dissabte, 4 d’abril del 2020

"Aplec de racistes", el microconte del dia (Dia 23 del confinament. Dia 20 de l'Estat de setge)




Dibuixos de la Rosa Armangué. A l'esquerra el microconte d'ahir No siguis borinot!" 
A la dreta el  corresponent al d'avui

Confinament, dia 23
Dia 20 de l'Estat de setge

Cada llibre, cada volum que veus aquí, té una ànima. L'ànima de la persona que el va escriure i de tots aquells que el van llegir, el van viure i somniar amb ell. Cada vegada que un llibre canvia de mans, cada vegada que algú abaixa els ulls cap a les pàgines, el seu esperit creix i s'enforteix.
(Carlos Ruiz Zafón. L'ombra del vent)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 
VINT-I-TRESÈ DIA (DISSABTE 4 D’ABRIL)

Microconte 23 : Aplec de racistes
Van brindar efusivament amb vi blanc, per allò de les preferències del color. Quan el sommelier els va confessar que era un cava elaborat sobretot amb raïm negre de polpa incolora, s’ennuegaren tots i els pujaren els colors a la cara.

Joan Pinyol
Microconte del projecte “Art a la taula”, d’elaboració de textos brevíssims per a etiquetes de cava amb la col•laboració de Cava Guilera de Lavern-Subirats. Il·lustració de la Mireia Insensé.
www.escriptors.cat/autors/pinyolj 
#CompartimCultur

divendres, 3 d’abril del 2020

"No siguis borinot!", microconte del dia (Dia 22 del confinament. Dia 19 de l'Estat de setge)

Dibuix de la Rosa Armangué a propòsit del microconte d'ahir "Noves propostes"

Confinament, dia 22
Dia 19 de l'Estat de setge

Els policies estossinaven amb fúria, una vegada i una altra, sempre davant del mateix punt, just davant d'ells. Tenien els ulls sortits, el rostre burell, potser reflex de l'uniforme, les pupil·les roges, les dents serrades, la mirada esbarriada, i colpejaven sense ni com va ni com ve, com animals enfurits, o gossos deixats anar després d'haver estat llargament empresonats. (Montserrat Roig. El temps de les cireres)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 

VINT-I-DOSÈ DIA (DIVENDRES 3 D’ABRIL)

Microconte 22 : No siguis borinot! 
Tenia ganes d’estirar les ales i va sortir a fer un volt. Quan el borinot va sobrevolar una piscina pública tots els banyistes se’l van treure del damunt. Amb tovalloles, amb esquitxos, amb estris per treure fulles de l’aigua… Fins i tot el socorrista va provar d’interceptar-lo a cops de flotador. Va agafar alçada i poc després va aterrar en un jardí particular on prenia el sol una dama enjoiada. Quan el va veure, va dedicar-li una ganyota i va cridar el majordom. Aquest el perseguí amb un esprai a la mà i va aconseguir ruixar-lo de cap a potes. Sort que es va confondre amb el netejador de mobles de caoba i el borinot —ara lluent— va seguir volant, com si res. Al pati d’una escola, en plenes colònies d’estiu, va tornar a crear l’alarma entre els reis de cada casa d’aquell poble ingrat. Els menuts van córrer en totes direccions i ell reposà una mica les ales a l’escaire d’una porteria de futbol. També amb cara de fàstic, se li va acostar un dels monitors amb una pilota de cuir a la mà i amb totes les intencions del món d’esclafar-lo d’un cop sec. Però li va fallar la punteria i el borinot va prosseguir el seu periple, despertant més desaprovacions a tort i a dret. 

El dia que va decidir disfressar-se de papallona per estalviar-se tantes mostres de repulsa, el caçaren de seguida i després d’una perforació mortal al baix ventre, va passar a formar part, per sempre més, de la vasta col·lecció d’un lepidòpter local. Ara tothom el mira amb uns altres ulls.

Joan Pinyol
 (Del llibre Glops (Ed. Petròpolis, 2009) 
 www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura

dijous, 2 d’abril del 2020

Una visió cosmològica i personal del món (2. Joan Guarch. Confinament i reflexió)



L’Univers, el macrocosmos, és un món energètic en íntima relació amb l’individu, el microcosmos, que continua essent un camp energètic. Des d’aquesta visió s’entenen molts dels principis filosòfics i religiosos de la vida i de moltes cultures. Aquesta visió coincideix en gran part amb els conceptes de la física quàntica d’avui. 
AMOR ÉS ENERGIA UNIVERSAL. L’ENERGIA UNIVERSAL (DEU) ÉS AMOR
Déu = Pare, Fill, Esperit Sant son tres parts de la mateixa essència.
Nosaltres som fills de Déu. Com a fills de Déu, SOM DÉU.
Som Déu experimentant la seva pròpia essència a la Terra.
Tenim una capacitat infinita i això és el que tindríem que saber trobar, descobrir i experimentar en aquesta nostra, seva, experiència terrenal.
Crec que tots els humans som una part de Déu mateix i, per tant, som Déu i Déu és Amor. Tots, per tant, per dins som iguals = Amor = Déu
I aquesta qualitat quan la deixes fluir des de dins cap a fora pot ser fantàstica en les relacions sentimentals, per exemple. Però l’amor no es pot gaudir dels altres, sinó d’un mateix. Només gaudeixo de l’amor de l’altre si dins meu he cultivat l’amor. Aleshores la comunicació és molt profunda, fructífera.
Bé, NO ESTIC BOIG. Una cosa és dir-ho i l’altre experimentar-ho.
Intento que la meva capacitat d’amar sigui cada cop més gran. 
SÓC UN CAMP D’ENERGIA
La pròpia física quàntica reconeix que els nostres cossos son camps d’energia. Si ho entenem així comprendrem millor, per exemple, el feeling que irradia entre dues persones. Molta de la comunicació entre les persones és transmissió energètica. La mateixa transmissió de sentiments i emocions és essencialment  transmissió d’energia. Perquè, sinó, s’acceleren les palpitacions del cor en estar al costat d’una persona amb qui “connectes”? 
Un altre tipus de connexió és la de sentir una pau, una tranquil·litat profunda, una espècie de relaxació en entrar en contacte íntim amb l’aura d’un altre. O al contrari, una gran agitació o intranquil·litat. Ve a ser com quan tens el mòbil al costat d’un magnetòfon o ràdio i, de cop i volta, la ràdio comença a fer un soroll terrible i després acaba sonant el telèfon (o fins i tot a vegades ni tan sols sona) però s’ha produït un camp magnètic pel telèfon que interfereix la radio. 
ACCEPTO EL MÓN TAL COM SE’M PRESENTA.
Acceptar el món tal com se’m presenta no és poca cosa. Acceptes les coses tal com vénen. Vénen per alguna raó. Esdeveniments, fets, persones, noves relacions. No és aconsellable defugir-ho. Cal enfrontar-s'hi i viure-ho. Segur que aprendrem i millorarem. Creixerem amb l’experiència  i a més, el món, el nostre i el dels altres que ens envolten canviarà.

"Noves propostes", microconte del dia dedicat a les persones grans (Dia 21 del confinament. Dia 18 de l'Estat de setge)

Confinament, dia 21
Dia 18 de l'Estat de setge

Qui sembra rebel·lia, recull la llibertat.
Que no ens guanyi la por. El demà avui és nostre.
Tu i jo agafant l’horitzó
                                                         (Txarango)

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT

VINT-I-UNÈ DIA (DIJOUS 2 D’ABRIL)

Microconte 21 : (dedicat a les persones grans, avui tan vulnerables, sempre tan estimades) 

Noves propostes
Era tan tendra, innovadora, desconeguda de formes i poc experimentada, que l’àvia Aurèlia no li va quedar cap altre remei que sortir corrents de la Fira Antiquària. Tots els estands se la volien quedar.

