Més d’una vegada ja he dit
que sovint escric perquè m’ajuda a reflexionar i a ordenar idees. Avui també ho
faig, en fred, després de la jornada d’ahir.
També he pogut seguir una
mica la xarxa. Serveixi com a exemple alguns dels comentaris al twit de l’ANC
convocant a l’acte d’avui al Fòrum... Sóc conscient que els missatges de
twitter són el que són i que en cap cas expressen el sentiment majoritari de la
gent. És cert que l’acció d’ahir de l’Assemblea no s’entenia gaire i que, tal
com es preveia, va tenir molt poca incidència. Ara bé, ja sabeu que sóc i seré
Assemblea i crec que l’organització que més ha fet per l’augment de l’independentisme,
que ha comptat i compta amb persones extraordinàries que han dedicat i dediquen
hores i hores, dies, mesos i anys a treballar per la independència, no es
mereixen segons quins comentaris. (Els reprodueixo tal com estaven escrits).
“Lo
que sabeu es que aviat anireu sols a vendre lliris, primàries i a fer aplecs a lledoners”
“Poseu
paradeta de lliris???”
“Després
del ridícul d’ahir em dono de baixa, ni sabeu on anem, ni voleu arribar-hi
farsants!!!”
“Contents
amb la desmobilització uq evau provocar? Vergonya us tindria que donar.”
“Clar
que ho sabem, aneu a la merda.”
Em sap greu i em rebel·lo
contra aquesta mena de divisió entre independentistes “de pedra picada” i
independentistes “processistes”. Entre “patriotes” i “traïdors”. Entre “lluitadors”
i “porucs”... No m’agrada gens perquè, i reprodueixo un text que ja vaig escriure
fa molt de temps:
[...]
el principal, són les reaccions personals que es produeixen dins de
l’independentisme. Per raons d’edat, he viscut, de vegades des de dins mateix,
de vegades de molt a prop, les diferents vicissituds del moviment
independentista des de finals dels 70 fins ara. He assistit a batalles
interiors de gran cruesa; he hagut de veure com amics i companys de lluita
deixaven de parlar-se i es titllaven els uns als altres de “traïdors”; he
presenciat en ple Fossar de les Moreres una batalla campal entre
independentistes. Massa sovint he escoltat la paraula “traïdor” i “botifler” en
boca d’independentistes contra independentistes.”
I, com si no aprenguéssim
dels errors, hi tornem...
Com passa sovint, quan
llegeixo en Vicent Partal acostumo a pensar “això és el que jo voldria haver
escrit”. Una vegada més, coincideixo plenament amb la seva editorial d’avui : “Una lliçó enorme i una feblesa que em preocupa.” Si encara no l'heu llegit, no us el perdeu.
Però
tots hem de tenir clar que la condició única i prèvia perquè qualsevol cosa
acabe passant, perquè la República es faça efectiva, és que aquest tothom que
som, tan imbatible, es mantinga. I que no es deixe endur pel pessimisme que ens
volen inocular. I això inclou assaborir i reconèixer les victòries parcials i
els passos endavant, sense pensar-se que són cap renúncia a res.
Ahir va ser una gran victòria –parcial-. Va ser gràcies
als CDR, sí, però també gràcies a l’ANC, a Òmnium, a la Intersindical...
Gràcies a tota la gent que va sortir al carrer, als encaputxats, als que duien
llaços i bufandes grogues, als que van saber aturar accions que no ens
afavorien...
Gràcies a “aquest tothom que som”.
