Conec personalment
Meritxell Serret. Vam ser companys al Secretariat Nacional de l’ANC i després,
quan ja era consellera, vam compartir algun acte a les terres de Lleida. Estic
molt content, per ella, que després de tres anys d’exili ja sigui a casa, amb
els seus. Més enllà, però, dels sentiments personals, des del punt de vista
polític, no puc deixar de plantejar-me algun interrogant. Per què ha tornat
precisament ara? La Meritxell ha manifestat que ha estat una decisió meditada i
que ha aprofitat ara que ha estat escollida diputada.
Segur que la
Meritxell tenia moltes ganes de tornar a casa, no en tinc cap dubte. Penso,
però, que en aquesta decisió final ha intervingut un cop més el partidisme
polític reflectit en l’estratègia que des de fa ja temps intenta imposar ERC, el
partit independentista guanyador de les darreres eleccions.
Em confirmen
aquestes suposicions algunes de les declaracions que fet en tornar de l’exili: “El
Consell per la República ha tingut un biaix partidista i això l'ha debilitat.
[...] L’independentisme no necessita més gent ni a la presó ni a l’exili.”
Aquestes
declaracions van motivar unes piulades de Carles Castellanos, un veterà
lluitador independentista que coneix en pròpia pell que significa la repressió
i l’exili.
També em reafirmen en
els meus dubtes les declaracions del ministre de Justícia espanyol Juan Carlos
Campo, quan diu que “el retorn de Serret demostra que no hi ha presos polítics
a l’estat espanyol” i que, segons el ministre, Serret és "una persona
fugida que ve, es presenta davant el Suprem, declara, se'n va en llibertat i recull
la seva acta".
On queda ara tota l’estratègia
de l’exili?. Per què li han servit a la Meritxell tots aquests anys lluny de
casa? Darrera el seu retorn hi ha la intenció d’aïllar el president Puigdemont,
el govern legítim i, de passada, el Consell per la República?
Com
gairebé tot en la vida, el temps potser ens donarà respostes.
Mentrestant,
us recomano l’esplèndid reportatge de la revista La Mira: “La clandestinitat ignorada: Rafael Renyé, àlies Aleix Renyé”.
Com
es diu a l’article de Mireia Domènech i Bonet: “No es parla d’aquests exiliats
i presos polítics: els de la resistència activa que van mantenir la flama de
l’independentisme viva durant i passat el franquisme. Rafael – José Antonio –
Aleix il·lumina la seva lluita invisible.”
Ens
en parla en primera persona Rafael Renyé, José Antonio Rodríguez Heredia i
Aleix Vidal. Tres homes que són la mateixa persona i que han conviscut en
diferents moments segons les necessitats polítiques. Ara es fa dir Aleix Renyé,
tot i que el seu veritable nom és Rafael.
