El recull de
microcontes de Joan Pinyol, Noranta-nou
maneres de no viure encara a la lluna, cal emmarcar-lo dins d’aquest
univers literari d’un relat breu en què el
llenguatge tendeix a cercar la brevetat, la concisió i la precisió. La recerca
de la paraula més adequada que ajudi a configurar una història breu, però
comunicativa i expressiva, és un art en què Joan Pinyol sembla moure’s com peix
a l’aigua.
Per escriure
cal tenir una bona dosi d'imaginació i de creació de noves situacions. Aquesta
és la fusta. Ara anem per les eines. També cal tenir una forma d'explicar les
coses que sigui innovadora, no repetitiva i suggerent. I, SOBRETOT, no es pot
desequilibrar tot això. Com deia aquell : l'escriptor que mira molt la forma és
que té poques coses per dir i el que no la mira gens, més valdria que no les
digués.
Imaginació.
És el primer valor que trobem en els breus relats de Joan Pinyol. Una
imaginació que li permet invertir l’ordre lògic de les coses i crear situacions
inversemblants. Una imaginació que és l’eina de què se serveix per donar vida a
objectes inanimats com un gelat, un clavell, un préssec i fins i tot un
apòstrof. En els seus relats, la irrealitat hi és present al mateix nivell que
la realitat: situacions absurdes, surrealistes... immerses dins de la
quotidianitat.
El meu màxim
propòsit és, doncs, sorprendre el lector, per la via d'un qüestionament irònic
de tot el que l'envolta. I el que vull transmetre és el plaer de llegir-los.
Ironia… i humor. Molt en la línia de Calders, la ironia i l’ humor
esdevenen eines al servei de la literatura. Pinyol se’n serveix per transmetre
al lector l’interès i el plaer de la lectura i són un mitjà que el permet
aprofundir en la reflexió sobre el comportament humà.
[...] l'aportació
del lector, a l'hora de completar i de tancar la història és importantíssima.
De fet el microconte, més que explicar ha de suggerir, ha de llançar un ham que
ha de motivar el lector de la manera més participativa.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada