La condemna de prop de cent
anys per als presos polítics catalans ha estat el desencadenat que ja feia
temps que s’esperava. La gent ha ocupat el seu espai, el carrer, de mil maneres
diferents. Les mobilitzacions espontànies de dilluns que van acabar amb
l’ocupació, de manera totalment pacífica, de l’aeroport de Barcelona. Les
Marxes per la Llibertat que han recorregut el país i han confluït a Barcelona
en un dia de vaga general. Una vaga convocada per un sindicat encara minoritari
però que ha tingut una gran resposta. Una vaga que ens ha fet recordar aquell
poema de Joan Margarit:
La
llibertat és la raó de viure
[...]
La
llibertat és quan comença l’alba
en
un dia de vaga general
Dies convulsos,
extraordinaris, complicats... Les nits, en què hem hagut de viure i patir les confrontacions
entre els manifestants i la policia. Les llargues nits amb multitud d’accions
sobre les quals cal fer una reflexió personal i col·lectiva. En cap moment vull
jutjar (no sóc ningú per fer-ho) algunes de les accions i formes de lluita que
hem pogut veure durant aquests dies, res més lluny de la meva intenció. Sí
però, que vull fer la meva pròpia reflexió i expressar el que penso.
Crec, sincerament, que
algunes accions han traspassat les línies vermelles del que entenem per no
violència. És impossible creure que cremar cotxes, llançar pedres, ampolles amb
àcid, pirotècnia contra un helicòpter o còctels molotov (amb estratègies organitzades de guerrilla urbana) entri en els paràmetres
de la lluita no violenta.
Dit això... què és violència
i què no ho és? Aquí s’obre un ampli ventall de definicions, moltes, i sempre
depenent del pensament, de la ideologia i del propi interès personal (social, polític,
nacional...). No... no és la meva pretensió dir-vos que és o què no és
violència.
És cert i cal no oblidar-ho
que la violència primera sempre ha estat de part de l’Estat i que ve de molt
lluny. En els darrers temps, prové de la repressió iniciada l’octubre de 2017 i
que ha culminat, de moment, amb les dures sentències per als presos polítics,
les darreres detencions i empresonaments, les càrregues policials o les
agressions feixistes. És cert, i cal no oblidar-ho, que el cos de Mossos està
farcit d’agents i també de comandaments, molts d’ells provinents dels cossos
estatals, que no és que no estiguin amb nosaltres, és que estan radicalment en
contra. És cert, i cal no oblidar-ho, que bona part d’aquesta policia, catalana
i espanyola, acompanyen (i protegeixen) els provocadors habituals i policies
encoberts que arrosseguen grups de gent molt jove, nois i noies que no són
capaços d’adonar-se que els segueixen el joc, que no és altre que fomentar el
relat de la violència. És cert, i cal no oblidar-ho, que determinades accions
dels manifestants no poden excusar de cap manera l’actuació violenta dels
cossos policials.
He començat parlant-vos de
les pròpies contradiccions. Són les que es produeixen quan pots arribar a
entendre determinades accions (inevitables, d’altra banda) que no formen part
de la lluita no violenta. Contradiccions perquè entens què passa i què pot
motivar les persones a actuar com actuen. Saps que hi ha una violència molt més
dura, molt més radical, que és la violència de l’Estat i de les seves forces
repressives.
Els que estem, però, per la
desobediència civil i la lluita no violenta, malgrat tot, no podem acceptar les
accions que s’allunyen d’aquest concepte. Perquè respondre a la violència amb
violència només condueix a una espiral sense fi, negativa per al nostre
objectiu d’assolir la independència.
Aquesta setmana, s’ha
publicat un document titulat “Sobre la lluita no violenta contra la sentència”
M’agradaria compartir amb tots vosaltres algun dels paràgrafs (el document complet el podeu veure aquí)
La
lluita no violenta demana aprendre a gestionar la por, la ràbia, la tristesa,
la impaciència... perquè cadascú pugui donar una resposta més intel·ligent que
la resposta instintiva que vol provocar les violències estructurals, culturals
i repressives.
La
lluita noviolenta demana unes accions coherents amb aquesta estratègia que
canalitzin aquestes actituds intel·ligents, que tinguin objectius concrets,
assolibles que portin a l’objectiu final.
En
l’actual context, la crida a la mobilització no pot ser només la crida a
accions de carrer que fàcilment permeten construir relats d’enfrontaments i que
poden fer confondre qui són els adversaris reals.
També us recomano la lectura
d’aquestes reflexions de “En peu de pau”. Una mostra (el document complet aquí)
Cal
agafar aire, això va per llarg. Ser no violent, com recorda la feminista Judith
Butler, és tot just renunciar a la violència en un context de violència. Les
estratègies de noviolència activa són el que més temen.
Què millor per acabar
aquestes reflexions que una frase de José Saramago sobre les pròpies
contradiccions:
Pretenem
entendre la vida a través de les seves coherències i identitats, quan certament
aquestes s’expliquen per si soles i no ens aporten res de nou. Hauríem de
buscar la comprensió a partir de les contradiccions perquè aquestes sí que ens
aporten informació de la vida i la realitat.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada