Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Víctor Cucurull. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Víctor Cucurull. Mostrar tots els missatges

dissabte, 22 de març del 2025

La creació de RENFE i la desaparició de les companyies catalanes. Els Geraldino, catalans de nació



Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 292

El caos que es produeix dia sí i dia també a Rodalies de Catalunya ens porta avui a comentar l’article de Marc Pons titulat “Qui va crear Renfe i per què van desaparèixer les companyies catalanes de trens?”

El 1941, dos anys després del final de la Guerra Civil, el Consell de Ministres de Franco va aprova la creació de l’organisme públic RENFE i la nacionalització de la xarxa ferroviària de l’Estat espanyol formada per 12.000 quilòmetres de vies.

Quines eren les companyies qye havien operat a Catalunya abans d’aquesta nacionalització? El 1848 va entrar en funcionament la primera línia ferroviària de tot l’estat que cobria Barcelona i Mataró en només mitja hora. Aquesta línia havia estat promoguda per l’empresa catalana Compañía del Camino de Hierro de Barcelona a Mataró, fundada el 1845 per Miquel Biada i Bunyol.

El gegant empresarial català Girona Hermanos, Clavé y Compañía; fundador del Banc de Barcelona, primera entitat financera comercial de la península (1844); i constructor del Canal d’Urgell, l’obra civil més important de la Catalunya del segle XIX (1847-1861) El 1852 unia Barcelona amb Granollers. I el 1862 completava la línia que unia la capital catalana amb Sabadell, Manresa, Cervera i Lleida.

El 1852 Manuel Girona crearia la Compañía del Norte i el 1862 es fusionaria amb la Compañía del Este. Durant la dècada de 1860, aquestes companyies catalanes completarien la connexió ferroviària entre Barcelona, Tarragona, Reus, Lleida i Girona. El 1875 ja s’havia produït la concentració del negoci ferroviari català a mans de la TBF (Compañía del Ferrocarril Tarragona-Barcelona-Francia). I el 1898 es produiria la fusió entre els dos grans operadors ferroviaris de l’estat espanyol: la TBF i la MZA (Compañía del Ferrocarril Madrid-Zaragoza-Alicante), que operaria únicament amb les sigles de la segona, però que tindria una direcció bicèfala.

En esclatar la Guerra Civil, la xarxa ferroviària de Catalunya era propietat de la xarxa autònoma catalana de la MZA; que era dirigida des de Barcelona estrictament per directius catalans. Durant el conflicte patiria la col·lectivització per part dels comitès revolucionaris. Després de la guerra, el règim franquista revertiria totes les col·lectivitzacions als seus legítims propietaris; però, curiosament, els ferrocarrils de la MZA passarien de mans dels revolucionaris a les de l’Estat.

El règim franquista concebria i crearia Renfe com un instrument més de domini sobre la societat. Seria, també, un instrument al servei personal dels capitostos de règim. Renfe seria convertida en el recer de milers de “afectos al régimen” que veurien recompensada la seva adhesió a la rebel·lió i a la dictadura franquistes amb una còmoda i ben remunerada ocupació.

Final

La frase de la setmana del poeta, assagista i escriptor uruguaià, Mario Benedetti

“Els llibres, les ments i els paraigües, només serveixen si s’obren”

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

diumenge, 16 de març del 2025

Traspassos immigració. La llengua guanya al sud. El caos ferroviari. Cròniques Illes i País Valencià


Vull una resposta. 13a temporada. Emès el 10 de març de 2025  per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès


Davantal

Un dels darreres resultats de les negociacions que estant tenint a Suïssa Junts i el PSOE ha donat com a resultat la proposta de llei orgànica de delegació a Catalunya de competències en matèria d’immigració.

Immediatament han aparegut, com ja és habitual, les protestes i els insults de part dels “sospitosos habituals” que són molt abundants i de diferents colors. Cal destacar la de la Secretaria general de Podemos, Ione Belarra, que en una piulada a Twitter va anunciar que, a hores d’ara, la seva formació se situa en el no a la proposició de llei que ja s’ha registrat al Congrés dels Diputats. El seu argument:  “Els socialistes han pactat donar les competències en immigració a un partit antiimmigració que competeix amb la ultradreta catalana; no es farà amb els nostres vots.”

També des de Compromís del País Valencià diuen que votaran no al traspàs perquè no volen que l’agenda política sobre la immigració giri a les posicions de l'extrema dreta i el racisme.

Més enllà de les qualificacions habituals relacionades amb el racisme català, potser no ha tingut en compte que les competències són per a la Generalitat que, si no m’equivoco, està governada pel PSC-PSOE.

És que, com escrivia Antoni Bassas en un article titulat importa “No importa quan llegeixis aquest article”  Si l’hi donen a Catalunya, li han de donar a tothom. Si l’hi donen a Catalunya, però a més està governada pels independentistes que no li donin res. I si governen uns altres, tampoc, que amb Catalunya no se sap mai. Si l’hi donen a Catalunya perquè ho ha negociat Puigdemont és una doble humiliació sense precedents, la primera perquè l’hi ha donat a Puigdemont i la segona perquè l’hi ha donat a Catalunya.

Ens congratulem de la derrota soferta pel conseller d’Educació de la Generalitat valenciana, José Antonio Rovira en la consulta sobre la llengua a l’escola. Alguns diuen que el català ha guanyat pels pèls. Aquesta ha estat la trampa del conseller, incloure en la consulta les comarques castellanoparlants del país que, alerta!, compten amb una norma anomenada d’exempció lingüística, mitjançant la qual,  els alumnes poden demanar no cursar valencià ni examinar-se'n.

