Microcontes de Joan Pinyol per al confinament (Dia 8 del confinament. Dia 5 de l'Estat de setge)

Confinament, dia 8.

Dia 5 de l’Estat de setge encobert

Mentre les notícies i les xarxes van plenes dels missatges de professionals de la sanitat que alerten de la manca de màscares i de material en general als centres de salut i als hospitals, el Govern espanyol bloca des de diumenge els estocs i enviaments de què disposen els productors i els distribuïdors.

Mentre la bona gent fa esforços increïbles perquè  tothom estigui ben cuidat i perquè la societat pugui viure al més normalment possible, el cap de l'estat major de la defensa, Miguel Ángel Villaroya (l'Estat espanyol és l'únic al món on els militars apareixen a la televisió al capdavant de la crisi sanitària) defensava i enaltia els "valors militars". 

Ja fa dies que aplaudim tot el personal sanitari. S'ho mereixen i molt! Per la meva banda, crec que també es mereixen un aplaudiment la gent que treballa a les farmàcies, a les botigues d'alimentació, als forns, als supermercats... Funcionaris, treballadors municipals, tota la gent que treballa per mantenir el màxim de normalitat possible en el dia a dia del país. Gràcies a tots i a totes.

Fa temps, vaig publicar al blog un seguit d’articles sobre els microrelats o microntes: El microrelat (1.Microconte, microficció) i El microrelat (2. Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna). I vaig continuar amb alguns dels microcontes de Joan Pinyol: Alguns microcontes de Joan Pinyol (1) i Alguns microcontes de JoanPinyol (2).

Vaig conèixer primer els contes de Joan Pinyol que a ell mateix. Després, i arran de la publicació del seu llibre”Avi et  trauré d’aquí”, vaig tenir el plaer de conèixer-lo i de compartir un parell de programes d’ETV amb ell. Un al Vull una resposta  i l’altre a LA CLAU de la nostra història.

Des del primer dia del confinament, Joan Pinyol envia, cada dia, als seus contactes un dels seus microcontes. Malgrat que alguns ja estan publicats en els articles que us he citat abans, els aniré compartint amb vosaltres, els que encara em llegiu, mentre ell me’n vagi enviant.

Per començar, us en penjaré dos cada dia fins que ens posem al corrent...

PRIMER DIA DEL CONFINAMENT (DIVENDRES 13 DE MARÇ)

Microconte 1 : Res de nou

Quan l'encuriosit s'acostà a l'investigador i li preguntà si entre la pols havien trobat res de nou, l'arqueòleg li respongué que ho lamentava però que no, ja que totes les peces tretes a la llum tenien més de dos mil anys. Amb la conformitat repartida entre els dos, l'encuriosit s'allunyà tranquil.

Joan Pinyol (Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna ( Ed. Setimig, 2001)

SEGON DIA DEL CONFINAMENT (DISSABTE 14 DE MARÇ)

Microconte 2 : Presses mortals

Assedegadíssim, va entrar a la cuina i en dècimes de segon va engolir el cul d'aigua que hi havia dins de l'ampolla de plàstic. Amb tanta celeritat instintiva no va arribar mai a conèixer, ni tan sols a primera vista, el parell de peixets que la seva germana acabava de comprar per celebrar el seu aniversari.

Joan Pinyol (Del llibre Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna ( Ed. Setimig, 2001) www.escriptors.cat/autors/pinyolj

Alguns microcontes de Joan Pinyol (2)

Desencisos naturals

El clavell, en un intent d'intimar encara més amb la seva enamorada, una blanca i pura margarida, va anar desfullant-la a poc a poc. Quan arribà al final, i tot i que ella li confirmà un sincer amor amb un sí rotund, en veure-la tan poqueta cosa, ell se'n desenamorà.

Sentències evidents

El condemnat a mort apurava la seva cigarreta tranquil·lament. La seva sentència havia de fer-se efectiva el diumenge següent i tots els vidents havien coincidit en anunciar la fi del món el dia abans. Era una notícia que neguitejava enormement el seu botxí. 

Res de nou

Quan l'encuriosit s'acostà a l'investigador i li preguntà si entre la pols havien trobat res de nou, l'arqueòleg li respongué que ho lamentava però que no, ja que totes les peces tretes a la llum tenien més de dos mil anys. Amb la conformitat repartida entre els dos, l'encuriosit s'allunyà tranquil.

Negocis fulminants

Havia estat tant de temps pendent d'engegar negoci que tots els esforços li semblaren encara insuficients. El dia que va obrir la carnisseria, un magnífic divendres de cendra, s'emportà un grau tan elevat de sorpresa que decidí tancar per sempre més.   

Qüèstió de preferències

Tot i que tenien molt de camp per compartir, le presséc no va voler aprofitar les possibilitats reals que tenia de casar-se amb la filla de la figuera. Comparant-les amb ell, considerava que la mare era clarament d'una altra època i, si la collien uns dits humans, desprenia una sucosa i blanca mala llet. Pel que fa a la filla, se la mirés del costat que se la mirés no hi podia fer res, la trobava massa bleda i, per què no dir-ho, molt figa.

Aquest microconte va guanyar el II Premi de Microliteratura Santa Juliana de Nicomèdia (Olot, 2005)

Presses mortals

Assedegadíssim, va entrar a la cuina i en dècimes de segon va engolir el cul d'aigua que hi havia dins de l'ampolla de plàstic. Amb tanta celeritat instintiva no va arribar mai a conèixer, ni tan sols a primera vista, el parell de peixets que la seva germana acabava de comprar per celebrar el seu aniversari.

Alguns microcontes de Joan Pinyol (1)

Per tal de conèixer millor l'obra de Joan Pinyol, us deixo amb algun dels seus microcontes

Desitjos seculars

Si no se sentien les mones era només perquè el vent nocturn havia ofegat els seus crits dins de la selva de Palenque. Feia fred i tremolaven en el mateix sacseig aspre que les fulles que espesseïen els arbres on miraven de dormir. L’aigua de la llacuna de sota però, es mantenia quieta, distant a la vida des d’aquell racó de Chiapas i més negra que mai.

Des dels temps de la reina roja, que hi banyava la seva bellesa sota la complicitat de Pakal,  no s’havien tornat a remoure mai, fins aquell vespre, és clar, en què un dels cargols petrificats que s'arrapaven a les parets de la llacuna va decidir precipitar-se cap al fons.

Feia segles que ho rumiava i la quietud de l'aigua no es va poder estar d'agrair-ho amb ondulacions de felicitat. 

Al peu de la lletra

En plena homilia en el convent d’Acolman i des de la superioritat i la seguretat que li conferia el balcó des d’on deia la missa, el monjo agustí va adreçar-se als forçats feligresos que omplien l’esplanada del davant i els va assegurar, en un castellà gairebé deletrejat, que els cristians obririen el seu cor a tots els natius que volguessin servir-los. I es va fer entendre, però no de la manera que més hauria desitjat.

Un dels indígenes, el que començava a tenir més nocions de la llengua imposada, va alçar-se de la gespa i en una dècima de segon va projectar una llança contra el clergue amb tanta exactitud que la punxa enverinada li partí el cor sense contemplacions. 

Per un futur màgic

Enmig de la pinya de nens i nenes que omplien la plaça principal de San Miguel de Allende, l'Evaristo també va agafar un globus d'aire calent i hi va lligar una carta en què explicava que s'havia portat molt bé durant el darrer any i en la qual hi figuraven tots els regals que li agradaria rebre per part dels reis de l'Orient.

Però just en el moment en què tots els altres van omplir el cel amb globus i desitjos, aquell nen es va fer enrera i, tot clavant una ungla, va fer esclatar sorollosament les seves il·lusions. Acabava d'arribar a la conclusió que uns reis que a l'hora de rebre missatges no eren capaços d'adequar-se a les noves tecnologies, no eren gaire de fiar.

Sota l'arbre de Nadal l'endemà únicament hi va trobar un tallaungles.

El microrelat (3. Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna-2)

Raúl Brasca, un altre bon conreador del microconte, deia: "El lector de microficciones es lúdico, se aburre con los sentidos literales y disfruta de leer entre líneas; se decepciona cuando recibe respuestas taxativas; prefiere la sugerencia fulgurante y múltiple que alimenta su imaginación."^[1]

El microconte, i més encara, la ironia dins del microconte, requereix més que mai de la complicitat amb el lector. L’ambigüitat, la inversemblança, la transgressió total de la lògica i de la normalitat, prenen un nou sentit si el lector és capaç de copsar la clau, el codi que li desvetllarà l’autèntic sentit del relat. És també l’escriptor Raúl Brasca que diu que “en la microficción el pacto de lectura se concreta siempre en la última línea”; i és en aquesta darrera línia on, habitualment, entenem les regles del joc que ens proposa Pinyol.

Els seus temes són els que envolten l’ésser humà des de sempre: l’amor, el desamor, la mort... L’autor, però, ens envia sempre una clucada d’ull mitjançant l’ús de l’ambigüitat, de la paradoxa, de l’element trencador que provoca una situació inesperada que capgira la història, del joc de paraules i del doble sentit... Pinyol és un amant de la paradoxa com a eina literària, fet que s’entén molt bé si considerem, com diu ell mateix, la seva relació amb la imperfecció. Una imperfecció que el porta a publicar sempre reculls imparells de contes o a publicar també només en anys senars: “[...] trobo més perfectes les coses imperfectes, inexactes, imprecises... La perfecció de la imperfecció... Paradoxal...

Ens trobem en un món tan subjectiu que no hem de fer un excessiu cas de les crítiques o dels silencis sepulcrals d'alguns jurats d'alguns premis literaris

---

[1] http://www.clarin.com/diario/2006/06/20/sociedad/s-03001.htm

El microrelat (2. Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna-1)

El recull de microcontes de Joan Pinyol, Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna, cal emmarcar-lo dins d’aquest univers literari d’un relat breu en què  el llenguatge tendeix a cercar la brevetat, la concisió i la precisió. La recerca de la paraula més adequada que ajudi a configurar una història breu, però comunicativa i expressiva, és un art en què Joan Pinyol sembla moure’s com peix a l’aigua.

