Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alfons Duran. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alfons Duran. Mostrar tots els missatges

diumenge, 26 de gener del 2025

Catalunya un model econòmic destructiu. Donald Trump president dels EUA. Prenem el pols al món amb Alfons Duran




Convidat: Alfons Duran

Davantal

En el programa d’avui, tornarem a prendre el pols al món en aquest 2025 que tot just encetem.

Ara per ara, el més destacable mediàticament és que aquest passat diumenge va entrar en vigor l’alto al foc a Gaza. En principi, doncs, la violència s’aturarà després de 15 mesos que han deixat  prop de 48.000 morts, la destrucció del territori i el 90% de la població desplaçada. L’aturada momentània de la guerra permetrà l'entrada més massiva d’ajuda humanitària i la rehabilitació d'hospitals. Hamàs alliberarà 33 ostatges israelians i Israel ha publicat llista amb 737 presoners palestins que seran posats en llibertat.

Avui dilluns, Donald Trump ha estat investit com a president dels Estats Units (EUA) per segona vegada. Alguns mitjans de comunicació ens diuen que el món està amb tensió davant del gir que es pot produir en les principals polítics estatunidenques.  Una tensió producte principalment de les seves frases i declaracions sobre les deportacions massives d’immigrants , la seva posició pel que fa a l’economia, el clima i la transició energètica, així com la política internacional, amb la mirada posada en Xina i en les guerres d’Ucraïna i del Pròxim Orient. Per no parlar de les seves insinuacions sobre que Canadà hauria de se l’estat núm. 51 dels Estats Units o la pretensió d’annexionar-se Grenlàndia.

Pel que fa a l’actualitat de casa nostra, Xavier Roig va publicar la setmana passada un article a “Parlem clar” amb el títol “Catalunya un model econòmic destructiu”. Roig escriu que Catalunya “està en una greu situació de risc en la majoria de vessants i que això afecta a la viabilitat de l’estat del benestar i  la supervivència com a nació.”

L’enginyer i assessor d’empreses internacionals ens recorda que “des de l’any 2000, aproximadament, Catalunya avança en sectors en què no hauria de créixer, com són el turisme i l’hostaleria. No creixem en sectors on es necessiten llocs de treball qualificats. Resultat: la gent formada marxa del país i cridem gent no formada. Els llocs de treball creats són de baixa qualitat i comporten diversos i greus problemes: Salaris baixos. Pagaments en negre. Dumping social (que és un delicte econòmic  que es basa en l’explotació i els baixos salaris dels treballadors). Les cotitzacions dels salaris no acostumen a cobrir els costos socials que després els empleats utilitzen. Fem fora la gent jove que ens ha costat un dineral formar. La immigració que arriba s’integra, sí. A una de les regions d’Espanya, però no pas a Catalunya. Deixem d’autoenganyar-nos, sisplau.”

En resum, conclou Roig, estem davant d’un model que no és que no apugi el llistó i el nivell d’exigència del país, és que fa tot el contrari: el país va baixant de nivell.

Com diu el nostre convidat d’avui en el seu darrer article “Feliç Any Nou?” (així, amb interrogant)... “Desitjar això (Feliç Any Nou) és un lloc comú, però no hem de confondre els desitjos amb les realitats. El món es mou en un equilibri inestable provocat per les elits corporatives que han fet del curt termini el seu modus vivendi.”

En parlem tot seguit amb el nostre convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana l’he extret del llibre de Giacomo Casanova “Com em vaig escapar de la presó de Venècia”.

Hi ha moments en què l’educació està del tot fora de lloc i que la prudència recomana ser maleducat.

Tornarem la setmana que ve.

Recordem... "Permetre una injustícia significa obrir el camí a totes les que segueixen" Que tingueu molt bona feina!

 

diumenge, 15 de desembre del 2024

"No deixis que el vell entri a casa". En parlem amb Alfons Duran-Pich. Crònica de la Franja de Ponent




Convidats

Alfons Duran-Pich  analista polític, econòmic i social

Davantal

El 19 d’agost de 2024, moria a Olot, a l’edat de 117 anys, la catalana Maria Branyas, la persona més longeva del món. Un any abans, el plenari de l’ajuntament de San Francisco, a Califòrnia, va declara el 7 de novembre de 2023  el “Dia Maria Branyas” en homenatge a la persona més gran del món perquè "continua inspirant al món amb la seva longevitat, perseverança, bon sentit de l'humor, seny, gran coneixement institucional, energia i profunda saviesa.”

Segons els registres documentals, la persona més longeva del món ha estat la francesa Jeanne Louise Calment [ʒan lwiz kalmɑ̃];que va morir el 1997 a l’edat de 122 anys i 164 dies. Calment va practicar esgrima fins als 85 anys i va continuar muntant en bicicleta fins als 100.  No va deixar de fumar fins als 117 i va viure de manera autònoma fins als 110 anys.   

La segona persona més longeva del món ha estat la japonesa Kanake Tana va viure fins a l’edat de 119 anys i 107 dies.

Fins a mitjan segle XX, l’edat mitjana de vida va ser sempre molt baixa. El percentatge de la població que podia arribar a edats avançades es veia condicionat per diversos factors, entre altres molts l’alimentació, l’estil de vida, les epidèmies, etc.

Actualment, a Catalunya, l’esperança de vida se situa entre les més altes del món: per als homes en 80,4 anys i per a les dones en 85,9 anys. En els darrers 10 anys, també a Catalunya, hi ha hagut un increment considerable del nombre de centenaris, que ha passat de 1.350 persones el 2011 a 2.280 persones el 2021. Una xifra que se situa entre les més altes dels països europeus i del món. Japó és el país amb més centenaris per milió d’habitants (643), seguit de Portugal (488), Irlanda (435), França (384), Hongria (346), Romania (343), Canadà (335) i els Estats Units (334).

Tots volem tenir una vida tan llarga com sigui possible. I, com diu el nostre convidat d’avui, De sobte, d’un dia per l’altre, “vam començar a comptar i vam ser conscients que la nostra experiència de vida ja era més gran que la nostra esperança de vida.”

0’39’’

Escolteu aquesta cançó.... 30’’  .... És una versió de The Supremes (suprims) d’una cançó popular del 1949 amb música de Carl Sigman i lletra d' Herb Magidson. El seu títol en català ha estat traduït com a “Diverteix-te”, però la traducció literal del títol  original en anglès seria “Gaudeix, és més tard del que penses”.

L’actor Michel Caine va dir: Per a mi, envellir és una gran cosa, considerant l’alternativa. Perquè envellir, sempre que siguem afortunats, és inevitable; No podem endarrerir-ho, però sí que podem gestionar-ho amb el major gaudi possible.

En parlem tot seguit amb el nostre convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana extreta del llibre de l’Alfons Duran-Pich... A Okinawa, hi ha una roca amb un missatge gravat que diu:

Als 70 encara ets un nen. Als 80 un adolescent i, als 90, si els teus avantpassats t’inviten a unir-te a ells... demana’ls que et deixin arribar als 100. Edat en la qual reconsideraràs la qüestió.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dijous, 28 de novembre del 2024

De pessebres i llums "inclusius". Prenem el pols al món. Converses amb Alfons Duran-Pich. Crònica de la Catalunya Nord



Convidats

Alfons Duran-Pich  analista polític, econòmic i social

Davantal

En un recent article, el periodista i escriptor Jordi Cabré, tot referint-se al llibre de Josep Ramon Bosch, exlíder de Societat Civil Catalana, anomenat Cataluña, la ruta falsa / El problema catalán: cómo solucionarlo y no sólo conllevarlo ens deia que “llegint-lo trobarem el sentit de tanta obsessió per desnacionalitzar el país, per descapitalitzar-ne la capital... Ens trobem davant l’exercici més descarat d’aquest partit per desarticular ja no l’independentisme, sinó la mateixa idea del país.”

L’evolució del tradicional pessebre a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, n’és un bon exemple; amb el discurs i el missatge del bonisme-pijo-progressista de l’esquerra més esquerra de totes les que es fan i es desfan d’una ciutat “plural, cohesionada i compromesa amb la convivència”, les tradicions més arrelades a la Catalunya de, si més no els darrers segles ha anat invisibilitzant-se progressivament. El 2004, l’alcalde Joan Clos ens sorprenia amb un pessebre on les figures eren siluetes retallades a mida real. Sant Josep, la Mare de Déu i el nen Jesús tenien la forma de les figures tradicionals, però la resta de personatges havien estat substituïts per siluetes de persones de veritat: una senyora amb dues garrafes d’aigua, una anciana en un banc cosint, un butaner carregant una bombona, etc. Des de llavors, com anem veient en les imatges, hi ha hagut de tot a la plaça fins arribar a enguany on ja no hi haurà pessebre a l’exterior.

Com deia el filòsof Albert Camus “la estupidesa sempre hi insisteix” així que els llums de Nadal del Raval no seran de Nadal, sinó “Llums d’Hivern”. Aquells bonistes-pijo-progressistes que hem citat abans, han decidit fer un homenatge, diuen, a la diversitat cultural i religiosa del  barri, per tant Hi col·locaran “llums inclusives” perquè les tradicions catalanes de segles són, pel que es veu, racistes i excloents.

Oscar Wilde ens deia que “Quan algú comet una estupidesa, sempre la justifica mitjançant els més nobles motius” I d’estupideses volgudes n’hi ha més...

En un país d’oli com el nostre, les Garrigues, Terres de l’Ebre, Siurana, l’Empordà, sembla una gran estupidesa que el President d’aquest país (o virrei, com vulgueu) es dediqui a fer promoció de l’oli de fora.

aAvui mateix he llegit una piulada de ViquiRepública que ho sintetitza perfectament: Amb l’excusa de la canalla, van atacar els castells i els castellers. Amb l’ excusa del  feminisme,, van atacar-nos el tió i els reis. Amb l’ excusa del patriotisme, van intentar minimitzar la rumba catalana. I ara amb l’ excusa de la inclusivitat i titllant-ho de racisme, quan no ho és, ens retiren els pessebres i les llums amb figures.

Com que en el programa d’avui prendrem el pols al món amb l’Alfons Duran-Pich, acabarem amb una estupidesa a nivell global... L’artista Maurizio Cattelan ha venut la seva obra “Comediante” per 120.000 dòlars  en la mostra d’Art Basel Miami Beach. L’obra, com veieu en la imatge, consisteix en un plàtan enganxat amb cinta americana en una paret. Potser perquè una de les definicions de comediant és la “d’algú que representa comèdies procurant entretenir al públic fent riure a les persones que el componen.”

En parlem tot seguit amb el nostre convidat. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana extreta del blog dels nostre convidat alfdurancorner-com. La frase és d’Isaac Newton

Puc calcular el moviment dels cossos celestes, però no la bogeria de les persones.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió,m la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

  

diumenge, 27 d’octubre del 2024

"Prenem el pols al món" converses amb Alfons Duran-Pich



Vull una resposta. 13a temporada. Emès el 21 d'octubre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès


  Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidat

Alfons Duran-Pich  analista polític, econòmic i social


Davantal

Els centres d’estudis especialitzats ens diuen que a principis del 2024 hi havia al món 21 guerres, tenint en compte que un conflicte es considera una guerra quan s’hi produeixen més de 1.000 morts a l’any. D’aquestes 21 guerres actuals, cinc serien el que  es denominen “guerres grans”, és a dir, en les quals es produeixen més de 10.000 morts anuals.

Probablement, les dues més cruentes fins ara son la d’Ucraïna i la de la Franja de Gaza.

Pel que fa a la guerra entre Rússia i Ucraïna, segons fonts del govern ucraïnès, a principis d’aquest any hi havien mort més de 31.000 soldats. Diverses fonts, afirmen, però, que aquesta xifra podia ser molt més alta i superar les 90.000 persones mortes. Pel que fa a Rússia, el govern continua sense publicar el nombre de soldats russos morts al front ucraïnès. Les fonts governamentals ucraïneses afirmen que n’han mort més de 180.000.

És impossible saber amb certesa quanta gent ha mort en la guerra de Gaza des del 7 d’octubre. El ministeri de Sanitat de Gaza ha quantificat les morts en prop de 40.000, sense comptar milers de cossos que figuren com ha despareguts perquè no han pogut ser rescatats d’entre la runa. Els informes ens diuen que dos terços són dones, criatures i ancians.

A principis d’any, el CIDOB (Centre de recerca en relacions internacionals) “ El món el 2024: deu temes que marcaran l’agenda internacional” Fent referència a les guerres d’Ucraïna i de Gaza argumentava: Hi ha eleccions que poden definir guerres. Les conseqüències polítiques de la brutal ofensiva israeliana a Gaza o l’estancament del front de guerra ucraïnès també depenen de la carrera presidencial als Estats Units. Les esquerdes de la unitat transatlàntica i les acusacions de doble moral, cada vegada més categòriques, a les lleialtats d’Occident no són alienes al que s’esdevingui el 5 de novembre de 2024 als Estats Units. Un retorn de Donald Trump a la Casa Blanca modificaria del tot les relacions de força i la posició de Washington en cadascun d’aquests conflictes, des del subministrament d’armament al Govern ucraïnès, al suport a Israel, o la confrontació amb Rússia o la Xina.

En parlem tot seguit amb el nostre convidat. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana extreta de l’article “Fonemantalismes” d’Alfons Duran-Pich publicat el setembre de 2024.

Aquí si algú sobra són els déus. L'únic paradís és a la terra i en el nostre respecte per la natura.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!




divendres, 17 de maig del 2024

Analitzem els resultats de les eleccions al Parlament del 12-M i possibles pactes postelectorals

Vull una resposta. 12a temporada. Emès el 13 de maig de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidats

Alfons Duran, Manàger, alt directiu, consultor i professor d’escola de negocis. Va estudiar Sociologia, Psicologia i Administració d’Empreses a les universitats de Deusto, Barcelona i Stanford. És Màster en Societat de la Informació i el Coneixement per la UOC). Publica periòdicament articles en el seu web alfdurancorner.com que s’apropa als set milions de visites. Autor de diversos llibres, entre altres Memorial per als desmemoriats, El capitalisme i el seu setè de cavalleria i Querido Paul

Davantal

Mentre, una vegada més, el país patia un nou caos, i aquest enorme, de Rodalies, l’independentisme parlamentari perdia la majoria que tenia des de feia 9 anys. L’abstenció d’aquells en què ha pogut més el desencís i la irritació contra els polítics que la importància de continuar mantenint una Generalitat autonòmica i la legitimitat dels vots per l a independència ha conduït a una important derrota a les urnes dels partits independentistes.

La realitat és que, des de 2017, la pèrdua de vots de l’independentisme ha estat sagnant. La suma dels partits independentistes en les eleccions del 2015 (les de Junts xSí) era de 1.966.508 vots i 72 diputats. El 2017 (les del 155) va augmentar fins als 2.079.340 i 70 diputats. El 2021 comença a actuar l’abstencionisme i els vots són un total de 1.366.044 vots i 74 diputats. Ahir, la suma de tots els partits partidaris de la independència va ser 1.360.225 i  61 diputats Inclosa, com no pot ser d’altra manera, Aliança Catalana

ERC ha perdut des del 2017 prop de 500.000 vots. Junts prop de 250.000. La CUP prop de 80.000. Més de 800.000 vots perduts des del 2017.

La culpa és tan negra que ningú la vol, diu la frase feta. La culpa, però, està molt repartida. Ningú se’n lliura de la seva pròpia part de culpa en aquest desgavell en què hem caigut des del 2017. Els partits, els polítics, però també les principals entitats de la societat civil i, evidentment, la repressió espanyola, calculada, dura i efectiva.

I ara què? Tot sembla portar-nos a unes noves eleccions. Un pacte ERC i Junts amb l’abstenció del PSC apareix com inviable. A més, ERC ja ha dit que no vol pactar i que passa a l’oposició, esvaint així també la possibilitat d’un nou i tràgic tripartit. JxCat podria governar pactant amb el PSC, però això seria la mort definitiva del partit i del president Puigdemont. Altres pactes semblen també inviables. Les noves eleccions a l’octubre apareixen, doncs en l’horitzó.

Una reflexió dirigida als abstencionistes, sobretot pensant en aquestes més que possibles noves eleccions. Si creieu que continuar mantenint la majoria independentista en una Generalitat autonòmica no és important, només heu de fer un repàs a les declaracions dels nacionalistes espanyols, mitjans i partits,  per entendre que, més enllà del dret que teniu a no votar per castigar uns partits que no han estat a l’alçada, heu comès, possiblement, un error important.... o no. Això només el temps ens ho dirà.

Vicent Partal escrivia avui que “la partida no s’ha acabat”. Evidentment que no !  Aquesta és una partida molt llarga, que fa segles que disputem i en què hem tingut moltes derrotes i algunes victòries. Com deia algú, al final tot acabarà bé, i si no, és que encara no s’ha acabat.

Faríem bé, però, i perquè la partida no es continués allargant i allargant de posar remei a totes les nostres males decisions. Començant aquest dimarts 14 i fins al dissabte 18 votant a les eleccions al SN de l’ANC, tot esperant que els que surtin elegits tornin l’Assemblea al lloc d’on no hauria d’haver marxat mai. Els partits, si és que no esteu cecs del tot, a adonar-se d’una vegada que la unitat és l’únic camí. La independència la guanyarem als carrer, si... i al Parlament... I només la guanyarem si hi som tots.

Final

La frase de la setmana de José de Sousa Saramago, escriptor portuguès. Premi Nobel de Literatura l'any 1998.

La derrota té un vessant positiu... mai no és definitiva.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que patei la repressió, la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dijous, 18 d’abril del 2024

Analitzem les candidatures independentistes a les eleccions del 12-M. Les guerres d'Ucraïna i de la Franja de Gaza

Vull una resposta. 12a temporada. . Emès el 27 de març de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Canal del Vull una resposta al YouTube

Convidat

Alfons Duran, Manàger, alt directiu, consultor i professor d’escola de negocis. Va estudiar Sociologia, Psicologia i Administració d’Empreses a les universitats de Deusto, Barcelona i Stanford. És Màster en Societat de la Informació i el Coneixement per la UOC). Publica periòdicament articles en el seu web alfdurancorner.com que s’apropa als set milions de visites. Autor de diversos llibres, entre altres Memorial per als desmemoriats, El capitalisme i el seu setè de cavalleria i Querido Paul

Davantal

Anem avançant cap a les eleccions al Parlament de Catalunya del proper 12 de maig. La campanya electoral hauria de començar el 26 d’abril, però, com algú ja va dir, els partits són permanentment en campanya electoral i així estem veient com, des de ja fa setmanes, tot el que té com a protagonistes els partits fa olor (o pudor, com vosaltres vulgueu) a campanya dedicada a la cacera de vots. Potser el cas més flagrant és el d’ERC que mira d’aprofitar els dies que li queden de ser a l’executiu  presentar iniciatives, com les del model de finançament singular per a Catalunya o la proposta de referèndum acordat i emparat en la constitució espanyola que el president Aragonès ha anat a defensar al Senat espanyol . També amb inauguracions com  la inauguració del Barnahus de Vilanova i la Geltrú o emetent publicacions del Departament d'Acció Climàtica.

