Occident, Hamàs i Israel: qui escriu la història?

 

Totes les guerres representen mort i destrucció, especialment per a la gent més humil, que sovint és qui pateix les conseqüències més greus sense tenir cap responsabilitat en l’origen del conflicte. Els combats no només arrasen infraestructures i habitatges, sinó que destrueixen la vida quotidiana, la convivència i la possibilitat de projectar un futur digne. La guerra a Gaza és un drama humà colpidor que evidencia la vulnerabilitat d’una població atrapada entre interessos polítics i militars que la superen. Un drama humà que va més enllà dels titulars i que ens interpel·la encara que en siguem només espectadors distants. Famílies desplaçades, hospitals col·lapsats, manca d’aliments i d’aigua potable: tot plegat conforma un escenari que va molt més enllà de la batalla armada.

Fa uns dies llegia l’article “Reconèixer allò que no existeix”, de Josep Gisbert, publicat a ElNacional.cat, en què critica durament la reacció d’Occident davant la guerra a Gaza. Segons ell, el relat dominant, que acusa Israel de totes les atrocitats, és fruit d’una manipulació provocada per Hamàs i acceptada acríticament per Europa i altres estats occidentals. Denuncia que les notícies que arriben de la Franja de Gaza provenen exclusivament de Hamàs, sense cap font independent de contrast. A més, culpa Occident i certs països, que, en reconèixer la legitimitat d’un Estat palestí immediatament, “reconeixen allò que no existeix”, un Estat que, al seu parer, mai no ha estat voluntat dels palestins en el seu conjunt, sinó que ha estat rebutjat per figures com Arafat, Abbas i Hamàs mateix. Finalment, assenyala que la solució real vindrà només quan els palestins acceptin el dret d’Israel a existir i abandonin l’odi institucionalitzat cap als jueus.

Fem un breu repàs al fet concret que va desencadenar aquest darrer conflicte que va esclatar amb un atac sofisticat i brutal orquestrat per Hamàs el 7 d’octubre de 2023, anomenat “Operació Inundació de l’Al-Aqsa”. Aquella matinada, Hamàs va llançar més de 5.000 coets cap a Israel i va infiltrar milicians per terra, mar i aire: utilitzant parapents motorizats, vehicles i llanxes, van travessar la frontera i van assaltar comunitats, bases militars i un festival. de música a Re’im, en una de les massacre més tràgiques de la història del país.[1]

Aquest atac va provocar la mort de més d’un miler de persones, majoritàriament civils (altres fonts parlen de 1.200 morts o més), i el segrest de centenars d'ostatges, incloent-hi dones, nens i soldats. Al festival de música, es van recuperar 364 cadàvers, convertint-lo en el punt més sagnant de la matinada fatal. [2]

El sorprenent de l’atac va ser la seva planificació meticulosa durant mesos —fins i tot un any— amb l’objectiu d’aprofitar la inestabilitat política interna d’Israel. Hamàs va ocultar els preparatius mitjançant comunicacions no digitals i va desestimar tota sospita fins al moment de l’atac, agafant completament desprevingut l’exèrcit israelí i desencadenant una devastació que encara avui persisteix.[3]

La realitat que emergeix d’aquest conflicte és complexa i difícil de desxifrar. Tornant a l’article de Josep Gisbert, el relat de fons que podem extreure’n correspon fidelment al que passa sobre el terreny? O, per contra, hem de donar per bona la versió que predomina a Occident? Des de la distància, i amb l’única mirada que ens ofereixen els mitjans de comunicació, resulta impossible atorgar certesa absoluta a cap relat.

Podem resoldre el debat amb afirmacions categòriques? Em ve al cap una frase que deia l’Altíssim a Primera història d’Esther de Salvador Espriu: “Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.”

Així com la veritat es fragmenta, la comprensió que n’obtinguem serà sempre incompleta, parcial. Cal reconèixer aquesta limitació, admetent que cada informació ofereix una engruna de llum —i alhora, una ombra.

Més enllà, però, de debats “filosòfics” potser ens equivoquem si ens centrem únicament en qui és més culpable, en qui recau més responsabilitat o en qui va desencadenar la catàstrofe humana. Aquest debat, legítim però sovint estèril, corre el risc d’amagar l’única veritat tangible: que aquesta guerra, com totes les guerres, deixa al seu pas misèria, mort i destrucció. Famílies desplaçades, hospitals col·lapsats, manca d’aliments i d’aigua, nens que creixen entre la por i la pèrdua… aquest és el rostre autèntic del conflicte.

Tot allò altre —els relats, els posicionaments, les justificacions— potser només serveixen per alimentar debats polítics i legitimar estratègies militars. El sofriment de les víctimes, en canvi, no necessita explicacions: parla per si sol i ens colpeja amb un silenci més punyent que qualsevol discurs. Davant d’aquest silenci, l’única pregunta honesta que ens podem fer com a observadors és fins a quin punt som capaços d’escoltar-lo, perquè potser només des d’aquesta escolta profunda naixerà la possibilitat de construir una pau real i duradora.

P.S. Per qui tingui interès, podeu trobar un resum d'un ampli reportatge de la BBC en aquest article: Conflicte israelià-palestí: un resum ampliat

---

[1] The Guardian. Guerra entre Israel i Hamàs: què va passar els primers dies i què va causar el conflicte? https://www.theguardian.com/world/2023/oct/08/israel-hamas-gaza-palestinian-territories?utm_source=chatgpt.com 

[2] Swissinfo.ch Deu moments clau des de l’atac de Hamàs contra Israel el 7 d’octubre.. https://www.swissinfo.ch/spa/diez-momentos-clave-desde-el-ataque-de-ham%C3%A1s-contra-israel-el-7-de-octubre/88730738?utm_source=chatgpt.com

 The Guardian. Guerra entre Israel i Hamàs: què va passar els primers dies i què va causar el conflicte? https://www.theguardian.com/world/2023/oct/08/israel-hamas-gaza-palestinian-territories?utm_source=chatgpt.com 

[3] El ejército de Israel revela los fallos cometidos en los ataques del 7 de octubre. https://cadenaser.com/nacional/2025/02/27/el-ejercito-de-israel-revela-los-fallos-cometidos-en-los-ataques-del-7-de-octubre-cadena-ser/?utm_source=chatgpt.com

Conflicte israelià-palestí: un resum ampliat

El primer ministre primer israelià, David Ben-Gurion, en la proclamació oficial de l'Estat d'Israel , el 14 de maig de 1948, a Tel Aviv

Resum del reportatge de la BBC News

En síntesi, el reportatge mostra com el conflicte israelià-palestí és fruit d’una combinació d’arrels històriques, guerres, ocupacions, desplaçaments massius i reivindicacions nacionals i religioses, i com, tot i els intents diplomàtics i el suport internacional a una solució de dos estats, les posicions actuals continuen molt allunyades i la violència encara domina la realitat.

Context recent i escalada del 2023

El conflicte israelià-palestí ha arribat a nivells de tensió mai vistos en els últims anys. El 7 d’octubre de 2023, el grup islamista Hamàs, que controla la Franja de Gaza, va dur a terme un atac coordinat contra Israel, llançant centenars de míssils i infiltrant-se al sud del país. Aquest atac va causar més de 1.000 morts israelianes i uns 200 ostatges. Com a resposta, Israel va realitzar bombardejos massius sobre Gaza, especialment al nord, provocant milers de morts i desplaçats, principalment palestins.

Aquest episodi és només l’última escalada d’un conflicte que dura dècades, marcat per guerres, ocupacions, moviments de refugiats i un absent acord de pau permanent.

Orígens històrics del conflicte

• A principis del segle XX, el moviment sionista va guanyar força a Europa, impulsat pel antisemitisme i per la necessitat de crear un estat refugiat jueu després del Holocaust.
• Palestina, situada entre el riu Jordà i el mar Mediterrani, és considerada terra sagrada per jueus, musulmans i cristians, i era majoritàriament habitada per àrabs i comunitats musulmanes.
• La immigració jueva i les aspiracions sionistes van generar resistència entre la població àrab local.
• Després de la Primera Guerra Mundial, amb la caiguda de l’Imperi Otomà, el Regne Unit va assumir l’administració de Palestina sota mandat de la Lliga de Nacions. Durant aquest període, els britànics van fer promeses contradictòries tant als jueus com als àrabs, cosa que va agreujar les tensions.
• Aquest clima va desembocar en enfrontaments armats entre grups paramilitars jueus i bandes àrabs locals.

Creació de l’Estat d’Israel i la Nakba (1948)

• El 14 de maig de 1948, es proclama l’Estat d’Israel.
• L’endemà, Egipte, Jordània, Síria i Iraq van envair el territori, iniciant la primera guerra àrab-israeliana.
• Els resultats de la guerra van ser:
• Reducció a la meitat del territori previst per a l’Estat àrab segons el pla de l’ONU.
• Per als palestins, inici de la Nakba (“catàstrofe”): uns 750.000 palestins van ser expulsats o van fugir a països veïns.

Guerres posteriors i ocupació territorial

• 1956 – Crisi del Canal de Suez: conflicte entre Israel, Egipte, França i Regne Unit, resolt per pressió internacional.
• 1967 – Guerra dels Sis Dies: Israel enfronta Egipte, Síria i Jordània i aconsegueix:
• Gaza i Sinaí (Egipte)
• Cisjordània i Jerusalem Est (Jordània)
• Alts del Golan (Síria)
• Uns 500.000 palestins van fugir.
• 1973 – Guerra de Yom Kipur: Egipte i Síria ataquen Israel; Egipte recupera el Sinaí el 1982.
• Egipte i Jordània serien els únics països àrabs que signarien un tractat de pau amb Israel, deixant Cisjordània i Gaza en disputa.

Territoris palestins

• Cisjordània: governada per l’Autoritat Nacional Palestina, amb majoria de la facció Fatah (secular).
• Franja de Gaza: controlada per Hamàs, que no reconeix els acords amb Israel.
• Gaza és bloquejada per Israel i Egipte, amb restriccions al moviment de persones i béns, i és un dels territoris més densament poblats del món.

Obstacles principals per a la pau

1. Jerusalem:
• Israel considera tota la ciutat la seva capital.
• Els palestins volen Jerusalem Est com a capital del seu futur estat.
• La ciutat és sagrada per jueus, musulmans i cristians.
2. Fronteres i territori:
• Els palestins reclamen les fronteres anteriors a 1967.
• Israel les rebutja i considera els territoris ocupats com a “fets consumats”.
3. Assentaments:
• Més de mig milió de colons jueus viuen a Cisjordània i Jerusalem Est.
• Són considerats il·legals pel dret internacional.
4. Refugiats palestins:
• La xifra depèn del recompte; la OLP parla de 10,6 milions, gairebé la meitat registrats a l’ONU.
• Els palestins reclamen el dret al retorn; Israel rebutja per preservar la seva identitat com a estat jueu.

Estat palestí i reconeixement internacional

• La ONU reconeix Palestina com a estat observador no membre des de 2012.
• Més del 70% dels països membres de l’ONU reconeixen Palestina com a estat.
• Tot i això, Palestina no té sobirania plena i depèn de reconeixement internacional per participar en organismes internacionals.

Suport internacional

• Estats Units és el principal aliat d’Israel, amb suport militar, polític i lobby intern pro-Israel.
• Trump va traslladar l’ambaixada a Jerusalem i va afavorir la normalització amb països àrabs.
• Biden manté el suport a Israel però amb una diplomàcia més cautelosa.
• Els palestins compten amb suport de Siria, Iran i Hezbollah, però sense equivalent en força i influència als EUA.

Condicions per a una pau duradora

• Israel hauria de reconèixer un estat palestí sobirà, incloure Hamàs i aixecar bloquejos.
• Els palestins haurien de renunciar a la violència i reconèixer Israel.
• Caldrien acords sobre fronteres, assentaments i refugiats.
• Jerusalem continua sent el punt més difícil: tant els palestins com Israel reclamen la ciutat com a capital.
• Sense resoldre aquest tema simbòlic, és difícil assolir un acord definitiu i durador.