L'autor ha mort, el lector és l'amo del text (2. Borges, Menard i El Quijote)

Abans que Roland Barthes escrivís el seu article La mort de l’autor, Borges ja havia publicat, dins del llibre Ficciones, el seu relat Pierre Menard, autor del Quijote. Una  història en què Menard, de la mà de Borges, aplica un acte de deconstrucció literària. Podem adonar-nos de la relació que existeix entre el text de Barthes i el relat de Borges simplement llegint la frase amb què Barthes tancava el seu article: “El naixement del lector es paga amb la mort de l’Autor”.

Efectivament, Borges, a través del seu relat, arracona la figura de l’autor per tal que el lector ocupi el seu lloc predominant. Pierre Menard, un poeta simbolista, decideix escriure de nou El Quijote. Vol escriure, no reescriure. Un procés de reescriptura seria el que van seguir en el seu moment mols autors postcolonialistes i que hem comentat abastament en altres debats. No, Menard vol escriure de nou el llibre de Cervantes a través de la seva pròpia visió de lector (“seguir siendo Pierre Menard y llegar al Quijote, a través de las experiencias de Pierre Menard”). Ens diu que ell no vol escriure un Quijote diferent, sinó que vol escriure el mateix llibre (“No quería componer otro Quijote —lo cual es fácil— sino el Quijote”).

Per a Pierre Menard El Quijote existeix en tant que ell l’ha llegit i, en passar per la seva visió, per la seva capacitat interpretativa, el mateix Quijote esdevé, alhora, un altre Quijote. Hi ha una superioritat del lector sobre l’autor perquè ell és el veritable amo i senyor interpretatiu i els textos, quan passen pel seu sedàs fet de malles compostes per una tradició cultural, per una època històrica, per una ideologia i per una escala de valors, esdevenen nous textos. En alguj lloc he llegit una frase que ho explicita perfectament: “Hi ha tants Quijotes com lectors del Quijote”.

Està traint Menard el concepte d’autor? És possible en el sentit que les paraules escrites per Cervantes pertanyen a un temps, a una època, a un context. Aquestes mateixes paraules, fora del seu context original, es troben a mercè de la interpretació del públic lector, que, situat en uns paràmetres totalment diferents, els pot arribar a conferir un nou sentit.

“Mi recuerdo general del Quijote, simplificado por el olvido y la indiferencia, puede muy bien equivaler a la imprecisa imagen anterior de un libro no escrito.” Menard, el lector, pot arribar a creure’s que el llibre (i l’autor) no ha existit mai, que és ell, el lector, el que l’està escrivint per primera vegada.

“L’autor ha mort...” L’autor ja no és el propietari, l’amo, del text, sinó que passa a ser-ne el lector, que interpreta i que “crea” un nou text. 

“L’autor ha mort...” Efectivament, la mort de l’autor es produeix, perquè les interpretacions, els punts de vista, la manera de llegir dels lectors és heterogènia i múltiple. L’autor, conscient del paper divers del lector, intenta moltes vegades l’apropament al text ideal. Un apropament que obté a base de determinades tècniques literàries com pot ser la d’intentar escriure sota un punt de vista múltiple.

Neix el lector, mort l'autor (1. Borges, Menard i El Quijote)

L’escriptor argentí Jorge Luís Borges va escriure, el 1944, un conte titulat “Pierre Menard, autor del Quijote”, que estava inclòs en el recull “Ficciones”.

Llegint el conte de Borges (resum), t’adones de la relació que existeix amb un dels punts més importants de l’estètica de la recepció: el paper clau del lector davant d’un text literari.

Roland Barthes és, al costat de Derrida i Foucault, un dels pensadors més actius de la deconstrucció. En el seu conegut article, La mort de l’autor, planteja aquesta “mort” en el sentit que cal abandonar les tesis romàntiques que situaven l’autor en l’eix central de l’obra literària. L’autor, seguint aquesta concepció era el creador, el que configurava l’obra. El paper del lector era totalment passiu, reduït simplement  a l’esforç d’intentar copsar el que l’autor volia comunicar. 

Barthes afirmava que “l’escriptura és el lloc neutre, compost, oblic, al qual va a parar el nostre subjecte, el blanc i negre on acaba per perdre’s tota identitat, començant per la pròpia identitat del cos que escriu.” Radical en alguns dels seus plantejaments. afirma que l’autor té una contribució mínima en l’obra, ja que l’escriptura li imposa una determinada tradició i unes determinades lleis.

En el seu article planteja una crisi de l’autoria –lligada directament amb la crisi filosòfica del jo-; desmitifica l’autor com a institució; en certa manera, retorna a l’obra escrita les qualitats de la llengua oral, en tant que estableix una recepció activa del text; en una obra hi ha connexions de sentit, i el text existeix com a tal a partir de l’escriptura de l’autor i de la participació activa del lector; el significat d’una obra s’altera, sofreix variacions, a través del temps.

La participació activa del lector esdevé un element clau dins de l’obra literària. El lector (qualsevol lector, per tant, també el crític) deixa de ser un element secundari que s’esforça en “interpretar” què li vol comunicar l’autor i passa a ser un investigador de significat i de possibles relacions existents dins del text. 

Des de l’estètica de la recepció, Wolfang Iser creu que existeixen dues vessants de l’obra literària. D’una banda, l’artístic, que és on se situaria l’autor i, de l’altra, l’estètic, on s’ubicaria el lector. Una obra literària se situaria sempre entre aquests dos nivells.

Segons Iser, el text presenta uns “buits” que el receptor de l’obra ha d’omplir de significat. Un significat en contínua actualització a mesura que avancem en l’acte de lectura.