Els resultats d’aquestes comarques ha maquillat el còmput final. Per exemple, els resultats a favor del català a l’escola han estat al Baix Segura (4,75%), Plana d’Utiel (7,04%), Vall de Cofrents (12,8%), Alt Vinalopó (16,83%). En canvi, el català s’ha imposat amb força en 20 de les 33 comarques, amb l’excepció de l’àrea metropolitana d’Alacant-Elx. La comarca on el català ha obtingut més bon resultat és l’Alt Maestrat (94,71%), seguida dels Ports (93,20%) i el Comtat (87,63%).

RENFE i Rodalies continuen amb el seu nefast servei. Per si no n’hi havia prou amb el sofriment diari dels usuaris, els sindicats SEMAF, CCOO, UGT, CGT i SF animen els treballadors a fer vaga 17, 19, 24, 26 i 28 de març i l’1 i el 3 d’abril han convocat una vaga durant aquest mes de març i a l’abril en protesta pel traspàs del servei a la Generalitat.

Potser ja va sent hora que ens apliquem la coneguda frase de l’escriptor i editor Joan Sales: Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, es tracta de deixar de ser imbècils.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del Mafalda, el personatge de còmic:

Admiro aquella gent matinera que es lleva aviat per canviar el món. Jo em llevo una mica més tard, per notar els canvis.

Tornem la setmana que ve.

"Permetre una injustícia significa obrir el camí a totes les que la segueixen"

Que tingueu una bona setmana i com sempre, molt bona feina!

30 anys sense Ovidi Montllor. La història de Catalunya dia a dia. La revolució menorquina de 1810



DAVANTAL 

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 291.


Tot ben senzill i ben alegre

em creureu mort i jo no hauré mort.

Faré vacances!

El passat 10 de març es van complir trenta anys que l'Ovidi se'n va anar de vacances. 

Ovidi Montllor i Mengual  va néixer a l’Alcoi, capital de la comarca de l’Alcoià al País Valencià. L’Alcoi, on en la consulta de la llengua a les escoles ha guanyat el valencià per un 60%, el mateix percentatge amb què ha guanyat a la comarca.

Va ser el fill gran d’una família obrera de l’Alcoi de la postguerra. Va haver de començar a treballar amb només 12 anys i ho va fer treballant en 36 oficis diferent des de mecànic a comptable passant per adroguer, venedor ambulant, obrer tèxtil, cambrer, pastor, picapedrer i un llarg etcètera. El 1959, amb 17 anys, es va afiliar al PSUC i, després, al Partit dels Comunistes de Catalunya.

Integrat en el moviment de la Nova Cançó, la seva trajectòria professional va ser molt extensa i variada. Musicalment, va editar més de àlbums, va fer unes cinquanta pel·lícules, trenta muntatges teatrals i diversos programes televisius.

La divulgació de l'obra de poetes catalans va ser una de les constants de la seva vida. Va musicar i interpretar poemes d'autors com Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Pere Quart i Josep Maria de Segarra, entre d'altres.

Núria Cadenas va fer el 2002 un llibre extraordinari sobre l'Ovidi; un personatge tan gran que, en paraules de l'autora "no cap en aquest llibre." La Núria, referint-se a l'Ovidi, escrivia:

"L'Ovidi Montllor és teatre i llums, càmera, acció, és una copeta d'Aromes de Montserrat i les peces del dominó que xoquen contra la taula, una apassionada discussió sobre les misèries de la filosofia i la voluntat de canviar tantes coses. L'Ovidi és Alcoi, és clar, però també Barcelona. És poesia i futbol, menjar poc i pair bé, fera i pollet, ira i tendresa. La veu més pregona de la cultura catalana. És el gest. El treball. La terra. Terra."

El llibre de Núria Cadenes acabava amb la mort de l'Ovidi:

"Al cementiri d'Alcoi plovia a bots i barrals, aquell dia. La teva ciutat plorava amb ràbia i ràfegues de vent mentre les dolçaines tocaven la Moixeranga més trista. Després, en un dia de sol, allà on comença el barranc del Cinc, prop d'un romer et van deixar anar. Quina putada que ens has fet, Ovidi."

divendres, 28 de febrer del 2025

El "lawfare" contra Laura Borràs. La història de Catalunya di a dia. Guillema de Montcada




DAVANTAL

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 288

La setmana passada, el Tribunal Suprem espanyol va ratificar la condemna de quatre anys i mig de presó a l’ex-presidenta del parlament Laura Borràs, condemnada per prevaricació i falsedat documental. A més,  va considerar que no se li pot aplicar l’amnistia perquè el cas no té a veure amb el procés d’independència, sinó que és un cas de corrupció administrativa.

David Ros i Isidre Llucià, membres del col·lectiu independent de juristes Maspons i Anglasell va elaborar fa més d’un any un informe en què s’analitzava lasentència contra Laura Borràs. La conclusió dels experts va ser que “el cas de la presidenta Laura Borràs era un cas d’ús i abús tergiversat del dret”.

És el cas de Laura Borràs un exemple més de lawfare? Repassem que es necessita per muntar un cas de lawfare, segons la periodista russa Anna Afinogenova,.. primer, un aparell judicial reorganitzat segons el meu interès (amb 'tecnòcrates' vinculats a mi en espais clau). Després, triar el culpable. A continuació, cercar proves (i aquí l'ordre és important, compte, primer assenyalem el culpable, comencem per la condemna, i després, si apareixen, les proves, i si no apareixen, tindrem la condemna igual). A més, necessitem una maquinària mediàtica al nostre servei, que la premsa hi participi activament, perquè si no, no arribarem enlloc. S’ajusten aquests condicionants al cas de la presidenta del Parlament? Repassem ara com es va orquestrar tot plegat.

L’inici ja va ser irregular. La jutgessa Sílvia Mejía, propera a Ciudadanos, va iniciar, sense tenir-ne les competències, una investigació prospectiva, expressament prohibida per l’ordenament jurídic i inconstitucional que, de fet, no buscava aclarir uns fets, sinó investigar una persona.

L’origen de la investigació és el suposat fraccionament d’uns contractes quan Laura Borràs dirigia la Institució de les Lletres Catalanes.  En tot cas, ho fes o no ho fes, el fraccionament de contractes no és un delicte, sinó una irregularitat administrativa, no una causa penal.

Sobre el possible fraccionament, Mossos afirma en el seu informe: “Tot i així, aquesta Instrucció considera que, amb les dades i informació disponibles, no hi ha elements suficients per afirmar que existeixi cap tipus d’irregularitat pel que fa al fraccionament dels contractes”.

Després d’aquest informe, la jutgessa aparta Mossos de la investigació i l’adjudica a la Guardia Civil. L’excusa van ser “filtracions” sobre la investigació. Justament des que investiga la GC és quan es produeixen filtracions, sempre coincidint amb moments significats políticament. Durant 4 anys, se la va acusar de 4 delictes. A l’hora de la veritat la fiscalia no va poder sostenir els dos més greus vinculables al concepte de corrupció: malversació i frau.

L’encarregat de jutjar Laura Borràs va ser el jutge Jesús Maria Barrientos; el mateix que l’exvicepresident de la cambra, Josep Costa, va aconseguir recusar en el judici contra l’antiga Mesa del Parlament per falta d’imparcialitat. A més, recentment el Tribunal Suprem va ordenar repetir el judici de la Mesa del 2017 justament pel mateix motiu.

Durant el judici, els pèrits de la defensa de Borràs van posar en dubte l’actuació dels Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Civil, van denunciar el trencament de la cadena de custòdia de les proves i van assegurar que s’havia alterat el contingut dels discs durs requisats a Isaïes Herrero.

Utilitzar el sistema legal contra un enemic, perjudicant-lo, deslegitimant-lo, fent-li perdre temps i diners, o obtenir una victòria política és la descripció de lawfare.

FINAL

El passat 14 de febrer es van complir 9 anys de la mort de Muriel Casals. A LA CLAU de la nostra història la volem recordar a través d’una de les seves frases mes conegudes, la que va dir en el Concert per la Llibertat de l’any 2013:

"No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni"

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí, per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

diumenge, 9 de febrer del 2025

Immersió o doble xarxa? La història de Catalunya dia a dia. Josep M. Espinàs



Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 286

Què és un sistema d’immersió lingüística? És una metodologia d’aprenentatge que comporta intrínsecament la presència i l’ús de la llengua minoritzada en totes les activitats escolars i extraescolars; a tot el material i en tots els espais del centre, a les aules, evidentment, però també al pati o al menjador. També, que els docents no només facin servir exclusivament aquesta llengua, sinó que n’incentivin l’ús en els alumnes. 

Possiblement, tots estaríem d’acord que és el millor sistema per aplicar al català, en una clara situació de minorització i amb un estat totalment a la contra. Ara bé, és realment un sistema d’immersió lingüística el que des de fa unes dècades s’aplica en el models escolar català?  Les xifres pel que fa a l’ús de la llengua tant en les propis centres escolars com en el dia a dia ens diuen que no és així. Només el 15% de les escoles i el 17% dels instituts eduquen plenament en català.

Fa temps, doncs, que ha aparegut el debat sobre si és preferible mantenir el sistema actual o bé començar a treballar per implantar un sistema de doble xarxa escolar.

La doble xarxa escolar pública (que no pas doble línia) de fet consistiria a mantenir el que tenim avui, una xarxa que és no immersiva amb unes escoles que combinen català i castellà com al llengües vehiculars i que haurien de garantir la plena competència lingüística en ambdues llengües. L’altra seria una xarxa immersiva total, cent per cent en català, a l’aula, al menjador i al pati.

Si ens fixem en el model educatiu implementat a Euskadi veurem que allà existeixen tres xarxes:

El model A on totes les àrees s’imparteixen en castellà amb una assignatura d’euskera. El model B (similar en la realitat al que tenim actualment a Catalunya) on hi ha assignatures en euskera i assignatures en castellà (al 505 aproximadament). I, finalment, hi ha el model D on totes les àrees s’imparteixen en euskera amb l’excepció d’una assignatura en castellà.

La gran majoria de pares, el 81%,  han optat per matricular els seus fills al model D (tot en euskera)

Els resultats semblen satisfactoris perquè les darreres enquestes reflecteixen que en la franja d’edat entre 16 i 24 anys l’ús com a llengua inicial de l’euskera ha passat d’un 17% el 1991 a un  34% el 2021.

El debat està servit.

Som a l’espera de la sentència del TC sobre la llei i el decret llei del 2022 amb què la Generalitat intentava esquivar la sentència del 25% mínim de castellà a totes les aules del país. Una sentència que es preveu dura i que declararia inconstitucional la llei catalana.

