Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mitjans de comunicació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris mitjans de comunicació. Mostrar tots els missatges

divendres, 29 d’agost del 2025

Occident, Hamàs i Israel: qui escriu la història?

 

Totes les guerres representen mort i destrucció, especialment per a la gent més humil, que sovint és qui pateix les conseqüències més greus sense tenir cap responsabilitat en l’origen del conflicte. Els combats no només arrasen infraestructures i habitatges, sinó que destrueixen la vida quotidiana, la convivència i la possibilitat de projectar un futur digne. La guerra a Gaza és un drama humà colpidor que evidencia la vulnerabilitat d’una població atrapada entre interessos polítics i militars que la superen. Un drama humà que va més enllà dels titulars i que ens interpel·la encara que en siguem només espectadors distants. Famílies desplaçades, hospitals col·lapsats, manca d’aliments i d’aigua potable: tot plegat conforma un escenari que va molt més enllà de la batalla armada.

Fa uns dies llegia l’article “Reconèixer allò que no existeix”, de Josep Gisbert, publicat a ElNacional.cat, en què critica durament la reacció d’Occident davant la guerra a Gaza. Segons ell, el relat dominant, que acusa Israel de totes les atrocitats, és fruit d’una manipulació provocada per Hamàs i acceptada acríticament per Europa i altres estats occidentals. Denuncia que les notícies que arriben de la Franja de Gaza provenen exclusivament de Hamàs, sense cap font independent de contrast. A més, culpa Occident i certs països, que, en reconèixer la legitimitat d’un Estat palestí immediatament, “reconeixen allò que no existeix”, un Estat que, al seu parer, mai no ha estat voluntat dels palestins en el seu conjunt, sinó que ha estat rebutjat per figures com Arafat, Abbas i Hamàs mateix. Finalment, assenyala que la solució real vindrà només quan els palestins acceptin el dret d’Israel a existir i abandonin l’odi institucionalitzat cap als jueus.

Fem un breu repàs al fet concret que va desencadenar aquest darrer conflicte que va esclatar amb un atac sofisticat i brutal orquestrat per Hamàs el 7 d’octubre de 2023, anomenat “Operació Inundació de l’Al-Aqsa”. Aquella matinada, Hamàs va llançar més de 5.000 coets cap a Israel i va infiltrar milicians per terra, mar i aire: utilitzant parapents motorizats, vehicles i llanxes, van travessar la frontera i van assaltar comunitats, bases militars i un festival. de música a Re’im, en una de les massacre més tràgiques de la història del país.[1]

Aquest atac va provocar la mort de més d’un miler de persones, majoritàriament civils (altres fonts parlen de 1.200 morts o més), i el segrest de centenars d'ostatges, incloent-hi dones, nens i soldats. Al festival de música, es van recuperar 364 cadàvers, convertint-lo en el punt més sagnant de la matinada fatal. [2]

El sorprenent de l’atac va ser la seva planificació meticulosa durant mesos —fins i tot un any— amb l’objectiu d’aprofitar la inestabilitat política interna d’Israel. Hamàs va ocultar els preparatius mitjançant comunicacions no digitals i va desestimar tota sospita fins al moment de l’atac, agafant completament desprevingut l’exèrcit israelí i desencadenant una devastació que encara avui persisteix.[3]

La realitat que emergeix d’aquest conflicte és complexa i difícil de desxifrar. Tornant a l’article de Josep Gisbert, el relat de fons que podem extreure’n correspon fidelment al que passa sobre el terreny? O, per contra, hem de donar per bona la versió que predomina a Occident? Des de la distància, i amb l’única mirada que ens ofereixen els mitjans de comunicació, resulta impossible atorgar certesa absoluta a cap relat.

Podem resoldre el debat amb afirmacions categòriques? Em ve al cap una frase que deia l’Altíssim a Primera història d’Esther de Salvador Espriu: “Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.”

Així com la veritat es fragmenta, la comprensió que n’obtinguem serà sempre incompleta, parcial. Cal reconèixer aquesta limitació, admetent que cada informació ofereix una engruna de llum —i alhora, una ombra.

Més enllà, però, de debats “filosòfics” potser ens equivoquem si ens centrem únicament en qui és més culpable, en qui recau més responsabilitat o en qui va desencadenar la catàstrofe humana. Aquest debat, legítim però sovint estèril, corre el risc d’amagar l’única veritat tangible: que aquesta guerra, com totes les guerres, deixa al seu pas misèria, mort i destrucció. Famílies desplaçades, hospitals col·lapsats, manca d’aliments i d’aigua, nens que creixen entre la por i la pèrdua… aquest és el rostre autèntic del conflicte.

Tot allò altre —els relats, els posicionaments, les justificacions— potser només serveixen per alimentar debats polítics i legitimar estratègies militars. El sofriment de les víctimes, en canvi, no necessita explicacions: parla per si sol i ens colpeja amb un silenci més punyent que qualsevol discurs. Davant d’aquest silenci, l’única pregunta honesta que ens podem fer com a observadors és fins a quin punt som capaços d’escoltar-lo, perquè potser només des d’aquesta escolta profunda naixerà la possibilitat de construir una pau real i duradora.

P.S. Per qui tingui interès, podeu trobar un resum d'un ampli reportatge de la BBC en aquest article: Conflicte israelià-palestí: un resum ampliat


[1] The Guardian. Guerra entre Israel i Hamàs: què va passar els primers dies i què va causar el conflicte? https://www.theguardian.com/world/2023/oct/08/israel-hamas-gaza-palestinian-territories?utm_source=chatgpt.com 

[2] Swissinfo.ch Deu moments clau des de l’atac de Hamàs contra Israel el 7 d’octubre.. https://www.swissinfo.ch/spa/diez-momentos-clave-desde-el-ataque-de-ham%C3%A1s-contra-israel-el-7-de-octubre/88730738?utm_source=chatgpt.com

 The Guardian. Guerra entre Israel i Hamàs: què va passar els primers dies i què va causar el conflicte? https://www.theguardian.com/world/2023/oct/08/israel-hamas-gaza-palestinian-territories?utm_source=chatgpt.com 

dilluns, 4 de març del 2019

VÍDEO: Els mitjans de comunicació. Conclusions i propostes fase d'experts (Programa 33 de Catalunya segle XXI)

Segona temporada
 Emès el dissabte 2 de març de 2019
Direcció. Jaume Marfany
Presentació: Maria Vidal i Jaume Marfany
Producció: Maria Vidal, Guillem López 
Convidats:

Pere Oriol-Costa, catedràtic emèrit de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Coordinador de l’àrea “Una societat cohesionada” del Congrés Participatiu Catalunya i Futur.

Mònica López, Màster en Comunicació política

Marta Vilajeniu, periodista

Els mitjans de comunicació (Conclusions i propostes de la fase d'experts)


A principis de març de 2018, Catalunya segle XXI, va emetre un capítol titulat els mitjans de comunicació que necessita Catalunya. Després d’un any intens de debats, el mes de novembre de 2018, el Congrés Participatiu Catalunya i Futur, en la seva fase d’experts, va presentar les conclusions i propostes per al debat de l’àrea de comunicació.

La presentació va tenir lloc al Col·legi de Periodistes de Barcelona, moderat per la periodista Anna Salvans, va comptar amb la participació de Martí Petit Bozzo, cap d’investigació i projectes del Consell de l’Audiovisual de Catalunya.  Enric Marín, expresident de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Neus Bonet, presidenta del Col•legi de Periodistes de Catalunya i Pere Oriol Costa, catedràtic emèrit de comunicació de la Universitat de Barcelona.

Les conclusions i propostes per al debat s’estructuren en quatre centres d’interès:

El primer tracta sobre la necessitat d’una política de comunicació pròpia per a Catalunya. Necessitem assolir la sobirania sobre l’espai català de comunicació per garantir una regulació adequada en matèria de mitjans, cultura i llengua.

