Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Eleccions 14-F. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Eleccions 14-F. Mostrar tots els missatges

divendres, 14 de maig del 2021

Sense acord per fer realitat el 52%. Congrés d'Independències Unilaterals. Assemblea General i Full de ruta 2021-2022 ANC.

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 13 de maig de 2021 per ETV Llobregat i TerraMar

Convidats

David Fernández,  vicepresident ANC

Albert Jaime,  membre del SN de l’ANC

Carles Suárez, excoordinador ANC Anglaterra

Davantal

Aquest nostre país, aquest  nostre petit món independentista està farcit de batalles, petites i grans... d’il·lusions i esperances, petites i grans... de baralles i malentesos, petits i grans... grans... grans... de derrotes, de victòries, de caure, de caure, de caure i de tornar-nos a aixecar, a aixecar a aixecar... I passen els anys, i les dècades i fins i tot els segles i aquí estem... sempre hi som, malgrat tot, hi som... hi som sempre i continuem... continuem anant-hi, anant-hi... anant-hi...

Ara bé, l’espectacle que estan oferint els polítics i partits independentistes és del tot depriment. Incapaços d’arribar a acords concrets per establir una estratègia comuna es llencen desesperadament els plats al cap els uns als altres. Incapaços de representar dignament el 52% dels vots que el poble els ha atorgat. On han quedat les velles proclames? En quin racó del mals endreços heu enterrat l’1 i el 3 d’octubre?

Avui, en aquest davantal, vull donar la veu a una persona anònima. Un vell amic que m’ha fet arribar per whatsapp un missatge de veu, una trista reflexió producte d’aguantar ara sí, ara també, la decepció:

Tal com me l’enviat el reprodueixo. No he canviat ni una coma:

Avui, vull dir-vos unes paraules dedicades a tots els polítics catalans de signe independentista. Mai no m’hauria pogut creure que us podria dir falsos i mentiders i, per extensió, inútils. Heu fet perdre una il·lusió que la bona gent de Catalunya teníem clavada al cor, de ser independents. De ben segur que no està bé criticar perquè tots tenim fallides, no és una crítica, és un “despreci”. Com us heu atrevit a jugar amb nosaltres! Us vam donar el vot per treballar junts cap al camí desitjat i programat que, vosaltres mateixos, vau preveure. Nosaltres hem fet la feina, l’hem feta.

Desitjo anar a unes noves eleccions perquè pugueu veure a les urnes el que la majoria del poble català pensa de vosaltres i que, vosaltres, heu fet que tinguem aquest pensament. Us heu guanyat quedar sols, perquè no teniu vergonya. No sou polítics. No vull que em governi gent com vosaltres. No vull.

No puc creure que havent tingut tan a mà les coses, les hàgiu pogut fer tan malbé com ho heu fet. El 52% dels vots era per parlar d’altra manera. Ja no es tracta d’enfrontar-se amb ningú. Ja no es tracta de fer grans coses. Però sí que es tracta de respectar molt la idea que es portava. Com us heu cregut que podíeu fer el que esteu fent! Es sincerament aberrant. Ens heu fet perdre la confiança. No demaneu ni més trobades, ni més autopistes plenes. No hi serem. Us ho heu de guanyar pas a pas tot el que vulgueu fer.. si convé per al país, no per a vosaltres. 

Visca la Catalunya lliure que porto al cor.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana del dramaturg anglès William Shakespeare:

Llavors, i només llavors, sabràs realment el que ets capaç de suportar, que ets fort i que podràs anar molt més lluny del que pensaves quan creies que no podies més. És que realment la vida val quan tens el valor d’enfrontar-t’hi.

Marxem una setmana més amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Avui, tot el suport a la Laia Estrada.... Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. 

Que tingueu molt bona feina!

divendres, 26 de febrer del 2021

Manifestacions llibertat Pablo Hasél. Què passa amb els Mossos? I ara... què? Pactes postelectorals

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 25 de febrer de 2021 per ETV Llobregat i Terra Mar/Garraf/Penedès

Convidats

Jordi Domingo,  advocat

Núria Vilajeliu,  organitzadora d’actes

Albert Donaire, activista

Davantal

Dues frases per a la història. Les dues de Pedro Sánchez, president del Govern espanyol.