Joan Pinyol
 (Del llibre Glops (Ed. Petròpolis, 2009) 
 www.escriptors.cat/autors/pinyolj

#CompartimCultura

dimecres, 1 d’abril del 2020

El per què d'unes reflexions (1. Joan Guarch. Confinament i reflexió)




Avui, amb aquesta presentació, iniciem la publicació en aquest bloc d’un seguit d’articles en què Joan Guarch reflexiona, o més ben dit, reflexionava (els escrits tenen més de vint-i-cinc anys) sobre aquest gran i complex tema que és la vida. Seran un total de nou articles que estic segur que us agradaran i interessaran.
El per què d'unes reflexions
Estem en un moment crític per la pandèmia del coronavirus i estem passant a casa, confinats, aquesta primera fase per evitar que s’escampi la contaminació de manera molt més descontrolada. És un moment molt dur, però diuen que no hi ha mal que per bé no vingui. L’explicació que té aquest refrany és que d'un gran mal en surt un gran bé i el refrany proposa tenir una actitud optimista davant els problemes.
No sé quants béns ens podrà portar aquest virus, però un dels evidents, encara que no gaire apreciats, és que tenim temps per dedicar-nos a nosaltres, a pensar en com vivim i com afrontem la vida, quins neguits tenim per dins, quina autocrítica ens fem i com després d’aquestes reflexions podem canviar tot allò que no ens satisfà. Aquest temps per nosaltres, no el disposem fàcilment en les condicions normals del dia a dia. I, a més ara, amb les desgracies que hi ha, amb el patiment de tantes persones, sovint ens fa tenir una visió de la vida diferent. Valorem el més essencial i ho sabem diferenciar de les foteses materials amb què vivim, ens apropa, també, molt més als essers estimats del nostre entorn, en fi, es un bon moment per fer unes reflexions sobre la nostra vida.
He estat molt de temps  sense voler publicar aquestes reflexions i, ara, també m’ha costat prendre la decisió de publicar-les, però al final crec que és un moment idoni perquè li puguin servir a algú per clarificar coses. Si és així haurà valgut la pena.
El que és evident és que no tinc ganes de polemitzar amb ningú. Penseu que aquestes reflexions les vaig començar a fer i escriure a partir de l’any 1989, amb la crisi dels quaranta (en tenia 43) i les vaig acabar d’escriure el 1995, dos anys després de divorciar-me, alguna cosa així com un començar de nou. Per tant aquestes reflexions estan fetes i escrites com a mínim fa 25 anys. Alguna explicació segurament pot fer-se millor avui en dia. Però no he volgut canviar res.
El que si que m’agradaria és que, als qui li interessin, amb calma us les llegiu totes i, un cop vistes en la totalitat, en feu la primera avaluació. Després ja tindreu temps per deixar-ho, tornar-hi, mirar-ne cada una per si sola, veure en què no hi esteu d’acord, veure què us ha fet pensar i/o enfocar coses de manera diferent, en fi tot el que us hagi pogut despertar.
També us he de dir que ara tinc 73 anys, estic jubilat i la meva dedicació professional ha esta la fisioteràpia i l’acupuntura, per això, comencen les reflexions amb una visió energètica del món. També us he de dir que com la majoria de vosaltres vinc d’una formació catòlica del món i per això les primeres reflexions son molt més “espirituals” i les més difícils de comprendre. Que això no us desanimi. Espereu els propers fascicles.
Som-hi!

"Veritats amfíbies", el microconte del dia (Dia 20 del confinament. Dia 17 de l'Estat de setge)


Confinament, dia 20
Dia 17 de l'Estat de setge

Atura't i gaudeix de la vida. No només et perds el paisatge per anar tan ràpid, també estàs perdent el sentit d'on vas i per què.
                                                                                                  ("El club dels poetes morts")

MICROCONTES PER AL CONFINAMENT 

VINTÈ DIA (DIMECRES 1 D’ABRIL)

Microconte 20 : Veritats amfíbies 
La història perpetuarà el que vulgui i la llegenda hi afegirà la literatura que li vingui de gust, però cap dels descendents dels maies que, abans de sotmetre’s als dictàmens dels espanyols, van decidir tirar-se a les entranyes del Cañón del Sumidero, no ens creurem mai que els nostres avantpassats van ser-hi llençats a la força. Res més lluny de la veritat.

Quan van arribar-hi els conqueridors només hi van trobar les ànimes maies damunt el llom de les aigües. Si els espanyols no haguessin provat de perseguir-les, qui ho sap?, potser mai no s’haurien convertit en cocodrils.

