Interpretar i reinterpretar. La intertextualitat dels textos

Mai us ha passat que, tot llegint un llibre, us heu anat aturant contínuament mentre llegíeu? I no pas per cap mena de desinterès, més aviat al contrari, sinó a causa d’una gran afluència d’idees, d’excitacions, d’associacions? No us ha passat mai això de llegir alçant el cap? (El susurro del lenguaje. Roland Barthes)

Roland Barthes, crític literari, explicava la noció d’intertextualitat d’aquesta manera:

“Tot text és un intertext; altres textos hi són presents; en estrats variables, sota formes més o menys reconogscibles; els textos de la cultura anterior i els de la cultura que l’envolta; tot text és un teixit nou de citacions anteriors. [...] La intertextualitat, condició de qualsevol text, sigui el que sigui, no es redueix, com és evident, a un problema de fonts o d’influències; l’intertext és un camp general de fórmules anònimes, l’origen de les quals és difícil de localitzar, de citacions inconscients o automàtiques, presentades sense posar entre cometes.”

En literatura, tot està, doncs, inventat?

Potser sí, però no hi ha dubte que l’ésser humà que escriu –l’escriptor, l’escriptora- reflecteix en la seva obra sentiments, idees, pensaments, experiències, però ho fa a través d’una única i singular visió. La seva vida –en majúscules- s’aboca dins l’obra, de tal manera que són indestriables l’una de l’altra. Una vida que és un cúmul d’experiències, d’emocions i de sentiments. Sí. Però que és quelcom més que tot això. Una vida és també el bagatge cultural, el bagatge de coneixements, el bagatge ideològic que cada persona arrossega amb ella i que, una vegada passat pel filtre únic, pel filtre individual, pel filtre singular que cada ésser representa, brolla novament en forma de paraules, reverteix de nou a través de l’obra escrita. Vida i obra formen, d’aquesta manera, una amalgama única que confereix al poema, a la narració o a l’assaig un caràcter d’autèntica originalitat.

Joan Fuster deia que l’artista només es comunica dient coses i que, en dir coses, diu, no només allò que és seu -pròpiament seu-, sinó que està dient el que altres ja han dit. I ho reafirmava en un aforisme: “L’obra té una entitat autònoma, però alhora manté arrels en l’home de què procedeix i en l’home que, en assumir-la, torna a donar-li vida actual .” És –deia Fuster- un procés d’encarnació que no és complet fins que, tot tancant aquest procés, hi participa el lector. Com deia Montserrat Roig: “De la subjectivitat (idees, pensament) a l’objectivitat (llibre) per tornar de nou, a través dels lectors, a la subjectivitat.”

Potser tot està inventat...però també és cert que ho reinventem tot dia a dia. La intertextualitat hi és present en totes les obres. Interpretem i reinterpretem constantment; escriptors i lectors. Potser tot està inventat... però encara queda molt per interpretar i per reinterpretar; per llegir i per dir.