El nostre país
pateix enormes dèficits en infraestructures, tant de caràcter intern, com la
xarxa ferroviària i especialment els recorreguts de rodalies o la insuficiència
de la xarxa d’autovies, com de connexió amb l’exterior, amb una llista
interminable que inclou el corredor Mediterrani, un TGV (AVE) inacabat i
inacabable, la manca de connexió ferroviària del port de Barcelona, els intents
permanents d’impedir que l’aeroport de Barcelona actuï de “hub” internacional,
per esmentar només els exemples més escandalosos.
La definició i
quantificació d’aquestes infraestructures, la seva implantació en equilibri amb
el territori i les inversions necessàries per a completar-les al més aviat
possible, s’han de convertir en una de les prioritats del país.
Unes
infraestructures que han de connectar, en xarxa, les capitals de totes les
regions del país i aquestes amb les dels països veïns, especialment amb els que
ens uneixen vincles històrics, culturals i econòmics.
Igualment caldria
redefinir la gestió de les infraestructures. Per exemple, amb instruments de
coordinació dels ports i aeroports del país.
Avui a Catalunya segle XXI
parlem d’infraestructures.
