d’amor al seu gran amic Ovidi i també una descripció d’Alcoi, aquella ciutat de costeres i ponts i música de telers. El títol ja ho diu tot:

HOMENATGE, INDIGNAMENT PRECIPITAT,

FET EN VERS I EN PROSA,  UN GERMÀ, A UN AMIC,

A UN COMPANY: OVIDI MONTLLOR

[...]

mire Alcoi el teu poble

        (les millors peladilles del món

        els trabucs millors per a la festa

el cafè licor més explosiu escolte)

[...]

Roma

Tot seguit ens arribem fins a Roma. Ens introduirem en Coral romput i coneixerem uns dels moments més difícils que va haver de viure Estellés: la mort de la seva àvia i, un dia abans, la mort de la seva primera filla, Isabel.

“La meua primera filla va morir la matinada següent a l’enterrament de la meva àvia per via paterna. Total dos dies seguits vàrem haver d’anar al forn on el meu pare treballava, a comunicar-li, un dia, la mort de sa mare, i l’altre, a fer-li saber que la seva única neta havia mort.”

Sueca

I abans d’arribar a Xàtiva, farem parada a Sueca on, evidentment, ens trobarem amb el gran Joan Fuster. El poema escollit per a aquest capítol forma part  del llibre “Canten els pobles” del Mural del País Valencià. En el poema Sueca, Estellés descriu el paisatge de Sueca i, en els darrers versos, apareix Joan Fuster:

[...]

Com assajar, per darrera vegada,

el text, amarg , del consueta antic.

Escolta, ací, Joan Fuster; raonen

les veus que arriben del carrer, perdudes,

el vent, festiu, amb la cortina. Coses .

[...]

Xàtiva ens espera...

M'aclame a tu.... 75 anys de l'Ovidi

M'aclame a tu, mare de terra sola.

Arrape els teus genolls amb ungles brutes.

Invoque un nom o secreta consigna,

mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat

segueix camins, segueix foscos camins,

m'agafe a tu, os que més estimava

i cante el jorn del matí il·limitat.

Ahir, 4 de febrer, Ovidi Montllor hauria fet 75 anys i, amb tota seguretat, si no hagués marxat de vacances, continuaria lluitant als escenaris.

(*) El clar camí, el pregon idioma

un alfabet fosforescent de pedres,

un alfabet sempre amb la clau al pany,

el net destí, la sendera de llum,

sempre, a la nit, il·luminant, enterc,

un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,

seràs el solc i seràs la collita,

seràs la fe i la medalla oculta,

seràs l'amor i la ferocitat.

Tenim, segur, un deute molt gran amb l'Ovidi. El país no va saber estar al seu costat quan ens necessitava i, 20 anys després, el que ell volia encara no ho hem aconseguit.

Seràs el rent que fa pujar el pa,

seràs el solc i seràs la collita,

seràs la fe i la medalla oculta,

seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,

seràs la llum, la llum il·limitada,

seràs confí on l'aurora comença,

seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,

l'himne fecund del retorn de la pàtria,

tros esquinçat de l'emblema que puja.

Avui, que faria 75 anys... Avui, com qualsevol altre dia de l'any, és un bon moment per recordar l'Ovidi, la persona i la seva obra. Aquell Ovidi que, aviat farà 22 anys, se'n va anar de vacances:

"Al cementiri d'Alcoi plovia a bots i barrals, aquell dia. La teva ciutat plorava amb ràbia i ràfegues de vent mentre les dolçaines tocaven la Moixeranga més trista. Després, en un dia de sol, allà on comença el barranc del Cinc, prop d'un romer et van deixar anar. Quina putada que ens has fet, Ovidi." (Núria Cadenes)

(*) M'aclame a tu, poema que Vicent Andrés Estellés va dedicar a Xàtiva. En podeu trobar vint versions diferents clicant aquí

Coral romput (2)

Pere Ballart va escriure un interessant treball que va titular: Poesia i modernitat. Una lectura de Coral romput. Els que hi estigueu interessats podeu llegir el treball complet aquí. 

Em permeto fer-ne una síntesi:

Coral romput és una confessió, la confessió del poeta expressada en múltiples i petites manifestacions que van del record al desig, del diàleg a la nota, de l’amor a la mort. En la primera part del poema hi predomina un to nostàlgic i evocador en què el poeta assumeix amb resignació una història d’amor que es veu abocada al fracàs.

En la segona part, hi predomina una expressió onírica, els versos semblen producte d’una escriptura automàtica que provoca una difícil connexió entre els diferents passatges. El desig és inassolible i el poeta intenta evadir-se de la malenconia fent volar la imaginació, sobretot vers Itàlia.

De la secció final,  destaca –per la seva significació- l’entrada de Sant Vicent Ferrer que li fa de marc. L’episodi dramàtic de la mort de la seva filla provoca en Estellés la reflexió sobre la Mort i sobre la solitud humana. El poeta, a través d’ell mateix i a través d’alguns retrats, vol acostar-se al dolor universal. La visió i l’horror de la mort el fa emprar determinades imatges poètiques que l’acaben situant a ell mateix –i per extensió a tots nosaltres- en aquest trànsit.

