Vicent Andrés Estelles. La veu d'un poble (9.i final... "El fill del forner que feia versos...)

El fill del forner que feia versos...

Tanquem aquest petit viatge, aquest passeig de la mà de Pau Alabajos i el seu llibre Vicent Andrés Estellés. La veu d’un poble. Un passeig per pobles i ciutats que han tingut un paper important en la vida del poeta de Burjassot, sempre acompanyats de la seva poesia.

Us recomano que llegiu el llibre d’Alabajos. Us introduirà en la vida i obra d’Estellés i ben segur ue us esperonarà a endinsar-vos en la seva poesia. 

També podeu visitar el multimèdia de la UOC sobre Vicent Andrés Estellés. 

I, per animar-vos una mica més, us proposo que visioneu alguns vídeos.

El primer.... Un documental de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

El poema Els amants recitat per Ovidi Montllor

Ovidi Montllor s'assabenta de la mort del poeta mentre feia un recital

Dani Miquel i Antic, dolçainer, compositor i cantautor valencià, va  compondre una cançó per fer conèixer Estellés als més petits i adolescents. 

Veritat que teniu al vostre poble un carrer dedicat a Vicent Andrés Estellés? Qui és eixe home? Ho sabeu? Doncs eixe home som tots nosaltres.

Vicent, va nàixer a Burjassot, un poble de l'Horta Nord, i va ser aprenent de forner i periodista. Algú vos ha contat que duia ulleres i que va ser el poeta en valencià més important del món?

Li encantava riure, xarrar amb les amigues i els amics i sopar a la voreta de l’alegria.  Li encisava el pimentó torrat, el cine i el café. I encara més, els seus poemes són tan bonics com una flor en primavera. Si el lliges volaràs més alt que els núvols. Si el cantes t’eixiran ales com als ocells.

Ací teniu el nostre homenatge amb aquesta cançó perquè la cantem i la fem volar.

Vicent Andrés “poeta de les llibertats”.

És molt important conéixer el que tenim a casa.

Abraçades i poesia!

... i en arribar al terme entonaré

el prec dels vents que em retornaves sempre

Vicent Andrés Estelles. La veu d'un poble (8. Benimodo, la Batalla de València. Vila-real, poseu-me les ulleres)

Benimodo...

“Hi ha un període convuls de la nostra història que es coneix com la Batalla de València i que, en honor de la precisió lèxica, més que una batalla fou un exercici de supervivència  i de fermesa per part d’algunes persones que hagueren d’enfrontar-se als atacs covards i recurrents d’alguns altres.”

Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner van patir atemptats amb artefactes explosius. D’altres van haver de suportar pintades, insults i amenaces. D’altres fins i tot pedrades i pallisses.

Uns atacs a Brujassot van fer que Estellés decidís marxar del poble amb la família oi es va instal·lar durant una temporada a Benimodo. Carmina, la filla del poeta ho explica:

“Benimodo era la llum. Allà es pot viure amb naturalitat en valencià, ací a València és impossible. L’havien despatxat del diari, havien vandalitzat el seu bust a Burjassot, al Perelló no ens podíem quedar i vam anar a Benimodo. Per influència de l’Ovidi...”

El poema escollit per al capítol és Benimodo del Mural del País Valencià.

Vila-real...

Arribem al final del recorregut estellesià que ens ha ofert Pau Alabajos. El capítol conclou amb el poema Uns joves (Vila-real). Abans, però, trobarem un poema del recull El gran foc dels garbons. Uns versos que són una reflexió sobre la seva pròpia mort. Estellés que tant va escriure sobre la mort en parlar de la seva pròpia no pot evitar acabar el poema fent ús de la seva coneguda ironia.

Em posareu entre les mans la creu

o aquell rosari humil, suat, gastat,

d’aquelles hores de tristesa i por,

i ja ninguna amenitat. Després

tancareu el taüt. No vull que em vegen.

A l’hora justa vull que a Burjassot,

a la parròquia on em batejaren,

toquen a mort. M’agradaria, encara,

que alguna dona del meu poble isqués

al carrer, inquirint: «Que qui s’ha mort?»

I que li donen una breu notícia:

«És el fill del forner, que feia versos.»

Més cultament encara: «El nét major

de Nadalet.» Poseu-me les ulleres.

Vicent Andrés Estelles. La veu d'un poble (6. Londres. El Centenar de la Ploma)

Londres... Viatge agredolç d’un Estellés afectat d’arterioesclerosi cosa que li provoca intensos dolors a les cames.

El poema d’aquest capítol pertany al Mural del País Valencià i porta per títol: Retaule del Centenar de la Ploma, vist des de Londres.

Escric, amb molt d’amor

i demorant-me en el que escric,

aquest poema que voldria ésser

el poema febril del País Valencià.

El Retaule del Centenar de la Ploma és un retaule d'estil gòtic internacional de grans dimensions realitzat al voltant de 1400 per Andreu Marçal de Sax i Miquel Alcanyís. Va ser un encàrrec de la companyia del Centenar de la Ploma i que representa la batalla del Puig que va tenir lloc el 1237.

Pere el Cerimoniós instituïa el 1385, amb el nom de Centenar del Gloriós Sant Jordi, una milícia local de cent ballesters que era l’encarregada d'escortar i protegir la Senyera de la Ciutat de València. Popularment, es va conèixer com a Centenar de la Ploma, per la ploma que portaven els ballesters al capell. Va desaparèixer el 1707 amb el decret de Nova Planta.

El fragment del poema que trobareu al llibre, recitat per Pau Alabajos:

Vicent Andrés Estelles. La veu d'un poble (7. Gandia, L' inventari clement. Beniarjó, Ausiàs March)

  

Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March

Arribem a Gandia, el poble natal (o no?) d’Ausiàs March. De fet, Gandia, Beniarjó i València es disputen ser el lloc de naixement del gran poeta valencià.

A Gandia reviurem la troballa d’un poemari inèdit d’Estellés. D’aquest poemari, hi trobarem uns versos amb el títol Educadament, Misser Mascó, 17, el poema que tanca el llibre, fins llavors, inèdit, L’inventari clement.

[...]

Sí Mísser Mascó, 17. No és el títol d’un llibre:

És el meu domicili. És el món. És ma casa.

Ma casa és una casa entre altres vint-i-nou.

Sí, Mísser Mascó, 17. És molt més que una adreça;

És, també, més que un llibre: ;és tota la meua obra.

Tota la meua vida entre quatre parets.

I de Gandia a l’altre poble que forma part de la disputa natalícia: Beniarjó.

Alabajos es decideix per Beniarjó per parlar d’Estellés i Ausiàs March: “Una altra raó que pesava en la balança a l’hora de triar aquest títol és que un dels primers poemes d’Estellés escrits en valencià dels quals tenim constància portava un paratext ben significatiu:”

Homenatge a Ausiàs March,

Sinyor de Beniarjó

També serà a Beniarjó on coneixerem la divertida anècdota que es produeix entre Vicent Andrés Estellés i la seva filla Carmina a la Catedral de València davant la làpida/lauda sepulcral d’Ausiàs March.

El poema del capítol és Ací, del Llibre de Meravelles, inspirat, possiblement, en el passeig que va tenir Estellés amb Carmina:

ACÍ estigué la casa on visqué Ausiàs March.

D'ací el tragueren, mort, amb els peus per davant,

envers la catedral. Carrer de Cabillers,

la Plaça de l'Almoina. Penses els darrers anys

d'Ausiàs March, perplexa amb la vivacitat

dels poetes locals, de l'Horta de València.

Jo sóc aquest que em dic... Es colpejava el pit,

el puny com una pedra, insistint foscament.

I s'en tornava a casa, irritant . en silenci,

barallant l'epigrama ple de dificultats,

unes banalitats del tot insuportables.

Un dia es va morir com es mor tot el món.

Jo sóc aquest que em dic... Agafats de les mans,

vàrem llegir la lápida. I seguírem, després,

pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa.

I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies.

Carrer de Cabillers, la Plaça de l'Almoina.

Hem entrar a la Seu; hem vist la sepultura

d'Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell,

que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes.

El carrer de la Mar, el de les Avellanes.

Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March.

Ací, de cos present, estigué Ausiàs March.

De cos present. Jo sóc aquest.. Un sagristà

de la Seu em contava com referen el cos

d'Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçat trossos d'ossos.

Un migdia de llum exasperada, anàrem

a Beniarjó; collires unes flors en un marge:

les volies deixar en aquelles ruïnes.

Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem

Ausiàs March allí, l'esclava de cinc mesos,

amb el fill bord creixent-li; retornàrem després

a Gandia; tu duies les flors a la mà.

En eixir de Gandia les llançares a l'aire,

a l'aire de Gandia i de Tirant lo Blanc.

Jo sóc aquest que em dic... Carrer de Cabillers,

la Plaça de l'Almoina. La teua mà en la meua

com un grapat de terra, arrelats l'un en l'altre.

La visita a Beniarjó es tancarà amb un poema dedicat a aquest poble

Vicent Andrés Estelles. La veu d'un poble (5. Xàtiva. M'aclame a tu. La memòria històrica)

Xàtiva... El poemari Llibre de Xàtiva obre aquest capítol...

“Tot el llibre (Llibre de Xàtiva) és un admirable exercici de memòria democràtica, és un antídot contra la desmemòria històrica i l’alzheimer polític...” (em sembla meravellosa aquesta definició: alzheimer polític...).

Possiblement, M’aclame a tu sigui, sinó el més conegut, un dels més coneguts del poeta. Pau Alabajos ens explica el sentit d’aquet poema que ell considera com el més rotund al·legat anrtifeixista.

M’aclame a tu, mare de terra sola.

Arrape els teus genolls amb ungles brutes.

Invoque un nom o secreta consigna,

mare de pols, segrestada esperança.

 

Mentre el gran foc o la ferocitat

segueix camins, segueix foscos camins,

m’agafe a tu, os que més estimava

i cante el jorn del matí il·limitat.

 

El clar camí, el pregon idioma,

un alfabet fosforescent de pedres,

un alfabet sempre amb la clau al pany,

el net destí, la sendera de llum,

sempre, a la nit, il·luminant, enterc,

un bell futur, una augusta contrada!

 

Seràs el rent que fa pujar el pa,

seràs el solc i seràs la collita,

seràs la fe i la medalla oculta,

seràs l’amor i la ferocitat.

 

Seràs la clau que obre tots els panys,

seràs la llum, la llum il·limitada,

seràs confí on l’aurora comença,

seràs forment, escala i·luminada!

 

Seràs l’ocell i seràs la bandera,

l’himne fecund del retorn de la pàtria,

tros esquinçat de l’emblema que puja.

 

Jo pujaré piament els graons

i en arribar al terme entonaré

el prec dels béns que em retornaves sempre.

El 2017,quan l’Ovidi hauria complert 75 anys, Vilaweb va publicar un article que incloïa vint versions de M’aclame a tu. El recull l’obre l’Ovidi amb una esplèndida versió que correspon al concert d’homenatge a Raimon al Palau Sant Jordi el 1993 amb l’acompanyament d’un altre gran de la música: Toti Soler. Després hi trobarem la del mateix Pau Alabajos, Miquel Gil, Pep Gimeno Botifarra,Feliu Ventura, Joan Reig i un llarg i esplèndid etcètera.

I no us podeu perdre la versió d’Alfred Tapscott amb la cantant Mireia Vives, la Unió Musical de Llíria, l’acordionista Cati Plana i la incorporació final de la Rumba Cuomo de Perpinyà. L’audiovisuals pertany a la primera edició dels premis El Temps de les Arts. El vídeo i les interpretacions us posaran la pell de gallina.

Alabajos completa el capítol amb el poema Els afusellats que pertany al llibre, molt extens i de llarg títol, Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, que fou afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941. Un homenatge a totes les víctimes de la repressió franquista.

La visita a Xàtiva es clou amb el poema "La veu d’un poble" en homenatge a Raimon.

Vicent Andrés Estelles. La veu d'un poble (3. Carlet. El franquisme. La censura)

El llibre de Pau Alabajos continua amb una parada a Tarragona i, tot seguit, arribem a Carlet.

La tria d’Alabajos per a aquest capítol comença amb un poema de Llibre de meravelles titulat Crònica especial: “Parla sobre aquelles famílies que, de matinada, amb el volum del transistor al mínim i les persianes abaixades, escoltaven Ràdio Pirenaica...”

Ço que en passat enbolt e confús era.AUSIÀS MARCH

La mort de Manolete en els fulls del diari,

mentre a Benimaclet jo t’estava esperant.

O les execucions en un pati de Nuremberg,

mentre et veia passar pel carrer de les Barques.

Un amor en un temps, quin temps, oh quin amor!

Un amor inserit per a sempre en la història.

El “Monestir de Santa Clara” creixia en l’aire.

El Tyris ple de gent, la pudor de la gent.

Les parelles eixien, duien les galtes roges.

Les mares no sabien què fer per a sopar.

Els pares escoltaven ràdios estrangeres.

I tots pensaven que era cosa de quatre dies.

O de quatre setmanes a més posar, qui sap.

Els fills feien l’amor en el buc de l’escala.

El pare raonava amb la mare a la cuina.

Envellia la mare sobre els perols absurds,

blanquejaven les grenyes damunt l’os del seu front.

Cosa de quatre dies o de quatre setmanes.

I passaven els dies, les setmanes, els anys.

I la marxa de Mao pel continent de Xina.

Després vingué Corea. Després vingué el Vietnam.

El pare es va morir, es va morir la mare.

La filla es va casar amb un altre, anys després.

Algunes voltes troba aquell primer amant.

Cosa de quatre dies o de quatre setmanes.

Com si entre ells no hi hagués hagut la intimitat

en el buc de l’escala, raonen dels seus fills.

”El meu va a l’Institut”. “La meua té pallola”.

Han guanyat una trista, bruta civilitat.

Dempeus en el carrer, raonen quan es troben.

I cadascú segueix després el seu camí.

Oh l’amor inserit, quina cosa, en la història!

Per tal de relatar la censura i les prohibicions que patien els artistes durant el franquisme, Alabajos tria el poema Em prohibeixen a Carlet, del Llibre de meravelles. Un poema carregat d’ironia, amb un gir final sorprenent, que relata un recital a Carlet amb Ovidi Montllor i Els Pavesos:

Ens ho havien prohibit tot.

Era l’ordre municipal.

Però cantaren Els Pavesos

i després va cantar Ovidi

i en arribar el meu moment

una parella em va tallar

el pas: la guàrdia civil.

Volien la traducció

d’allò que anava a recitar.

Duia un exemplar del Quijote.

Miren, tot això, els vaig dir

i es quedaren tots astorats,

d’ací a deu anys pot ser que acabe

la traducció que em demanaven.

Es consultaren amb els ulls

i després no varen dubtar.

«Pase por esta vez», van dir.

i jo raig llegir els poemes

del meu Llibre de Meravelles.

La parada a Carlet es clou amb un poema de temàtica similar Catarroja

Vicent Andrés Estelles. La veu d'un poble (2. València. Isabel Llorente)

València

La capital del País Valencià és la següent parada del nostre petit viatge.

València és on transcorre una part molt important de la vida d’Estellés. És on el poeta escriu uns dels seus llibres més reeixits: Llibre de meravelles, un poemari farcit de referències a la ciutat, als barris, als espais que tenen un lligam més important en la seva vida.

Alabajos ha escollit el poema ”Cos mortal” per obrir aquest capítol Una llarguíssima enumeració de noms de carrers i adreces al voltant de la via central, Gil i Morte, on vivia, abans de casar-s’hi, la seva dona Isabel Llorente

 

í com aquell que és jutjat a mort Ausiàs March

Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,

Barques, Transits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,

Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,

Mercé, Lope de Vega, Colom, Hernan Cortés,

Trenc, Ciril Amorós, Pelayo, Campaners,

Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,

Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,

Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans,

Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,

Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,

Blanqueries, Llanterna, l'Albereda, Correus,

Nules, Montolivet, Gil i Morte, Espartero,

Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana,

el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,

Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,

Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,

d'Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l'Àngel.

I l'Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz .

València està lligada, també, estretament, a l’amor per la seva dona, Isabel Llorente. Dins del Mural al País Valencià, hi trobarem el poema A la meua dona. Aquests són els versos finals:

Ran de la mar, aquesta mar terrible

que ha acompanyat el meu afer, un jorn

el cremarà i espargirà la cendra

damunt la mar com un cadàver dolç:

et quedarà, sols un pessic de cendra

i jo seré content sota la terra:

es refarà el mural, amb la carn nostra,

de carn, de punys, corbelles i banderes.

Adéu, amor, Isabel.

L'endemà et sorprendrà recitant unes síl· labes.

T'estime molt i agraesc la companya

que en tu he trobat en hores de combat.

El capítol es completa amb un llarg poema titulat Declaració de principis del Mural del País Valencià; un recorregut a peu per les places i carrers de la capital de la mà d’Isabel Llorente

Vicent Andrés Estelles. La veu d'un poble (1. Burjassot)

Us proposo un petit viatge per la poesia i la vida de Vicent Andrés Estellés i, alhora, per aquells indrets que van ser importants per al poeta de Burjassot. Un viatge que farem
a través de la lectura del llibre de Pau Alabajos La veu d’un poble.

Espero que aquest petit viatge us animi a, per una banda, llegir La veu d’un poble i, a partir d’aquí, a aprofundir una mica més en l’obra poètica d’Estellés.

L’autor

Pau Alabajos és llicenciat en Filologia Catalana. Imparteix tallers didàctics en instituts de secundària i universitats sobre la Nova Cançó i sobre poesia de Vicent Andrés Estellés. Ha publicat dos textos teatrals, Hotel Fontana i El tocadiscos de Joan Fuster.

La seva música sempre ha estat lligada a la poesia de Vicent Andrés Estellés. Ha publicat tres discos amb cançons inspirades en els versos del poeta de Burjassot: Pau Alabajos diu Mural del País Valencià de Vicent Andrés Estellés, Ciutat a cau d’orella i Una granota viva a la butxaca.

Coincidint amb el centenari del naixement d’Estellés, ha estrenat un espectacle teatral-musical titulat Arbres de pols, inspirat en un poema homònim del Llibre de meravelles.

El llibre

La veu d’un poble és la primera biografia de Vicent Andrés Estellés. L’obra fusiona cròniques, relats i poemes fonamentals que ens acompanyen per la vida del poeta de Burjassot. Defineixen el panorama artístic i sociocultural del segle XX al País Valencià, la relació entre la cultura valenciana i la identitat col·lectiva. Reivindica la memòria històrica a través de la música i la poesia.

Vicent Andrés Estellés és, evidentment, la figura central del llibre, però, alhora, és també un homenatge a la cultura valenciana.

El llibre està estructurat en 16 capítols. Cadascun té el nom d’un poble o ciutat que ha estat important en la vida del poeta. Els espais físics son fonamentals per definir l’obra d’Estellés. Els pobles, les ciutats ens permeten intentar visualitzar, tot passejant amb el poeta, la València de la dictadura i la post franquista.

El viatge

Comencem aquest viatge pel poble on neix el poeta: Burjassot, a l’Horta de València. La família d’Estellés està molt vinculada a l’ofici de forner que descriu molt bé en el seu poema “L’ofici” del Llibre de meravelles:

Lo jorn sencer tostemps sospir. (Joan Timoneda)

Venies d'una llarga família de forners

i a tu t'agradaria ser forner, com els teus,

i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,

i fer el rent, en caure el dia, com el feien,

i a mitjanit anar al forn per a pastar,

creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,

i escombrar lentament, prendre-li el foc al forn,

ficar el cap al forn, aquell infern de flames

que olia intensament als matins del Garbí,

pujar a l'alcavor, aquell calor humit.

I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,

i alegre, a les paneres, i tripular el forn,

fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.

Tu series forner, com ho foren els teus.

I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,

nit a nit, dia a dia, i ara en tens enyorança.

una amarga enyorança per a tota la vida

et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid

senyal de ganiveta que no pots oblidar.

Allò que més t'agrada, d'on et vénen els versos,

els arraps en la carn, aquells dies salvatges

quan entraves el feixos de pinassa en el forn.

Com podrem llegir en el llibre d’Alabajos, el forn és un espai importantíssim en la vida d’Estellés. És on mor assassinat el seu avi i on rep dues notícies molt tràgiques en la seva vida. Estellés ho explica en un fragment del seu llibre de memòries Tractat de maduixes que s’inclou en aquest primer capítol del llibre.

El capítol de dedicat a Burjassot es complementa amb el poema “Declaració de principis X” del Mural del País Valencià. Un poema dedicat a la seva mare i, per extensió, a totes les mares de l’horta.

Un fragment de Coral romput en què el poeta defineix la relació amb el seu pare i on recorda els seus temps de joventut.

I, finalment, un altre text del Mural del País Valencià que vol ser un homenatge al seu veí, Julià Llopis, que li va obrir la porta al món de la cultura.