La primera: “Catalunya necesita un gobierno distinto, progresista, liderado por el PSC y los comunes. Eso creo que es lo que ha demandado y pide la sociedad catalana...”

La segona: “El 51% es falso, porqué no era un plebiscito”.

En els darrers dies hem viscut les manifestacions en protesta per l’empresonament de Pablo Hasél. Un esclat d’indignació, sobretot juvenil, que es poden valorar des de diferents perspectives... i totes conviden a la reflexió.

Dos titulars de premsa molt diferents: Un.. “Esclat de ràbia i impotència arreu de la nació per l’empresonament de Hasél” L’altre...”Asaltos a oficines bancàries i contenidores ardiendo. La violencia se enquista en Cataluña: los colegas de Hasél desatan la sexta noche de disturbios “ Blanc o negre...

Revolució dels somriures o la pancarta “Nos habéis enseñado que ser pacíficos és inútil”. Blanc o negre...

Violència o pacifisme... Blanc o negre... 

Sovint oblidem que la vida està farcida de totes les tonalitats de grisos.

Des de fa temps, hi ha força interès a modificar el llenguatge i a través d’ell el discurs i les actuacions. Un gir que intenta aigualir el gran projecte català dels darrers decennis... i que no és altre que la independència.

Recordem com es va començar a introduir la frase “Això va de democràcia”. La substitució, poc a poc, de la paraula independència per la de “República Catalana” i aquesta mateixa reduïda a la de “República”. En els discursos, en els articles, a les tertúlies apareixen una i altra vegada els sintagmes “crisi democràtica”, “crisi d’Estat”, “acabar amb el règim del 78” i un llarg etcètera. Campanyes centrades contra la monarquia espanyola o únicament contra la repressió.

Avui mateix he sentit Dolors Bassa dient: “Ara ens cal un govern del 3 d’octubre per reconstruir el país i contra la repressió.”

Tornem al futur govern de la Generalitat: 

“Si fóssim en un moment d’ofensiva política de les forces populars, encara tindria fonament una aliança dita d’esquerres per a contrapesar la balança de les dretes, però, si afirmem que el vot del 14-F és independentista i d’esquerres, afegir els comuns a la tríada és renunciar a la independència mentre acceptes polítiques socials oportunistes que dependran d’interessos aliens al país.”

No ho dic jo. Ho diu Julià de Jódar, escriptor i exdiputat al Parlament per la CUP.

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La frase d’avui, del músic i cantant Bruce Springsteen:

“Quan arriba la nit, continuem sense tenir respostes... però si obres el cor i reflexiones i vius i estimes amb honestedat, les preguntes que et fas comencen a ser més profundes, a ser millors... Així que avances, continua fent-te millors preguntes, vacil·lant, posant un peu davant de l'altre, obrint-te pas en l'obscuritat. Perquè així es tornarà a fer de dia i la llum vencerà la foscor. Bon viatge... caminant...”

Marxem un dia més, un programa més, amb el pensament posat en tota la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Tornem la setmana que ve. 

Que tingueu molt bona feina!

 

dilluns, 22 de febrer del 2021

Només hi ha un camí: Govern de Concentració Nacional (Resum)


En aquest blog, he compartit més d'una vegada articles escrits per l'amic i company Joan Guarch. Avui mateix, en Joan ha publicat al seu blog Xarxa Llam un post que ha titulat "Grups Proposa. Govern de Concentració Nacional"

Em permeto la llibertat de publicar-ne aquí un resum de l'article, que considero molt interessant i de rabiosa actualitat. Si voleu llegir l'article original, molt més complet, cliqueu aquí.

Ara toca Govern de Concentració Nacional per a la independència.

Tot i l’elevada abstenció, els partits independentistes han aconseguit 74 diputats, més que mai, un altre cop majoria absoluta del Parlament, i per primer cop s’ha aconseguit passar del 50% dels vots.

Des del 2012, ja sigui en les eleccions al Parlament, ja sigui en la Consulta del 9-N, ja sigui en el referèndum de l’1 d’octubre, el percentatge de vots favorables a la independència o bé s’ha mantingut o bé ha augmentat, entre el 47,2% i el 51,15% i el nombre d’escons aconseguits pels partits independentistes ha superat sempre la majoria absoluta, entre 70 i 74 diputats. no ha baixat mai de 70.

