"Hi ha flors a cada marge i el cel és innocent..." Els fruits saborosos. 3 (Josep Carner. 6 i final)

Per acabar aquest petit tast, comentem breument un poema complet: Les cireres ingènues, que pertany al cicle de la infantesa.

Mena els infants Pantídia per la verdor del prat

un dia clar de juny, obert de bat a bat;

hi ha flors a cada marge i el cel és innocent,

la pols mateixa, quan es mou, és resplendent

Pantídia és un nom grec que significa “la que tot ho veu”, “la que tot ho sap”.

I criden els infants en blanca volior,

i canten i s’empaiten dellà de les passeres.

del cirerer hi veuen l’ombreig i l’abundor;

mil boques totes a riure, l’esclat de les cireres.

Cal interpretar “Blanca volior" com el moviment que fan els infants en similitud als estols d’ocells.

“Mil boques a tot riure” és la rialla franca i oberta dels nens, tot identificant-la amb el fruit, les cireres.

Al cor de l’arbre, hissada sobre els arbratges molls,

la mare, penjarelles de foc posa en senalla,

i vora seu convoca els cants i la batalla:

-- Per al que vingui tot seguit hi ha dos penjolls!—

“Penjarelles de foc”, metàfora que fa referència al color vermell de les cireres.

“Convoca els cants i la batalla”, metàfora de la colla d’infants que juguen, s’empaiten i criden.

I n’heuen tots, i fugen d’uns vímets a l’abric

i tot seguit adornen les càndides orelles:

o nas i boca es pinten d’uns regors vermelles,

de llurs dentetes d’esquirol en el fadic.

“Regors”, significa “regades”, regalims”.

“Fadic”, esforç que es fa per vèncer una gran dificultat.

Carner va introduir en la seva producció una gran quantitat de paraules noves. Algunes van ser recollides pel Diccionari Normatiu i altres es mantenen com a aportacions que enriqueixen la llengua.

Tot sol, amb les cireres s’alegra el més infant,

i en ses mans bellament saltironen i dansen,

¡i quin obrir-se els ulls que miren, i no es cansen,

les joies de l’estiu que tenen al davant!

La mare al va a collir, l’alçà a la llum del dia

i el féu, contra del cor, lloat i beneït:

--l’un vol la vanitat, l’altre cerca el profit;

el benaventurat és qui pren l’alegria.

En aquestes dues estrofes finals podem veure el fil argumental i la lliçó moral del poema. Pantídia va donant cireres als seus tres fills un dia lluminós del mes de juny. Mentre ho fa, contempla les tres actituds diferents que els infants segueixen davant dels fruits: l’un busca la vanitat i es guarneix amb les cireres. Un altre busca el profit i se les menja. Només el més petit de tots les contempla encisat i rep les lloances de la mare.

La moralitat del poema mostra que és més positiva l’actitud contemplativa i meravellada davant del món, que no pas l’actitud que intenta aprofitar-se’n o vanagloriar-se’n. El benaventurat és aquell que sap apreciar la bellesa del món i que en gaudeix.                           

Bibliografia:

Els fruits saborosos. Josep Carner. Edició i notes a cura d'Esther Centelles. L'alzina. Ed. 62

Infantesa, maduresa, vellesa. Els fruits saborosos.2 (Josep Carner.5)

 

El poemari d’Els fruits saborosos representa el cicle de la vida, dividit en tres etapes: infantesa, maduresa i vellesa.

Els cinc poemes que tenen com a protagonistes els infants són: Com les maduixes, Els albercocs i les petites collidores, Les peres jovenetes, Les cireres ingènues  i Les nous del berenar. El poeta reflexiona sobre la infantesa i també aprofita per moralitzar.

Per al poeta, la infantesa implica joia, felicitat total, desconeixement del dolor i de la malícia. Per exemple, a Com les maduixes:

Pandara ha vist sempre el cel asserenat;

ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.

Sis són els poemes que tenen com a protagonistes dones en l’etapa de la maduresa: Les prunes d’or, Calídia i els préssecs, Aglae i les taronges, Les magranes flamejants, Les llimones casolanes i Eglé i la síndria.

El poeta retrata les dones a través de l’enaltiment de les seves virtuts, de les qualitats de la dona casolana i burgesa. La maternitat, la previsió, el seny, fins i tot el sensualisme, això sí, sempre en el marc de la pau i la felicitat de la llar. Un exemple molt clar és Les magranes flamejants, en què la dona d’Alcides implora a Hera, deessa protectora de l’amor matrimonial, el revifament de la passió física i sexual:

Aquelles nits enyoro d’enfosquiment tan clar,

quan queien flors dels arbres que el ventijol despara.

Quan ell la cara meva prenia vers sa cara

i el braç me’n queia, sense la força d’anusar.

Encén el bell furor, oh, Hera, amb ta mirada;

[...]

Mon cor demana els besos que ajupen com el vent

Finalment, sis són també els poemes que tenen com a protagonistes la vellesa: Les figues matinals (una dona vídua, entre la maduresa i la vellesa). Agavé i les castanyes i Les serves endreçades (dones velles i ja prop de la mort). La poma escollida i Les gracioses ametlles (reflexió de la vellesa des de la vellesa) i Els codonys tardorals (reflexió des de la joventut sobre una vellesa futura).

En aquest enllaç podeu trobar tots els poemes que componen Els fruits saborosos.

"Un poc de sol de mos amors llunyans..." Els fruits saborosos-1 (Josep Carner. 4)

Josep Carner va publicar Els fruits saborosos a començaments del 1906, amb només 22 anys. En aquesta primera dècada del segle XX es comencen a produir un seguit de símptomes que indicaven el pas del Modernisme al Noucentisme. Un moviment que es proposava la creació d'una cultura sòlida, moderna i transmissible, d'una cultura catalana seriosa, equiparable a les cultures europees més avançades. Un moviment cultural d’abast polític que també pretenia construir un país autònom, culte, liberal. Un país modern d’acord amb els patrons burgesos de l’Europa occidental.

Els fruits saborosos, en paraules del mateix Carner, pren com a models Joan Maragall i Miquel Costa i Llobera. Els poemes tenen com a protagonistes personatges de diverses edats, de noms grecs, que permeten al poeta reflexionar sobre la vida humana. Cadascun dels personatges queda aparellat amb una etapa de la vida i, alhora, amb diferents fruits del cicle anual.

El motiu que mena Carner a escriure aquests poemes el podem trobar, precisament, en el darrer, que tanca el poemari: Els raïms immortals. Un parell d’aspectes ens indiquen que aquest poema és diferent. Primer, que és l’únic que està escrit totalment en versos decasíl·labs i, segon, que el protagonista del poema és el poeta mateix.

El poeta reflexiona sobre el pas del temps, que comporta inevitablement la pèrdua de la joventut. El poeta es dirigeix a Cronos, el déu del temps, el de la “vellesa austera”:

--Oh Cronos, déu de la vellesa austera,

la barba trista i la mirada errant,

la meva jovenesa palpitant

tu l’emmenes per la cabellera,

El poeta comença a perdre la joventut (malgrat que només té 22 anys) però conserva la il·lusió i l’optimisme de la infantesa, una etapa idíl·lica en la qual es desconeix el dolor:

I encara so distret i, com l’infant

veig la parença que ens amaga el dol

Al poeta (raïm), el pas del temps li produeix tristesa, però s’hi rebel·la i es proposa que la seva experiència no esdevingui inútil i que es converteixi en poesia:

No vull el lent i desvagat destí

de dar al no-res mon oci inconegut:

val més ésser esclafat i escorregut,

la sang inútil i trasmudant en vi.

El poema es tanca amb l’afirmació de deixar un testimoni, una poesia que esdevindrà, com els “raïms”, immortal:

Sinó deixar, per a no nats humans,

un poc de sol de mos amors llunyans,

clos al celler, colgat en teranyina

"Nines, vaixells, cornetes, colors, llibres amb sants..." (Josep Carner. 3)

Un dels poemes més breus del poemari "Cor quiet" és “Aparador de joguines”. Un altre poema que va ser revisat per Josep Carner. La primera versió era aquesta:

Nines, tabals, cornetes, i gonfarons i nines.

