El silenci de l'ANC

Dilluns al mati, si tot segueix l’ordre previst, s’aprovarà la declaració més transcendental en la història moderna d’aquest país. Podríem discutir-ne el redactat i el tempo amb què es produirà aquesta declaració, però és indubtable que marcarà un abans i un després, un punt de no retorn i que provocarà que es desencadeni tota la força política, jurídica i mediàtica d’un poderós Estat com és l’espanyol. Són un Estat i actuen amb sentit d’Estat. Han preparat molt intel·ligentment el camí (llei de seguretat ciutadana, reforma de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional, etc.) i, ara per ara, no podem mesurar quines en seran les conseqüències.

Dimarts al matí, segons totes les previsions, Artur Mas no serà investit president de la Generalitat perquè no obtindrà la majoria absoluta (68 diputats o més). Disposarà d’una nova oportunitat, dos dies després. Ens n’anem al dijous dia 12 en què en tindria prou amb la majoria simple (64 diputats). En aquests moments, res fa creure tampoc que Mas obtingui el vot dels dos diputats que necessita.

El dijous 12, doncs, ens podríem trobar en un escenari totalment kafkià: amb un parlament amb majoria absoluta de diputats independentistes; amb una declaració d’inici del procés d’independència absolutament transcendental; una declaració que, sens dubte, ja estarà en mans del TC des del mateix dilluns. El TC és més que probable que el mateix dijous, o potser abans, n’hagi ja dictaminat la suspensió i hagi situat l’espasa de Dàmocles sobre el cap del Parlament, representat per la seva presidenta, Carme Forcadell... I tot això aniria acompanyat d’una Generalitat de Catalunya encara amb un govern provisional, sense president i amb l’escenari a curt termini, cada vegada més que probable, d’haver d’anar a noves eleccions.

I al bell mig de tot aquest escenari, nosaltres, la gent, els votants... Dos milions de persones que podríem dividir entre els que estaran perplexos i atònits, els que es mostraran carregats de dubtes, un bon gruix de decebuts i desil·lusionats i també una bona part d’indignats.

¿Si els nostres representants polítics mostren la seva incapacitat de tirar endavant el procés, mitjançant els acords que tothom demana i exigeix, quina és la veu que millor pot representar, de manera transversal i políticament apartidista, aquesta massa silenciosa de votants?  

Crec que tots ho tenim molt clar: l’Asemblea Nacional Catalana.

Vagi per endavant que entenc perfectament els moments pels quals deu travessar el Secretariat Nacional de l’ANC. Sé, per experiència pròpia, que tot és molt complicat i que les dificultats i, sobretot, la responsabilitat són enormes. Per això mateix, com que en sóc conscient i perquè confio plenament en la gent que forma part d’aquest SN és el motiu pel qual em dirigeixo a tots vosaltres:

L’ANC no pot mantenir el seu silenci ni un minut més. L’ANC ha estat capdavantera de la societat civil i l’ànima del procés durant els darrers anys. L’ha comandat amb molts més encerts que no pas errors (que n’ha tingut) i, passades ja més de sis setmanes de les eleccions del 27-S, ha de tornar a liderar-lo.

En aquests moments carregats d’incertesa, avantsala d’uns escenaris que es preveuen durs i difícils, l’ANC ha de parlar, ha de definir clarament quina és la seva postura, la seva proposta per tal d’empènyer els diferents grups polítics (com gairebé sempre ha fet) a l’acord que permeti investir un president, formar govern i continuar amb el procés fins al final.

L’ANC ha de ser clara, però també contundent. Cal que prengui la responsabilitat, sense pors, arriscant, amb mentalitat de país, amb una declaració que només ha de respondre a la pregunta “què és ara el millor per al procés i per a Catalunya?”

I sé que això no és gens fàcil. Sé que el debat dins l’ANC serà dur i força incòmode. Sé que la resolució que s’acabi adoptant no serà del gust de tothom, però, com ja he manifestat moltes vegades, transversalitat no vol dir neutralitat i, sobretot, no vol dir inhibició.

Us encoratjo, doncs, a recuperar de nou el lideratge del procés i a ser fidels a la nostra Declaració Fundacional i al Full de Ruta 2015-2016 que, entre molts altres punts, afirma que:

“[...] és imprescindible fer l’exercici de dibuixar el camí que volem seguir, i fer-lo públic, per a tornar-lo a recuperar tan aviat com sigui possible. Aquest procés d’independència ha arribat fins aquí perquè hem estat capaços d’escriure’n el guió, superar els entrebancs que hem trobat i reprendre el camí.”

“[...] L’ANC considera que la societat catalana ha d’estar preparada i disposada a actuar, democràticament i pacífica, en qualsevol dels escenaris polítics que es puguin arribar a produir.”

Necessitem, una altra vegada i més que mai, el lideratge de l’ANC, que ens permeti continuar avançant cap a la proclamació de la República catalana.