Eleccions 28-A: Un sol objectiu, sumar més de 2.079.340 vots (Per a ments atordides, o no mentalment clares)

Les properes convocatòries electorals em provoquen sensacions diverses. Fa ja uns quants dies escrivia sobre una tristesa vaga i ombrívola... Avui em plau fer-ho sobre un determinat estat d’ànim, el d’estar atordit, o no mentalment clar, sobre alguna cosa. És a dir, sobre la confusió.

Hi ha diferents accepcions del mot confusió. Em quedo amb la que he citat abans i també amb aquestes dues:

Estat d'un aplec de persones o de coses mesclades de manera que no es poden distingir les unes de les altres, posades totes juntes de qualsevol manera.

Error consistent a prendre una persona o una cosa per una altra a causa de no haver-ne distingit les diferències.

Atordiment... Diuen que hi ha independentistes que pensen votar PSC en les eleccions del 28-A. Diuen que cal frenar les possibilitats d’un tripartit de dretes que podria acabar amb l’autonomia catalana. Diuen que això ara és prioritari.

No mentalment clar... Diuen que a hores d’ara hi ha un 20% d’indecisos de cara al 28-A.

Persones que no es poden distingir les unes de les altres... Diuen que el missatge que van transmetre, tant Jordi Sánchez com Oriol Junqueras, és molt similar pel que fa a uns continguts més aviats tebis.... 

El president dels Estats Units Harry Truman va dir: Si no els pots convèncer, confon-los... i crec que ho estan aconseguint. Massa confusió dins del moviment independentista i, en paraules de Frank Sinatra, Brindo per la confusió dels nostres enemics... És el que, a hores d’ara, deuen estar fent des de les oligarquies que sustenten l’Estat espanyol.

I la confusió s’alimenta també des de les files independentistes. Salvador Cardús escrivia un article sobre l’estat actual de confusió i, entre altres coses, afirmava que “No és que no hi hagi horitzons clars: és que s’han esborrat els camins i tot és una aventura. I no hi ha cap exploració que es faci amb un full de ruta previ.”

No hi ha un objectiu clar i concret ni cap estratègia vàlida ni, encara menys, cap estratègia conjunta per arribar-hi. Per què?

Jaume Sastre, activista de les Illes que –recordareu- va protagonitzar una vaga de fam de 41 dies per defensar l’ensenyament en català, ha piulat un fil molt interessant en què posar el dit a la nafra sobre els principals problemes que provoquen aquesta confusió entre l’independentisme:  

Malament anam quan en un moviment de lluita transversal algú, qui sigui, és considera insubstituïble, més independentista que ningú o que el seu partit és "l'única" força que pot alliberar la nació. Amb aquesta mentalitat, el referèndum de l'1-O no hauria estat possible.

Des de fa mesos sembla que més enllà dels presos l'independentisme no té vida. Tot gira entorn dels presos i els familiars que han acabat copant les llistes. Ara posen línees vermelles, ara les lleven. Posen Sánchez de president a Espanya, el lleven, ara el tornen voler...

En resum: la repressió selectiva de Felipe VI ha fet perdre al moviment independentista de masses l'autocentrament, la iniciativa, la unitat d'acció i ha convertit la presó en el centre neurálgic de presa de decisions. Al meu parer, ús urgent trencar aquest cercle viciós.

Un any i mig de presó ha desconnectat els presos de la realitat d'Espanya que degenerant en la catalanofòbia visceral, genocida i racista. Encara mantenen la falsa esperança de la dona violada que s'autoganya dient-se que la parella un dia canviarà.

Els presos no ens demanen el vot per la independència, de fet han tret la paraula del programa. Ens el demanen per la llibertat com si fos possible treure'ls de la presó sense la victòria republicana. No és estrany que votants seus acabin votant PSOE.

Avui fa exactament un any escrivia un article que vaig titular “Presos, repressió, fer República.. " Entre altres, deia amb matisos el mateix que escriu Jaume Sastre:

La repressió continuarà, amb o sense 155, amb o sense govern. Caldrà separar clarament els dos fronts: l’antirepressiu i el "fer República". Si barregem les dues lluites estarem condemnats al fracàs en els dos fronts. [...] que pot dedicar tots els seus esforços, sense la càrrega emocional que representen els presos, a fer República. Abans de res, caldrà aclarir d’una vegada per totes què significa aquesta expressió “fer República”. Tot seguit és indispensable una única direcció política, una única estratègia que ens permeti avançar en aquest camí.

Desitjo i espero que d’aquí al 28-A es “faci la llum” en les ments confoses (aquells que pensen votar PSC, el 20% d’indecisos, els que no volen votar...) i entenguin que tot el que tot el que no sigui igualar o superar el resultat global en nombre de vots de l’independentisme en els eleccions del 21 de desembre de 2017 (2.079.340 vots) significarà un pas enrere per al moviment independentista en el seu conjunt.

Sumar menys de 2.079.340 vots no ho pot maquillar cap bon resultat partidista, ja sigui d’ERC, de JxCat o del Front Republicà.

VÍDEO: La Crida. Primàries l'Hospitalet. Trasllat presos polítics a Madrid (Darrer programa de Vull una resposta)

Ja podeu veure el darrer programa de Vull una resposta

SETENA TEMPORADA

  Emès el dijous 31 de gener de 2019

La Crida. Primàries l'Hospitalet. 

Trasllat presos polítics a Madrid

Presenta: Magda Gregori

Producció: Josep Pedrol i Xavier Portet

Direcció: Jaume Marfany

Convidats:

Josep Ferrer, exrector UPC. Consell directiu de la Crida

Gerard Sesè, periodista. Consell directiu de la Crida

Carles Salvadó, primàries de l'Hospitalet

Jaume Marfany , activista cultural i polític. Vicepresident de la CAL

"Els tribunals europeus ens acabaran donant la raó. Posar les urnes no és un delicte en l'Europa del segle XXI”, sentenciava ahir el president de la Generalitat, Quim Torra, en un acte al Palau de la Generalitat amb els familiars dels presos polítics. Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Josep Rull, Jordi Turull, Joaquim Forn, Raül Romeva i Oriol Juqueras seran traslladats demà a Madrid per poder afrontar el judici sobre l’1 d’octubre. Aquest serà, sens dubte, un dels fets més transcendents del futur immediat del país. Les seves defenses explicaran que sense violència no hi ha rebel·lió, que no hi ha hagut malversació o que la declaració d’independència va ser només una proclama. Alhora, els acusats explicaran, un cop més, el seu projecte polític.

I aquest judici es desenvoluparà en un context d’eleccions municipals i europees i amb l’ebullició de nous projectes polítics, com la Crida que es va presentar aquest passat cap de setmana. Per això, avui intentarem desgranar aquests i altres temes amb els nostres convidats. 

Però, per mi, aquest serà un programa especial. Després de 5 anys amb tots vosaltres, aquest serà el meu darrer Vull Una Resposta. Però encara ens queden 50 minuts per gaudir. Per tant, arrenquem recordant el que escrivia Joan Brossa: “Els bells camins es multipliquen allà on creieu que s’acaba la carretera”. 

De seguida, ens hi posem. Som-hi. Comencem.

On eres el 16 d'octubre de 2017? (Llum als ulls i força al braç!)

El 16 d’octubre de 2017 era un dilluns. I, com cada dilluns des de feia ja tres anys, teníem tertúlia al Punt Avui TV, a l’espai L’Illa de Robinson, conduït esplèndidament per Igor Llongueres. (Per cert, no hi haurà més “Illa de Robinson?” L’enyorem...).

L’últim AVE surt de Girona a les 21.01. Tornava amb en Vicent Partal i comentàvem què passaria amb els Jordis. En veu alta no m’atrevia a expressar la sensació que em corcava per dins...i crec que a en Vicent li passava el mateix.

En Vicent no parava de rebre missatges al mòbil i va ser sobre les 21.15h que em va dir: “Se’ls queden”. Vam restar en silenci, segurament només uns segons, però a mi em van semblar eterns. Després del silenci, en Vicent va dir “Haig de canviar l’editorial de demà” (que ja tenia escrita). Va agafar l’ordinador que sempre l’acompanya i es va posar a teclejar. El silenci, doncs, es va allargar fins arribar a Barcelona. 

Ha passat un any... Com diuen Txell Bonet i Susanna Barreda, “els dies han passat molt a poc a poc i el temps molt ràpid”. 

El 18 d’octubre escrivia en aquest blog l’article “Llibertat presos polítics”. Una de les coses que hi deia és que recordava el patiment per companys empresonats en les dues darreres dècades del segle XX. I recordava com augmenta el patiment quan aquests companys són coneguts i estimats. Quan has conegut, quan has treballat al costat de  persones que ara pateixen presó o exili, el dolor et toca encara de més a prop.

I durant el darrer anys, els sentiments i les sensacions se m'han entremesclat segons els dies: desconcert, impotència, ràbia, indignació... confiança, esperança, perseverança... convenciment, determinació, coratge...

Preocupats... Tocats... però de cap manera vençuts. No podem contemplar cap altre horitzó que el de guanyar. Pels Jordis i per tanta gent que patiria les conseqüències d'una derrota i pel país mateix en el seu conjunt.  

Des de la presó, els Jordis ens marquen el camí i ens esperonen. En Jordi Sánchez, en una carta encara des de Soto del Real em deia: “Hem posat l’Estat nerviós. Molt nerviós. Però, malgrat la duresa de la situació, estic convençut que ells se saben, en aquest moment, perdedors.”

I en un missatge durant el Sopar Groc de Vilafranca: “Us convido a ser alhora pacients i exigents. Us encoratjo a no defallir i sobretot a no oblidar que el nostre últim objectiu és el de construir un nou país, un estat independent en forma de república.”

Jordis... No esteu sols i mai us abandonarem... “Convertirem el vell dolor en amor i el llegarem, solemnes, a la història.”

Jordi Sánchez... en paraules teves:

No oblideu mai el somriure que ens ha fet forts.

Llum als ulls i força al braç!

Deixem de posar llaços grocs?

De fet, us haig de confessar que el groc no ha estat mai dins dels meus colors preferits. Jo sóc més de vermell o, en tot cas, de blau, però tots els esdeveniments viscuts en els darrers mesos han fet que el groc hagi passat a ser el meu color. 

Recentment, es comencen a aixecar algunes veus que proposen deixar de banda aquesta batalla de llaços i símbols de color groc. Una de les més ben argumentades va ser la que va publicar en Francesc Ribera (“Titot”) en el seu perfil de Facebook. La podeu llegir aquí 

Haig de dir que en Titot té raó en el que diu i els arguments que utilitza són irrefutables. Per tant, hauria d’estar-hi d’acord, però, paradoxes de la vida, no n’estic. Vegem el per què i matisem-ho, si cal. 

Hem de deixar de posar llaços grocs als nostres carrers, places i espais públics? Té raó quan diu en “Titot” que “Nosaltres no lluitàvem per una Catalunya groga, lluitàvem per una Catalunya lliure. No podem quedar atrapats en la seva estratègia de confrontació. No pots ser una guerra de colors. No pot ser seguir jugant al parxís, ens estàvem alliberant i hem de tornar a trobar aquest camí.”  

Té raó. En els darrers mesos, el moviment independentista s’ha limitat únicament a l’acció antirepresiva. Empresonats, detinguts, imputats, exiliats han condicionat tots els actes, totes les activitats i totes les accions. La lluita antirepresiva cobreix totalment i condiciona, ara per ara, el nostre objectiu principal que no és altra que el de la independència. 

Cal deixar, doncs, de fer lluita antirepresiva? Evidentment que no. Cal continuar fent-la i augmentar-ne la intensitat i el ressò. Diu en “Titot”: “Els presos i els exiliats no tornaran a casa fins que no siguem independents. Fiquem-nos ho al cap. Ni cent, ni mil, ni un milió de llaços grocs els alliberaran.”  

I torna a tenir raó. Ara bé, és aquest l’objectiu dels llaços, del color groc? Doncs, no. 

Algú fa temps va parlar de balcanitzar Catalunya. Premsa, ràdio televisió. Intel·lectuals. Construir falses realitats. Manipular els mitjans de comunicació. Tergiversar, manipular o simplement falsejar la informació. Deformar, pervertir, manipular el llenguatge. Dividir societats per l'origen o per la llengua que parlen. Provocar constantment i fomentar el discurs de l'odi. Silencis còmplices.. 

Ciudadanos (sobretot, però no únicament) ha fet seu el discurs de personatges com Jiménez Losantos. Un partit que fomenta l’odi i la ràbia; que manipula els sentiments dels que se senten espanyols a Catalunya a través de la llengua i del discurs populista; que busca la provocació per instrumentalitzar qualsevol tipus de reacció violenta; que vol dividir la societat catalana amb idees com la de "Tabàrnia", paral·lelisme exacte amb els enclavaments serbis dins de Croàcia i Bòsnia. Una idea aberrant que intenta justificar qualsevol intervenció de l’Estat a Catalunya per tal de “salvar” la minoria espanyola. 

El groc s’ha convertit en una eina més per lluitar contra ells, contra els antidemòcrates i els fexiistes. Ha passat a ser el color de la dignitat, el color de la llibertat. El color groc els fa molt de mal. Els colpeja constantment, els encega. El color groc diu ben alt a tothom que nosaltres, la gent, els polítics, les institucions no ens aturarem fins que siguin lliures, fins que tots puguin tornar a casa. I això, és cert, no ho aconseguirem només amb els llaços grocs, sinó amb la independència i la República catalana. 

El país tenyit de groc ens permet recordar els empresonats, els exiliats, els represaliats. Ens permet recordar-nos cada dia, a cada moment la situació injusta que estan i estem patint. Ens martelleja el cap de manera repetida amb el perquè són a la presó i per què són a l’exili. El color groc crea solidaritat a l’Estat, a Europa i al món, com s’ha demostrat darrerament.

El color groc és útil per tot això que us he comentat... i per molt més. És també per a nosaltres, perquè ens cohesiona, ens agrupa, ens fa copartícips d’aquesta lluita per la llibertat. El color groc uneix demòcrates en una lluita comuna.

No importen les accions dels antidemòcrates i feixistes. Soc partidari de per cada llaç que treguin nosaltres en posem dos. Som plenament conscients del que busquen amb les seves accions de “neteja ciutadana”. Ens provoquen per tal que reaccionem violentament als seves actuacions. No ens hi trobaran. Mentalitzem-nos que és inútil tot el que facin, Han perdut totes les batalles i també perdran aquesta del record, de la dignitat, de l’exigència de llibertat que simbolitzen els llaços grocs. 

I mantenir la batalla dels llaços grocs no vol dir que en “Titot” no tingui raó (paradoxal, no?). Només cal separa les dues lluites, l’antirepressiva i la lluita per la independència i la República catalana. Tenim prou gent i prou entitats per treballar en els dos camps.

Perquè la realitat és que els ostatges empresonats pel Govern espanyol només poden ser alliberats mitjançant pactes polítics d’igual a igual. I això només serà possible quan la independència sigui real i fem efectiva la República catalana.

És possible que la batalla del groc estigui situada en el terreny del simbolisme, però, com en totes les confrontacions, les tàctiques, les estratègies, les eines són diferents i diverses i totes serveixen per arribar a la victòria final. Els símbols, les concentracions, els sopars grocs, els actes, la música, les cançons, les paraules... no són res més que branques d’un sol arbre. 

El gran mestre de mestres, Ramon Llull, ens va deixar en ple segle XIII una frase històrica: “La paraula és l’arma més poderosa.” Llull era un home que estimava les paraules perquè segons ell tenien poder, el poder de fer canviar de parer, de pensament i d'acció als homes de qualsevol religió. 

Us animo, doncs, (si és que fa falta...) a continuar tenyint de groc aquest nostre petit país.

La Nit del Foc. El Foc de l'alliberament (Missatge de la Flama del Canigó 2018 de Jordi Cuixart des de Soto del Real)

Passen els segles, però quan s’apropa la Nit de Sant Joan, el foc apareix, any rere any, com l’element purificador per excel·lència. El foc que allunya els mals esperits. 

 

Els mals esperits que, també des de fa segles, ens oprimeixen individualment i col·lectiva. Els mals esperits que ens volen com a súbdits i vassalls i no com a ciutadans i ciutadanes lliures.  

Els mals esperits que tanquen la nostra bona gent en presons de vergonya i d'ignomínia. Els mals esperits que aboquen la nostra bona gent a l'exili lluny de casa seva.

Disposem-nos, doncs, aquesta Nit de Sant Joan, a allunyar de casa nostra els mal esperits que ens neguen el dret a ser, que ens neguen el dret a construir el nostre propi futur. Allunyem-los avui, amb l’esperança i la confiança que ben aviat els allunyarem per sempre. 

Missatge de la Flama del Canigó escrit per Jordi Cuixart 

des de Soto del Real, presó espanyola. 

Tot un futur per començar 

Avui renovem la Flama gràcies al compromís granític de la societat civil, l’autèntic motor d’un poble sempre en moviment. Un agraïment infinit a totes les entitats que la fan possible.

La Flama del Canigó que agermana els Països Catalans és un símbol d’esperança en el futur.

Ens demostra la capacitat del poble català d’unir-se en moments difícils i anar sempre endavant. Com el 1966, quan malgrat la dictadura franquista va arribar per primer cop al Principat de Catalunya.

Enguany, davant el retorn de la injustícia autoritària i la suspensió de l’autogovern de Catalunya, seguim mostrant a Europa i el món l’anhel irrenunciable de viure en pau i llibertat. Empeltats de solidaritat i tendresa, som més conscients que mai que la causa contra Catalunya és una causa contra la democràcia. Que el dret a l’autodeterminació és un dret fonamental que ni la repressió ni la por segrestaran.

Ens tenim els uns als altres, amb tanta força, determinació i coratge, que avui ja som un país millor. Com més foscor ens volen imposar, més il·lusió tenim perquè la llum de la Flama arribi a més i més gent. Per compartir entre iguals l’emoció del foc, la festa i la màgia de la nit de Sant Joan. La cultura sempre ha sigut una eina de transformació social.

La cultura amara ciutats, barris i pobles definits per una diversitat que ens enriqueix i fa més forts. D’un país que no demana pels orígens sinó per on volem anar plegats. Convençuts que si els infants creixen junts a l’escola, romandran junts al carrer i units com a societat. Amb la plena convicció que el camí l’hem de fer junts i tindrà sentit si decidim el destí plegats. La maduresa i cohesió de la societat catalana en són la millor garantia.

Visca la Flama del Canigó!

Visca la Cultura!

Visca els Països Catalans!

Jordi Cuixart

President d'Òmnium Cultural

Presó de Soto del Real

Presos, repressió, fer República... (Reflexions de cap de setmana)

Reflexions de cap de setmana...

Resten 31 dies per investir President i formar govern. En cas contrari, aniríem a noves eleccions. Malgrat que és més que probable que el bloc independentista tornés a guanyar-les, la realitat és que no convenen i que ningú les vol, excepte, és clar, els nacionalistes espanyols.

Què pot passar d’aquí al 22 de maig?

Primer pas. Entenc que l’estratègia del president Puigdemont passa per tibar la corda al màxim. Això significa aprovar la Llei de presidència i intentar la investidura del president legítim. Això tothom, Puigdemont inclòs, sap que no serà possible. L’Estat espanyol, mitjançant la “justícia” ho impedirà, ja sigui portant al Constitucional la Llei de presidència, ja sigui amb inhabilitació del candidat. L’Estat espanyol quedarà en evidència una vegada més i el front internacional es reforçarà, i molt.

Segon pas abans del 22 de maig. Puigdemont proposarà un nou candidat lliure d’imputacions i “motxilles” judicials. A l’estil del pas al costat de Mas, segurament serà aquella persona que no entra, ara per ara, en cap de les travesses que tothom fa. El candidat farà un discurs d’investidura en què, d’una manera o altra, quedarà clar que ocupa la presidència de la Generalitat de manera provisional i que el president hauria d’haver estat Puigdemont. La fidelitat a l’1 d’octubre quedarà també clara i el ressò internacional serà important. El president podrà formar govern. Un govern en què s’intentarà que tingui cabuda algú proper al món sobiranista no-independentista. Un govern autonòmic que es limitarà, perquè poca cosa més podrà fer, a fer fora el 155 i a solucionar el dia a dia del país (i ja serà molt!). Un govern que haurà d’estar en perfecta sintonia i coordinació amb el Consell de la República a l’exterior.