Per escriure cal tenir una bona dosi d'imaginació i de creació de noves situacions. Aquesta és la fusta. Ara anem per les eines. També cal tenir una forma d'explicar les coses que sigui innovadora, no repetitiva i suggerent. I, SOBRETOT, no es pot desequilibrar tot això. Com deia aquell : l'escriptor que mira molt la forma és que té poques coses per dir i el que no la mira gens, més valdria que no les digués.

Imaginació. És el primer valor que trobem en els breus relats de Joan Pinyol. Una imaginació que li permet invertir l’ordre lògic de les coses i crear situacions inversemblants. Una imaginació que és l’eina de què se serveix per donar vida a objectes inanimats com un gelat, un clavell, un préssec i fins i tot un apòstrof. En els seus relats, la irrealitat hi és present al mateix nivell que la realitat: situacions absurdes, surrealistes... immerses dins de la quotidianitat.

El meu màxim propòsit és, doncs, sorprendre el lector, per la via d'un qüestionament irònic de tot el que l'envolta. I el que vull transmetre és el plaer de llegir-los.

Ironia… i humor. Molt en la línia de Calders, la ironia i l’ humor esdevenen eines al servei de la literatura. Pinyol se’n serveix per transmetre al lector l’interès i el plaer de la lectura i són un mitjà que el permet aprofundir en la reflexió sobre el comportament humà.

[...] l'aportació del lector, a l'hora de completar i de tancar la història és importantíssima. De fet el microconte, més que explicar ha de suggerir, ha de llançar un ham que ha de motivar el lector de la manera més participativa.

El microrelat (1. Microconte, microficció)

S'havien entaulat com en les millors ocasions. De fet, el motiu de la trobada bé prou que ho reclamava. Eren a punt de tastar els primers fruits del presseguer que havien plantat la primavera passada al jardí de la casa familiar. Després de tastar-ne el primer, tots plegats van arribar a la conclusió que, si bé eren sucosos, també era ben evident que tenien certa acidesa afegida al gust. El més petit de tots comentà que, cansat de mastegar gominoles, ja li estava bé. El pare, però, amenaçà de demandar el pagès que li havia venut les llavors del fruiter. La mare, mentre deixava que el suc del préssec li negués el carmí dels llavis, afegí que per a ella ja estaven bé, que a vegades n'havia comprat de pitjors i a uns preus per enfilar-se pels arbres. La que no digué ni piu fou l'àvia, i tenia les seves raons. Durant anys havia mantingut un secret molt ben guardat i no estava pas disposada a airejar-lo en aquells moments. L'avi, un gran aficionat als caramels de llimona àcida, contràriament al que pensaven tots, estava enterrat sota les arrels del presseguer. Per tal que el seu repòs fou veritablement etern, aquell dia l'àvia no volgué ni donar-ho a conèixer ni relacionar en veu alta els fets.

El que acabeu de llegir és un microrelat titulat “Les arrels de l'acidesa" inclòs en el llibre "Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna" de Joan Pinyol. 

La característica general del microconte o de la microficció és la de fe servir un llenguatge depurat i acurat que cerca l’economia de paraules, que cerca la brevetat. Per escriure un microconte, doncs, obliga l’autor a la precisió, a la recerca de la paraula més adequada, la més concisa i la més expressiva.

En tot acte comunicatiu entre un escriptor i un lector sempre ha d’existir el que es denomina pacte de lectura. Aquest sempre necessari pacte s’accentua encara més quan ens enfrontem a un microrelat. Cal que existeixi una complicitat, com més alta millor, entre l’escriptor i un lector que ha d’interpretar i copsar el que, per a ell, serà el sentit del relat.

Escriptors com José Luis Borges, Julio Cortázar, Gabriel Garcia Márquez o el mateix Pere Calders van conrear amb èxit aquesta forma d’expressió literària que ha rebut diversos noms: microficció, conte breu, microconte... Un subgènere dins del món del relat curt que, si bé sempre ha estat present en l’univers literari, pren un nou relleu durant la segona meitat del segle XX quan Augusto Monterroso, un altre dels especialistes, escrivia un dels relats més curts de la literatura: “Cuando despertó, el dinosaurio estaba allí.”

En paraules de Joan Pinyol, escriptor i autor de microcontes: "Un dels objectius dels autors de microcontes és no deixar mai indiferents els lectors i lectores. O sigui que aquests acabin de llegir el text i reflexionin sobre el que acaben de llegir, o es quedin pensatius, o emocionats, i vegin les coses d'una altra manera." 

En properes entrades, mirarem de conèixer una mica millor aquest gènere literari a través d'un dels llibres d'en Joan Pinyol: "Noranta-nou maneres de no viure encara a la lluna"