Introducció a la taula rodona Països Catalans, unitat lingüística i unitat nacional. Esplugues de Llobregat, 30/09/2022, amb Núria Cadenes, Bernat Joan i Joan Peytaví)
Enguany
commemorem l’any Fuster. Joan Fuster, l’intel·lectual més important del segle
XX, crític, assagista, poeta... Més enllà de la seva gran qualitat literària i
filosòfica, amb “Nosaltres els valencians” va engegar una profunda reflexió
sobre el País Valencià en què proposava la seva reconstrucció nacional dins del
marc dels territoris de parla catalana, que ell va anomenar Països Catalans.
Joan Fuster podria ser el protagonista del conte “En un temps llunyà” de Quim Monzó, que acaba d'aquesta manera:
[...] i va trepitjar la terra amb força, toc-toc, i la va
assenyalar amb l'índex i va vocalitzar dificultosament: Pa pso pacost païco
pasio ta, i ja amb més calma: Paaï sos ca atlanns, somrient i xiroi, sense
saber quina una n'acabava d'organitzar. (Podeu llegir el conte sencer aquí)
Molt
probablement un dels molts problemes amb què ens enfrontem els independentistes
dels PP.CC. és precisament aquest, el nom. Quan Joan Fuster va proposar
l’adopció d’aquest terme per tal de definir la nació completa, com el
personatge del conte d’en Monzó, no sabia quina una n’acabava d’organitzar.
La
proposta de Fuster, però, responia a un plantejament ben meditat, ben raonat i
ben justificat. Després de “Nosaltres els valencians”, el 1962, Fuster publica
un opuscle titulat “Qüestió de noms” on fa un argumentat desenvolupament de la
seva postura sobre com caldria identificar les terres de llengua i cultura
catalana. Fent-ne un breu repàs històric escriu:
El 1417, en escriure la seva “Disputa de l’Ase”, fra Anselm
Turmeda afirma de si mateix “sóc de nació catalana, nascut a la ciutat de
Mallorca” El 1539, l’edició dels primers versos d’Ausiàs March, traduïts per
Baltasar de Romaní, a la portada del llibre, s’hi pot llegir: el famosíssimo
philósofo y poeta», era «cavallero valenciano, de nación catalán». Al Principat,
els Consellers de Barcelona, el 1456, celebraran la canonització del valencià
fra Vicent Ferrer, tot remarcant que el nou sant és «de nostra nació».
Més endavant, cita el
cronista valencià Gaspar Escolano, que el 1610 escrivia:
«Como fue poblado desde su conquista casi todo de la nación
catalana, y tomó della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos
provincias, por más de trescientos años han pasado los deste reino (de
València) debajo del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen
diferencia ninguna de catalanes y valencianos». I afegeix que això
durà «hasta que cien años o poco más a
esta parte, que el rey católico don Fernando de Aragón unió su corona con la de
Castilla, cada una de estas naciones («valencians» i «catalans») ha tirado por
su cabo, como sintiendo la ausencia de su cabeza, y así tenidas por
diferentes».
I així va passar. Des
del segle XV, «català» va passar a significar, de manera exclusiva, persona o
cosa del Principat i perd aquella denominació total que tenia en la ploma de
Ramon Muntaner o que acceptava fra Anselm Turmeda.
Deia Fuster: “El nom fa a la cosa... en bona part” i el 1985, Josep Guia,
en l'assaig És molt senzill: digueu-li Catalunya ,
escrivia: "A cada cosa li escau un
nom, però també és cert que el nom ajuda a fer la cosa"
Les
dues afirmacions ens porten a afirmar que cada cosa, una nació, pot existir
prèviament sense tenir un nom. Ara bé, si no té un nom, si al llarg dels segles
va apareixent sense un nom que la identifiqui clarament, corre el risc de no
acabar de fer-se completament que, poc a poc, sense gairebé ni adonar-se’n
acabi per desfer-se, per dissoldre’s, Per no existir.
Vaig acabant... Joan
Fuster tancava “Qüestió de noms” amb aquestes paraules:
[...] hem de treballar en les condicions que hem heretat i, a
partir d’elles, ajudar a la seva transformació a través del nostre esforç. No
som pocs els «catalans» que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia.
De la voluntat de tots els «catalans» dependrà que aquest començ de
reconstrucció autèntica, potser el més ambiciós que registra la nostra història
com a poble, i també el més desarmat pels mitjans amb què compta, arribi a
desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté. Confiem que estarem
a l’altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables.
I ara sí... acabo... com no amb les paraules de Fuster de
l’article escrit l’octubre de 1978 amb el títol “Països Catalans, 1978”
Els diputats espanyols han decidit que
"en ningún caso se admite la federación de comunidades autónomas". La
cosa s'ha interpretat, i així ha de ser interpretada, com un obstacle
constitucional a la idea política d'allò que en diem "Països
Catalans". Naturalment, si, un dia, el País Valencià, les Illes i el
Principat arribaven a federar-se, ni que només fos des d'unes mínimes
autonomies respectives, la classe política de Madrid, sofriria una infart
nacional.
No
en tingueu cap dubte que persistim i persistirem en la nostra intenció de
provocar el màxim possible d’infarts nacionals a totes les classes polítiques
que calgui.
