El català no ve del llatí (DAVANTAL de LA CLAU de la nostra història)

Qualsevol persona que hagi estudiat mínimament el català o el castellà, sap que aquestes llengües, conjuntament amb moltes altres, són les denominades llengües romàniques que, històricament deriven de l’anomenat llatí vulgar, entès com el llatí que parlaven les classes populars als territoris dominats per Roma. El llatí seria, doncs, la llengua mare de totes les llengües romàniques. 

Però... i si ara poguéssim demostrar que el llatí vulgar no va existir mai? Aquesta és la tesi, sense dubte revolucionària, que defensa la nostra convidada d’avui, Carme Jiménez Huertas, Llicenciada en Filologia Catalana i especialitzada en Lingüística Catalana, Tecnologies de la Llengua, Ciència Cognitiva y Llenguatge. Autora de diversos llibres dels quals destacarem No venimos del latín i Codificació informàtica del signari ibèric nord-occidental

Segons els estudis fets per Carme Jiménez, el llatí vulgar no va existir mai. Una dada: L’imperi romà, en diferents etapes, va incloure més de 67 països amb un total de 270 comunitats ètniques amb els respectius idiomes i dialectes. Els palestins van romandre sobre domini romà més de 800 anys. Els egipcis i els grecs més de 400. En la majoria de casos el llatí no es va imposar.

El parentiu, doncs, entre les diferents llengües romàniques només es pot explicar si és anterior a la romanització. La llengua mare, doncs, no seria en cap cas el llatí. 

El català es considera una llengua flexiva, és a dir que construeix paraules a partir d’una arrel a la qual s’afegeixen partícules que no aporten informació semàntica o sigui que no aporten significat. Això no sembla del tot exacte  si veiem alguns exemples:

El sufix ER afegit a la paraula SAL li confereix un nou significat el de SALER, un instrument. El mateix sufix ER afegit a la paraula JARDÍ ens dóna JARDINER, amb un significat totalment diferent.

Veiem, doncs, que una partícula aporta un nou significat a la paraula. Aquesta no és una característica de les llengües flexibles, sinó de les aglutinants com, per exemple el turc o el swahili.

Carme Jiménez conclou que les llengües romàniques comparteixen una tipologia lingüística que ens remet a una llengua mare comú, de caràcter aglutinant, derivarien d’una llengua mare que es parlava a Europa molt abans de la romanització. El llatí seria únicament una llengua més.