Un nou 25 de novembre... Els
mesos s'acumulen i el novembre van passant. Ja en són 71.
Cerquem empara, refugi,
suport, esperança i positivisme en la poesia i en els poetes. Ara i avui en
Joan Margarit, el poeta i arquitecte de Lleida i de Sant Just Desvern. Comparteixo
amb tots vosaltres unes frases extretes d’una entrevista que li van fer al
suplement “Llegim” del diari ARA amb motiu de la publicació del seu recent
poemari “L’art d’estimar”
Aquests
poemes estan amarats d’un cert sentiment de nostàlgia, entesa des d’un punt de
vista “positiu, com un sinònim d’estima i d’enyorament.
Hi
ha dues èpoques importants a la vida en quant a la claredat, pel que fa a
veure-hi d’una manera absolutament clara a través d’una atmosfera que a vegades
el mateix ritme de la vida fa més tèrbola i més nebulosa -afegeix-. Aquests dos
moments són la infància i la vellesa; la senectut, però, només si abans hi
hagut cultura.
“Un
jove ruc serà un vell encara més ruc”, subratlla el poeta, convençut que la
cultura és “una eina de supervivència”. Com que “vivim a la intempèrie, física
i moral”, la cultura, si un la converteix en part de la seva vida, pot ser un
bàlsam en els moments difícils i, també, en contraposició a la religió, un far
per emprendre l’últim tram del camí i envellir amb lucidesa i dignitat:
“Aquí
no hi ha misericòrdia. La vida és dura i senzilla. Tu mateix ets el responsable
de com envelleixes, no ho és el sistema”.
ESTIMAR
ÉS UN LLOC (Poemari “Des d’on tornar a estimar)
Assegut
en un tren miro el paisatge
i de
sobte, fugaç, passa una vinya
que
és el llampec d’alguna veritat.
Seria
un error baixar del tren
perquè
llavors la vinya desapareixeria.
Estimar
és un lloc, i sempre hi ha una cosa
que
m’ho desvela: un terrat llunyà,
aquella
estrada buida d’un director d’orquestra,
només
amb una rosa, i els músics tocant sols.
La
teva cambra quan s’alçava el dia.
Per
descomptat, el cant d’aquells ocells
al
cementiri, un matí de juny.
Estimar
és un lloc.
Perdura
al fons de tot: d’allí venim.
I és el lloc on va quedant la vida