En les darreres eleccions 624.769 vots independentistes s’han quedat a casa. Ara bé, l’unionisme ha arribat a perdre gairebé un milió de vots, concretament 912.793.

Les dues “estratègies” majoritàries dins de l’independentisme són la “reformista” (eixamplar la base, la via àmplia) que ´te com a principals representants ERC i PDECAT; i la “rupturista” (la via unilateral) que estaria representada per JxCat i la CUP. El 14-F els “reformistes” van obtenir el 24,02% dels vots i els “rupturistes” el 26,71%.

Les forces independentistes no estan ubicades clarament en l’espai dreta-esquerra. No és aquest eix el que ha de determinar l’estratègia a l’hora de formar govern, sinó el COM és fa l’anàlisi de l’actual situació i context polític.

En un cantó de la balança està el que volem nosaltres, els independentistes:

Volem un República catalana independent. Volem gestionar la totalitat dels recursos que generem. Volem resoldre el conflicte democràticament.

A l’altra cantó de la balança, hi ha el que vol perpetuar l’Estat Espanyol:

Vol continuar sent un estat colonial que és el que exprimeix i treu tot el que pot d’una nació o territori colonitzat. Volen resoldre el conflicte amb la repressió política, policial i judicial. Volen continuar enganyant-nos amb falses promeses com la d’abolir la llei mordassa o creant taules de diàleg i negociació. Volen continuar tergiversant la història. Volen capgirar els conceptes titllant-nos d’allò que mai hem sigut (xenòfobs, supremacistes, nazis...).

La negociació només arribarà quan l’Estat espanyol no li quedi més remei que acceptar-la i puguem parlar al mateix nivell, com a dos subjectes polítics.

És imprescindible considerar tots els àmbits on està plantejada la lluita i hem de saber quines forces tenen el mateix objectiu que nosaltres, no ens podem equivocar i tenir, dins les nostres files, quintacolumnistes que treballin pel bé de l’adversari: el front internacional; el front jurídic; el paper dels parlamentaris a Madrid; el paper que ha de jugar la Generalitat autonòmica i els ajuntaments; com ser presents en entitats cabdals com la Cambra de Comerç, els rectorats de les universitats, les patronals o fins i tot a la directiva del F.C.Barcelona. També construir sobiranies republicanes dins la pròpia societat.

Només ho podrem fer a través d’una Estratègia Compartida, tant pels partits com per la societat civil a través de les seves principals organitzacions. La ciutadania ho té molt clar des de fa anys i així ha quedat demostrat en els resultats de què hem parlat al principi. Volem una Estratègia Compartida per tothom que, ara per ara, es concreta en

Un GOVERN DE CONCENTRACIÓ NACIONAL amb els partits independentistes que han tret diputats a les eleccions.

La lluita no passa ara per fer polítiques de dretes o polítiques d’esquerres, perquè l’Estat espanyol té molt clara quina és la seva lluita: continuar tenint el poder de fer el que vulguin a Catalunya. Cal que els partits independentistes s’asseguin i arribin a un acord de mínims que permeti aquest Govern de Concentració Nacional.

Si no ho aconsegueixen o si cal anar a noves eleccions. No hi haurà una segona oportunitat per a vostès.

Joan Guarch

Grups Ciutadans Proposa

divendres, 19 de febrer del 2021

"Salut! La vida amb elles" amb Magda Gregori. Posteleccions... I ara què?

 

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 18 de febrer de 2021 per ETV Llobregat

Convidats:

Magda Gregori,  periodista i politòloga. Autora del llibre “Salut! La vida amb elles”

Lourdes Escardívol, mestrsa de secundària

Joan Puig, editor larepublica.cat 

Ja ha passat el 14-F... Els resultats finals d’aquestes eleccions autonòmiques forçades, una vegada més, per l’Estat espanyol, celebrades enmig de la pandèmia provocada per la COVID-19 i després de tres anys de dura repressió, ens deixen amb uns resultats molt bons per a l’independentisme, però amb una situació política molt similar a la del 2017.

Continuen havent-hi dos blocs ben marcats: el bloc independentista i el bloc unionista (monàrquic, constitucionalista, espanyolista... com el vulgueu anomenar). El bloc independentista, com ja és habitual, dividit... però no entre dretes i esquerres com alguns ens volen fer creure, sinó entre reformistes i rupturistes (Partal dixit). 

El bloc independentista supera l’unionista en tots els sentits. Per escons, 74 contra 61 i també en vots, 1.448.901 contra 1.360.722. I, molt important, el bloc independentista, amb un 51,14% dels vots, supera per primera vegada en unes eleccions al Parlament el 50% dels vots emesos.

La creu de la moneda són els 630.000 vots independentistes que es van quedar a casa. Desànim? Desencís? Càstig als partits polítics? Manca de projecte independentista? Cansament? Farien bé els partits independentistes de reflexionar-hi profundament.

Ha arribat el moment dels pactes per formar govern. La lògica independentista ens diria que ERC, JxCat i la CUP estan obligats a entendre’s. No hauria de ser tan complicat d’asseure’s en una taula i no aixecar-se’n fins arribar a un acord. Les tres parts, si no ens enreden, tenen com a objectiu la independència i també ens diuen que el país és el més important. Doncs, potser per una vegada deixaran de banda ideologies i interessos partidistes i arribaran a un acord, si cal renunciant cadascú al que calgui, perquè el país necessita un govern independentista.

Ara bé... les pressions perquè això no passi s’han disparat contundentment. ERC parla de la “via àmplia” en relació a incorporar els Comuns al govern. Els Comuns diuen que cal aprofitar el parlament més d’esquerres de la història. Rufián, Tardà, Anna Gabriel, Xavi Domènech, Quim Arrufat, Jaume Roures demanen als quatre vents un govern d’ERC amb Comuns i la CUP.

Hem de tenir en compte que aquest govern només seria possible amb el suport o l’abstenció de Junts o del PSC.

Dolors Sabater, la cap de llista de la CUP va fer una proposta que no excloïa ningú: Un gran consens de país amb uns requisits mínims: Autodeterminació, amnistia, fi de la repressió, rescat social i econòmic, frenar el canvi climàtic i cordó sanitari amb l’extrema dreta al Parlament.

Si ERC, JxCat i la CUP no es poden posar d’acord amb aquests punts mínims...pleguem veles i tanquem la paradeta...

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana de la Magda Gregori, extreta del pròleg del llibre “Salut! La vida amb elles”

“Mai no pots fer plans, la vida sempre te’ls canvia”

Marxem com sempre amb el pensament posat en tota la nostra gent que és la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

El Vull una resposta tornarà la setmana que ve. 

Que tingueu molt bona feina! 

dilluns, 15 de febrer del 2021

L'independentisme guanya una vegada més (74-61 i 54,81% dels vots)

 
El 31 de gener escrivia en el post “14-F Mobilització independentista...”

Aquestes són unes eleccions autonòmiques, és cert, però són unes eleccions que no podem perdre de cap de les maneres. Segurament no seran la solució de res; potser no ens aproparan més a la independència, però ara per ara, el més prioritari és que no ens n’allunyin ni un sol mil·límetre.

Ahir, quan ja els resultats eren definitius enviava aquesta piulada:

Ara per ara em quedo amb... L'independentisme suma 74 diputats, 4 més que en l'anterior legislatura. Superem el 50%dels vots. Continuem avançant. No hi ha marxa enrere. Demà ja farem més anàlisis.

El resultat final d’aquestes eleccions forçades per l’Estat espanyol i en plena convivència amb la pandèmia ens han acabat oferint una situació política que no difereix gaire de la que ja teníem... però millor. Parlem-ne...

Continuen havent-hi dos blocs ben marcats: el bloc independentista i el bloc unionista (monàrquic, constitucionalista, espanyolista... com el vulgueu anomenar). Els dos blocs crec que es poden subdividir. L’independentista en els reformistes i els rupturistes (Partal dixit) i l’unionista entre els més a l’esquerra (PSC-Comuns) i els més a la dreta ( PP, C’s i Vox ).

El bloc independentista supera l’unionista en tots els sentits. Per escons, 74 contra 61 i també en vots, 1.448.901 contra 1.360.722. I, molt important, el bloc independentista, amb un 51,14% dels vots, supera per primera vegada en unes eleccions al Parlament el 50% dels vots emesos.

Per tant, l’independentisme no perd posicions, sinó que es reforça i avança. Tot això, malgrat la dura repressió, l’abstenció i la trista actuació dels partits des de l’octubre de 2017.

