Infantesa, maduresa, vellesa. Els fruits saborosos.2 (Josep Carner.5)

 

El poemari d’Els fruits saborosos representa el cicle de la vida, dividit en tres etapes: infantesa, maduresa i vellesa.

Els cinc poemes que tenen com a protagonistes els infants són: Com les maduixes, Els albercocs i les petites collidores, Les peres jovenetes, Les cireres ingènues  i Les nous del berenar. El poeta reflexiona sobre la infantesa i també aprofita per moralitzar.

Per al poeta, la infantesa implica joia, felicitat total, desconeixement del dolor i de la malícia. Per exemple, a Com les maduixes:

Pandara ha vist sempre el cel asserenat;

ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.

Sis són els poemes que tenen com a protagonistes dones en l’etapa de la maduresa: Les prunes d’or, Calídia i els préssecs, Aglae i les taronges, Les magranes flamejants, Les llimones casolanes i Eglé i la síndria.

El poeta retrata les dones a través de l’enaltiment de les seves virtuts, de les qualitats de la dona casolana i burgesa. La maternitat, la previsió, el seny, fins i tot el sensualisme, això sí, sempre en el marc de la pau i la felicitat de la llar. Un exemple molt clar és Les magranes flamejants, en què la dona d’Alcides implora a Hera, deessa protectora de l’amor matrimonial, el revifament de la passió física i sexual:

Aquelles nits enyoro d’enfosquiment tan clar,

quan queien flors dels arbres que el ventijol despara.

Quan ell la cara meva prenia vers sa cara

i el braç me’n queia, sense la força d’anusar.

Encén el bell furor, oh, Hera, amb ta mirada;

[...]

Mon cor demana els besos que ajupen com el vent

Finalment, sis són també els poemes que tenen com a protagonistes la vellesa: Les figues matinals (una dona vídua, entre la maduresa i la vellesa). Agavé i les castanyes i Les serves endreçades (dones velles i ja prop de la mort). La poma escollida i Les gracioses ametlles (reflexió de la vellesa des de la vellesa) i Els codonys tardorals (reflexió des de la joventut sobre una vellesa futura).

En aquest enllaç podeu trobar tots els poemes que componen Els fruits saborosos.

El mercader de Venècia (5 i final. Les tres metàfores)

Shakespeare disposava, entre altres virtuts literàries, del do, de l’habilitat en l’ús de la metàfora. En El mercader de Venècia, se n’hi poden trobar tres, de metàfores: la de la lliura de carn, la de l’elecció dels tres cofres i la dels anells.

L’explicació a la metàfora de la lliura de carn la podem trobar, potser, en l’escena I de l’acte IV quan en el judici, i per defensar amb arguments la seva petició,  Shylock exposa al Dux la relació que per a ell existeix entre el que demana –la lliura de carn d’Antonio -i els esclaus propietat dels nobles venecians. Shylock acaba dient:

Aquesta lliura de carn que us demano

És meva; l'he comprada molt cara, i vull tenir-la.

I, si me la negueu, ai de les vostres lleis!

Els decrets de Venècia ja no tindran cap força.

La lliura de carn d’Antonio és el seu esclau i els esclaus venecians  no són per als seus amos res més que tantes altres lliures de carn. D’aquesta manera, Shylock no només exigeix allò que per llei li pertoca, sinó que fa una condemna explícita de la hipocresia cristiana que manté l’esclavitud i, amb ella, la potestat d’un home de disposar de la vida d’altri. Ni més ni menys que el que demana Shylock amb el compliment del contracte.

Diverses són les lectures que es poden fer de la metàfora dels tres cofres. Una, potser la més òbvia, seria de quina manera cal valorar les persones. Les persones poden tenir unes qualitats externes que, a vegades, són les més fàcils d’observar i també d’apreciar. Com a valors externs, però, poden ser només superflus, ficticis i formar part d’un embolcall, potser bonic, potser atraient, però que en el fons no és res més que un continent que el temps, les situacions i els anys poden arribar a marcir.  Existeixen, però, un altre tipus de valors més difícils de detectar i d’apreciar. Uns valors que són vertaders i permanents, que no depenen per res de l’embolcall amb què puguin estar adornats i que són el contingut, els que formen i configuren la realitat de les persones: els valors i les qualitats internes de l’ésser humà.

S’han donat altres lectures, si més no interessants i curioses, a la metàfora dels cofres. Freud, l’any 1913, presentava aquesta metàfora en el context d’un mite astral. El psicoanalista relacionava el cofre d’or amb el sol i amb el príncep de Marroc. El de plata es relacionaria amb la lluna i amb el príncep d’Aragó i el de plom amb l’estel i amb Bassanio. Aquesta lectura, que en principi no sembla gaire lògica, podria ser-ho si tenim en compte l’època en què es va escriure l’obra en què la concepció del món girava a l’entorn de l’home, la terra, el sol la lluna i els estels. En el fons, però, Freud substitueix els cofres per dones i, eliminant tot vestigi astral, hi busca una explicació purament humana: un home, tres dones i una elecció. Una altra lectura ha estat la d'interpretar els tres cofres com una figura, la de la mare en el curs de la vida d’un home. Aquestes figures representatives de la mare serien: la mare pròpiament dita, l’esposa i la mare terra que l’acull després de la mort.

La metàfora dels anells té relació amb el judici pròpiament dit. En el judici, Shylock demana que es compleixi la llei al peu de la lletra, és a dir, demana que la lletra de la llei sigui la que prevalgui sobre l’esperit. El cas dels anells és força similar. La metàfora demostra que és molt important el fet de guardar una promesa, però al mateix temps reconeix que allò que és important de veritat són els fets i no les paraules. L’important és l’amor i no la promesa. L’important és l’esperit i no la lletra