Joan Pinyol
(Del llibre Micromèxics. Brosquil edicions, 2007)
 www.escriptors.cat/autors/pinyolj
#CompartimCultura

"Lir entre carts ma voluntat se gira" (4 i final. Ausiàs March i Roís de Corella)


La literatura amatòria de l’escriptor valencià Joan Roís de Corella gira a l’entorn d’un tema recurrent: parlar de l’amor i parlar-ne com a sinònim de fracàs i desengany. El text que se’ns proposa de comentar pertany a la més coneguda de les obres de l’autor, La Tragèdia de Caldesa  que narra en primera persona el desemmascarament per part de l’autor de la traïció de la seva amant.

Roís de Corella presenta en el conjunt de la seva obra profana una, en paraules de Lola Badia, “filosofia del desengany amorós” que és aliena a qualsevol solució positiva, fins i tot matrimonial. Per a Roís, existeix una perillositat extrema en l’amor hereos i, davant de la “passió d’amor” no hi ha cap altra sortida que el desengany. Roís sembla seguir el mestratge de March que sap, malgrat vacil•lar en el desig que així fos, que la dama no pot ser honesta (amor pur) i deshonesta (amor carnal) alhora, i que no li queda altre remei que odiar allò que li és favorable i estimar allò que l’irrita:

                              Lir entre carts                   ma voluntat se gira
                              Tant que yo•us vull           honesta y deshonesta;
                              Lo sant hair,                     aquell del qual tinch festa,
                              E plau-me ço                    de què vinch tost en ira.

En una part de la literatura de Roís podem trobar indicis que semblen representar una resposta a les reflexions, als dubtes, a les incerteses, a les contradiccions i a les tribulacions d’Ausiàs March. Per a Roís, la dona idealitzable no pot tenir res a veure amb la “passió d’amor”. La satisfacció de l’impuls sexual és totalment incompatible amb l’honestedat de la dona; per tant, la dona com a ideal no pot tenir res a veure amb l’amor i, lògicament, per a l’amador només pot significar una experiència de fracàs i desengany.

La prosa en la literatura de Roís de Corella en general i de la Tragèdia de Caldesa en particular, presenta un estil força diferenciat de la sintaxi i el lèxic màrquià. Roís de Corella fa servir una prosa que es caracteritza per l’ús de construccions semblants a les llatines (participi de present) i per una abundància de perífrasis i de cultismes i llatinismes; el llenguatge retòric i ampul•lós i la preferència per l’hiperbàton i l’al•literació són unes altres de les característiques de la seva escriptura. És el que vingué en denominar-se valenciana prosa i que, tant Roís com altres escriptors coetanis, utilitzaven amb la clara intenció de dignificar el català, tot apropant-lo al llatí i, d’aquesta manera, produir una sensació de desviació de la llengua habitual d’ús quotidià.

Francisco Rico, en el seu pròleg a Tragèdia de Caldesa i altres obres, referint-se a la “valenciana prosa” remarca el següent: La base del llenguatge es troba, sense cap dubte, a la “valenciana prosa”, la tramoia cultista la qual concilia els ressons religiosos procedents de la Bíblia (“Anau, maleïts, al foc eternal !; “Lo món en nombre, pes e mesura regint”) o dels planys de la Verge (“...diga cascun si semblant dolor a la mia jamés ha sofert...”) i de les hipèrboles sagrades de l’eròtica medieval (“en açó passen los infernats...).

Segons Jordi Carbonell, Roís de Corella sembla utilitzar la seva obra profana com una “tècnica de terapèutica sentimental, com un mitjà per alleujar els seus propis sofriments amorosos.  Una obra que reuneix algunes similituds amb l’obra poètica d’Ausiàs March, ja que ell també és un escriptor que beu de les fonts clàssiques (Sèneca, Ovidi) i que barreja i contraposa el món clàssic i cristià. També l’acosta al poeta de Gandia una similitud en l’ús d’un determinat lèxic i temàtica (per exemple, la constant aparició, en un i altre escriptor,  del substantiu “dolor”).

Parafrasejant el títol de Lola Badia, "De Bernat Metge a Roís de Corella", sembla del tot evident que existeix un lligam intrínsec entre escriptors com Bernat Metge, Ausiàs March o Roís de Corella. Un lligam que cal relacionar amb els aires de la “nova cultura” humanística  que venia d’Itàlia. L’obra d’aquests escriptors, deixant de banda la seva grandiositat i qualitat literàries, i sobretot l’obra en prosa de Bernat Metge i Joan Roís de Corella, és segurament la més representativa del vessant classicista de les antigues lletres catalanes.