El poeta ens situa en un escenari familiar, quotidià, intemporal i contemporani. Vol escriure sobre la realitat, perquè n’es testimoni; una realitat, però, que ha de ser totalitzadora. Una realitat que se’ns presenta a través d’un camí poètic ple de giragonses. Una realitat de la qual és necessari evadir-se a través del record i de la imaginació. El record idealitzat de la infantesa –el retorn als orígens- i la imaginació feta somni d’un país inaccessible.

Coral romput és molt més, encara: és el poble i l’horta en el record; la ciutat i la vida urbana en el present. L’exili interior i la solidaritat amb tots els que el pateixen. Les analogies i les imatges simbòliques. L’entrecreuament dels referents culturals i dels referents contemporanis, d’allò que és exquisit i d’allò que és vulgar.

El darrer vers de Coral romput no és el final del poema. És, a través del lectors, l’inici.

De sobte pense que l'ascensor no ha baixat 

i no s'ha oït obrir ni tancar una porta, 

i deu estar, quiet, en un lloc de l'escala, 

en un pis qualsevol, evidentment sinistre, 

amb el seu llum groguenc entre l'obscuritat: 

a punt, com si esperàs, quiet i funeral. 

Amb el seu llum groguenc enmig de la foscor. 

Atent d'alguna forma. O simplement a punt.

Podeu escoltar Coral romput en la veu d'Ovidi Montllor i la música de Toti Soler clicant aquí

Ovidi Montllor... estem en deute.

Ovidi Montllor ens va deixar un 10 de març de 2005, avui fa 20 anys.

Tenim un deute molt gran amb l'Ovidi. El país no va saber estar al seu costat quan ens necessitava i, 20 anys després, el que ell volia encara no ho hem aconseguit. Vint anys després encara no ha arribat el dia que durarà anys.

Serà blava i tranquil·la la mar.

Serà verda i espessa la vall.

Serà gran i dolça la muntanya.

Serà un dia que durarà anys.

Gent de mar, de rius i de muntanyes,

Tindran tot. I es parlarà de vida.

Les ciutats seran rius plens de gent.

Floriran flors i cants i alegries.

Floriran crits i cors i paraules.

En el dia que durarà anys,

braços lliures i boques i mans

Vicent Partal ha escrit dos articles de lectura imprescindible El país més miserable i El país més excels.

"Jo sóc del país que vull i perquè ho vull ser i vull per al meu país el pa sencer. Tal com ens va ensenyar Ovidi Montllor, aquell alcoià brillant, honrat, pobre de diners i ric d'idees, combatent, engrescador, estimulant i, per damunt de tot, lliure." 

Ovidi...aquest poble aconseguirà arribar al dia que durarà anys!

Bones vacances, Ovidi!

BONES VACANCES, OVIDI!

Tot ben senzill i ben alegre

em creureu mort i jo no hauré mort.

Faré vacances!

Aviat farà vint anys que l'Ovidi se'n va anar de vacances. 

És impossible... impossible oblidar l'Ovidi... encara que alguns pretenguin allunyar-lo de la memòria col·lectiva i fer veure com si mai hagués existit.

Núria Cadenas va fer el 2002 un llibre extraordinari sobre l'Ovidi; un personatge tan gran que, en paraules de l'autora "no cap en aquest llibre." La Núria, referint-se a l'Ovidi, escrivia:

"L'Ovidi Montllor és teatre i llums, càmera, acció, és una copeta d'Aromes de Montserrat i les peces del dominó que xoquen contra la taula, una apassionada discussió sobre les misèries de la filosofia i la voluntat de canviar tantes coses. L'Ovidi és Alcoi, és clar, però també Barcelona. És poesia i futbol, menjar poc i pair bé, fera i pollet, ira i tendresa. La veu més pregona de la cultura catalana. És el gest. El treball. La terra. Terra."

D'aquí a poc, el 27 de març, farà 22 anys de la mort de Vicent Andrés Estellés, el gran poeta valencià. L'Ovidi va musicar i interpretar alguns dels seus coneguts poemes, entre ells el meravellós "M'aclame a tu"

Seràs la clau que obre tots els panys,

seràs la llum, la llum il·limitada,

seràs confí on l'aurora comença,

seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,

l'himne fecund del retorn de la pàtria,

tros esquinçat de l'emblema que puja.

Avui, com qualsevol altre dia de l'any, és un bon moment per recordar l'Ovidi, la persona i la seva obra. Us convidem a fer-ho. Repasseu alguns dels seus poemes. Agafeu forces de cara al dia que durarà anys:

Estreny fort les dents.

Estreny els punys.

Infla't d'aire els pulmons.

Obre bé els ulls.

Fes treballar el cap.

Controla el cor.

No tanques mai la boca.

Crida ben fort.

Deixa't anar.

Dóna't tot tu.

Serà blava i tranquil.la la mar. 
Serà espessa i verda la vall. 
Serà gran i dolça la muntanya. 
Serà un dia que durarà anys.

El llibre de Núria Cadenes acabava amb la mort de l'Ovidi:

"Al cementiri d'Alcoi plovia a bots i barrals, aquell dia. La teva ciutat plorava amb ràbia i ràfegues de vent mentre les dolçaines tocaven la Moixeranga més trista. Després, en un dia de sol, allà on comença el barranc del Cinc, prop d'un romer et van deixar anar. Quina putada que ens has fet, Ovidi."

Quina putada...