Temps era temps... Jo també he anat a "matar jueus"

  

Una dona ven carraus i matraques per "matar jueus" a la porta d'una església, 
el 18 d'abril de 1935. Carlos Pérez de Rozas (AFB)

Temps era temps, cantava en Serrat. ”Temps d’Una, Grande i Libre...” L’arribada de la Setmana Santa em porta al “temps era temps”. Anys 50 del segle passat. Quan el fred era molt més fred que ara (o a mi, en la distància, així m’ho sembla). En Serrat ens deia que era temps de “panellets i penellons”. Dels panellets no en tinc cap record, millor dit, els records que en tinc són més recents, no pas dels anys 50. En canvi els penellons sí que els tinc ben gravats: Una picor immensa als dits i a les orelles.

Els anys 50 em recorden la meva mare intentant que em posés un “verdugo” (una mena de gorra de llana) que jo em treia en arribar a la cantonada. Eren temps d’escoltar els contes de “Tambor”, un programa infantil (en castellà, naturalment) que va començar el 1955.

Temps de “Yo soy el zorro, zorro, zorrito, para mayores i pequeñitos...”. També de “Yo soy aquel negrito del África tropical...”; de les cataplasmes de farina de llinosa, de les fregues d’Aspaime. El meu pare, arribant de bon matí, tornant un moment a casa, després de la primera feina del dia i abans que jo marxés a l'escola, (el meu pare es llevava a les 4 de la matinada per poder fer unes hores a la Rambla de les Flors, carregant paneres, abans de començar la seva feina de comptable) i feia que m’escalfés les mans als fogons de la cuina; o com em posava papers de diari que m’embolicaven els peus i alleugeraven la sensació gèlida del fred. Temps en què la meva mare em passava la planxa pel llit perquè no el trobés gelat com una mortalla. Les ampolles d’aigua calenta... Temps d’infantesa.

I també era el temps de “matar jueus” per Setmana Santa. Sí... no us escandalitzeu els més joves o els que mai no n’hàgiu sentit parlar. Jo també vaig anar a “matar jueus”.

Els anys 50, des de les deu del matí de Dijous Sant fins a la mateixa hora de Dissabte Sant no es podia treballar, ni cantar, ni ballar, ni practicar esports, ni fer música... Fins i tot ( i no sé si encara ara mateix) les mateixes campanes de les esglésies emmudien en un absolut silenci en record a la passió i mort de Jesucrist.

Només es permetien els sons produïts pels xerracs, carraus, matraques, olles, tambors... per “matar jueus”. Aquest estrèpit es produïa en algun dels rituals religiosos de la setmana, com era l’Ofici de Tenebres. Diuen que l’estrèpit volia evocar el record del terratrèmol que va seguir la mort de Crist.  

El periodista Josep Maria Huertas Claveria recollia aquesta tradició en el seu llibre “Mites i gent de Barcelona”: "Els vailets s'esbravaven pels carrers, però també a l'atri dels temples. Bellugaven xerracs i maces amb ganes de gatzara. No hi havia maldat en la seva actitud, tot i que la frase 'anem a matar jueus' era prou colpidora".

Evidentment, no hi havia cap mena de maldat en nens d’entre 4 i 10 anys, potser menys. Nosaltres anàvem a això, a fer soroll en uns dies en què qualsevol altra expressió sonora estava prohibida.

Josep Pla, en el seu “Quadern gris”, 17 d’abril de 1919, escrivia: 

He tingut curiositat de veure en quin estat es troba això que en diem ací «matar els jueus». En tal dia com avui, a l’època de la meva infantesa, les criatures del poble acudíem a l’església havent dinat, a matar els jueus. Hi acudíem amb tota mena d’estris per fer fressa. Els uns, amb els garrots, picaven a terra; els altres percudien una llauna de petroli amb un tall de ferro; el petit comerç posava en venda unes maces ad hoc per a picar sobre qualsevol cosa; hom podia comprar també una joguina feta amb un engranatge de fusta, que es feia rodar i produïa un soroll desagradable, absolutament molest. A l’església es produïa un xivarri enorme, immens. Aquell desori representava una matança hipotètica de jueus.

Tots sabem, però, que la majoria de tradicions cristianes són hereves d’antigues tradicions, algunes de milers d’anys enrere. Així mateix, és sabut que “en altres cultures no cristianes, les matraques i d'altres instruments rudimentaris de fusta es percuteixen rítmicament amb la intenció d'espantar els mals esperits.” El cristianisme hauria adaptat aquesta creença i hauria posat nom als mals esperits, els jueus, a qui culpaven d'haver permès la mort del seu rei a la creu.

Temps era temps...

Castanyada o Halloween?

Halloween o Castanyada?

Però... què carai és això del Halloween?

Halloween, és una paraula derivada de l’expressió anglesa All Hallow's Eve (vigília del Dia dels Sants). Sembla ser que la tradició és d’origen celta i que va ser exportada el segle XIX per emigrants irlandesos als Estats Units. Una tradició, doncs, molt remota, que els entesos diuen que prové de la festivitat de Samhain, el déu dels morts. Antigament, s’encenien grans fogueres per tal de fer fora els esperits malignes. Aquela nit, les ànimes dels morts, acompanyats de bruixes i esperits, visitaven les seves antigues cases i buscaven un cos on poder habitar de nou. Per evitar-los, no s’encenia cap llum a les cases i la gent es vestia com si fossin bruixes o dimonis a fi que cap ànima dels morts pogués introduir-se en el seu cos.

I la Castanyada? Per què ens dediquem aquesta nit del 31 d’octubre a menjar castanyes?

De la mateixa manera que el Halloween, la tradició prové d’una antiga festa ritual funerària. Hi ha moltes teories sobre l’origen de la festa, totes elles relacionades amb el culte als difunts. Una d’elles ens diu que el costum de menjar castanyes, fruit de l’època de tardor i altament energètic, prové del fet que, antigament, durant la nit del 31 d’octubre, vigília del dia dels difunts, les campanes de les esglésies tocaven a morts de manera seguida fins a la matinada. Els campaners tenien, doncs, una feina molt dura i amics i parents els ajudaven. Tots plegats consumien aquests aliments per recuperar forces i poder resistir durant tota la nit.

Són contraposades les festes del Halloween i la Castanyada? Potser hi ha algun punt de contacte? Doncs n'hi ha... i més dels que pot semblar a simple vista.

Una coincidència és clara: totes dues tradicions provenen del culte als difunts. Hi ha més coses, però...

Fixeu-vos en la teoria del Halloween sobre les ànimes dels morts que visiten les seves antigues llars. Doncs, és creença popular catalana que per Tots Sants, al punt del migdia, Els difunts que fa poc temps que han mort, surten del purgatori per anar a conviure unes hores en companyia dels seus familiars. Les seves ànimes invisibles es presenten a l’antiga casa on vivien i, durant un període curt de temps, tornen a fer vida amb els seus.

Més encara, si observen que els seus familiars encara estan tristos i compungits per la seva recent pèruda, se senten reconfortats i quan retornen al Purgatori se’ls eximeix de la pena i es dirigeixen directament cap al Cel. Si, contràriament, els familiars ja no senten cap tristor, si gairebé els han oblidat i se’ls veu alegres, les ànimes dels difunts continuaran encara al Purgatori a l’espera d’un altre any per poder redimir-se.

Una altra... Tots sabem que és tradició del Halloween col·locar una espelma dins de l’interior d’una carbassa prèviament buidada. Doncs bé... Fa molts anys, molt abans que arribessin les influències forànies d'aquesta festa anglosaxona, en alguns pobles de Catalunya (diuen que el Ripollès era una de les comarques on es feia), ja era tradició buidar carabasses o pebrots i guarnir-los amb una espelma encesa en el seu interior. Per tal de fer por a la gent, es penjaven dels balcons la nit del 31 d’octubre o bé es col·locaven llocs no gaire il·luminats on se sabia que hi passava gent aquella nit de Tots Sants.

Les dues són festes dedicades també als infants. La Castanyada... contalles a la vora del foc, tot menjant castanyes, amb un doble objectiu: entretenir la canalla i fer que s'endinsessin poc a poc en el misteriós món de la mort. I no cal explicar gaire sobre  el Halloween, en què els principals protagonistes de la jornada també són els infants.

Què fem, doncs... Halloween o Castanyada?

Les tradicions evolucionen i potser acabarem celebrant una festa que barregi ambdós costums. Per què no una castanyada terrorifica? Per què no un Halloween amb castanyes i panallets?