Una reflexió sobre la força de la tradició catalana en temps de disfresses globals
La llum d’una castanya, l’ombra d’una carbassa... Hi ha una olor que només arriba quan l’octubre s’acomiada.
És una olor de fum i de dolçor, de castanyes que espeteguen al foc i de
panellets fets amb paciència i record. Una olor que parla de casa, de poble,
d’una llengua que es diu al voltant d’una taula mentre la tarda cau. És la
flaire de la nostra terra quan entra la tardor, quan la natura s’adorm i els
cors s’encenen per recordar els qui ja no hi són.
Ara, però, entre aquesta olor i les
llums fredes de les botigues decorades amb carbasses i esquelets de plàstic,
alguna cosa es desdibuixa. Halloween s’ha fet un lloc al nostre calendari, amb
disfresses de supermercat i música estrident. I mentre uns el celebren amb
entusiasme, d’altres es pregunten si, en fer-ho, no estem oblidant una part de
nosaltres mateixos.
El que passa amb aquestes dues festes
diu molt de com ens mirem a nosaltres mateixos com a poble. Parlem sovint de
“defensar les tradicions”, però potser el que cal és estimar-les de debò,
entendre que són part del que ens fa ser catalans. Mentre deixem que les modes
ens sedueixin amb la seva brillantor efímera, oblidem que sota la pell
d’aquesta terra hi ha segles de costums, de rituals i de gestos que expliquen
la nostra manera d’estimar, de recordar i de viure. Ens estranya que els nens
prefereixin disfressar-se de monstres, però no ens aturem a explicar-los què
vol dir menjar castanyes calentes o encendre una espelma per les ànimes dels
nostres avantpassats. Quan oblidem aquest relat, la Castanyada perd la seva
ànima i Halloween ocupa el buit, no pas perquè sigui millor, sinó perquè
nosaltres hem deixat de donar sentit al que és nostre.
La Castanyada no és —ni hauria de ser mai— una “alternativa catalana” a Halloween. És una festa pròpia, antiga i profunda, que brolla del cor mateix de la nostra cultura. Neix del respecte als difunts, de la convivència amb la natura que s’adorm, del caliu compartit a la vora del foc.
És una celebració humil i càlida, feta d’olors que ens tornen a
la infància: castanyes, panellets, moscatell, paraules dites a cau d’orella...
Quan encara hi havia castanyeres de debò a cada cantonada —o almenys així ho recordem—,
amb el davantal fumat i les mans negres del carbó, que venien la paperina de
castanyes calentes per quatre xavos. Aquelles paperines que servien tant per
omplir la panxa com per escalfar-se les mans, quan a l’hivern feia fred de
veritat i la roba no era pas tèrmica, sinó gruixuda i aspra, com la vida
mateixa. Era el temps en què la gent sortia del cinema de barri —dues
pel·lícules i el No-Do pel mig— i al descans feia cua davant la castanyera, que
sempre era a prop, com si fos part del ritual cinematogràfic. I abans dels
panellets ben decorats que avui ens venen a les pastisseries, hi havia els
panallons (als joves els sonarà a xinès) que picaven com a dimonis, sobretot a
les mans i a les orelles.
Perquè el veritable valor d’una
tradició no rau en repetir-la, sinó en viure-la. En saber-la explicar als fills
com una història viva, no com una lliçó del passat. En recordar que, mentre
mengem castanyes, també compartim una manera d’entendre el món: senzilla,
propera, càlida, feta de comunitat i de memòria.
No es tracta de prohibir ni de
rebutjar res. Podem obrir la porta a noves formes de festa, però sense perdre
el fil de la nostra pròpia veu. Que els infants es disfressin, sí, però que
també sàpiguen per què es mengen panellets. Que rigui el carrer, però que el
silenci dels cementiris continuï parlant-nos amb respecte i amor. Que la
globalització ens faci curiosos, però mai amnèsics.
Siguem astuts. Siguem murris. No
deixem que ens robin les tradicions, però tampoc les deixem morir de nostàlgia. La
meva proposta és la fusió: digueu-li com vulgueu —la castanyada terrorífica,
la nit dels esperits catalans o qualsevol nom que us faci gràcia—, però
fem-la nostra. I per disfresses, no us les acabareu! Tenim un univers sencer de
llegendes, criatures i ànimes pròpies: des de la Dama Blanca de Pedraforca fins
al Comte Estruc, passant pel Dip de Pratdip o les encantades dels estanys.
Personatges de la més estricta tradició catalana, tan nostres com el foc de la
castanyera o el vent de tramuntana, que podeu veure —i reinterpretar— aquí.
I ja que hi som, per què no donar
idees? Imagineu disfresses d’ànimes en pena de Montserrat, bruixes de la
Mussara o fades del Montseny; d’home dels nassos o d’esperits del bosc que
custodien els castanyers. Vestits amb roba vella, mocadors de flors, caretes
fetes a mà, cistells de castanyes i una espurna d’imaginació. No calen plàstics
ni llums artificials: només ganes de riure, de fer por de la bona i de celebrar
—a la catalana manera— aquesta nit que uneix els vius i els morts, la memòria i
el joc.
La tradició no és un museu; és una
llengua viva que cal pronunciar. I si nosaltres no la parlem, ningú no ho farà
per nosaltres.
Així doncs, quan arribi la nit del 31
d’octubre i una espurna encengui la primera castanya, deixem que el foc ens
recordi d’on venim. Que la carbassa buida faci llum, sí, però que sigui la llum
d’una cultura que no s’apaga, que sap adaptar-se sense renunciar al que és.
Potser aleshores entendrem que la
Castanyada no és una festa del passat, sinó del futur: un futur que només
tindrà arrels si el vivim amb orgull, amb imaginació i amb amor per tot allò
que ens fa ser qui som.