Govern autonòmic a l’interior amb l’objectiu d’eliminar el 155 i treballar el dia a dia del país, i Consell de la República a l'exili. La doble legalitat ens permetria, d’una banda, recuperar l’administració de la Generalitat (i el control dels Mossos) i, alhora, mantenir el conflicte permanentment viu en l’àmbit internacional. Periòdicament, el govern autonòmic mantindria reunions de treball amb el govern a l’exili, augmentat així la tensió i l’evidència de trencament amb l’Estat espanyol.

Tercer pas. Els presos i la lluita antirepressiva. La repressió continuarà, amb o sense 155, amb o sense govern. Caldrà separar clarament els dos fronts: l’antirepressiu i el "fer República". Si barregem les dues lluites estarem condemnats al fracàs en els dos fronts. Ni l’ANC, ni Òmnium (o potser sí...), ni els partits independentistes poden liderar la lluita antirepressiva. Caldria crear una nova organització, a l’estil (per a "vells" independentistes) dels CSPC (Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans) dels anys 70 i 80 del segle passat –amb mètodes, estratègia, mitjans i eines del segle XXI- que tingués com a únic objectiu l’alliberament dels presos polítics (i tot el que s’hi relaciona) i la lluita contra la repressió. Evidentment caldrà una coordinació amb la resta del moviment independentista.

Quart pas. Una organització que assumeix la lluita antirepressiva n'allibera la resta, que pot dedicar tots els seus esforços, sense la càrrega emocional que representen els presos, a fer República. Abans de res, caldrà aclarir d’una vegada per totes què significa aquesta expressió “fer República”. Tot seguit és indispensable una única direcció política, una única estratègia que ens permeti avançar en aquest camí. 

Tres potes: partits polítics, institucions i societat civil. Hem de tenir molt clar que només serem República si les tres potes actuem coordinadament i sense fissures. Fins ara, la pota dèbil, la que no ha respost com calia, pels motius que sigui, ha estat la dels partits polítics. Cal, doncs, aprendre dels errors i esmenar-los.

Cinquè pas. A curt termini la mirada política ha d’estar posada en les municipals i les europees del 2019. Un únic objectiu: l’independentisme ha de guanyar les eleccions a la gran majoria de municipis catalans, sobretot a les grans ciutats. Com? Digueu-me pesat, però només serà possible amb candidatures unitàries. Operació Graupera o similars i, evidentment, candidatura unitària a les europees.

I hem de ser conscients que tot plegat es mourà en un context repressiu, judicial, polític i policial; amb un control absolut de la majoria de mitjans de comunicació; amb imputats, multes i presos polítics. Un context més propi d’una dictadura que no pas d’un Estat de dret, d’un estat europeu del segle XXI.

Una reflexió final... Els que ja tenim uns anys, els que portem unes quantes dècades en aquest llarg i tortuós camí cap a la independència, crec que hem après moltes coses. Alguna d’elles la veig reflectida en aquestes frases, també de reflexió, que algun dia van fer gent d'una certa rellevància en el seu camp d'acció. A mi m'ajuden...

Margaret Thatcher va dir “És possible que hagis de lluitar la mateixa batalla més d’una vegada per tal de guanyar-la.”

Si no us agrada la Thatcher (massa conservadora, potser?) penseu en aquesta del Che Guevara. “L’única lluita que es perd és la que s’abandona.”

Per als que (com jo mateix...) teniu pressa, molta pressa... “Camino lent, però mai camino enrere”. Aquesta és d’Abraham Lincoln.

I, per si creieu en l’existència de poders divins (qui sap?), us deixo amb una del gran pensador i literat alemany Johann Wolfgang Von Goethe: “Quan tens totes les forces en contra, cal perseverar. Mai doblegar-se. Si et mostres fort, atraus l’auxili dels déus.”

Si heu arribat fins aquí, us ho agraeixo i espero que us pugui servir també per reflexionar. Si ja heu plegat veles abans d’acabar... cap problema, només us heu perdut unes reflexions de cap de setmana.