La llei d’amnistia continua el seu particular via crucis. Molt abans que es pugui produir un possible retorn del president Puigdemont i de la resta d’exiliats, el país i l’independentisme ja en té de nous, d’exiliats. El primer, ja fa uns quants dies, va ser el diputat d’ERC Ruben Wagensberg i ara també han decidit exiliar-se el periodista Jesús Rodríguez, l’empresari Josep Campmajó i el directiu d’Òmnium Oleguer Serra.

El jutge Manuel García-Castellón continua la seva croada contra l’independentisme. La justícia espanyola, si més no aquella que té més poder, es prepara per evitar l’aplicació de la llei d’amnistia. La separació de poders, legislatiu, executiu i judicial, bàsica en tota democràcia, representa que el legislatiu és el responsable de crear o modificar les lleis; l’executiu té com a responsabilitat assegurar que aquestes lleis es dugin a terme i el judicial hauria d’aplicar la llei de manera justa.  Comés possible, doncs, que en una anomenada democràcia el poder judicial opini en contra d’una llei aprovada pel legislatiu i s’organitzi per trobar totes les argúcies judicials per tal de no aplicar-la?

El nacionalisme espanyol del segle XXI ha encarregat la seva missió de conquesta als tribunals de justícia. Tribunals espanyols que, com s’ha demostrat històricament, utilitzen les lleis -també espanyoles- per consolidar el seu procés d’assimilació de Catalunya que es va iniciar fa més de tres segles.

En el programa d’avui conversarem amb Alfons Duran-Pich, que jo m’atreviria a definir com un lliure pensador sense pèls a la llengua, amb qui mirarem de repassar l’actualitat política, tant nacional com també internacional.

En parlem tot seguit amb el nostre convidat. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de l’escriptor i filòsof francès Albert Camus:

La tirania totalitària no es construeix sobre les virtuts dels totalitaris, sinó sobre les mancances i els errors dels demòcrates.

Marxem amb el pensament posat en la nostra gent que és tota la que pateix la repressió la presó i l’exili.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

dimecres, 16 de novembre del 2022

"Desordres agreujats". El fet (fets) diferencial català. Conversa amb Alfons Duran-Pich i Ricard Romero de Tejada

 Convidats: 

Alfons Duran-Pich empresari, analista polític, autor, entre altres de  “Memorial per als desmemoriats” i “El capitalisme i el seu setè de cavalleria”. Alfdurancorner.com

Ricard Romero de Tejada, sociòleg, politòleg, assagista social, autor de “Porqué hemos llegado hasta aquí”.

Davantal

En la darrera dècada, estan passant coses molt grosses en aquest país. El 2015 es van aprovar dues de les lleis que més han servir per aplicar la repressió política sobre la ciutadania en general  i sobre l’independentisme en particular: La llei mordassa i la llei de reforma del Tribunal constitucional.

Aquest cap de setmana, ens ha arribat un altre cop brutal des de l’Estat espanyol, un cop que compta amb la col·laboració entusiasta d’un partit independentista català: la reforma del delicte de sedició. Un delicte que, fins ara, afectava els líders polítics del 2017 i que a partir d’ara afectarà, en passat, present i futur, els “desordres agreujats” que hagi comès o pugui cometre la ciutadania i, molt en especial, l’independentisme.

El president Sánchez, més enllà de reivindicar l’article 155 com a eina política per poder intervenir en situacions com les que es van produir a Catalunya el 2017 i de dir que tant de bo que s’hagués aplicat abans, també ha afirmat que "es reconeixeran penes" pels delictes que es van produir el 2017 i que Puigdemont compareixerà davant la justícia espanyola per haver comès delictes en aquell període.

La independència només arribarà a través de la mobilització i la confrontació. L’Estat n’és ben conscient i des d’aquell 2015 es prepara i s’enforteix per combatre l’independentisme a l’empar de les seves pròpies lleis.

Abans, el delicte de “desordres agreujats” requeria haver alterat la pau pública, ara n’hi haurà prou amb la intenció de fer-ho. De ser exigible que hi hagués violència, a partir d’ara n’hi haurà prou amb la simple intimidació.  “Miradas de odio” com les que diuen haver rebut els policies que van reprimir durament l’1 d’octubre seran considerades intimidació?

A partir d’ara,  l'envaïment d'instal·lacions i edificis en cas de desordres públics serà penat amb entre sis mesos i tres anys de presó o de tres a cinc anys en cas que sigui comès "per una multitud el nombre, l'organització i el propòsit de la qual siguin idonis per afectar greument l'ordre públic". ¿Aquests supòsits inclourien l'ocupació d'escoles per votar en un referèndum o encerclar una conselleria mentre hi ha una actuació policial? Aquest supòsit afectarà també a accions com les de la PAH en una entitat bancària?

“Desordres públics agreujats” de 3 a 5 anys de presó. Si el delicte de sedició els va servir per processar, enviar a la presó i a l’exili uns quants líders polítics i socials, el delicte de “desordres públics agreujats” els servirà per processar massivament la dissidència política.

En el Vull una resposta d’avui parlarem també del fet diferencial entre Catalunya i Espanya. Més aviat hauríem de dir “fets” diferencials perquè, més enllà de la llengua, el fet diferencial s’ocasiona per raons històriques, polítiques i geogràfiques que configuren una manera de viure, una particular visió del món, un caràcter, una manera d’entendre les relacions entre l’administració i els administrats i, també, en la manera d’entendre les relacions econòmiques.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi Comencem!

Final

La frase de la setmana de Paul Samuelson, el primer nord-americà que va guanyar el Premi Nobel d'Economia

Als polítics els agrada dir a la gent el que volen escoltar, i el que volen escoltar és el que no passa.

Avui s’ha fet pública la primera condemna a un jove de Lleida, l’Eduard, per participar en la protesta convocada per Tsunami Democràtic a l’aeroport del Prat  el 14 d’octubre de 2019.

La Fiscalia li demanava 9 anys de presó. L’Eduard ha acceptat una condemna de 3 anys i 4 mesos de presó, encara que no haurà d’entrar-hi, per un delicte de desordres públics i un d’atemptat contra l’autoritat en ruixar amb un extintor els agents dels Mossos durant uns segons .

El nostre pensament està amb l’Eduard i  amb tota la nostra gent, que és la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

 

dimecres, 19 d’octubre del 2022

El capitalisme a Catalunya: el fet diferencial. 1 de 4 (Introducció a l'acte del 17/10/2022)

 
Com podeu veure en la imatge que encapçala aquest post, el dilluns 17 d'octubre va tenir lloc l'acte "El capitalisme a Catalunya: el fet diferencial" amb Alfons Durán-Pich, Xavier Roig i Ricard Romero de Tejada. El meu paper va ser el de moderador i el d'introduir l'acte per situar el fet diferencial des del vessant geogràfic, històric,  polític, social i econòmic; i com s'influencien els uns als altres.

Per a qui pugui estar interessat, us el transcric en quatre posts

INTRODUCCIÓ A L'ACTE "EL CAPITALISME A CATALUNYA: EL FET DIFERENCIAL"

El títol de l’acte d’avui és “El capitalisme a Catalunya; fet diferencial”. Doncs, sí, les diferències entre Catalunya i Castella, la gran Castella que és Espanya són molt remarcables i vénen de molt lluny. El fet diferencial s’ocasiona per raons històriques, polítiques i geogràfiques que configuren una manera de viure, una particular visió del món, un caràcter, una manera d’entendre les relacions entre l’administració i els administrats i, també, en la manera d’entendre l’economia.

La situació geogràfica és un element clau, sobretot fins al segle XIX.

Castella és un regne situat al mig de la península, de terreny desèrtic i aspre situada a gairebé 400 Km de la costa més propera. Des de Madrid, des que és capital i fins al segle XIX, es podia trigar a cavall entre 6 i 7 dies per arribar a la costa. Un regne i una capital situades al centre de la península, allunyades de tot, allunyades d’Europa, al mig del no-res. Madrid, com a capital, una excepció entre les capitals europees.

Catalunya,  la marca Hispànica, en cavi és terra de pas, el primer lloc per on entra tot, no només els productes, les mercaderies, sinó també les idees, les tendències, l’evolució i desenvolupament europeu.

Durant segles, la gran diferència històrica i política entre Castella i Catalunya és ,en síntesi, la lluita entre la llibertat i l’absolutisme; entre el pactisme i el cesarisme; entre un projecte d’Estat modern en el qual el més important és el ciutadà i un Estat anacrònic en el qual regnen la corrupció i els privilegis.

Les primeres constitucions catalanes daten de l’any 1283 i estan basades en el “pactisme”, que no era res més que la fórmula de repartiment de la sobirania entre el rei i els denominats “braços. El “pactisme” era entès no com a imposició d’una part damunt l’altra, sinó com un compromís entre dues parts lliures, basat en el respecte mutu i la fidelitat recíproca en el compliment dels termes del pacte. Predomina el costum sobre la fórmula legal escrita “Tracte és tracte” i “Tractes rompen lleis”. Els drets paccionats no podien contradir-se per decrets o sentències reials. Des del segle XIII el rei és un component més de les Corts junt amb els anomenats tres braços de corts: l'eclesiàstic, el militar o noble i el les viles i ciutats.

El sistema constitucional català, els seus usos i costums, les seves llibertats xocaven frontalment contra el projecte polític de la “Gran Castella”, un projecte absolutista iniciat pel comte-duc d’Olivares, que en el segle XVII ja va començar a aplicar la seva màxima “Un rey, una ley, una religión, una lengua, una moneda.” Com es pot desprendre d’aquesta màxima, el projecte polític de la “Gran Castella” no era altre que sotmetre tots els pobles d’Hispània (la península ibèrica) a les lleis i règim polític castellà.

dimecres, 18 de maig del 2022

"El capitalisme i el seu setè de cavalleria" amb Alfons Duran-Pich. Els jocs Olímpics d'hivern 2030

 

Vull una resposta. 10a temporada. Emès el 16 de maig de 2022 per ETV Llobregat i TerraMar

Alfons Duran-Pich,  Empresari i Analista de política i economia. Llicenciat en Sociologia i Psicologia. Diplomat en Administració d’Empreses. Ex professor d’ESADE. Autor de llibres com: “El Canon del Management”, “Catalunya a la independència per la butxaca”, “Memorial per als desmemoriats” i recentment “El capitalisme i el seu setè de cavalleria. D’Adam Smith a l’economia de casino.”

Núria Vilajeliu,  organitzadora d’actes

Josep Pinyol, historiador

Davantal

El diccionari d’Oxford  defineix el capitalisme com el sistema econòmic i social basat en la propietat privada dels mitjans de producció, en la importància del capital com a generador de riquesa i en l'assignació dels recursos a través del mecanisme del mercat.

Què és el capitalisme? És un sistema generador de riquesa o de desigualtats? Hi ha alguna alternativa viable?

L’economista serbi-americà Branko Milanović en el seu llibre “Capitalisme, res més. El sistema que domina el món” escriu que el capitalisme ha conquerit tots els espais, des del comercial fins al de les relacions personals. Afirma que el capitalisme és tot el que tenim, que ni la socialdemocràcia ni el socialisme són alternatives i que l’elecció es troba, potser, entre diferents branques del mateix mode de producció. La que anomena “capitalisme lliberal-democràtic” que seria el d’Estats Units, i el “capitalisme-polític que seria el de la Xina.

Thomas Piketty, economista francès especialitzat en l'estudi de la desigualtat econòmica, en el seu llibre “El capital al segle XXI”  posa en qüestió el mite que el capitalisme és una ‘benedicció’ i millora la vida de tots, analitza el creixement aparentment imparable d’una minúscula elit que controla una porció cada vegada major de la riquesa del món.

Argumenta que no hi ha cap raó per a creure que el capitalisme sigui capaç de resoldre el problema de la desigualtat; un problema, que, segons insisteix, lluny de millorar, empitjora, com denunciava el moviment d’indignats el 2011 contra la crisi bancària del 2008, com una estafa i un atac dels sectors més privilegiats, contra la majoria de la societat que és empobrida i atemorida. I és que la intuïció que cada vegada els més rics són més rics i augmenta el seu poder de decisió i que els més pobres són més i més pobres i minva el seu poder, en un augment de l’abisme entre els rics i els pobres, és una certesa demostrada científicament.

Al Vull una resposta d’avui parlarem amb Alfons Duran-Pich, autor de “El capitalisme i el seu setè de cavalleria. D’Adam Smith a l’economia de casino.” El llibre és una història del capitalisme  i del seu futur.  Ens explica que potser ara el seu setè de cavalleria -metafòricament, el braç armat i executor- que sempre n’ha sortit victoriós està a punt de  patir el seu propi Little Bighorn.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana... una que li agrada a l’Alfons Duran-Pich

"No em diguis què vols fer, sinó fes-ho"

Marxem amb el pensament posat en tota la gent que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina! 

dilluns, 12 de juliol del 2021

"Som un sol poble"... només un mite?

 

En el post titulat  “Escòcia no és Catalunya o... cada terra fa saguerra”, i fent referència a l’epíleg –escrit pel politòleg i sociòleg Ricard Romero de Tejada- del llibre “Memorials per als desmemoriats. De l’1 d’octubre de 2017 al 14 de febrer de 2021”, d’Alfons Duran-Pich, escrivia:

“Abans que deixeu de banda aquestes dades amb la frase de “som un sol poble” i que acuseu l’autor de nacionalista i/o, el que seria pitjor de dominat per la xenofòbia, espereu a un proper article en què us comentaré unes altres dades, les del repartiment del vot independentista segons l’arrelament al país.”

M’estava referint a aquest paràgraf de l’epíleg:

La immensa majoria de la ciutadania escocesa és escocesa de naixement i molt arrelada. A Catalunya, segons les dades del CEO el 31% de la nostra població amb drets electorals ha nascut fora de Catalunya, el 21% ha nascut a Catalunya, però no té cap avi català, i menys de la meitat del total, un 48% ha nascut aquí amb algun avi català.

Ricard Romero aporta aquestes dades extretes de les darrers indicadors del CEO i que la variable que explica millor les dues opcions (independència Sí o No) és el lloc de naixement de les persones i dels seus avis i que indiquen un major o menor arrelament al país.

Catalans nascuts a Catalunya amb els quatre avis catalans: 75% SÍ a la independència. 19% NO. 6% ns/nc

Catalans nascuts a Catalunya amb tres avis catalans: 68% SÍ a la independència. 28% NO. 4% ns/nc

Catalans nascuts a Catalunya amb dos avis catalans: 61% SÍ a la independència. 34% NO. 5% ns/nc

Catalans nascuts a Catalunya amb un avi català: 47% SÍ a la independència. 42% NO. 11% ns/nc

Nascuts a Catalunya sense avis catalans: 31% SÍ a la independència. 62% NO. 7% ns/nc

Nascuts fora de Catalunya: 19% SÍ a la independència. 73% NO. 85 ns/nc

El filòsof i periodista Josep Ramoneda escrivia, arran dels fets d’octubre de 2017, “el mite d’un sol poble s’ha esvaït”. I afegia: “Sabent, això sí, que no quedava clar tampoc què volia dir som un sol poble”.

Qualsevol societat occidental és, i més actualment, molt diversa. La catalana és, possiblement, una de les més diverses. “Un sol poble” vol dir que aquesta societat ha sabut .o més aviat, ha pogut- articular aquesta diversitat. La societat catalana podem arribar a ser un sol poble en molts temes que ens afecten, però, si ens enfrontem amb la realitat, convindrem que hi ha dos temes força complexos amb què no hem pogut articular grans majories, com són el de la llengua i la cultura i el de la independència.

I no passa res. Només cal ser-ne conscients. De fet, amb les enormes dificultats que ha tingut Catalunya, no ja per integrar plenament les immigracions produïdes sobretot a partir dels anys 50, sinó fins i tot per sobreviure nacionalment parlant, es poden considera bones xifres les que ens diuen que el 31% dels nascuts a Catalunya sense cap avi català estigui a favor de la independència.   

divendres, 2 de juliol del 2021

"Memorial per als desmemoriats" amb Alfons Duran-Pich. El "Tribunal de l'ajuste de cuentas"

 
Vull una resposta. 9a temporada. Emès l'1 de juliol de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Alfons Duran-Pich, Manàger, alt directiu, consultor i professor d’escola de negocis. Va estudiar Sociologia, Psicologia i Administració d’Empreses a les universitats de Deusto, Barcelona i Stanford. És Màster en Societat de la Informació i el Coneixement per la UOC). Publica periòdicament articles en el seu web alfdurancorner.com que s’apropa als sis milions de visites...  

Olga Amargant,  advocada, presidenta de la Coordinadora de l’Advocacia de Catalunya

Francesc Abad, analista politic

Davantal

Repressió policial, repressió política, repressió judicial, repressió econòmica...

El Tribunal de Cuentas ha donat un termini de 15 dies a més de trenta ex-càrrecs de la Generalitat perquè dipositin la fiança de prop de 5 milions i mig d’euros si no volen que procedeixin a embargar-los els béns.

Per si tot plegat no fos més que sorprenent i kafkià, per acabar-ho d’adobar,  el tribunal manté la reclamació solidària de 23.924 euros de la delegada del govern català a França, Maryse Olivé, que va morir el 2017, a la seva filla.

Mentrestant, el nou govern català sembla que ha tornat, si més no, al 2014; concretament al 8 d’abril de 2014. El president de la Generalitat ha proposat que el govern pugui convocar un referèndum d’independència per la via de la transferència de competències. El mateix que es va fer fa més de 7 anys i que es va resoldre en una votació al Congrés dels diputats amb 299 vots en contra, 47 a favor i 1 abstenció.

I la resposta del president espanyol ha estat contundent: “No hi haurà referèndum d’autodeterminació si no aconsegueixin convèncer tres cinquenes parts de les cambres i després els espanyols ho ratifiquin en referèndum... el PSOE no acceptarà mai aquesta mena de derivada.”

En el programa d’avui farem memòria i recordarem algunes de les coses que van passar entre l’1 d’octubre de 2017 i el 14 de febrer de 2021. I ho farem conversant amb Alfons Duran-Pich, autor de “Memorial per als desmemoriats”.

En el pròleg del llibre, l’editor Antoni Daura i Jorba escriu: “Amb una prosa clara i contundent, no exempta d’ironia fina, l’autor despulla sense manies tots els conglomerats d’interessos polítics i econòmics existents, ambla voluntat que els nostres conciutadans obrin els ulls, tinguin sentit crític de la realitat i actuïn amb coneixement de causa, al marge de la visió esbiaixada i interessada dels principals mitjans de comunicació de masses. Una alenada d’aire fresc en uns moments on la manipulació informativa i les fake news formen part, lamentablement, de la nostra realitat quotidiana. Una magnífica contribució al debat serè en un moment d’extrema confusió.”

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana l’hem extreta del web del nostre convidat d’avui, Alfons Duran-Pich. És una frase d’Antonio Machado que diu així:

En España de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa.

Marxem amb el pensament posat en tota la nostra gent que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. 

Que tingueu molt bona feina!