El roman del Jaufré (1. Més que una novel·la artúrica)

El Roman de Jaufré és una novel·la artúrica escrita en occità. Una obra esmentada per alguns trobadors de la segona meitat del s XII i, que presenta influències literàries d’obres datades al començament del XIII. Això pot fer sospitar que l’obra és deguda a dos autors —cosa que afirma el mateix text—, un que treballava vers el 1170  i un altre que va fer una refosa de la seva feina  —el text avui conservat— a la primera meitat del s XIII. Podria ser, fins i tot, que un dels dos autors del Jaufré fos català, o tots dos, perquè la llengua del poema deixa entreveure alguna de les característiques lingüístiques dels trobadors catalans que escrivien en occità.

He començat dient que el Jaufré és una novel·la artúrica escrita en occità. Aquesta afirmació definiria, de manera massa simple, què és i què significa el Jaufré dins del marc de la literatura medieval del segle XIII. És cert que avui dia podem considerar el Jaufré com una novel·la i també és veritat que en l’obra s’hi poden identificar tots els tòpics i recursos propis de la narrativa artúrica. És cert, també, que el Jaufré demostra una gran coneixença de l’obra de Chrétien de Troyes, amb fragments i passatges que recorden obres com l’Ivain, Cligès, Perceval, Lancelot o els aspectes importants que comparteix amb l’Yder. Tot això és irrefutable, però també és del tot indiscutible que el Jaufré conté prou elements que el diferencien de les narracions del cicle artúric.

Descriuríem el Jaufré com una narració que va ser escrita per ser recitada (difusió oral). Una narració que hauria estat basada en alguna història curta anterior contada pels joglars i que seria, doncs, força coneguda.  L’autor l’amplificaria i, seguint els criteris literaris imperants a l’Edat Mitjana, “imitaria” les novel·les del cicle artúric a fi de captar i estimular l’atenció del seu públic. Reescriurà, doncs, dins del concepte medieval de les autoritats, una narració curta coneguda, tot aplicant-li un procés “d’arturització”. Això farà que, en reproduir escenes, frases i tòpics coneguts, es produeixi la reacció favorable immediata del públic i el consegüent reconeixement vers l’autor.