Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris censura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris censura. Mostrar tots els missatges

dimecres, 1 de febrer del 2023

La censura a la CORPO, de Jordi Vendrell a Manuel Vidal Passant per Quim Monzó i "Mikimoto"

 

TV3 ha fet fora l’humorista Manel Vidal del programa Zona Franca. El motiu, un gag del 24 de gener en què feia una broma amb el PSC i una esvàstica i que, segons la direcció del mitjà “havia traspassat tots “els límits”. Més enllà de si ens agrada el gag o l’humor de “La Sotana”, sembla evident que la CORPO ha exercit una vegada més la censura, que s’acostuma a aplicar segons qui  sigui el destinatari o destinataris de l’enginy més o menys afortunat del guionista o de l’humorista.

En Manel Vidal mateix ja ha fet tot un seguit d’aclariments sobre el tema. Segons manifesta a twitter, a l’estiu passat va acceptar la proposta  de fer una secció de política catalana al Zona Franca. A mesura que s’apropava el dia de l’estrena, però, li comencen a demanar que no parli tant de política, que “obri el focus”. I, evidentment, quan diuen “no parlem tant de política” volen dir “no parlem tant de política catalana” o directament “no parlem tant de la independència de Catalunya.” Parlem de la vorera ampla que ha fet la Colau a Consell de Cent o de la noia de la Complutense que no sé què.

Vicent Partal, en l’editorial de Vilaweb, també ha comentat el fet i l’ha comparat amb el que va passar fa més de trenta anys amb  el programa l’Orquestra de Catalunya Ràdio. Diu en Partal que la causa va ser l’ús en aquella tertúlia radiofònica de la paraula sociata. Recordo molt bé el programa i penso que el “pecat” comès per Jordi Vendrell va ser un de més gran que, no només va “molestar” els sociates, sinó també als convergents i altres “tribus” de l’època.

El mes de juliol de 1992, mentre Barcelona, Catalunya i Espanya es preparaven pel gran esdeveniment dels Jocs Olímpics, es produïa l’anomenada “Operación Garzón” contra l’independentisme català.

Es va produir un silenci còmplice d’alguns partits i organitzacions i de la majoria dels mitjans de comunicació, amb alguna honrosa excepció com la del programa líder d’audiència l’Orquestra que dirigia i presentava l'enyorat i  recordat Jordi Vendrell a Catalunya Ràdio. Es va emetre des de la temporada 1987-1988 fins al 10 de juliol de 1992.

En el que havia de ser el penúltim programa de la temporada, es va parlar obertament de la detenció en massa de militants independentistes, ordenada pel jutge Garzón. L’orquestra va parlar, amb contundència, no només de les arbitràries detencions, sinó també de les tortures sofertes pels detinguts, un tema tabú, silenciat per la gran majoria de mitjans de comunicació.

La direcció de la CORPO va decidir de tancar-lo d'una manera fulminant a instàncies d'un membre del consell d'administració proposat pel PSC i amb el vist-i-plau del govern de CiU. El programa va desaparèixer dels arxius de Catalunya Ràdio i Jordi Vendrell ja no va tornar a fer cap més programa diari a l’emissora. Malgrat aquest atac a la llibertat d’expressió, durant anys, el programa es va poder escoltar gràcies a les còpies que se'n van fer per tal que aquest episodi de censura no s’oblidés mai.

Uns anys després, el 1994, es produïa un nou cas de censura. En el programa “Persones humanes” que dirigia i presentava Miquel Calzada “Mikimoto”, Quim Monzó va fer tot un seguit de crítiques, sempre en clau d’humor, sobre el paper de la monarquia. Immediatament, la Casa Real vaa tramitar una queixa pública i fins i tot el president Jordi Pujol es va disculpar en una  roda de premsa per aquella emissió.

El monòleg censurat de Quim Monzó 



dimecres, 30 de maig del 2018

El "Siglo de Oro". La traducció sistemàtica del català al castellà (DAVANTAL del programa núm. 105 de LA CLAU de la nostra història)



En els diversos programes que hem anat emetent de LA CLAU de la nostra història, n’hem dedicat més d’un al tema de la Inquisició i la censura castellana durant el segle XVI.
Va ser en aquest segle quan es van començar a dictar disposicions reials que establien un control ferri sobre les idees i sobre les publicacions. Només així es pot explicar com la llengua catalana que era (conjuntament amb el llatí) la llengua hegemònica en la producció editorial, la cultura i les lleis a les ciutats de Barcelona i València. pràcticament d’un dia per l’altre, desaparegués de tots aquests àmbits i fos substituïda pel castellà.
Durant aquells anys, les lleis de l’Estat sobre la censura, tan estudiades i comentades per molts especialistes, van permetre la traducció i la desaparició de les millors obres de la nostra cultura escrites en català.
En Francisco de Quevedo va escriure les seves anomenades "premáticas", que consistien en una burla de les pragmàtiques reals, textos amb els quals una autoritat dictava determinades lleis. Habitualment eren textos satírics, però en una d’aquestes pragmàtiques, atribuïda fins fa ben poc al mateix Quevedo, titulada “La Premática que este año de 1600 se ordenó” hi podem trobar un text molt diferent, allunyat de tota mena de sátira: :
A ciertas persones, les rogamos por cortesía y si es importante, con imperio, que seis meses después de dada esta nuestra carta y cédula, contando desde el día que se notificare, no usen ni puedan usar de los vocablos y modos de decir que por ésta se les veda; y haciendo lo contrario, se les agravarán y darán las penas merecidas.
Un document que semblava prohibir, entre altres,  les formes d'expressió amb rima: els refranys, les lletres de joies, i pràcticament la poesia en general.
Aquesta pragmàtica acaba així:
“Con esta suma de recordación estará más tratable la gente, si huyen estos modos de decir, de suerte que no den nota de su mudanza de lenguas, para lo cual damos dos meses de dispensación y para que mejor aprendan a huirlos”.
“Expressions com “A raíz del estómago” (traducció inadequada "d’arran de"). “A boca de noche”, “El estado de las cosas” i molts altres semblen catalanades escrites per escriptors que no coneixen prou bé el castellà... i “que dan nota de su mudanza de lenguas” que, evidentment, cal corregir ràpidament.
A LA CLAU d’avui parlarem sobre el la traducció sistemàtica del català al castellà a partir de l’estudi de tot un seguit de mots, expressions i girs lingüístics usats en obres dels segle XVI i XVII.