No es pot construir un país nou amb velles mentalitats (Ramon Folch. Congrés Catalunya Futur)

Debat inaugural Congrés Catalunya i Futur. Intervenció del Sr. Ramon Folch i Guillèn, catedràtic de biologia, especialista en sostenibilitat, gestió i divulgació ambiental, Fundador de DEPANA, director de les grans obres «Història Natural dels Països Catalans» i «Biosfera»

Informació i eficiència no són conceptes forçosament complementaris. Una coneguda paradoxa intel·lectual alerta que el control exhaustiu d’una solució poc eficient dificulta la recerca d’apostes més racionals. Folch ho il·lustrà amb un bon exemple:  disposar d’un coneixement pràcticament absolut del funcionament dels motors de combustió interna ha obstaculitzat la investigació de motors electrònics. Sigui per mimetisme o temença, les propostes més innovadores queden arraconades.

La prosperitat de les futures generacions implica, no pas l’optimització d’unes eines desfasades, sinó del mateix sistema enèrgic. Metafòricament parlant, no convé substituir la barca vella per una de nova, sinó construir un pont nou que sigui més estable. En aquest sentit, Folch defensà l’abandonament del model productiu sustentat en el carboni com una opció política de primera magnitud, que fins i tot podria ser recollida com a principi constitucional. Aconseguir que cada usuari sigui un potenciar d’energia suposarà un canvi revolucionari de primer odre. Entre altres virtuts,  permetrà l’abandonament de la via termonuclear –poc respectuosa pel territori i poc eficient des d’una perspectiva econòmica –i la independència factual respecte els tercers països d’on actualment importem energia.

Els catalans,hem de ser modestos però no pas pusil·lànimes. Saber que vivim en una petita part del món, i tanmateix, creure’ns que en aquesta porció de terreny que ens ha tocat viure podem superar l’estancament de l’actual model amb fórmules fins ara no explorades.

Ramon Folch va concloure la seva intervenció insistint que cal reballar per un nou país, però que aquest ha de ser també nou. No podem construir un nou país amb velles mentalitats

Catalunya laboratori de la societat postcapitalista? (Marina Subirachs. Congrés Catalunya i Futur)

Primera taula rodona "Els reptes del segle XXI" en què van participar Josep Fontana, Marina Subirachs i Ramon Folch. (Crònica de Guillem Carreras)

El desarrelament d’una societat cada cop més bipolaritzada

(Marina Subirachs)

“S’està creant un sistema de classes socials a nivell internacional”, resumí Marina Subirachs. La burgesia decimonònica estava arrelada a un territori i en conseqüència tenia un alt interès en el progrés social dels treballadors. Actualment, estem vivint la consolidació d’una classe burgesa d’abast transnacional que ha canviat radicalment els seus objectius. Ja no opera en l’àmbit estatal, i en conseqüència, no mostra la menor preocupació en destrossar societats senceres. De fet, aquesta classe és completament inaccessible a les persones que desposseeix. Les classes treballadores són incapaces d’identificar-ne seus dirigents, que poden restar al marge de qualsevol reivindicació o protesta.

Un procés de desarrelament que també està afectant amb molta intensitat les classes treballadores. Tot i ser explotats i sofrir unes condicions de vida molt dures, els proletaris tenien un lloc al món. Una xarxa de protecció i solidaritat que els protegia i oferia unes garanties essencials. Lamentablement, aquests sistemes informals d’ajuda mútua han estat destruïts. Grans masses de persones es mouen a través del món sense res, desvinculats de tota dimensió humana.

En aquest context de polarització social accentuada, alertà Subirachs, “Catalunya ha de decidir en quin bàndol es posiciona”. Expressat en altres paraules: escollir quins estrats socials han de liderar el model social. Si una classe cosmopolita formada majoritàriament per tècnics que reforcen la base ideològica del capitalisme o una classe mitjana local, arrelada al territori i que, amb la seva activitat productiva, en generi un retorn directe.  Per Subirachs, la tria és clara: “per les seves característiques, Catalunya es podria convertir en un laboratori de com pot ser la societat postcapitalista. Un banc de proves per sospesar canvis profunds en el sistema de producció i serveis” que tinguin el benestar de la ciutadania com a prioritat bàsica.

El trencament del pacte social. El model de l'Estat del Benestar ja no existeix (Josep Fontana. Catalunya i Futur)

Continuant amb la crònica de Guillem Carreras sobre el debat inaugural del Congrés CATALUNYA I FUTUR, podrem llegir les intervencions de la primera taula rodona "Els reptes del segle XXI" en què van participar Josep Fontana, Marina Subirachs i Ramon Folch.

El trencament del pacte social. El model de l'Estat del Benestar ja no existeix 

(Josep Fontana)

En el període 1975 –2008, apuntà la intervenció de Josep Fontana, s’han destruït els dos pilars que sustentaven la socialdemocràcia: el suport majoritari als sindicats i l’acceptació del principi d’equitat, segons els quals les persones amb un alt nivell de càpita han d’estar sotmeses a uns nivells impositius elevats. Segons el professor de la Universitat Pompeu i Fabra, la conclusió és evident: “el model de l’Estat del Benestar ja no existeix. La creació de nous impostos sobre la riquesa o la modificació de la reforma laboral ja no tenen credibilitat. Els guanys que la classe obrera va aconseguir amb 150 anys de lluita ja no tenen vigència”. L’ideal empresarial, segons el qual la majoria de feines seran puntuals i seran realitzades per treballadors externs, cada dia és més proper.

Quines han estat les causes d’aquesta contrareforma social? Fontana destacà que l’anomenada globalització econòmica ha aconseguit que “els països rics puguin arribar als països pobres per extreure’n els productes, però que la gent d’aquests països no puguin accedir als països rics”. Quan els governs locals cedeixen les explotacions locals a les empreses estrangeres, impossibiliten el desenvolupament autòcton. Les terribles conseqüències humanitàries dels moviments migratoris, ja ben palpables per la generació actual, seran completament insostenibles a finals de segle. “Què farem quan la població africana arribi als 4.400 milions de persones?”, es preguntà.

En les societats occidentals, assistim a la normalització de la precarietat. Així ho acrediten les dades d’ocupació de l’Estat espanyol, que comptabilitzen més de 4 milions de persones amb un contracte inferior als set dies. O bé el coneixement que l’11% de les persones que utilitzen els albergs barcelonins treballen. La destrucció d’un model laboral estable, insistí Fontana, ha reduït els drets laborals dels treballadors. Per altra banda, els estaments socials privilegiats s’han desentès del compromís social que ha caracteritzat els estats europeus durant bona part del segle XX.

Les previsions més raonades apunten dos perills imminents que amenacen la viabilitat d’aquest capitalisme depredador: una rèplica accentuada de la crisi econòmica de l’any 2008, motivada aquesta vegada pel sobreendeutament dels Estats, o bé una contestació de les classes popular revoltant-se contra la seva progressiva empobrització. Davant aquest panorama, convé bastir projectes col·lectius capaços de regular l’economia, evitar l’especulació, subordinar el dret de propietat a l’accés dels serveis bàsics, i la construcció de nous models socials fonamentats amb la sostenibilitat i el respecte al medi ambient. 

Debat inaugural Congrés CATALUNYA I FUTUR (Crònica de Guillem Carreras)

El passat 3 de juliol, va tenir lloc el debat inaugural del Congrés CATALUNYA I FUTUR. Guillem Carreras, periodista, membre de l'equipo de redacció ENS de l'Associacionisme Cultural Català, n'ha fet una excel·lent i detallada crònica de les intervencions de tots els ponents.

Debat inaugural Congrés CATALUNYA I FUTUR

Una àgora per debatre els reptes que la societat catalana necessita afrontar sense dilacions. També una plataforma per superar els paradigmes ideològics obsolets dels el segles XIX i XX. Però sobretot, un fòrum transversal on ciutadania i cercles acadèmics puguin consensuar les línies estratègiques que s’han d’afrontar per garantir un futur pròsper i sostenible per les noves generacions. El Congrés Participatiu ‘Catalunya i Futur’ neix amb tanta prudència com gosadia. 

Malgrat que els seus impulsors són conscients que Catalunya representa tan sols una mil·lèsima part de la població mundial, no limiten l’ambició dels seus objectius. Si la societat catalana és capaç d’oferir propostes agosarades i trencadores, asseguren, pot esdevenir un exemple a tenir present. En l’actual escenari de profunda inestabilitat internacional, pràcticament tots els Estats comparteixen les mateixes problemàtiques globals: creixement demogràfic insostenible, profundes desigualtats socials, crisis migratòries, esgotament del mode energètic, intensificació de les desigualtats socials, reptes de la tecnologia, etcètera.

Catalunya té el deure nacional d’oferir una visió social pròpia per cadascuna d’aquestes problemàtiques. I quina millor manera de fer-ho que mitjançant un procés on la ciutadania esdevingui protagonista? Emmirallat en el Congrés de Cultura Catalana, del qual enguany es commemora el 40è aniversari de la seva celebració, ‘Catalunya i Futur’ planteja una mirada inversa. Si l’any 1977 es tractava d’equiparar Catalunya als estàndards dels països socialment més avançats d’Europa, el 2017 es pretén oferir una mirada més original i prepositiva, atractiv més enllà de les nostres fronteres.

En els discursos de presentació del debat inaugural, celebrat el 3 de juliol al Pati Manning de l’Auditori de Barcelona, Eudald Carbonell i Federico Mayor Zaragoza –president i vicepresident del Congrés, respectivament— van ressaltar la transversalitat intel·lectual i la projecció global de ‘Catalunya i Futur’ com dues de les seves principals virtuts. Les dues taules celebrades al IEC demostraren amb escreix aquesta voluntat. Josep Fontana, Marina Subirachs i Ramon Folch Camarasa en la primera, i  Arcadi Oliveras, Josep Pinyol, MiquelPuig i Imma Tubella en la segona, s’esmerçaren a identificar reptes mundials del segle XXI i esbossar els nous paradigmes que s’hauran de construir.