Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Toti Soler. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Toti Soler. Mostrar tots els missatges

dimarts, 11 de desembre del 2018

Prenc un flascó de vi... (1. Poesia xinesa. L'amor, la lluna, la solitud)


Prenc un flascó de vi
i entre les flors bevia.
Som tres: la lluna, jo
i l'ombra que em seguia.

Segurament, la majoria de vosaltres heu sentit aquests versos musicats per Toti Soler i cantats, entre altres, per Sílvia Pérez o Gemma Humet o la mateixa Maria del Mar Bonet. “Petita festa”, el títol que li va donar Tot Soler, forma part d’un grup de quatre poemes aplegats sota el títol genèric de ”Bevent tot sol al clar de lluna” que Marià Manent va traduir (o potser, com veurem més endavant, interpretar) del poeta xinès Li Bai (de vegades citat també com a Li Po).

Li Bai va ser un poeta xinès del segle VIII, l’època de la dinastia Tang, l’edat d’or de la cultura xinesa. Va formar part d’un grup de poetes que s’autoanomenaven “Vuit immortals de la copa de vi” (o els “Vuit immortals del vi”), com podeu imaginar amants d’aquesta beguda i de la gresca i la disbauxa.

De fet, “Els vuit immortals”, d’on prenen el nom aquest grup de poetes xinesos, són un grup de deïtats de la mitologia, segons la qual van existir terrenalment practicant les tècniques de l'alquímia i els mètodes de la immortalitat.

Segons sembla, bona part de l’obra poètica de Li Bai (més de mil poemes) va arribar a Occident de la mà del poeta, assagista, músic i crític nord-americà Ezra Pound que, més que traduir-la, la va “interpretar” a l’anglès a partir d’unes versions en japonès. Es fa complicat d’afirmar, doncs, que les versions en català (que van ser alhora “interpretades” també per Marià Manent) s’ajustin fidelment a l’original xinès. 

Es diu que Li Bai va morir ofegat en caure en un estany quan passejava, després d’un dels seus excessos amb el vi que tant estimava, en voler tocar el reflex de la lluna (també la seva enamorada) a la superfície de l’aigua.

Alguns poemes que ens permetin copsar els dos grans amors de Li Bai, el vi i la lluna. Amors que acompanyen la nostàlgia, l’enyorança, la sensibilitat a flor de pell i la solitud del jo poètic.

El primer, “La vida i el vi”, una recreació de l’anglès feta per Josep Carner:

Sé que és un somni la vida entera.
Tràfec, pensades, fugiu d'ací.
Embriagar-se: la gran carrera.
Jeure tot dia sota l'ombrí.
Quan em desperto miro la prada.
Les flors estogen un cant novell.
Dic: -És la posta? Potser és l'albada?
-És primavera -xiula l'ocell.
Corprèn aqueixa bellesa. Falta
només la lluna, de cor manyac;
la cantaria fins que fos alta...
I bé, i encara rodo embriac.

El segon l’he trobat en un web més que interessant: “Camino a Pekín”. El títol “Nostàlgia en una nit tranquil·la”, i m’he atrevit a traduir-la del castellà al català.

Nostàlgia en una nit tranquil•la
Del llit estant veig brillar la lluna
com gebre sobre el sòl
Alço la vista i miro la lluna
Abaixo la vista i recordo la meva llar

Un tercer, del llibre “L’aire daurat” de Marià Manent, “Tu i jo”

Jo sóc un presseguer, morint en mon recés
Ai, a qui somriuria en la nit freda?
En l’aire, tu ets la lluna, entre els núvols de seda:
M’has mirat una mica, i has fugit per sempre més.

diumenge, 24 d’abril del 2016

Coral romput (2)


Pere Ballart va escriure un interessant treball que va titular: Poesia i modernitat. Una lectura de Coral romput. Els que hi estigueu interessats podeu llegir el treball complet aquí. 

Em permeto fer-ne una síntesi:

Coral romput és una confessió, la confessió del poeta expressada en múltiples i petites manifestacions que van del record al desig, del diàleg a la nota, de l’amor a la mort. En la primera part del poema hi predomina un to nostàlgic i evocador en què el poeta assumeix amb resignació una història d’amor que es veu abocada al fracàs.

En la segona part, hi predomina una expressió onírica, els versos semblen producte d’una escriptura automàtica que provoca una difícil connexió entre els diferents passatges. El desig és inassolible i el poeta intenta evadir-se de la malenconia fent volar la imaginació, sobretot vers Itàlia.

De la secció final,  destaca –per la seva significació- l’entrada de Sant Vicent Ferrer que li fa de marc. L’episodi dramàtic de la mort de la seva filla provoca en Estellés la reflexió sobre la Mort i sobre la solitud humana. El poeta, a través d’ell mateix i a través d’alguns retrats, vol acostar-se al dolor universal. La visió i l’horror de la mort el fa emprar determinades imatges poètiques que l’acaben situant a ell mateix –i per extensió a tots nosaltres- en aquest trànsit.

El poeta ens situa en un escenari familiar, quotidià, intemporal i contemporani. Vol escriure sobre la realitat, perquè n’es testimoni; una realitat, però, que ha de ser totalitzadora. Una realitat que se’ns presenta a través d’un camí poètic ple de giragonses. Una realitat de la qual és necessari evadir-se a través del record i de la imaginació. El record idealitzat de la infantesa –el retorn als orígens- i la imaginació feta somni d’un país inaccessible.

Coral romput és molt més, encara: és el poble i l’horta en el record; la ciutat i la vida urbana en el present. L’exili interior i la solidaritat amb tots els que el pateixen. Les analogies i les imatges simbòliques. L’entrecreuament dels referents culturals i dels referents contemporanis, d’allò que és exquisit i d’allò que és vulgar.

El darrer vers de Coral romput no és el final del poema. És, a través del lectors, l’inici.

De sobte pense que l'ascensor no ha baixat 
i no s'ha oït obrir ni tancar una porta, 
i deu estar, quiet, en un lloc de l'escala, 
en un pis qualsevol, evidentment sinistre, 
amb el seu llum groguenc entre l'obscuritat: 
a punt, com si esperàs, quiet i funeral. 
Amb el seu llum groguenc enmig de la foscor. 
Atent d'alguna forma. O simplement a punt.

Podeu escoltar Coral romput en la veu d'Ovidi Montllor i la música de Toti Soler clicant aquí