Tot poema, per a Ferrater, havia de ser clar,
sensat, intel·ligible, lúcid, apassionat. Ell en deia “divertit”. Creia que no
es podien fer versos del tipus “amb sang voldria fer una cançó de marbre”, ja
que per a ell això no tenia cap mena de sentit ni conduïa a cap lloc. La seva
intenció –retornant al realisme històric- no era fer cap mena de poesia social,
sinó que la poesia fos tan interessant com, per exemple, una novel·la. Havia
d’expressar situacions humanes perquè l’únic que a les persones els interessa
són els homes i les dones i les seves complexes relacions.
Ferrater acaba l’entrevista amb una frase que
intenta sintetitzar la formulació de la seva poesia: “el meu únic tema és el
pas difícil del temps i les dones que han passat per mi.” En aquesta frase
trobem interrelacionats els dos temes principals que estructuraran els seus
poemes: l’experiència moral de les relacions entre els homes i les dones i el
del pas del temps, històric o personal, que moltes vegades es fonen, es fan
indestriables l’un de l’altre. Aquests temes són els bàsics de la seva obra,
esmentats explícitament en el poema Oci:
Amb ben poc en tenim prou. Només
El sentiment de dues coses:
La terra gira i les dones dormen.
Conciliats, fem via
Cap a la fi del món. No ens cal
Fer res per ajudar-lo.
“La terra gira i les dones dormen”. La
secció quarta del recopilatori Les dones i els dies (títol significatiu
manllevat d’una obra d’Hesíode Treballs i dies) recull la major part
dels poemes que Ferrater va escriure sobre el complex món de les relacions
entre homes i dones. S’hi apleguen poemes que intenten reflexionar sobre
aquesta doble dimensió, social –en un temps concret- i històrica –determinada
pel pas del temps- de l’ésser humà. Tots els temes de la poesia de Ferrater, la
joventut, la bellesa, la por, el desig, la soledat, l’experiència amorosa,
estaran sempre lligats, interrelacionats entre si per aquests dos grans centres
d’interès que, des de sempre, han obsessionat la humanitat.
Deixa'm fugir d'aquí,
i tornar al teu temps.
Trobem-nos altre cop
al lloc de sempre.
Veig el cel blanc, la
negra passarel.la
de ferros prims, i
l'herba humil en terra
de carbó, i sento el
xiscle de l'exprés.
L'enorme tremolor ens
passa a la vora
i ens hem de parlar a
crits. Ho deixem córrer
i em fa riure que
rius i que no et sento.
Et veig la brusa gris
de cel, el blau
marí de la faldilla
curta i ampla
i el gran foulard
vermell que dus al coll.
La bandera del teu
país. Ja t'ho vaig dir.
Tot és com aquell
dia. Van tornant
les paraules que ens
dèiem. I ara, veus,
torna aquell moment.
Sense raó,
callem. la teva mà
sofreix, i fa
com aleshores: un vol
vacil.lant
i l'abandó, i el joc
amb el so trist
del timbre de la
bicicleta. Sort
que ara, com aquell
dia, uns passos ferris
se'ns tiren al
damunt, i l'excessiva
cançó dels homes
verds, cascats d'acer,
ens encercla, i un
crit imperiós,
com l'or maligne
d'una serp se'ns dreça
inesperat, i ens
força a amagar el cap
a la falda profunda
de la por
fins que s'allunyen.
Ja ens hem oblidat
de nosaltres. Tornem
a ser feliços
perquè s'allunyen.
Aquest moviment
sense record, ens
porta a retrobar-nos,
i som feliços de ser
aquí, tots dos,
i és igual que
callem. Podem besar-nos.
Som joves. No sentim
cap pietat
pels silencis
passats, i tenim pors
dels altres que ens
distreuen de les nostres.
Baixem per
l'avinguda, i a cada arbre
que ens cobreix
d'ombra espessa, tenim fred,
i anem de fred en
fred, sense pensar-hi.
(Temps enrera. Da nuces pueris)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada