Abans que Roland Barthes
escrivís el seu article La mort de l’autor, Borges ja havia publicat,
dins del llibre Ficciones, el seu relat Pierre Menard, autor del
Quijote. Una història en què Menard,
de la mà de Borges, aplica un acte de deconstrucció literària. Podem adonar-nos
de la relació que existeix entre el text de Barthes i el relat de Borges
simplement llegint la frase amb què Barthes tancava el seu article: “El
naixement del lector es paga amb la mort de l’Autor”.
Efectivament, Borges, a
través del seu relat, arracona la figura de l’autor per tal que el lector ocupi
el seu lloc predominant. Pierre Menard, un poeta simbolista, decideix escriure
de nou El Quijote. Vol escriure, no
reescriure. Un procés de reescriptura seria el que van seguir en el seu moment
mols autors postcolonialistes i que hem comentat abastament en altres debats.
No, Menard vol escriure de nou el llibre de Cervantes a través de la seva
pròpia visió de lector (“seguir siendo Pierre Menard
y llegar al Quijote, a través de las experiencias de Pierre Menard”). Ens diu
que ell no vol escriure un Quijote diferent, sinó que vol escriure el mateix
llibre (“No quería componer otro Quijote —lo cual es fácil— sino el Quijote”).
Per a Pierre
Menard El Quijote existeix en tant
que ell l’ha llegit i, en passar per la seva visió, per la seva capacitat
interpretativa, el mateix Quijote esdevé, alhora, un altre Quijote. Hi ha una
superioritat del lector sobre l’autor perquè ell és el veritable amo i senyor
interpretatiu i els textos, quan passen pel seu sedàs fet de malles compostes
per una tradició cultural, per una època històrica, per una ideologia i per una
escala de valors, esdevenen nous textos. En alguj lloc he llegit una frase que
ho explicita perfectament: “Hi ha tants Quijotes com lectors del Quijote”.
Està traint
Menard el concepte d’autor? És possible en el sentit que les paraules escrites
per Cervantes pertanyen a un temps, a una època, a un context. Aquestes
mateixes paraules, fora del seu context original, es troben a mercè de la
interpretació del públic lector, que, situat en uns paràmetres totalment
diferents, els pot arribar a conferir un nou sentit.
“Mi recuerdo general del Quijote, simplificado por el olvido y la
indiferencia, puede muy bien equivaler a la imprecisa imagen anterior de un
libro no escrito.” Menard, el lector, pot arribar a creure’s que el llibre (i
l’autor) no ha existit mai, que és ell, el lector, el que l’està escrivint per
primera vegada.
“L’autor ha mort...” L’autor ja no és el propietari, l’amo, del text, sinó
que passa a ser-ne el lector, que interpreta i que “crea” un nou text.
“L’autor ha
mort...” Efectivament, la
mort de l’autor es produeix, perquè les interpretacions, els punts de vista, la
manera de llegir dels lectors és heterogènia i múltiple. L’autor, conscient del
paper divers del lector, intenta moltes vegades l’apropament al text ideal. Un
apropament que obté a base de determinades tècniques literàries com pot ser la
d’intentar escriure sota un punt de vista múltiple.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada