1 d'octubre: poesia per carregar piles (3. Paul Éluard.)

Als meus quaderns escolars

Al meu pupitre dalt dels arbres

A la sorra i a la neu

Escric el teu nom. A les pàgines llegides

A les pàgines encara verges

A la pedra, la sang i les cendres
Escric el teu nom

I pel poder d’una paraula

Torno a viure

Vaig néixer per coneixe’t

Per cantar-te

Llibertat!

Llibertat de Paul Éluard                  

1 d'octubre: poesia per carregar piles (2. Miquel Duran de València)

Homenatge a Tristan Tzara i Ilya Ehremburg

  

Als ulls interrogants de l’infant de ciutat,

Anhel d’ample carrer, d’asfalt, de jardí urbà;

De terrat, on l’àvida pupil·la

Junta el blau i la plana,

La muntanya i la mar

I el pensament, el que l’esguard no abasta.

Llibertat!

A les ales batents de l’ocell engabiat,

Frisança de nous horitzons, d’espais infinits,

De rutes blaves i daurades.

Llibertat!

Al cor en doble ergàstula del presoner,

Desig d’amor de dona, de sol rodó,

De calcigar les vies de la rodona terra.

Llibertat!

En el tràgic lament de la gent sense pa

I el puny enlaire del proletari,

Sospirs adolorits, clams de justícia.

Llibertat!

En les idees, martells del pensament,

Deler de germinar com la sement fecunda

I d’expandir-se com el vent.

Llibertat!

En els grans ideals lliberadors

I els moviments de redempció dels pobles,

Voluntat d’existir i ambició de crear,

Vigor d’arrel profunda i goig d’univers.

Llibertat!

I el cor de l’home, esclau,

Esclau i generós i bategant

Per a impulsar la llibertat dels altres,

Per a bastir la llibertat dels pobles,

Per a exaltar la pròpìa llibertat.

Llibertat, llibertat, llibertat,

Llibertat, llibertat, llibertat!

Miquel Duran de València

1 d'octubre: poesia per carregar piles (1. La llibertat)

La llibertat és la raó de viure,

dèiem, somniadors, d'estudiants.

És la raó dels vells, matisem ara,

la seva única esperança escèptica.

La llibertat és un estrany viatge.

Són les places de toros amb cadires

damunt la sorra en temps d'eleccions.

És el perill, de matinada, al metro,

són els diaris al final del dia.

La llibertat és fer l'amor als parcs.

La llibertat és quan comença l'alba

en un dia de vaga general.

És morir lliure. Són les guerres mèdiques.

Les paraules República i Civil.

Un rei sortint en tren cap a l'exili.

La llibertat és una llibreria.

Anar indocumentat. Són les cançons

de la guerra civil.

Una forma d'amor, la llibertat.  

                                                                                 Joan Margarit

La por conrea por. Per la pau i la llibertat!

Un record emotiu per a les víctimes. Tota la solidaritat amb els seus familiars i amics.

Tot l'agraïment i tot el suport als mossos, a la Guàrdia Urbana, a tots els serveis d'emergència i a tots els que s'han bolcat en ajuda i suport de les víctimes de Barcelona.

Contra la por. Contra el terror. Contra l'odi.

Per la pau, la democràcia i la llibertat.

La por conrea por (Byron Janis. Músic)

L’últim bosc, l’últim cel, l’últim alè

que ara viu a dins meu com el primer

alè del primer bosc, del primer cel,

del primer home lliure que, en la mort,

dóna vida a la vida, cos al cos,

veu a totes les veus, sang a la sang.

I ens clava la certesa fulminant

que només som si som en llibertat! 

                                                                    Fragment de El primer bosc de Jordi Bilbeny

Llibertat, dignitat (Joan Solà-1)

Una persona, un poble, necessiten primàriament tenir dignitat. A Catalunya fa mesos i anys que ens sentim humiliats, escarnits, trepitjats per les forces “legals” de l’Estat. I és per això, senyors ciutadans d’aquest país, que jo votaria sí. Afortunadament, fa uns mesos que ens comencem a moure, que comencem a reaccionar d’una prostració que feia massa temps que durava. Diu que els polítics es neguitegen amb el xim-xim que senten caure pacíficament i pertot a favor de la independència. ¿Vostès s’han de neguitejar, senyors polítics, vostès que són incapaços d’assumir una cosa tan elemental com que el nostre país viu humiliat des de fa segles, vostès que són incapaços d’escoltar les veus de denúncia i de dir no d’una vegada? Ens trobem, doncs, en un moment dolç d’esperança: només reaccionant, només tirant endavant de cara al futur, només engrescant la joventut i tots els immigrats en un projecte progressiu i clarament català, només així els ciutadans de Catalunya deixarem de sentir-nos subordinats a ningú, inferiors a ningú, escarnits per ningú.

Aquestes paraules que acabeu de llegir formen part de l’article titulat “Llibertat, dignitat” que, el 2009 i referint-se a la consulta sobre la independència que s'havia de celebrar a Arenys de Munt, va escriure el professor, lingüista i filòleg Joan Solà. Podeu llegir l'article sencer aquí.

Joan Solà va morir un 27 d’octubre de 2010. Els seus treballs, els seus escrits van ser sempre extraordinaris i d’un gran valor lingüístic. Des de la publicació dels Estudis de sintaxi catalana, l’any 1973, fins a la magna obra de la Gramàtica del català contemporani de 2002, va publicar tot un seguit d'obres excepcionals. Els seus articles setmanals al diari Avui eren llegits, no només pels professionals de la llengua, sinó per tothom que d’una manera o altra s’interessava per la salut i la vitalitat del català modern.

Aquell 27 d’octubre ens va deixar  un treballador de la llengua que passarà a la història del nostre país com un dels tres lingüistes més importants (conjuntament amb Pompeu Fabra i Joan Coromines) que més ha fet per la llengua catalana, perquè continuï sent una llengua viva i moderna, per la seva normalització, que va lligada a la correcció, a l’adequació, a l’ús, a la comunicació.... També –Solà dixit- a la bellesa.

He tingut el gran plaer de conèixer Joan Solà. Vaig poder conversar-hi en dues o tres ocasions i també vaig gaudir del privilegi d’entrevistar-lo durant una hora a CAL parlar de llengua.

Solà va ser un home d'una gran saviesa que va dedicar la seva vida a la llengua; a l’estudi, a l’ensenyament, a la defensa i a la recuperació de la llengua catalana. Un pou de coneixements, però, alhora,  contundent, senzill, clar i didàctic. Un home que acostumava a posar el dit a la nafra i a dir les coses tal com són.

Un home de llengua, però també de país, amb tot el que això significa. El seu missatge sempre va ser clar en aquest sentit: No hi llengua sense país ni país sense llengua. Joan Solà no s’aturava, doncs, en la llengua ni en la lingüística. Sabia perfectament que una llengua no és res sense el poble que l’usa i per això va ser també un militant i un lluitador incansable per a la plena normalitat del català als Països Catalans.