Maria Mercè Marçal. Cau de llunes

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Aquesta divisa del seu primer llibre Cau de llunes representa una autèntica definició de la poeta. El jo poètic pren la veu en nom de molts de les seves companyes que estan marcades per una triple opressió i, alhora, per un sentiment triple de rebel·lia. Uns quants anys després, quan va aplegar la seva obra poètica en un sol volum, el títol del recull retornava de nou a aquesta joc triple de contraris que quedava resumit en la dicotomia opressió-rebel·lió. Llengua abolida, -el títol- feia al·lusió a aquesta veu femenina, la veu de les dones que ha estat silenciada sistemàticament al llarg de la història de la mateixa manera que ho ha estat la veu de les classes oprimides i de les nacions sense estat. 

La seva primera declaració d’intencions és clara: cal subvertir l’ordre dominant. Marçal ens comunica una realitat molt evident: ningú no ha escollit viure en una o altra opressió; ens ha vingut donada per raons d’una herència impossible de controlar. Això, però, no és el més important; el que de veritat importa és tenir consciència de la pròpia situació i assumir-la, com un primer pas per tal de subvertir-la. Marçal assumeix plenament la seva condició (que fa extensiva a altres dones) i d’aquest procés en fa un element de rebel·lió.

En aquesta primera divisa la poeta subverteix també el llenguatge mitjançant una poderosa eina: la ironia. D’aquesta manera llença el seu primer dard enverinat per tal de denunciar el llenguatge i la cultura fal·locèntrica imperant. Els seus versos són una paròdia en veu femenina de l’acció de gràcies de la tradició jueva que agraeix a Déu “el fet de ser home, de pertànyer al poble escollit, i haver nascut lliure i no esclau”.