La tragèdia de divendres a París potser m’ha fet recordar un
escriptor i un llibre llegit ja fa molt de temps, un llibre que ens parla bàsicament de records: A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust.
L’obra completa consta de set novel·les que, més enllà de
ser el relat d’uns determinats esdeveniments, se sustenten en la memòria del
narrador, en el seu món de records i de tots els vincles que s’hi relacionen.
Un record no és només un passatge de la teva vida, no és només un moment
viscut, és molt més... és el temps aprofitat o el temps perdut, el temps viscut
amb plenitud o el temps que s’ha escolat com l’aigua entre les mans, és la
vinculació amb el món dels sentits, que fan que una i altra vegada qualsevol experiència
visual, auditiva, tàctil, olfactiva, gustatòria faci reviure en nosaltres un
moment, un episodi determinat de la nostra vida.
Proust creia fermament que la memòria, el record, podia
activar-se a través de l’experiència sensorial i en la seva obra en podem
trobar un munt d’exemples. Comencem per la primera de les novel·les Du Côté de Chez Swann (Pel
cantó de Swann)
- Une image offerte par la vie, nous apporte en réalité à ce moment-là des sensations multiples et différentes .../... ainsi que la vie, quand en rapprochant une qualité commune à deux sensations, il dégagera leur essence en les réunissant l'une et l'autre pour les soustraire aux contingences du temps, dans une métaphore, et les enchaînera par le lien indescriptible d'une alliance de mots.
- (Una imatge que ofereix la vida, en realitat ens porta a l'època de múltiples i diferents sensacions ...)
La realitat del món
és, per a Proust, dual. Esdevé una perfecta combinació d’una realitat empírica,
d’una realitat que li arriba de forma directa i que li confereix, en paraules
del mateix Proust, épaisseur. Hi ha, però, una altra realitat. Una realitat que
roman amagada a l’interior de l’esperit i que només ens és mostrada a través de
la “memòria involuntària”.
Dues cares d’una sola
moneda. Les dues realitats ens són del tot indispensables. L’una pertany al món
de la intel·ligència conscient, al món racional. L’altra, en canvi, pertany al
món de les sensacions i, a la manera de les sinestèsies baudelairianes, només
és perceptible –i recuperable- a través de la imaginació. És la memòria
poètica, un mirall idealitzat de la realitat.
Les imatges poètiques
–les metàfores, les comparacions, la sinestèsia...- són, en mans de Proust,
l’eina que permet desvelar les dues realitats existents. És així –i només així- quan
- Une heure n'est pas qu'une heure, c'est un vase rempli de parfums, de sons, de projets et de climats. Ce que nous appelons la réalité est un certain rapport entre ces sensations et ces souvenirs qui nous entourent simultanément...
- Una hora no és d'una hora, és un gerro ple de perfums, sons, projectes i climes. El que anomenem realitat és una certa relació entre els sentiments i els records que alhora ens envolten ...
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada