Prenc un flascó de vi
i entre les flors bevia.
Som tres: la lluna, jo
i l'ombra que em seguia.
Segurament,
la majoria de vosaltres heu sentit aquests versos musicats per Toti Soler i
cantats, entre altres, per Sílvia Pérez o Gemma Humet o la mateixa Maria del Mar Bonet. “Petita festa”, el títol que li va donar Tot Soler, forma part d’un
grup de quatre poemes aplegats sota el títol genèric de ”Bevent tot sol al clar
de lluna” que Marià Manent va traduir (o potser, com veurem més endavant,
interpretar) del poeta xinès Li Bai (de vegades citat també com a Li Po).
Li Bai
va ser un poeta xinès del segle VIII, l’època de la dinastia Tang, l’edat d’or
de la cultura xinesa. Va formar part d’un grup de poetes que s’autoanomenaven
“Vuit immortals de la copa de vi” (o els “Vuit immortals del vi”), com podeu
imaginar amants d’aquesta beguda i de la gresca i la disbauxa.
De fet,
“Els vuit immortals”, d’on prenen el nom aquest grup de poetes xinesos, són un
grup de deïtats de la mitologia, segons la qual van existir terrenalment
practicant les tècniques de l'alquímia i els mètodes de la immortalitat.
Segons
sembla, bona part de l’obra poètica de Li Bai (més de mil poemes) va arribar a
Occident de la mà del poeta, assagista, músic i crític nord-americà Ezra Pound
que, més que traduir-la, la va “interpretar” a l’anglès a partir d’unes
versions en japonès. Es fa complicat d’afirmar, doncs, que les versions en
català (que van ser alhora “interpretades” també per Marià Manent) s’ajustin
fidelment a l’original xinès.
Es diu
que Li Bai va morir ofegat en caure en un estany quan passejava, després d’un
dels seus excessos amb el vi que tant estimava, en voler tocar el reflex de la
lluna (també la seva enamorada) a la superfície de l’aigua.
Alguns
poemes que ens permetin copsar els dos grans amors de Li Bai, el vi i la lluna.
Amors que acompanyen la nostàlgia, l’enyorança, la sensibilitat a flor de pell
i la solitud del jo poètic.
El
primer, “La vida i el vi”, una recreació de l’anglès feta per Josep Carner:
Sé que és un somni la vida entera.
Tràfec, pensades, fugiu d'ací.
Embriagar-se: la gran carrera.
Jeure tot dia sota l'ombrí.
Quan em desperto miro la prada.
Les flors estogen un cant novell.
Dic: -És la posta? Potser és l'albada?
-És primavera -xiula l'ocell.
Corprèn aqueixa bellesa. Falta
només la lluna, de cor manyac;
la cantaria fins que fos alta...
I bé, i encara rodo embriac.
El
segon l’he trobat en un web més que interessant: “Camino a Pekín”. El títol
“Nostàlgia en una nit tranquil·la”, i m’he atrevit a traduir-la del castellà al
català.
Nostàlgia en una nit tranquil•la
Del llit estant veig brillar la lluna
com gebre sobre el sòl
Alço la vista i miro la lluna
Abaixo la vista i recordo la meva llar
Un
tercer, del llibre “L’aire daurat” de Marià Manent, “Tu i jo”
Jo sóc un presseguer, morint en mon recés
Ai, a qui somriuria en la nit freda?
En l’aire, tu ets la lluna, entre els núvols de seda:
M’has mirat una
mica, i has fugit per sempre més.