El segon, l’audiovisual a Catalunya i Internet, recull les propostes i conclusions per potenciar el sistema audiovisual català en el marc del canvi tecnològic.

El tercer tracta sobre emissors i periodistes. La necessitat de comptar amb periodistes crítics i ben formats en el marc d’empreses de comunicació que assumeixin la seva funció social.

(JAUME) I, finalment, el quart, aplega les propostes sobre receptors i continguts. Hem d’aspirar que la nostra sigui una societat de lectors i espectadors crítics i ben informats com a resultat del fàcil accés als mitjans i de continguts de qualitat.

Avui, a Catalunya segle XXI, mirarem de conèixer alguna d’aquestes propostes i conclusions sobre comunicació.

Comencem!  

dilluns, 12 de març del 2018

VÍDEO: Els mitjans de comunicació a la Catalunya del segle XXI (Darrer programa de CATALUNYA SEGLE XXI)


El nou programa d'ETV Llobregat
https://www.naciodigital.cat/opinio/17293/catalunya/catalunya/vol
 

Emès el diumenge 11 de març de 2018
 
Direcció. Jaume Marfany
Presentació: Maria Vidal i Jaume Marfany
Producció: Maria Vidal, Guillem López, Adrià Reyes


Convidats:
Laura Bernis, periodista i escriptora, Premi FUNDE a l’emprenedora més jove i un dels dels premis als 10 joves més destacats de Catalunya. Entre altres ha publicat "es històries de Labepra".

Pere Oriol Costa, catedràtic emèrit de Comunicació Política de la Universitat Autònoma de Barcelona. Coordinador de l’àrea “Una societat cohesionada” del Congrés Participatiu Catalunya i Futur.


Anna Salvans, periodista i redactora.

dijous, 22 de febrer del 2018

Els mitjans de comunicació que necessitem a Catalunya



Ahir dimecres, al Col·legi de periodistes de Barcelona, va tenir lloc el debat Els mitjans de comunicació que necessitem a Catalunya. El debat s'emmarca en el Congrés Participatiu Catalunya i Futur.

La necessitat de protegir i potenciar TV3 i Catalunya Ràdio, la precarietat laboral dels periodistes i el repte de fer créixer l’educació en mitjans com el millor camí per lluitar contra les notícies falses han estat tres qüestions centrals en el debat celebrat en la presentació de la ponència d’Informació i Comunicació del Congrés Catalunya i Futur.

També s’ha fet èmfasi en la urgència de canviar les dinàmiques que porten a prioritzar determinats continguts dels mitjans moltes vegades contra la voluntat dels propis periodistes. Les discriminacions en els continguts i en el treball periodístic per raó de gènere i les restriccions que estan afectant la llibertat d’expressió a l’Estat Espanyol a l’estil del que passa a Polònia i Hongria des de fa temps són dos temes més desenvolupats en la presentació.

La ponència marc ha estat presentada per Pere Oriol Costa, seguidament han intervingut els membres de la ponència formada per periodistes i experts en Comunicació: Salvador Alsius, Elvira Altés, Josep Maria Casasús, Jaume Guillamet, Àlex Gutiérrez, Enric Marín, Martí Petit, Anna Salvans i Joan Manuel Tresserras. Prèviament la degana del Col·legi de Periodistes Neus Bonet ha donat la benvinguda als assistents i el responsable acadèmic del Congrés ha explicat els seus objectius i les accions que es desenvoluparan fins el mes de desembre.

Les problemàtiques específiques de Catalunya en matèria de mitjans s’han presentat sota la perspectiva de l’actual transformació dels mitjans i del treball periodístic originades per l’accelerada dinàmica de canvi tecnològic i per les conseqüències de la desregulació neoliberal. Aquesta desregulació imposada per forces de caire polític ens ha portat en el camp periodístic,  a que els grans mitjans en molts casos facin una presentació sistemàticament esbiaixada de la realitat pel domini empresarial sobre els continguts i per la falta de força del conjunt dels periodistes en el sí de les redaccions.

Les aportacions dels assistents, presentades per escrit, seran recollides al web del Congrés, www.futurcat.cat