Aquestes són joguines per a jugar-hi els nins.

Davant, els ulls encesos dels nins, les galtes fines.

Aquestes són joguines per a jugar els destins.

Anys més tard es va transformar en aquesta:

Nines, vaixells, cornetes, colors, llibres amb sants:

aquestes són joguines que hi juguen els infants.

Davant, els ulls encesos que vénen d’uns jardins:

aquestes són joguines que hi juguen els destins.

Tal com explica Jordi Llavina en la comparació i anàlisi[1] d’ambdues versions: “La tasca que Carner es va imposar a l’hora de compondre el volum Poesia, de 1957, és poc menys que hercúlia, i diu molt del rigor màxim amb què va abordar la seva escriptura i la fixació final de la seva obra lírica. Aquest llibre de llibres és el testament de l’autor. Hi va revisar, que vol dir reescriure, gairebé nou-cents poemes, que són els que havia anat publicant durant més de cinquanta anys (i els va donar, encara, una nova ordenació temàtica).”

---

[1] Llavina, Jordi  L’exemple de Carner https://www.nuvol.com/llibres/lexemple-de-carner-83092

L'exili: "Bèlgica" (Josep Carner. 2)

 En el post d’avui ens centrarem en el poema “Bèlgica”

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,

m’agradaria fer-me vell en un país

on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,

i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres

guarnides d’arços, d’oms i de pereres;

viure quiet, no mai assenyalat,

en una nació de bones gents plegades,

com cor vora de cor ciutat vora ciutat,

i carrers i fanals avançant per les prades.

I cel i núvol, manyacs o cruels,

restarien captius en canals d’aigua trèmula,

tota desig d’emmirallar els estels.

 

M’agradaria fer-me vell dins una

ciutat amb uns soldats no gaire de debò,

on tothom s’entendrís de música i pintures

o del bell arbre japonès quan treu la flor,

on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,

on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats

de pipes, de parlades i d’hospitalitats,

amb flors ardents, magnífica sorpresa,

fins en els dies més gebrats.

[...]

Però ningú

no se’n podria témer en fent sa via.

Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,

ben a recer, de brollador ben clar,

amb peixos d’or que hi fan més alegria.

De mi dirien nens amb molles a la mà:

—És el senyor de cada dia.

Josep Carner va escriure “Bèlgica” (on acabaria vivint en el seu exili) l’any 1903, quan només tenia 19 anys. Cinquanta anys després, però, Carner revisa el poema i el modifica.

Jaume Coll en fa una brillant anàlisi[1] i explica que “Bèlgica”, inicialment, “era un poema escrit amb bon humor i amb ironia”. Mig segle després, però, en ple procés de revisió de la seva poesia, “Carner s’adona que aquell poema innocent i alegre, aquell poema sense títol (entre altres coses perquè el títol era obvi: el «pahís» era el país de cada dia), havia pres una nova dimensió, una dimensió tràgica, amb la fi de la guerra civil i amb l’exili de tants i tants anònims servidors de la República. El poema antic es converteix en l’embrió d’un poema nou, que relata, sense amargor, amb bonhomia, el destí terrible, el de l’exili.”

El poeta vol expressar el desig de poder viure en un país tranquil, culte i civilitzat. Tothom hi te el seu lloc i els soldats són de joguina. Un país de pau i en pau on el poeta únicament vol ser un més ”el senyor de cada dia”.

---

[1] Coll, Jaume https://www.nuvol.com/llibres/postil-la-a-%25e2%2580%2598belgica-48954

"Viure, si em vaga encar de viure" (Josep Carner.1)

Josep Carner torna de l'exili (1970)

Després dels darrers vuit posts sobre Faulkner i "El soroll i la fúria", em vaga escriure una mica sobre el gran poeta Josep Carner.

Enguany es commemora l’Any Josep Carner, impulsat pel Departament de Cultura a través de la Institució de les Lletres Catalanes, amb motiu del cinquantenari de la mort de l’escriptor.

A causa de la pandèmia, l’Any Carner s’estendrà fins al 2021. Esperem que aquesta mesura ens permeti gaudir amb plenitud de l’obra del gran poeta català.

Josep Carner, el màxim representant de la poesia noucentista. “El príncep dels poetes”, una denominació heretada dels grans Jacint Verdaguer i Joan Maragall. El poeta que va ser també diplomàtic, periodista, autor de teatre, traductor. El poeta d’Els fruits saborosos, d’Auques i Ventalls, d’El cor quiet, de Nabí...

El lema escollit per commemorar l’Any Carner ha estat un vers compost per sis monosíl·labs: “Dir molt en un mig dir” que es complementa amb “Seria mon afany”. Sis monosíl·labs que expliquen molt clarament un dels aspectes essencials de la poesia de Carner.

Miraré de fer un breu passeig per una de les obres cabdals de Carner: “Els fruits saborosos.” Abans, però, un petit tast, molt petit, d’alguns dels seus poemes, d’alguns que m’agraden especialment, encara que n’hi ha molts més als quals em podria referir.

Comencem per “Si em vaga”, un poema d’exili. Forma part del volum “Absència”, escrit l’any 1957. És un recull de 40 poemes que fan referència a l’exili i els sentiments que aquest provoca en el poeta. Poemes escrits des de la nostàlgia. Impressions de l’exili i de la impossibilitat del retorn:

Viuré, si em vaga encar de viure,

supervivent d'un cant remot.

Viuré amb la cella corrugada

contra les ires, contra el llot.

Viuré dreçant-me com un jutge,

només mirant, sense dir mot,

com la paret en el seu sòtol,

com una pedra en el seu clot.

En el blog Literatura catalana[1] hi podeu trobar una anàlisi del poema. En síntesi: “Aquest poema, amb pocs versos esdevé una autèntica declaració de principis, s’hi apunta el contrast entre la fidelitat i la solitud i l’autoconvenciment des de la distància. L’autor critica una situació inabordable i tot presentat des del patetisme d’una vida viscuda en el dolor del supervivent d’un món i un cant ja remots, d’una Catalunya que ja no es seva.”

---

[1] Literatura catalana http://literaturamartandrea.blogspot.com/2012/11/josep-carner.html

Microcontes i menta i romaní (Dia 9 del confinament. Dia 6 de l'Estat de setge)

Confinament, dia 9

Dia 6 de l'Estat de setge

Avui, 21 de març, malgrat el COVID-19, malgrat tot és el Dia Mundial de la Poesia. Un Dia Mundial que caldrà que sigui en confinament i de manera virtual. La Institució de les Lletres Catalanes ha triat el poema "A hora foscant" de Josep Carner com a símbol del dia.

És un bell poema, encara que a mi m'agrada més "Menta i farigola" del mateix Josep Carner:  

Menta i farigola,

ruda i romaní.

Una vella, vella,

com un pergamí,

al nas les ulleres,

a la mà el mitjó,

surt a la finestra,

guaita l’horitzó.

I com cada dia

en instant parell,

la vella gemega,

pregant pel donzell

que a tretze anys l’aimava.

Tretze anys! Si era ahir!

Menta, farigola,

ruda i romaní.

I continuo compartint amb tots vosaltres els microcontes per al confinament de Joan Pinyol. Avui els que va enviar els dies 3 i 4 del confinament. 

TERCER DIA DEL CONFINAMENT (DIUMENGE 15 DE MARÇ) 

Microconte 3 : Desencisos naturals 

El clavell, en un intent d'intimar encara més amb la seva enamorada, una blanca i pura margarida, va anar desfullant-la a poc a poc. Quan arribà al final, i tot i que ella li confirmà un sincer amor amb un sí rotund, en veure-la tan poqueta cosa, ell se'n desenamorà. 

Joan Pinyol (Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna ( Ed. Setimig, 2001) 

QUART DIA DEL CONFINAMENT (DILLUNS 16 DE MARÇ) 

Microconte 4 : Sentències evidents 

El condemnat a mort apurava la seva cigarreta tranquil•lament. La seva sentència havia de fer-se efectiva el diumenge següent i tots els vidents havien coincidit en anunciar la fi del món el dia abans. Era una notícia que neguitejava enormement el seu botxí.  

Joan Pinyol (Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna (Ed. Setimig, 2001)