El
1928, Marià Manent publica “L’aire daurat” (Aquí podeu trobar una primera
edició digitalitzada del poemari). Com a subtítol hi afegeixi “Interpretacions
de poesia xinesa”; ell mateix ho aclareix en el pròleg:
“L’obra es basa generalment en traduccions de confiança,
la majoria d’Arthur Waley. Les versions tenen una intenció interpretativa, no pas en
un sentit d’erudició -fóra una pretensió inversemblant, tractant-se d’una llengua
que m’és desconeguda- sinó en un sentit d’aclimatació poètica […] M’he decantat
a respectar, més que la fidelitat literal, l’esperit i el to de cada poema.”
En el
mateix pròleg, Manent escriu que la lírica xinesa, comparant-la amb la poesia
occidental, “revela, al fons de les seves
peculiaritats pròpies, la unitat bàsica de l’esperit humà. [...] Els poetes
xinesos semblaven dotats d’una sensibilitat excepcional pels matisos delicats
del paisatge, per l’evolució imperceptible de la natura. S’adonaven el bell
instant en què es marceix la primavera; observaven com s’enfosqueixen les flors
del presseguer després de la pluja o com el reflex dels arbres trasmuda el
color dels ocells.”
Tornem
a l’origen d’aquestes ratlles, “La petita festa”... La lluna, la nostàlgia,
l’enyorança i també la solitud.
Maria
Mercè Marçal, la gran poeta catalana, compartia amb Li Bai, encara que des de
visions i interpretacions diferents, el seu amor per la lluna. Marçal, sobretot
en els seus dos primers llibres, “Cau de llunes” i “Bruixa de dol” fa de la
lluna el seu símbol preponderant. La lluna com una imatge tradicional de la
dona. Element nocturn, irracional, misteriós, amb una sèrie de canvis rítmics
associats al període menstrual i de fecundació. La seva imatge pàl·lida
suggereix debilitat, passivitat, que justifica la seva dependència eterna
envers la llum del sol. Maria-Mercè Marçal, però, subverteix aquestes
referències populars. La seva poesia es basa en bona part en aquests elements
simbòlics els quals va perfilant i matisant a mesura que el utilitza. La seva
lluita amb els mots els confereix una visió nova, sofreixen una transformació
radical i es veuen abocats a cobrir un nou espai lluny de l’original.
Marçal
cita el poema “Petita festa” en el pròleg del seu primer poemari “Cau de
llunes”:
La lluna serà en aquest llibre i en els immediatament
posteriors imatge privilegiada, recurrent i obsessiva, punt de referència
lluminós i alhora utòpic i atàvic, amb la subversió en pantalla del seu
significat tradicionalment subordinat: “Hi havia una vegada, quan la lluna
tenia llum pròpia...” podria ser el començament d’un conte que, com tots, no té
una localització en el temps, sinó fora del temps. La tensió entre el jo
poètic, la lluna i l’ombra –llast, zona no explorada, incontrolable, fat, lloc
de la subjecció i dels fantasmes paralitzadors- és l’esquema triangular bàsic
que, com el poema xinès “Petita festa” que va traduir Marià Manent, remet
sempre, en la lluita o en el festí, a la pròpia solitud.
A “Cau
de llunes”, el símbol de la lluna apareix, especialment, en l’apartat “Lluna
granada” que s’obre precisament amb l’estrofa final de “Petita festa”. Aquest
apartat es compon de cinc poemes. M’agrada la primera estrofa de “Lluna de
València”:
Amic, sortim al terrat,
Ai que ens remulli la cara
La lluna, gall de taronja
Entre dents de nuvolada;
Ai que ens remulli la cara
-amic, sortim al terrat-
La lluna, la tarongina
Del taronger
ennuvolat