Dit això... Fixem-nos en alguns dels aspectes negatius d’aquestes eleccions. Primer de tot, l’abstenció. Una participació del 53,54% no la podem considerar bona. Ha afectat a tothom, també i molt a l’independentisme. El bloc independentista, sumant-hi les forces que no han obtingut escó, ha obtingut, aproximadament 630.000 vots MENYS que el 2017.

Per què s’han quedat a casa aquestes 630.000 persones? Potser un petit percentatge no ha votat a causa de la pandèmia. Ha de ser un percentatge relativament molt petit, perquè tots estarem d’acord que hi havia menys risc en anar a votar que en anar a comprar al supermercat. Càstig als partits polítics? Possiblement, un bon grapat de gent ha volgut manifestar el seu descontent d’aquesta manera. Desànim? Desencís? Segur... Motivat, també, per diferents causes: no hi ha perspectives clares de futur. Desengany dels partits. Molt enfadats amb els errors de l’octubre de 2017... Cansament?

Sigui el que sigui, l’abstenció no és mai la solució a res, precisament per tot el que heu llegit abans.: és impossible saber a què ha estat deguda. Ara bé, 630.000 vots perduts haurien de fer reflexionar els partits del bloc independentista.

ERC ha superat JxCat. I crec que el president de la Generalitat serà Pere Aragonès. No en enganyem, però, el subbloc reformista no ha superat el subbloc rupturista. L’independentisme reformista, el de la “via àmplia”, d’ERC(a la qual em permeto sumar els vots de PDECAT i del PNC) ha obtingut 33 escons i 685.249 vots. L’independentisme rupturista (als quals sumo els vots de JxCat, CUP, FNC i MPIC) ha obtingut 41 escons i 768.005 vots.

Cal, doncs, molta reflexió (responsabilitat, valentia i decisió) per part d’ERC, JxCat  i la CUP. Hi ha molts pactes possibles. Alguns ens podrien fer avançar. Altres ens podrien fer encallar o, el que seria molt pitjor, iniciar passes enrere molt perilloses.

La CUP torna a ser decisiva. Ha arribat el moment en què es mullin de veritat al Parlament. De moment, em sembla més que interessant la proposta que ha llençat Dolors Sabater quan ha afirmat que l’independentisme “ha tingut un resultat històric que el reafirma i ha de fer-li possible fer govern”, però insisteix “en una línia que no es pot separar del rescat social”.

En aquest sentit, la cap de llista de la CUP no s’ha tancat a cap pacte i ha assegurat que el seu suport vindrà condicionat a un gran consens de país que ha de complir uns requisits mínims: “Amnistia i cessament de la repressió. L’autodeterminació vinculant amb un calendari concret. El rescat social i econòmic. La transformació econòmica per frenar el canvi climàtic. Un gran acord en com tractar la presència de l’extrema dreta al Parlament.”

Jo que no he votat mai la CUP i que no comparteixo molts dels seus postulats, sí que estaria d’acord amb aquesta proposta. La veig com a necessària i perfectament assumible per ERC i JxCat i un molt bon punt de partida per acostar posicions entre les tres grans forces del bloc independentista. Si volem continuar avançant caldrà que tant ERC, com JxCat, com la CUP sàpiguen anteposar el país davant d’altres interessos partidistes. Caldrà, segur, i per part de tots tres, més d’una renúncia. El temps ens anirà donant les respostes. 

El moviment independentista, no en dubteu, està molt millor que mai. Tot dependrà de les passes que fem tots plegats, partits i societat civil, a partir d'ara.

dissabte, 13 de febrer del 2021

En record i homenatge a Muriel Casals, votem independència!

14 de febrer de 2016 - 14 de febrer de 2021

El 14 de febrer de 2016 vaig escriure el post Per a tu, Muriel, aquest "Brindis"

Han passat cinc anys de la trista mort de Muriel Casals. La seva absència ha estat molt difícil -impossible- de cobrir. Ens ha fet falta la seva veu en molts dels moments difícils que hem hagut de viure, sobretot del 2017 fins ara.

Els capricis del destí fan que aquest aniversari coincideixi amb les eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions en què l'independentisme s'hi juga molt i on, segurament, té més a perdre que no pas a guanyar.

Per recordar-la i perquè ens serveixi també d'estímul a l'hora d'anar a votar, dues frases de la Muriel:

7 de juliol de 2010: "Serem invulnerables si estem junts, no hi ha tribunal que ens tombi."

29 de juny de 2013: "No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni."

En record i homenatge a la Muriel Casals, anem tots a votar independència!

divendres, 5 de febrer del 2021

"Em faig nit fràgil", d'Oleguer Llongueras. 14-F... Ens creiem les enquestes?

 

Vull una resposta. 9a temporada. Emès el 4 de febrer de 2021 per ETV Llobregat

Convidats

Igor Llongueres,  periodista

Olga Amargant, advocada

Francesc Abad, analista política

Davantal

La tercera onada de la COVID-19 continua colpejant-nos durament: Al Principat són prop de 475.00 casos, gairebé 20.000 morts i 731 pacients a la UCI.   La notícia més bona és que la meitat dels usuaris de les residències ja han rebut les dues dosis de la vacunació.

La persecució i la repressió contra l’independentisme no té fre.... La fiscalia espanyola ha presentat un recurs al Tribunal Suprem espanyol contra l’absolució de Tamara Carrasco.

Això sí, el congrés espanyol ha aprovat una moció d’ERC perquè el govern espanyol convoqui la taula de diàleg amb la Generalitat de seguida que s’hagi constituït un nou govern, sorgit de les eleccions del 14 de febrer. Junts per Catalunya i la CUP s’han abstingut.

Hi haurà una candidatura independentista a les eleccions de la patronal PIMEC. Serà impulsada per Eines de País que ja va guanyar les eleccions de la Cambra de Comerç de Barcelona.

Continua la cursa electoral cap al 14-F i les sol·licituds per votar per correu superen tots els màxims històrics. Com ja va sent habitual, el vot exterior serà majoritàriament silenciat. Dels més de 255.000 inscrits al Cens Electoral de Residents Absents, només un 6,2% han aconseguit sol•licitar el vot.

La campanya del PP s’ha vist del tot alterada per les declaracions de l’extresorer Luís Bárcenas que ha afirmat que Mariano Rajoy va destruir els papers relacionats amb  la caixa “B” del partit sense saber que ell, en Bárcenas, havia conservat una còpia.

Les eleccions sempre són importants... És cert que aquestes són unes eleccions autonòmiques... eleccions que, des de fa sis anys, des del 2015, no les ha convocades la Generalitat.  Tant les del 2017, com les que finalment tindran lloc el proper 14 de febrer han estat “convocades” per l’Estat espanyol (llegiu: govern del PSOE, Tribunals de Justícia i suport de mitjans de comunicació). 

Sí, són unes eleccions autonòmiques... però que no podem perdre de cap de les maneres. Segurament no seran la solució de res; potser no ens aproparan més a la independència, però ara per ara, el més prioritari és que no ens n’allunyin ni un sol mil·límetre.

“En faig nit fràgil / per enderrocar-me / en els teus braços./ A trenc d’alba clarejo / sobre la teva ombra.”

“Em faig nit fràgil....”

En parlem tot seguit amb els nostres convidats. 

Som-hi. Comencem!

Final

La frase de la setmana d’Oleguer Llongueras, autor de “Em faig nit fràgil”

”Escric i estimo. Possiblement la literatura i l’amor són formes privades de la utopia”

Marxem amb el pensament posat en tota  la nostra gent que és la que pateix la repressió, la presó i l’exili. Els volem lliures. Els volem a casa.

Nosaltres tornem la setmana que ve. Que tingueu molt bona feina!

diumenge, 31 de gener del 2021

14-F: Mobilització independentista (Amb dues mascaretes i una pinça al nas... si cal)








Fa sis anys, des del 2015, que la Generalitat no convoca eleccions a Catalunya. Tant les del 2017, com les que finalment tindran lloc el proper 14 de febrer han estat “convocades” per l’Estat espanyol (govern del PSOE, Tribunals de Justícia i suport de mitjans de comunicació).  No hi ha marxa enrere, el 14-F hi haurà eleccions.

El moviment independentista té molt més a perdre que no pas a guanyar el 14-F. En situació normal (sense pandèmies) l’independentisme, globalment, només podria aspirar a obtenir uns resultats similars, potser una mica millors que en les anteriors eleccions i això si som capaços de superar aquest fals límit que ens autoimposem del 50%. 

