El
segle XX, al voltant dels anys seixanta, l’estructuralisme va començar a ser
reemplaçat per un moviment més antinormatiu que primer es denominaria
postestructuralisme i, més endavant, postmodernisme. Pel que fa al llenguatge,
el postestructuralisme afirma que aquest està subjecte a la contingència, la
indeterminació i a la generació de significats múltiples. Creuen que la raó, en
compte de tractar-se d’un instrument d’enteniment, és un instrument de domini,
disciplina i control social. Davant de
la concepció racional i civilitzada de la vida social occidental, els
postestructuralistes argumentaven que era disciplinària i repressiva. No es
queden, però, en aquest estadi, sinó que van encara més lluny i manifesten que
tots els valors occidentals sobre allò que està bé, allò que és veritat i allò
que és normal estan essencialment, i no pas accidentalment, relacionats amb el
patriarcat, l’heterosexualitat i el capitalisme.
L’arrel comuna de
la teoria postestructuralista es troba en els treballs del filòsof alemany
Friedrich Nietzsche que continua en el segle XX amb el pensador francès Georges
Bataille, les idees del qual apareixen en el postestructuralisme. Més tard, a principis dels seixanta, Michel
Foucault afirma que “la manera amb què el coneixement s’organitza en els
arguments de la societat occidental està aliada amb l’organització del poder a
la societat. La moral, totes les distintes maneres amb què se’ns instrueix per
ser “bons”, esdevenen inseparables d’un conformisme voluntari. L’home ja no
necessita que li diguin què ha de fer, perquè ja ho fa automàticament.”
Jacques Derrida,
crític relacionat amb la revista Tel Quel
, de qui és conegut el seu treball amb el nom de deconstrucció, aporta les seves idees sobre la filosofia occidental
que assegura parlar de raó, veritat i coneixement, però que en realitat
consisteix en actes violents d’oposició i jerarquia, judicis de valor que
subordinen, sense cap justificació, un
grup de termes i n’afavoreixen d’altres.
El
postestructuralisme va continuar desenvolupant-se durant els anys setanta, amb
figures com Deleuze i Guattari i els seus treballs sobre la psicoanàlisi i el
materialisme i, més tard, amb les aportacions de Jean Baudrillard. Per a
Baudrillard, en el món modern ha desaparegut la distinció entre allò que és
real i allò que és artificial, entre la simulació i la veritat. Els anys
setanta i vuitanta compten amb els treballs d’Hélène Cixous i Luce Irigaray que
apliquen les teories postestructuralistes al feminisme i a la qüestió de la
identitat dels sexes. Més endavant, en l’apartat dedicat al feminisme,
comentarem algun dels seus treballs.