Continuem, doncs, amb el sistema actual dit d’immersió?.... Comencem a treballar per implementar una doble xarxa educativa? 

Final

La frase de la setmana del científic Albert Einstein

Tots sabem que la llum viatja més ràpidament que el so. És per això que algunes persones semblen brillants fins que les sentim parlar.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

divendres, 24 de gener del 2025

Quan va començar la democràcia a Espanya? Centenari del Comitè d'Acció de la Lliure Aliança, CALA. La princesa Làscara, comtessa del Pallars

LA CLAU de la nostra història Programa 279. Emès el 11 de desembre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès


Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 284

Fa un parell de setmanes, Vicent Partal publicava un editorial amb el títol “Pedro Sánchez: quin dia va començar  la democràcia a Espanya?”. La síntesi de l’article la podem trobar en aquesta frase: “ Cal tenir molta barra per a identificar  la llibertat amb la mort de Franco.”

Si busqueu “La transició espanyola” a la viquipèdia, hi trobareu aquesta definició: La Transició espanyola o, simplement, Transició, és el període comprès entre la fi de la dictadura franquista i el restabliment de les institucions democràtiques a l'Estat espanyol, ras i curt, una nova estructura jurídica que havia de generar nous marcs de legitimitat i consens. Podríem acceptar que es van restablir les principals institucions democràtiques, però en cap cas la democràcia va arribar llavors a l’Estat espanyol i, malauradament, tampoc ha arribat de forma plena durant el segle XXI. Només tres exemples: La llei mordassa; la repressió contra l’independentisme, principalment contra el basc i el català, empresonaments com del de Pablo Hasel i un llarg etcètera.

La mort al llit del dictador, el 20 de novembre de 1975, ve precedida d’una sagnant repressió que fa bona aquella frase de “va morir matant”. L’assassinat de Salvador Puig Antic el 1974 i les darreres condemnes a mort signades encara pel dictador que van comportar les execucions de Jon Paredes Manot, el Txiki i d’Àngel Otaegi Etxebarria els dos membre d’ETA. El mateix dia, van ser també executats José Huberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo, que pertanyien al FRAP.

Posteriorment a la mort de Franco, el 1976, es produeixen la massacre de Vitòria (5 treballadors morts i 150 ferits de bala) i els Fets de Montejurra (dues persones mortes). El 1977,  la matança d'Atocha (5 morts i 4 ferits). El 1977, Miquel Grau era assassinat mentre enganxava cartells per la Diada del País Valencià i el 1978 Gustau Muñoz, de només 16 anys, era assassinat per la policia espanyola.

La transició que va fer néixer el Règim del 78 ha quedat demostrat que va ser un èxit complet per al franquisme i els franquistes (recordem allò de “atado i bien atado”. Van aconseguit la impunitat pels seus crims, van poder conservar la seva posició econòmica i social i van redactar, sota la vigilància estricat i amenaçant de l’exèrcit, una Constitució intocable que, malgrat concedir alguns drets i llibertats, ha acabat perpetuant l’‘statu quo”.

Una dels garants d’aquesta  aigualida i descafeïnada democràcia espanyola és la institució monàrquica....Recordeu aquest moment... (Veure Vídeo) 

Quin dia va començar la democràcia a Espanya? L’editorial d’en Partal acaba dient: Acorralats per l’evidència i en vista de la impossibilitat de donar una resposta simple i senzilla a una pregunta simple i senzilla, què fan? Inventar-s’ho. Cruament. Descaradament. Amb la barra que sempre té aquesta gent.

Final

La frase de la setmana del teòleg, frare i reformador religiós alemany Martí Luter:

La mentida és com la bola de neu, com més voltes dona més gran es fa

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

El Complot de Garraf. Sevilla 'caput mundi', massacre de protestants i prohibició del català

LA CLAU de la nostra història Programa 279. Emès el 11 de desembre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès


Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història, la primera del 2025. Programa 283

Enguany, es compleixen cent anys de l’anomenat Complot de Garraf, l’atemptat frustrat de Bandera Negra contra el rei Alfons XIII. Per primera vegada en la història de la Catalunya moderna, membres i grups del moviment independentista van preparar una acció de gran envergadura per matar el monarca espanyol i membres de la seva família.

L’intent d’atemptat va ser la reacció a la visita, el 1924, del rei espanyol a Catalunya on va deixar anar aquestes paraules: “La unión de los pueblos de España fue fruto del amor. Pasó el tiempo y vino un rey, Felipe V –y tened en cuenta que os lo dice un Borbón– que tomó medidas que muchos habéis considerado injustes, però que eran necessarias para la pròpia Catalunya.”

En l’acció van coincidir gent provinent de Bandera Negra, la branca militar d’Edat Català i d’Acció Catalana. Va haver-hi un primer intent, el 29 de maig, a la plaça de Catalunya, que es va haver de cancel·lar. Es va activar un pla alternatiu que consistia en fer volar el reial l’endemà, al seu pas per la foradada de Garraf. La proposta va sorgir de l’anomenat Grup dels Set i els encarregats de dur-lo a terme van ser els membres de l'escamot Roell de Bandera Negra. Era format per Marcel·lí Perelló, Miquel Badia, Jaume Julià, Emili Granier, Ramon Xammar, Santiago Balius, J. Garriga, Jaume Miravitlles i Enric Fontbernat.

El grup va ser traït i descobert per una delació. Primo de Rivera ho va aprofitar per iniciar una forta repressió contra el catalanisme amb detencions, tortures i la condemna a mort de Jaume Compte que va ser amnistiat el 1932 amb la proclamació de la República. Tres anys després, però, Jaume Compte va ser una de les víctimes dels fets del 6 d’octubre de 1934. Quan Companys va proclamar la República Catalana, es va atrinxerar als locals del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria. Les tropes espanyoles van atacar amb artilleria el local i va ser-ne una de les víctimes. 

Final

La frase de la setmana del que va ser president de la Generalitat republicana Francesc Macià:

"El seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies."

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que tingueu una molt bona setmana!

 

diumenge, 15 de desembre del 2024

Paco Candel, Els altres catalans. Joan Tarragó,el bibliotecari de Mathausen. A la recerca de la CLAU

LA CLAU de la nostra història Programa 279. Emès el 11 de desembre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 281

L’any que ve, el 2025, es compliran cent anys del naixement de Francisco Candel Tortajada, més conegut com a Paco Candel. Nascut al Racó d’Ademús, al País Valencià, va arribar amb la seva família quan només tenia dos anys. Van viure primer, a les barraques de Montjuïc i, més tard, a les Cases Barates de Can Tunis amb què s’inspiraria per escriure el seu llibre Donde la ciudad cambia su nombre .

Autor literari i periodista, va escriure més  de cinquanta llibres i un munt d’articles periodístics i reportatges. Va destacar per la seva contribució a la configuració de l’ideari col·lectiu sobre la immigració. Va dedicar els seus esforços i energies a reivindicar les eines que havien de fer possible la integració de les persones immigrades a la societat i cultura catalanes. Si hi ha un llibre que puguem destacar sobre els altres aquest és Els altres catalans.

Els altres catalans va publicar-se el 1964 i va causar un gran impacte. L’obra, un estudi sociològic, ens feia veure la realitat quotidiana d’una immigració que arribava a Catalunya procedent de les zones econòmicament més pobres de l’Estat espanyol. La majoria es van instal·lar en barris suburbials i vivien completament aïllats de la població catalana. Poc a poc van anar esdevenint persones que no són d’aquí, ni se’ls considera, ni se’n consideren, però el problema és que ja no són, tampoc, d’allà. Vivien una situació ambigua, d’indefinició; vivien desconnectats de la comunitat catalana i, per tant, desconnectats de la llengua, de les tradicions, de la cultura... Vivien, també, molts d’ells, en situacions de marginalitat econòmica i social.

L’autor de Els altres catalans prenia partit per la integració d’aquesta massa social vinguda d’altres terres de la península. Per a ell només hi havia una solució possible: la convivència i l’acceptació mútua. La comunitat catalana havia d’acceptar els nouvinguts com a integrants en ple dret d’igualtat. Els nouvinguts havien d’integrar-se plenament en la societat catalana, i no només en l’aspecte econòmic, sinó també en el lingüístic, cultural, social i polític. L’autor va expressar rotundament la seva opinió al respecte en frases com que “els nous catalans han de contribuir en la construcció del futur de la societat catalana, no combatre-la o desfigurar-la.” Demanava respecte mutu i afegia que “les dues realitats estaven condemnades a entendre’s”.

El llibre va esdevenir un autèntic manual per a tots aquells que ens preocupàvem per la cohesió de la societat catalana. En el seu moment, potser, no vam acabar de fer del toTot bé els deures, forçats també per la situació sociopolítica que es vivia en aquell època. Els continguts de fons del llibre, malgrat que les situacions i els personatges han canviat, crec que encara poden ser aplicables al moment actual que ens toca viure. ¿Serem capaços de bastir una futura societat catalana cohesionada i socialment i nacional més justa? ¿Seran capaços els “vells i nous altres catalans” d’entendre que han de col·laborar plenament en la construcció d’aquesta societat sense combatre-la o desfigurar-la?

Per si algú encara no ho entén, només caldria recordar-li aquesta frase de Candel, rotunda i clara: “Si ets aquí, ets català; excepte que et fiquis al cap que no et dona la gana de ser-ho.

Final

La frase de la setmana de l’escriptor i humorista estatunidenc Mark Twain

Les arrugues només indiquen el lloc on has tingut el somriure

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves  CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana! 

dilluns, 2 de desembre del 2024

Via Laietana, la gola del llop. Resum del XXIII Simposi sobre la història censurada de Catalunya

LA CLAU de la nostra història Programa 279. Emès el 27 de novembre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 279

Via Laietana, 43. Jefatura Superior de Policia de Barcelona. Durant el franquisme va ser la seu de la Sisena Brigada d'Investigació Social, coneguda com a Brigada Político-Social . A la primera planta se situaven els despatxos; als pisos superiors, les sales d’interrogatoria; al soterrani, els calabossos. La BPS s’estructurava en diferents gurps especialitzats: Grup I - Afers Laborals, Grup II - Activitats Catalanoseparatistes, Grup III - Activitats Comunistes, Grup IV - Activitats Anarquistes, Trotskistes i Socials, Grup V - Servei d'Universitat.

Encara avui, no és possible baixar als calabossos de la comissaria de Via Laietana. L’accés no s’autoritza a gairebé ningú. És un espai vedat, fins i tot per als advocats o regidors. Tampoc n’hi ha fotografies públiques. Tanmateix, els qui van estar detinguts a Via Laietana no se’ls oblidarà mai com era tot, fins i tot, les olors i els sorolls.

Via Laietana, 43... La gola del llop... La casa dels horrors...  Entre les parets d’aquest edifici, s’ha exercit la repressió més violenta i la tortura sistemàtica durant dècades.  És totalment impossible saber amb exactitud quantes persones han estat torturades durant el franquisme a la Jefatura Policial perquè, el 1977, el llavors ministre espanyol d’interior Rodolfo Martín Villa va ordenar la destrucció dels arxius dels serveix policials. La repressió violenta i la tortura no es va acabar, però, amb la mort del dictador.

Detencions arbitràries, maltractaments i tortures per causes polítiques, orientació sexual, identitat de gènere, militància sindical i veïnal, discriminació ètnica i racial, catalanisme, independentisme... Probablement, milers de persones , majoritàriament homes, però també dones.

Gemma Pasqual ha recollit en un llibre,”Torturades”, el testimoni de 22 dones que han estat torturades a la comissaria de Via Laietana. Vint-i-dues dones que han patit el terror. La primera, Soledat Real, comunista i militant feminista detinguda el 1941. La darrera, Xènia Garcia, la noia dels cabells blaus, detinguda el 18 d’octubre de 2019.

La filòloga i professora Blanca Serra va passar quatre vegades per la comissaria de Via Laietana: el febrer del 1977, el juliol del 1980, el desembre del 1981 i el març del 1982. Ara la Blanca ha decidit posar una denúncia a la fiscal delegada de Drets Humans i Memòria Democràtica de Barcelona, Sara Gómez Expósito. És la primera que es posa davant la Fiscalia de Barcelona, i es fa perquè ha estat impossible accedir als atestats policials i a la documentació judicial, i volem que s’investigui”, explica l’advocat d’Irídia Brian Ventura.

En el capítol final del llibre “Torturades” s’identifiquen fins a 57 repressors i torturadors. L’Estat espanyol ha estat denunciat i condemnat moltes vegades pels diferents organismes que vetllen pels drets humans. La Unió Europea l’ha condemnat deu vegades, set de les quals amb Grande Marlaska com a ministre de l’interior. Molts dels 57 policies identificats com a repressors han estat condecorats.

Final

La frase de la setmana és d’autor anònim... diu així:

Quan necessitis obrir una porta amb l’única mà lliure, la clau serà sempre a la butxaca de l’altra banda.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí, per descobrir plegats, noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

dijous, 14 de novembre del 2024

Les riuades històriques al País Valencià. Joan Gil de Cabrera, el primer caçavampirs era valencià

LA CLAU de la nostra història Programa 276. Emès el 14 de novembre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 277

Lentament, el País Valencià intenta recuperar-se d’una de les tragèdies humanes i materials més grans viscudes mai al país. A hores d’ara, la xifra oficial de morts ha pujat fis a 215 persones i encara hi ha 78 persones desaparegudes. Les xifres de destrosses i pèrdues materials s’elevaran a milers de milions d’euros.

Núria Cadenes, una de les periodistes que ha escrit sobre el drama viscut al sud de la nació, en un recent article parlava del govern de la Generalitat Valenciana com el “govern de la ignomínia... Fer-los fora és una qüestió de seguretat pública. I sí: han de pagar pel que han fet.”

Històricament, el País Valencià ha hagut de patir una llarga llista d’inundacions destructives i mortíferes. La primera que tenim documentada va succeir el 17 d’agost del 1358 quan el riu Túria es va desbordar al seu pas per València. La gran riuada va provocar la mort de 400 persones i va destruir els camps de conreu de l’oest i el nord de la ciutat. Les aigües van arribar a entrar també dins de les muralles i van negar totalment la ciutat. «Vench diluvi en la ciutat de València, e vingué lo riu tan gros que derrocà los ponts e prop de mil cases e moriren prop de 400 persones».

El 28 d’agost, el Consell de la ciutat va decidir arreglar-ne els desperfectes: «Per lo gran diluvi d’aygua que era estat en lo present mes en la ciutat de València, los valls vells de la dita ciutat eren enrunats e reblerts, e molts alberchs [cases] cayguts e enderrocats […] per la qual cosa se podria seguir dampnatges o perills a la dita ciutat».

Es va crear la Junta de Murs i Valls, una institució municipal sobre la qual va recaure des de llavors la responsabilitat de totes les obres.  Els jurats van posar a treballar els presoners castellans tancats a la presó: «Com estiguessen en la presó de València un gran número de castellans (los quals foren presos en los mars d’Iviça) e es menjassen les viandes dels altres miserables, lo consell tingué per bo que, com los valls estaven enrunats, los dits castellans, ab camals fosen ferrats, e fesen faena en dits valls… e que cada nit tornassen a la presó ab dos guardians que la ciutat elegiria.»

Malauradament, no va ser l’última. El 14 d’octubre de 1957 es va produir el que la gent coneix com “la gran riuà”. El Túria, que llavors travessava la ciutat pel mig, es va desbordar. L’aigua va arribar a un nivell de tres metres sobre el paviment de carrers i places. Aquella catàstrofe  es va saldar amb la mort de més 300 persones i l’ensorrament parcial o total de 5.800 edificis.

Final

La frase de la setmana del president dels EE.UU. Abraham Lincoln

Un dilema és un polític tractant de salvar alhora les seves dues cares

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana! 

dilluns, 4 de novembre del 2024

1564: L'any que els catalans havien perdut la memòria. A la recerca de LA CLAU. Segle XIX: L'enigmàtic mag Berenguer Ganell

LA CLAU de la nostra història Programa 276. Emès el 30 d'octubre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Davantal

Pep Mayolas, investigador de l’INH, ha publicat un llarg, interessant i documentat article titulat “1564: L'any que els catalans havien perdut la memòria” en què reflexiona sobre l’estranya inexistència de referents històrics catalans a mitjan segle XVI.

Lluís Orriols i Monset, en el seu llibre Antoni Viladamor i la seva “Història General de Catalunya escriu: L’any 1564, els nobles barons de la Cort de Barcelona, cansats de suportar els malèvols comentaris que gent d’altres terres feien sobre la manca de memòria històrica catalana, decidiren d’encomanar-ne la redacció a Antoni Viladamor. Calia començar pel primer poblament de les nostres contrades i seguir amb les fundacions de les ciutats, els fets d’armes més rellevants i les gestes dels nostres herois, per a exemple de les generacions futures.

Per què era necessària una nova crònica que destaqués el paper dels catalans en la història de la mal anomenada «Corona d’Aragó»? Que no comptaven amb les obres dels cronistes dels segles XIII, XIV i XV, arxivers o humanistes que, sovint per encàrrec reial, havien narrat, des de l’òptica, evidentment, catalana, els orígens i les gestes de Catalunya en relats que anaven del principi dels temps als regnats d’Alfons el Magnànim o Ferran el Catòlic?

La petició a Vilamador comença a explicar-ne la necessitat tot dient: “Perquè per falta de històries los fets y coses antigues del Principat de Catalunya y comtats de Rosselló y Cerdaña resten oblidats». En Lluís Orriols afegeix que “els comentaris malèvols que feien la gent d’altres terres eren també a causa de «la manca de memòria històrica catalana».

Semblaven haver-se perdut, entre moltes altres,obres com Gesta comitum Barchinonensium que anaven del primer comte de Barcelona, Guifré d’Arrià, pare de Guifré I el Pelós, fins al comte Ramon Berenguer IV, la primera versió de les quals va romandre al monestir de Ripoll fins al 1268, i que el doctor Stefano Maria Cingolani ha pogut estudiar tan detalladament en els nostres dies? O les Històries e conquestes del realme d’Aragó e principat de Catalunya compilades per lo honorable mossèn Pere Tomich, enllestides el 1438, que anaven fins al mandat d’Alfons el Magnànim.

I les anomenades «Quatre Grans Cròniques», que, segons la wikipèdia, «formen el millor conjunt historiogràfic de l’Europa medieval» i, segons Cingolani «el monument més impressionant de la literatura històrica catalana de tots els temps» i «un dels llegats més valuosos de la historiografia universal» On eren, l’any 1564, el Llibre dels fets de Jaume I el Conqueridor, el Llibre del rei En Pere d’En Bernat Desclot, la Crònica d’En Ramon Muntaner i la Crònica de Pere el Cerimoniós?

Mayola tanca l’article dient que “els diputats de 1564 es trobaven orfes de cròniques històriques catalanes i patien els comentaris «malèvols» dels cortesans d’altres terres. Al rovell de l’ou del Renaixement, se’ns dibuixa una societat principatina en la qual les històries de Catalunya, si realment s’anaven editant tal com es desprèn dels peus d’impremta dels exemplars que en l’actualitat es conserven, eren segrestades i desapareixien. Una vegada assentades les bases, podem argumentar amb més fonaments la construcció de les falses Corones de Castella i d’Aragó a la fi del segle XV.

Final

La frase de la semana del filòsof, periodista i escriptor francés Jean Paul Sartre

La felicitat no és fer allò que un vol, sinó estimar allò que un fa

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana.

diumenge, 27 d’octubre del 2024

Qui era realment Colom? En parlem amb Jordi Bilbeny


LA CLAU de la nostra història Programa 275. Emès el 24 d'octubre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès

Convidat

Jordi Bilbeny, cap de recerca de l'INH

Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova  CLAU de la nostra història. Programa 275

El dissabte 12 d’octubre TVE presentava amb bombos i platerets el documental “Colón ADN, su verdadero origen” presentat com una de les investigacions més importants i apassionants de tots els temps. A través de l’estudi de l’ADN, investigadors de la Universitat de Granada han arribat a la conclusió que Colom era jueu.

Cristòfor Colom és, sense dubte, una de les personalitats històriques més controvertides, sobretot a causa del seu origen real. Una polèmica històrica que té molt i molt de política. Se li han atribuït múltiples nacionalitats: gallec, portuguès, sevillà, extremeny, cors, sard... fins i tot grec, escocès o croat. Durant molts de temps, però, es va voler imposar la tesi que Colom era oriünd de Gènova.

No obstant això, una important corrent d'autors sosté que Colom era de nació catalana. A principis del segle XX, Lluís Ulloa, un historiador peruà, especialista en temes colombins, va començar a seguir la tesi del Colom gallec, però, va acabar sent un dels primers a defensar la catalanitat de l’almirall. El van seguir Ricard Carreras ,Caius Parellada, Pere Català i Roca, Francesc Albardaner, Nito Verdera, Charles J. Merrill, Les darreres dècades del segle passat i fins ara, Jordi Bilbeny ha publicat diversos llibres, ha escrit articles i ha fet conferències sobre la catalanitat de Colom i de la descoberta d’Amèrica.  

El documental de TVE vol, una vegada més, ser l’arbre que tapa el bosc de la veritat. Així ha estat sempre. En un recent article, l’escriptor i historiador Xavier Díez, en referència al documental, escriu: Allò que em sembla particularment interessant de l’obra d’aquest historiador no és tant la catalanitat de l’explorador com la segona part de la tesi: que la història oficial va tergiversar a fons els fets concrets a fi de reivindicar la primacia castellana (a còpia d’esborrar la participació catalana en qualsevol afer de transcendència) i establir així un monopoli de l’explotació de les Índies, de la mateixa manera que assegurar l’hegemonia castellana en la desigual unió dinàstica del segle XV. La realitat és que els obstacles que, encara avui, sotmet l’Estat a la consulta de documents i fonts de l’era moderna i contemporània, fa que tot plegat resulti més que sospitós. En qualsevol cas, sí que és constatable un esforç deliberat de les diverses autoritats que han monopolitzat el poder espanyol des de l’infeliç matrimoni entre el comte de Barcelona Ferran (allò “d’Aragó” era un títol menor, i una manera d’invisibilitzar la condició estatal de Catalunya) i Isabel de Castella per apartar i marginar qualsevol que no fos castellà de la gestió dels afers públics.

Anem molt amb compte, doncs, amb la historiografia oficial espanyola. Com diu Jordi Bilbeny: Si la història l’han escrita els vencedors, és que nosaltres no l’hem escrita. Nosaltres, pel cap baix, només hem tingut accés a les fonts historiogràfiques que els vencedors han escrit i ens han deixat consultar. I donar crèdit a ulls clucs, amb confiança absoluta, a unes fonts oficials, redactades per historiadors oficials, addictes al poder dels vencedors, o reescrites pels seus censors de torn, a sou també de l’estat hegemònic i del poder omniscient, és una actitud tan poc crítica com rigorosa.

Final

La frase de la setmana  de l’arquitecte estatunidenc  Frank Wrigth

La veritat pot arribar a amagar-se, mai, però, no s’extingirà.

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí, per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!

Des de quan existeix la consciència de Països Catalans? "Colom ADN, su verdadero origen"

LA CLAU de la nostra història Programa 274. Emès el 17 d'octubre de 2024 per Terramar Barcelona (TVB), ETV Llobregat, Terramar Garraf-Penedès i Terramar Tarragonès


Davantal

Benvingudes i benvinguts a una nova CLAU de la nostra història. Programa 274

Ja fa uns quants decennis que anomenem la nació completa amb el nom de Països Catalans.... però, des de quan existeix aquesta consciència d’una nació catalana que aplega un conjunt de països? Des de quan existeix la consciència de Països Catalans?

Aquest concepte, és a dir, el conjunt de territoris que es van aplegar sota la Confederació catalanoaragonesa i que tenien com a pròpia la llengua catalana, apareix, especialment durant el segle XIII quan l’expansió territorial incorpora les terres del País Valencià i les Illes Balears.

Després del Decret de Nova Planta, el nom de la corona catalanoaragonesa deixa d’existir. La consciència d’unitat nacional, però, persisteix. L’escriptor Lluís Galiana, nascut el 1740, recomana l’edició dels clàssics en llengua catalana, i diu “todos (...) en este reino [València] la querrían, y en Mallorca y en Catalunya (...) también por ser la lengua de todos estos reinos una misma”.  Fa dos segles i mig.

Josep Climent, nascut a Castelló i bisbe de Barcelona (1766 – 1775), va dir: “casi todos los valencianos somos catalanes en el origen y (...) son una misma las costumbres y una misma la lengua de ambas provincias [Catalunya i País Valencià]”.

El 1785, la cancelleria de Carles III prohibia als catalans estudiar a la Universitat de Palma. L’Ajuntament de la capital mallorquina protestava argumentant que els catalans, a Mallorca, eren tan “naturales” de les Illes com els mallorquins. Perquè parlaven la mateixa llengua i perquè es considerava “el reyno de Mallorca como parte de Cathalunya”.

L’any  1886 aparegué la forma dels Països Catalans en un article de Josep-Narcís Roca i Farreras, a la revista L’Arc de Sant Martí, el 1900, a la revista Catalònia i el 1903 a la revista Catalunya, dirigida per J. Carner.

I anem arribant a Joan Fuster. L’any 1962, l’escriptor de Sueca, publicava Nosaltres els valencians i, també l’opuscle Qüestió de noms. En aquests escrits engegava una profunda reflexió sobre el País Valencià en què proposava la seva construcció nacional dins del marc dels territoris de parla catalana, que ell va anomenar Països Catalans. Fent-ne un breu repàs històric va escriure:

El 1417, en la “Disputa de l’Ase”, fra Anselm Turmeda afirma de si mateix “sóc de nació catalana, nascut a la ciutat de Mallorca” El 1539, l’edició dels primers versos d’Ausiàs March, traduïts per Baltasar de Romaní, a la portada del llibre, s’hi pot llegir: el famosíssimo philósofo y poeta», era «cavallero valenciano, de nación catalán».

La unitat lingüística, històrica, cultural, política en alguna època i, si m’ho permeteu, una unitat també en l’espoli fiscal a què ens sotmet l’Estat espanyol, és inqüestionable. La consciència de la nació completa es manté des de fa segles.

Final

La frase de la setmana del gran Groucho Marx

Mai no m’oblido d’una cara, però en el seu cas estaré encantat de fer una excepció.

Abans de marxar, recordeu que podeu enviar les vostres preguntes o dubtes sobre personatges o fets de la història de la nació catalana a laclauhistoria@etv.cat

Tornem la setmana que ve. Us esperem aquí per descobrir plegats noves CLAUS de la nostra història.

Que passeu una molt bona setmana!