El panorama postelectoral, doncs, té moltes possibilitats que quedi igual que el que tenim ara: una força majoritària (sigui JxCat o sigui ERC) més la CUP, més alguna altra candidatura independentista minoritària, si acaba obtenint algun escó. El govern que es podria formar patiria dels mateixos defectes i tindria tots els números per caure en els mateixos errors que l’actual.

La pandèmia, però, pot fer créixer l’abstenció i aquesta és un arma de doble fil. Si només afecta els del 155, l’independentisme sortiria guanyant, però, si com és més que probable, acaba afectant totes les opcions polítiques, els resultats son força imprevisibles.

Més encara, el moviment independentista està arribant força fragmentat al 14 de febrer. Més enllà dels partits mateixos, si fem cas a articulistes d’ocasió i a comentaristes de xarxes, la família independentista es troba dividida en hiperventilats, possibilistes, octubristes, processistes, unilateralistes, proselitistes, rupturistes, neoautonomistes... i un llarg etcètera. Ningú és capaç de pronosticar què farà tota aquesta “família” independentista el proper 14 de febrer. Més encara quan tot sembla indicar que continuarem convivint i malvivint amb la pandèmia i que la “família” independentista disposarà d’unes quantes opcions més de vot a més de les tres més clàssiques i majoritàries.

Els més entesos ens diuen que en aquestes eleccions es decidirà quina és l’estratègia que hauria de seguir l’independentisme durant els propers anys. Més que estratègia, jo diria que el que ens ofereixen les diferents candidatures són les seves “declaracions d’intencions”. Fins i tot en aquestes “intencions”  hi ha profundes diferències en les propostes electorals. Sobretot no coincideixen gens ni en el com ni en el quan, segurament els dos punts més importants de qualsevol estratègia. JxCat vol tirar endavant la declaració d’independència si se supera aquest fals límit del 50%. ERC, totalment oposada a les “intencions” de JxCat, se centra en sumar forces, eixamplar la base, augmentar suports i treballar en allò que diuen “la via àmplia” cam a la independència. La CUP defensa un referèndum per al 2025.

Tot prou complicat, doncs. Sobretot pel que fa a aliances i pactes postelectorals. Tot dependrà de qui obtingui la majoria i cap a on dirigeixi les seves ofertes de formar govern. Si sumen els partits independentistes formaran un nou govern com el precedent? Si guanya ERC i suma amb els partits d’esquerra formarà un nou tripartit?

El panorama, doncs, és més aviat boirós i incert. Ara per ara, però, hi ha una prioritat: cal anar a votar i votar partits independentistes. Faig meves les paraules de Carme Forcadell en sortir ahir de la presó de Wad-Ras: “Si us plau, aneu a votar, que cap vot independentista es quedi a casa”.

Cal (sí...una vegada més!) que ens mobilitzem i anem a votar (sí...una vegada més!) per la independència. I això sabent que la independència no ens la portaran els partits polítics. Sabent que després de les eleccions, formar govern i complir amb les respectives “declaracions d’intencions” serà complicat i difícil. Ara bé, no votar o votar partits no independentistes és una alternativa que no podem considerar. Com es veurà internacionalment que l’independentisme no torni a guanyar les eleccions? (cosa que caldria fer i encara de manera més clara). Com incidiria aquesta derrota electoral en el propi moviment? Un Parlament sense majoria independentista no significaria un greu retrocés per a l’independentisme?

Les eleccions sempre són importants i, malgrat que, com hem dit, els partits no ens portaran la independència, sí que és ben cert que ens son necessaris per assolir-la. Tornem, doncs, de nou a la força de la gent, que és la que ha de dur la iniciativa, la que ha de forçar als partits a seguir una estratègia comuna, perquè es mostri també, ben clarament i diàfana, el 14 de febrer.

Aquestes són unes eleccions autonòmiques, és cert, però són unes eleccions que no podem perdre de cap de les maneres. Segurament no seran la solució de res; potser no ens aproparan més a la independència, però ara per ara, el més prioritari és que no ens n’allunyin ni un sol mil·límetre.

El diumenge 14 de febrer anem a votar partits independentistes. Si cal, amb dues mascaretes. Si cal, amb una pinça al nas... Votem tenint ben presents al cor i a la ment l’1 i el 3 d’octubre.